Manuela Salces: una nena de la postguerra “independent i lluitadora”

Era una nena de la postguerra. Fam i privacions. Poc futur en un país tancat en si mateix. Manuela Salces Rodríguez va néixer el 26 de gener de 1942 a Montalbán de Córdoba, província de Còrdova. I va marxar del seu poble, ja gran, amb 33 anys i fills. En va tenir sis: sis dones i un home. Van marxar al Fondo. A Santa Coloma de Gramenet. Després van arribar a Sabadell, al Pla de Can Puiggener (El llano). I quan es van fer els primers pisos de Sant Julià es va mudar amb el seu marit i família al carrer Santiago Segura. Van ser dels primers veïns d’un barri que llavors es construïa en el Sabadell de la dictadura a la democràcia. 

Foto portada: Manuela Salces Rodríguez, amb una de les seves filles, el dia del seu casament. Autor: cedida.
Manuela Salces Rodríguez, amb una de les seves filles, el dia del seu casament. Autor: cedida.

“Malgrat la seva edat sempre va ser molt independent. Això sempre ho hem vist a casa. Ella sortia a sopar amb les seves amigues. Vam veure la igualtat de ben a prop”, recorda ara la seva filla Jéssica, de 37 anys. “No sabia gairebé llegir ni escriure, només el just. Però era molt treballadora, molt independent, i molt lluitadora al sindicat (la UGT), i a l’empresa on va treballar” durant diverses dècades: la fàbrica de vidre de Castellar. Salces cuinava molt: postres i fregits que la transportaven a la seva Còrdova natal. “Li agradava molt cosir. Era molt familiar. I li encantaven els animals i les plantes”.

El passat 22 de març es va començar a trobar malament. No feia gaire que l’havien operat al Clínic de Barcelona del cor. I ja feia uns dies que tenia el marit ingressat al Parc Taulí pel nou coronavirus. “Estava apàtica però vam pensar que estava una mica desanimada; tampoc acabava de tenir febre”, diu la filla. Al cap d’un parell de dies la febre va pujar. “Vam trucar l’ambulància. Van trigar 24 hores en venir”.

“Quan arriben a l’hospital i la veuen ja ens donen a entendre que no se’n sortirà. Estaven molt desbordats. La meva mare s’havia operat no feia gaire, era diabètica i tenia alguna seqüela de l’operació”, recorda Jéssica. Al cap de tres dies va morir. “Va entrar a l’hospital el 26 de març i va morir el 29 de març. No ens hem pogut acomiadar. Només tenim les cendres a casa”, diu la filla.

El pare, sense gaires esperances mèdiques, sí ha superat la Covid-19. “Ens van dir que no l’intubarien perquè tenia moltes patologies prèvies però ell sí ha sortit endavant”. Té seqüeles: una trombosi a la cama esquerra i molta fatiga per la pneumònia.

Què ha estat el pitjor? “Pensar que moririen els dos. Però el que encara portem pitjor de tot és no haver-nos pogut acomiadar d’ella. El procés de dol és molt diferent i molt més dolorós. Et falta veure-la. “Si la vida fos un puzzle -diu Jéssica Estepa més de dos mesos després de la mort de la mare- sempre ens faltarà una peça”.

Foto portada: Manuel Salces Rodríguez, amb una de les seves filles, el dia del seu casament. Autor: cedida.