La família i el poble, Riópar (Albacete), van ser la bruíxola de la vida de Vicente López, apagada el passat 29 de març per la Covid-19 al Parc Taulí després de només quatre dies d’ingrés per coronavirus. “Sempre deia, i tots ho recordarem sempre, que ningú podia ser més ric que ell amb la família que havia aconseguit forjar”, diu la seva filla petita, Emilia.
López va néixer a Riópar, a 120 quilòmetres d’Albacete, el dia 11 de setembre de 1933. Un poble de la serra d’Alcaraz, de tradició minera primer i després metal·lúrgica. El poble va acollir les Reials Fàbriques de Llautó i Bronze, la primera fàbrica d’Espanya i la segona d’Europa de llautó. López, que tenia una germana i pocs estudis més enllà d’aprendre a llegir, escriure i comptar, va treballar, com tants a la zona, des de ben jove com torner fent coberts de bronze.
Amb 18 anys va emigrar a Catalunya, acompanyant la seva tieta, que vivia a Cornellà de Llobregat. Va ser l’any 1954, amb 20 anys, quan la seva vida va canviar per sempre. Era la segona romeria de la Virgen de la Fuensanta a Sabadell. Un any abans la verge havia arribat en tren des de Múrcia a Sabadell, i de Sabadell a Ca n’Oriac. La romeria era el punt de trobada de la comunitat murciana, i Albacete havia format part més de Múrcia que de Castella la Nova al llarg de la història. A la romeria va conèixer Maria Garrigós, una jove de Santomera que vivia al barri amb els seus pares. Es van enamorar i van viure amb la mare un temps junts fins que es van casar. 1957 i Ca n’Oriac en formació quan ni l’església era com ara. López i Garrigós van tenir tres fills: Vicente, María i Emilia, set nets, i quatre besnéts. I un cop jubilats, passaven tant de temps al seu domicili del carrer Segarra com al poble, on hi tenien casa.
“Formaven una parella fantàstica. El passat 1 de març vam fer una calçotada amb tota la família. Quan els nets li preguntaven si encara estava enamorat deia: ‘com el primer dia!’. Sempre van estar junts. El meu pare es va dedicar a dues coses: el poble i la família. Només amb una mirada ja sabia com estàvem tots: els fills, els nets, els gendres, la mare… era una persona molt activa, que caminava una hora o dues al dia amb 86 anys”, rememora Emilia. Durant molts anys, fins que es va jubilar, López va treballar de conductor d’ambulàncies del servei d’urgències de Sabadell.
Una ambulància el va endur a ell a l’hospital el passat 25 de març. Portava cinc dies trobant-se malament, amb mal als ossos, fatiga a la nit i molta tos. Una estona abans havia anat amb el seu fill a Sant Fèlix. Li van fer una radiografia i va sortir malament: ‘si poden fer alguna cosa per ell, serà a l’hospital’, recorda Emilia que li van dir al seu germà. Van tornar a casa a preparar algunes coses i esperar l’ambulància.
Al migdia del 25 de març, López, de 86 anys, va ingressar al Taulí. Sol. Amb el seu mòbil. El va usar per parlar algun dia amb la família: “no sabeu el que hi ha aquí. Hi ha molta gent. No sé quan em visitaran”. El 26 amb una infermera que li fa una videotrucada, la família el veu i hi parla. Sembla que no està tan greu. El pugen a planta. Però divendres 28 de març, com molts pacients de Covid-19, empitjora de sobte. Els facultatius avisen la família que si ho desitgen el poden anar a veure. Venen a dir que s’està arribant al final, ja que les visites s’han permès sobretot en cas de final de vida. El visita el seu fill gran, Vicente. Amb videotrucades de Whatsup de quatre en quatre Vicente López veu per última vegada tota la seva família: “ja no podia parlar. Feia el gest d’enviar-nos petons a tots”. L’endemà el seu fill Vicente el torna a visitar, però ja està sedat. Dissabte mor.
“Ell segur que sabia que s’estava morint. Saber que un home tan familiar, que es desvivia per tots nosaltres, ha mort tot sol, dol. Et turmenta. Va passar 68 anys al costat de la meva mare. Fins que no vam poder anar fa pocs dies al cementiri ella no ho ha assimilat”, finalitza Emilia.
L’enterrament va poder tenir tres assistents. Emilia López es va confinar a casa amb la mare, també octogenària. “M’hi he estat mes i mig”, diu. Maria Garrigós va esquivar la Covid-19 i ha sortit sense contraure el virus.
La família vol fer una cerimònia de comiat en les properes setmanes. El pare mai parlava de la mort però justament mes i mig abans va perdre un cunyat i en aquell moment va dir a la família fins i tot quina música volia a la cerimònia. Una cançó generacional. Música de la generació de la postguerra. La que ha marxat sense fer soroll per un virus desconegut que tothom va menystenir: El emigrante i Adiós lucerito mío, en veu d’Antonio Molina.