L’ESTAT DE LA CIUTAT
Aquí s’esbossa, en clau sociològica, ideològica i política, les raons que han conduit a la històrica militant del PSUC/IC a trencar amb el seu partit.
La sortida d’ICV Carme Garcia ha estat l’últim acte del seu progressiu distanciament amb el seu partit de l’exdiputada i exregidora, que havia militat 40 anys primer al PSUC i després a ICV. Prova d’això fou el suport que va donar a Carles Marles, l’exportaveu del grup municipal, que la setmana passada va trencar amb la formació ecosocialista per marxar al grup de no adscrits i on no s’estalviaren dures crítiques a la direcció local del partit (més info: ‘Un grup de militants d’ICV critica les decisions de l’executiva‘).
Des de feia temps Garcia havia mostrat el seu alineament amb el sobiranisme. Així va integrar-se al col·lectiu Súmate, que aplega als independentistes de llengua castellana, i va incorporar-se activament a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). De fet la seva decisió de deixar el partit va trobar el suport immediat del sector sobiranista d’ICV, organitzat en torn a l’àmbit del Fet Nacional, tot lamentant que es perdés un “gran actiu”.
Potser una de les principals conseqüències del procés sobiranista ha estat provocar la profunda divisió dels partits de l’esquerra parlamentaria catalana. Això s’ha fet palès al PSC que ha derivat en la sortida del partit del sector catalanista, ara arrenglerat amb les tesis independentistes com ha succeït amb Ernest Maragall i altres dirigents del partit.
A ICV, la divisió entre federalistes i sobiranistes havia estat cauteritzada entorn a l’acord sobre el ‘dret a decidir’. Tanmateix, a mesura que s’acostava la data del 9N aquesta posició era més difícil de sostenir. ICV havia de decantar-se per donar suport a l’aventura sobiranista o desmarcar-se, encara més quan les mobilitzacions pel ‘dret a decidir’ havien esdevingut en manifestacions independentistes on la formació ecosocialista feia de comparsa.
En ambdues formacions d’esquerra parlamentaria s’observa la contradicció entre sectors de la seva direcció, procedents de les classes mitjanes, base social del nou independentisme de masses i les seves bases de la classe treballadora, que s’alineen amb posicions federalistes. El procés sobiranista ha fet esclatar aquestes contradiccions llargament contingudes. Unes contradiccions que contribueixen a explicar la llarga hegemonia del pujolisme davant la inoperància de les esquerres per plantejar un model alternatiu de país on el debat polític estava i continua estant focalitzat per la qüestió nacional.
Sociologia i ideologia
Des d’un punt de vista sociològic el cas de Carme Garcia resulta paradigmàtic. Com confessa a la seva carta Les raons per les quals deixo de militar a ICV, Garcia va néixer a Extremadura i va arribar amb la seva família a Catalunya als anys 60 com milers de persones que van emigrar fugint de la misèria. Durant anys va ser una federalista “més o menys convençuda” fins la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (2010).
El seu passatge del federalisme a l’independentisme pot interpretar-se com el trànsit de la seva promoció social de la classe treballadora a la classe mitjana. De manera que la seva transmutació ideològica pot llegir-se en clau del seu ascens en l’escala social que, en aquest cas, ha vingut de la mà de la seva militància política.
En aquesta missiva es palesa fins a quin punt està abduïda pels plantejaments nacionalistes. Afirma que “no és nacionalista”, però tota la seva argumentació és una repetició de les tesis nacionalistes. En efecte, assegura que no estaria malament un Estat federal però que a l’altra banda de l’Ebre no hi ningú per a federar-se. Una interpretació esbiaixada ja que IU, Podemos i fins i tot el PSOE aposten per un Estat federal per resoldre el plet de les nacionalitats a l’estat espanyol. També argumenta que l’ha empès cap al sobiranisme la intransigència del governs espanyols, “l’abús en el desequilibri entre el que donem i rebem”, així com “la manca de respecte, consideració i estimació cap a la llengua”.
Unes imputacions que es basen en el mantra de l’espoli fiscal, no només discutible en termes econòmics, sinó que qüestiona el principi de solidaritat entre els territoris rics i pobres del país. Sobre el tema de la llengua i la cultura hem de reconèixer que l’Estat espanyol podria fer molt més al respecte. Ara bé, si comparem la situació del català a Espanya i França aquí l’idioma i la cultura catalanes tenen un reconeixement i un status social envejable: és pràcticament la llengua exclusiva dels centres educatives i les institucions d’autogovern, disposa de potents mitjans de comunicació escrits i audiovisuals i gaudeix d’un gran prestigi social.
Discrepàncies polítiques
Des del punt de vista polític, el detonant de la ruptura ha estat el seu radical desacord amb la postura de Joan Herrera de no votar al 9N i no alinear-se amb els plantejaments de l’ANC i Òmnium Cultural. Al seu parer “s’ha postergat i segrestrat any rere any el debat nacional i quin model d’Estat proposa ICV per Catalunya”, de manera premeditada i “amb l’excusa de no dividir el partit”. Així mateix denuncia el dèficit de democràcia interna al sí de l’organització. En aquesta línea reclama una “assemblea extraordinària” per encarar aquest debat.
Tanmateix això no és de tot exacte. ICV va convocar un Consell Nacional extraordinari on, després d’un llarg debat, es va proposar defensar el sí a que Catalunya sigui un estat i donar llibertat de vot respecte a si aquest estat hauria de ser independent. Una decisió que va ser referendada per una consulta entre la seva militància i que cerca un difícil equilibri entre els dos sectors del partit. En realitat, Garcia hagués volgut que la formació ecosocialista es posicionés clarament a favor de la independència.
La dilatada carrera de Carme García a ICV havia tocat a la seva fi i enmig d’un gran malestar per la manera en què va haver d’abandonar la seva acta de regidora a l’ajuntament de Sabadell, forçada per la direcció del partit. La seva decisió d’abandonar ICV pot obrir-li una nova perspectiva de continuar de manera activa en la vida pública, ara sota el paraigües de les entitats cíviques o les formacions polítiques del nou independentisme de masses. La seva condició de dona, d’origen immigrant i dirigent d’un partit d’esquerres, així com el seu protagonisme en el cas Mercuri, li proporcionen un perfil que pot ser molt atractiu per al moviment independentista.
De fet, el moment triat per anunciar la seva ruptura amb ICV ha estat àmpliament difòs pels mitjans de comunicació independentistes. Justament quan Herrera està sent molt durament criticat per desmarcar-se del bloc de partits sobiranistes i denunciar el caràcter truculent del succedani de consulta proposat per Artur Mas. Tota una targeta de presentació cara als medis independentistes i una factura política a cobrar en efectiu adreçada a la direcció d’ICV.
Hombre, no lo véis, quiere ser la Carme Forcadell 2… Aprovechando la ola .. Es tan vedette que no puede con ella!
Me parece repugnante el clasismo y racismo que desprende este artículo con las contraposiciones origen catalán/origen español independentismo/unionismo clases medias/clases populares. Qué discurso tan fácil señor Santamaria, su texto es de lo peorcito que he leído del puñetero ‘prucés’ tanto de los que están a favor como en contra. Lamentable.
Ni la Carme Garcia ni cap altre persona pot obligar ningú que sigui independendista quan se sap de sobra que és un moviment burgués i de clase. Peró que no se l’oblidi mai les seves arrels. La seva gent li agrairá. Respecte a ICV, si vol marxar que ho faci. Sempre ha estat una senyora i suposo que ho continuarà sent.
Hay personas que se sienten pegadas al sillón con pegamento. Dejar la política les es imposible, porque la entienden no como un medio para cambiar la sociedad hacia mejor, sino como un fin en sí misma. Con el objetivo de hacer “carrera” con ella.
Estas personas han perdido todo: honradez, dignidad, ideología… son esclavas del sillón. Cualquier partido les vale. Y al precio que sea.
Gracias por marcharse de uno de los pocos partidos honrados que quedan en nuestro país, señora Carme. Ahora vaya usted predicando lo que le plazca, que incluso el PP, puede que vea en usted una “seria” candidata.
Be poden haver-hi més sorpreses els propers dies, però fins i tot els federalistes més cabdals diuen que federar-se de tu a tu, vol dir un reconeixement com a estat de l’altre, i que la diferència entre federar-se i confederar-se, és pactar una unió entre iguals sense singularitats. PERÒ QUINS SÓN AQUESTS IGUALS, QUE NO ENS DEIXEN VOTAR I QUE VOLEN NOMÉS PREGUNTAR-NOS SOBRE FEDERALISME SI FEDERALISME NO.
A Espanya només amb un canvi de règim més important que la transició, que ja es dir pq el Franco es va morir al llit, s’acceptaria que Catalunya fos Nació i dret a ser Estat dins una federació o confederació espanyola… i per tant
Espanya només enten de lletjos ADEU ESPANYA
Una opinió és interessant, com que la Carme Garcia ha deixat de ser obrera i ha esdevingut classe mitjana, ha caigut en l’engany nacionalista. També ho podriem explicar d’una altra manera, com que ha estat política i ha vist ho difícil que és pidolar a Madrit i discutir-se a Catalunya amb les sobres dient que és ideologia (al país basc això no passa 50% habitatges HPO-concert basc), ha entès que amb Madirt només es pot discutir una sola vegada d’una sola cosa Independencia SI o Independencia NO.
Però, per ella imolts d’altres, aquesta unica DECISSIÓ SI SI, serveix per que de veritat funcioni L’ASCENSOR SOCIAL de la classe treballadora que coneix de prop i veu com NO HI HAURAN RECURSOS per aixecar-la i per fer de Catalunya un país integrador
Finalment l’Antonio Santamaria no ha escrit un article neutre, potser no es pot fer de periodista i de polític a l’hora, tot i que ha Madrit ho fan molt. Que la CArme Garcia faci aquest moviment, posa més facil o més difcil el pacte ICV-EIUA-Podem/Podemos´. Però això ja ens ho explicarà el periodista en propers articles, que cal dir que almenys te el gran merit de denunciar el cas Mercuri.
Esta señora se ha ido porque ha dejado de cobrar del partido y la gente estaba harta de sus mecanismos personalistas y antidemocráticos y le han dicho que no la quieren más… Luego si quiere disimular su marcha y disfrazarlo con su nuevo adquirido independentismo de moda, aún es más patético, pues la gente ya la tenemos más que calada. Y tampoco sería tan de izquierdas, se puede ser independentista, pero decir que es por dinero cuando Catalunya es más rica… aquí lo que importa es cómo se reparten las cosas entre ricos y pobres, entre los señores Rato y Oliu de Bankia y el Banc Sabadell y no donde está la frontera…