L’ESTAT DE LA CIUTAT
Aquesta setmana s’han celebrat tres actes a Sabadell que, malgrat les seves diferències, han girat sobre la qüestió de la independència que l’aposta sobiranista de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) ha posat al centre del debat polític. Un gir secessionista que persegueix amagar darrera l’estelada la seva política econòmica neoliberal que està castigant durament a les classes assalariades.
Diumenge va ser la presentació a la plaça del Dr. Robert del moviment cap el Procés Constituent liderat per la monja benedictina Teresa Forcades i Arcadi Oliveres economista vinculat a l’Església catòlica a través de l’entitat Justícia i Pau. Dimarts, els màxims dirigents de Ciutadans (C’s), Albert Rivera i Jordi Cañas, van presentar la seva proposta de “segona transició” al centre cívic de Ca n’Oriac. Dijous, al Teatre Municipal La Faràndula, va celebrar-se l’acte de la Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) que va comptar, entre d’altres, amb representants de CDC, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).
Tots tres van tenir un notable èxit de públic. Un fet que denota, d’una banda, la mobilització de les classes mitjanes entorn a la reivindicació de la independència. De l’altre, expressa la creixent descomposició del règim de la segona restauració borbònica i la cerca d’alternatives a l’actual sistema jurídic-polític en un avançat estat de descomposició.
Constitució catalana
La presentació del Procés Constituent fou organitzat per Entesa per Sabadell que no va buscar complicitats, com a altres municipis, amb altres formacions d’esquerra de la ciutat, cosa estranya ja que l’objectiu d’aquesta plataforma és crear una candidatura unitària per tal de convocar la assemblea constituent de la República catalana. Una fita més aviat ingènua si tenim en compta les ferotges lluites dels partits per ocupar els espais polítics i electorals. El seu programa de 10 punts resulta una síntesi angelical entre la reivindicació independentista i els postulats del 15-M.
Una proposta que pot interpretar-se com una versió esquerrana de l’ANC, en la mesura que les dues plataformes aspiren a la independència, però si la primera cerca un canvi de les estructures econòmiques del sistema capitalista, la segona no el qüestiona per a res.
Des del punt de vista sociològic, la primera representa als sectors més radicals de les classes mitjanes i la segona a sectors més conservadors Ambdues, això sí, de llengua catalana i orientació ideològica catalanista.
De dreta a esquerra
L’ANC, que va fer l’acte dijous a La Faràndula, busca un reagrupament de totes les forces polítiques i socials que aposten per la secessió, independentment del seu posicionament en l’eix dreta/esquerra. Això es va fer palès en la participació des del centre/dreta de CDC a l’extrema esquerra de la CUP, que més enllà de les seves diferències en el model de societat compateixen amb matisos una mateixa base social mesocràtica.
El diputat de la CUP, Quim Arrufat, va fer el doblet a Sabadell. Al matí compareixia com a denunciat en el judici de faltes per l’ocupació per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi (PAHC) de Sabadell de l’oficina d’Unnim en Torre-romeu, envoltat d’una militància castellanoparlant provinent de les classes treballadores, al vespre es dirigia a les classes mitjanes benestants que omplien La Faràndula. Una expressió gràfica de les contradiccions d’aquesta formació. D’una banda, el seu projecte polític, d’inspiració marxista, busca implantar-se entre la classe treballadora, castellanoparlant i espanyola, des del punt de vista identitari, però que alhora propugna la independència, autèntica religió laica, de les classes mitjanes catalanoparlants. Una contradicció insoluble que travessa l’esquerra independentista i que explica la seva implantació entre la joventut radicalitzada de les classes mitjanes i la seva extrema dificultat per fer-ho entre la joventut i altres sectors socials de la classe treballadora.
Podeu veure l’àlbum ‘Acte ANC’ a Sabadell a Flickr.
Això no és res si ho comparem amb el paper patètic de Teresa Mira. La representat local d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) a l’acte de l’ANC va haver d’excusar l’absència de la vicepresidenta de la formació, Dolors Camats, adduint que els ecosocialistes estan a favor del dret a decidir, però no ho tenen tan clar respecte a la independència. Mira va afirmar que ICV seria el “cotxe escombra” del moviment secessionista, una declaració que posa de manifest la subordinació d’aquesta formació al nacionalisme burgés i petitburgès, representant per CDC i ERC.
De fet, ICV està profundament dividida en l’eix nacional. Mentre els sectors provinents de les classes mitjanes, com Camats i la pròpia Mira, són independentistes, les bases treballadores no ho són i defensen el federalisme. Un contradicció que també travessa al PSC i que està condemnant a la inoperància a l’esquerra parlamentaria catalana. Prova d’això és que mentre Izquierda Unida (IU) experimenta un fort creixement a les enquestes d’intenció de vot, ICV només ho fa de forma molt modesta, al contrari que C’s i CUP, situats a les polaritats identitàries de la societat catalana, amb un missatge clar en l’eix nacional. Una tendència que mostra una inquietant tendència a la polarització de la societat catalana amb el teló de fons de la profunda crisi econòmica.
Entre la ambigüitat i el populisme
Ciutadans va omplir el centre cívic de Ca n’Oriac, davant un públic de barri d’edat madura, amb un discurs populista i promeses ambigües de regeneració política, cap una “segona transició”, sense aclarir si aquesta es faria en clau de reforma de la monarquia parlamentaria o de ruptura, és a dir de proclamació de la república. En l’eix nacional es va criticar amb duresa els projectes secessionistes i es va proposar una reforma de l’Estat de les autonomies que tampoc no es va concretar massa.
C’s vol presentar-se com una força no nacionalista, quan en realitat opera com una formació del nacionalisme liberal espanyol. L’èxit d’aquesta formació, a qui totes les enquestes donen un fort creixement, s’explica per la incapacitat d’ICV-EUiA i PSC de plantejar una alternativa política al moviment independentista. C’s es situa en una posició equidistant entre el PP, amb qui comparteix espanyolisme, i el PSC, oscil·lant en l’eix social entre un liberalisme temperat per unes propostes vagament socialdemòcrates. Una ambigüitat estructural que a curt termini és la clau del seus èxits, però que amb el temps pot ser la clau de la seva debilitat.
Religió laica
La presentació del Procés Constituent i l’acte de l’ANC encaixen amb l’anàlisi d’Hannah Arendt sobre els nacionalismes. Segons aquesta cèlebre assagista, el nacionalisme funciona com una mena de religió laica que trasllada les categories teològiques del catolicisme a la vida política com ara la comunió de tots els creients, els mecanismes d’exclusió dels no creients o la dicotomia entre bé (Catalunya) i mal (Espanya). Només d’aquesta manera es pot donar raó de l’agrupament de forces tant diverses entorn a l’objectiu de la independència que, per amplis sectors de les classes mitjanes, apareix com la panacea de tots els mals que pateix el país, com una mena de paradís celestial on es resoldran tots els problemes, sense necessitat de tocar les estructures del capitalisme que segreguen desigualtat social i han provocat l’actual crisi sistèmica.
Unes tesis que també poden aplicar-se a C’s, que cerca unificar a sectors socials ben diversos en virtut de l’oposició al secessionisme i en clau de nacionalisme constitucionalista espanyol.
L’esquerres inoperants
Històricament la millor tradició de les esquerres catalanes han estat les seves propostes de regeneració democràtica i emancipació social per al conjunt de l’Estat. Així va succeir amb les propostes federalistes de Pi i Margall al segle XIX, de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT) al primer terç del segle XX o fins i tot del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a la Transició, on Jordi Solé Tura va tenir un paper destacat en l’elaboració dels aspectes més positius de la Constitució de 1978, ara ja superada pels esdeveniments històrics.
Ara bé, la seva actual submissió als postulats del nacionalisme burgès i petitburgès estan impedint que puguin jugar un paper rellevant tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, la qual cosa propicia l’inquietant polarització i fragmentació identitària de la societat catalana.
Al meu parer, l’alternativa no s’ha de buscar en la secessió de Catalunya, que provocaria un xoc frontal entre les màquines nacionalitàries conservadores espanyola i catalana- representades pels governs del PP i CiU– i la fractura de la societat catalana, sinó en la unitat de les classes treballadores de tot l’Estat en torn al projecte de la Tercera República Federal que obri un procés cap el socialisme.
11 Comments