La incúria i la destrucció sistemàtica del nostre patrimoni arquitectònic forma part d’un dels fils de continuïtat més nefastos dels successius ajuntaments de Sabadell més enllà del seu color polític. Ara, el govern quatripartit sembla voler posar el seu granet de sorra amb l’enderroc de la major part de la fàbrica Artextil.
Per a il·lustrar aquesta trista situació resulta oportú mostrar una relació, que dista de ser exhaustiva, de la destrucció del nostre patrimoni arquitectònic. L’alcalde de la dictadura de Primo de Rivera, Esteve Maria Relat va acabar amb la vella Rambla, que moltes ciutats catalanes han conservat amb l’argument de bastir un modern bulevard. Una suposada modernització que no serà la primera vegada que s’usaria per justificar els enderrocs de peces claus del nostre patrimoni.
L’alcalde franquista Josep Maria Marcet va enderrocar el bellíssim quiosc modernista per a posar en el seu lloc la tètrica Cruz de los Caídos. A més va destruir el centenari bosc de Can Feu i va voler enderrocar la Casa Duran, que va salvar-se pels pèls després d’una campanya ciutadana. L’últim ajuntament franquista, abans d’acomiadar-se, va continuar amb aquesta obra destructora amb la demolició de Los Campos de Recreo, al final de la Rambla, al davant del cinema Imperial, una pèrdua irreparable per a la ciutat.
L’arribada de la democràcia no va significar un canvi en aquesta nefasta corrent de fons. Durant el llarg mandat de l’alcalde Farrés la destrucció del patrimoni arribà a nivells apoteòsics. Així començà amb l’enderroc de la botiga modernista El Globo al Passeig de la Plaça Major, continuà implacable amb la demolició de l’Obrera, la desaparició d’Els Jardinets (de la plaça Doctor Robert) i les remodelacions de la plaça del Gas o dels accessos a l’estació de Gràcia, convertits en inhòspites places dures. Només la plaça Granados va salvar-se de la metòdica destrucció de las belles places decimonòniques de les que havia gaudit la ciutat. Cap al final del seu mandat, essent regidora d’Urbanisme, Maria Dolors Calvet, es va cobrar dues peces majors amb la destrucció del cinema Imperial, el més antic d’Espanya, i el tancament de l’Euterpe, fonamental en la vida cultural de Sabadell, que recentment ha estat enderrocat.
Manuel Bustos seguí en estricta continuïtat amb aquesta tradició. S’estrenà, sent regidor d’Urbanisme Oriol Civil, amb la demolició la Torre Claramunt i prosseguí amb la Casa del Comú, l’Ateneu Municipal o el Despatx Tamburini al carrer Indústria i amb el trist tractament donat a l’entorn del Mercat Central i a les places Sant Roc i Dr. Robert. Malgrat les seves diferències polítiques, Bustos i Farrés comparteixen el dubtós honor d’haver malmès el Passeig de la Plaça Major, encara a l’espera de ser recuperat per la ciutat i que actualment s’assembla a una pista d’aterratge sense que l’actual govern municipal sembli tenir un projecte clar al respecte.
Els quatre grups d’esquerra que conformen l’executiu local, quan estaven a l’oposició, van mostrar la seva radical oposició amb el projecte d’Artextil, qualificat d’especulatiu, i on la ciutat tenia més a perdre que a guanyar. Un tema on l’alcalde socialista Juan Carlos Sánchez va jugar un paper semblant al de Ricardo Royo, darrer alcalde franquista, amb la destrucció dels Campos per a construir uns pisos de luxe.
Tanmateix, l’actual govern quatripartit no ha fet res per impedir-ho. No ens serveix l’excusa que el projecte estava massa avançat i no es podia evitar la continuïtat de la seva tramitació. Des del govern municipal existien eines per revertir la situació. Més enllà de l’acció administrativa, es podia haver realitzat una denúncia política de l’herència rebuda en aquest tema, cosa que no s’ha fet i s’ha preferit mantenir un espès silenci. Tampoc han estat capaços d’aportar una solució imaginativa per dotar de nous usos a aquest espai emblemàtic de la tradició industrial de la nostra ciutat. Una actitud que palesa que el govern municipal, en matèria d’urbanisme, té altres prioritats i s’inscriu en l’històrica manca de cura en la defensa del nostre patrimoni arquitectònic.
La preservació del patrimoni històric revesteix una gran importància per la vida de les ciutats. Es tracta del que els francesos denominen lieux de mémoire (llocs de memòria), vinculats a la memòria sensible de la ciutadania i fonamentals per a bastir un espai urbà on aquesta es senti identificada amb la seva ciutat. Així, doncs, mentre altres ciutats han preservat el seu patrimoni, aquí es continua amb la seva despiatada destrucció.
