Foto portada: la caserna, durant el primer terç del segle XX. Autor: desconegut

‘Història de Sabadell’: La caserna de la Guàrdia Civil (1910-1913)

Aquí es realitza un breu relat sobre aquest històric edifici amb un particular interès per les circumstàncies que van envoltar la seva construcció.

La Setmana Tràgica, finals de juliol de 1909, va tenir a Sabadell una extrema gravetat. Van cremar moltes esglésies i l’edifici de l’Ajuntament fou saquejat i seriosament malmès. La insurrecció va ser ofegada en sang amb una contundent intervenció de l’exèrcit i una repressió ferotge. La burgesia local, aterrida per la magnitud dels esdeveniments, va promoure, per evitar la repetició de successos com aquests, la construcció d’una gran caserna de la Guàrdia Civil. Fins al moment, l’institut armat tenia una presència molt reduïda a la ciutat amb un tinent i 14 agents instal·lats a un vell casalot del carrer d’en Bosch.

El tràmits van començar al mateix any de 1909. El prestigiós arquitecte municipal Juli Batllevell i Arus (1864-1928) fou encarregat de dissenyar el projecte i de cercar l’emplaçament adequat per a la caserna. Així es va triar un solar enfront de l’actual Hospital Taulí, on havia estat l’antic Cementiri, i al costat de la via fèrria. Una part dels terrenys eren propietat de Lluís de Nadal, que els va cedir gratuïtament, i la resta pertanyien a Maria del Rosario Gurguí Lafont, propietària soltera i sense fills, resident a Barcelona. Al novembre de 1909, l’arquitecte Josep Renom, que ajudava al seu pare, i el seu germà Vicenç feren un aixecament dels terrenys de tota la zona.

Postal de la caserna. Autor: Lucien Roisin.
Postal de la caserna. Autor: Lucien Roisin.

El 9 de febrer de 1910 la comissió municipal de governació, presidida pel fabricant Silvestre Romeu, va emetre un dictamen segons el qual l’ajuntament de Sabadell es comprometia a aportar 75.000 pessetes, aproximadament la meitat del cost de la construcció de la caserna. Dies després, el 15 de febrer, es constituí la ‘Junta Constructora de la Casa Cuartel de la Guardia Civil de Sabadell’, presidida per l’alcalde, del Partit Liberal, Feliu Griera Dolcet, amb el fabricant Modest Folguera Duran com a vicepresident, i Josep Miquel del Solà Font, propietari. La resta de la junta estava formada per Silvestre Romeu, comptador, Miquel Baygual Casanovas, tresorer i Enric Vila Renom, secretari.

Durant quatre anys es recaptaren fons per la construcció de la caserna. A banda de l’Ajuntament qui aportaren més fons foren Banc i la Caixa de Sabadell i la companyia de gas La Energia. Amb menys capital també hi contribuïren pràcticament tots els industrials de la ciutat com ara els Seydoux, Brutau, Gorina, Valls, Cuadras, Prim, Prat, Carol, Turull, Soler, Duran Folguera, Brujas, Sallarès, Corbera, Feliu…

L’arquitecte modernista

Juli Batllevell, arquitecte modernista i deixeble de Gaudí, havia realitzat una abundant obra pública i privada a la ciutat i a la comarca com ara el Cafè Euterpe (1893), la pressó cel·lular (1897), l’Hotel Suís (1904), el Despatx Lluch (1908), ara seu de l’Oficina d’Atenció Ciutadana, l’edicifi La Energía (1899), seu del Museu del Gas, o El Marquet de les Roques (1895) així com nombroses fàbriques, establiments comercials i panteons al cementiri Municipal (més info: ‘El Sabadell de Juli Batllevell‘). La caserna de la Guàrdia Civil fou la seva darrera obra a Sabadell. Posteriorment, va traslladar-se a Barcelona on continuà una intensa tasca com a arquitecte en obra pública i privada. L’escàndol que envoltà la compravenda dels terrenys de la caserna contribuí decisivament per a dimitir del seu càrrec com a arquitecte municipal i abandonar la seva ciutat natal.

Els plànols de Batllevell, que es lliuraren el 8 de novembre de 1910, constaven d’habitacions per a tres oficials, 50 agents casats i 50 solters amb diversos pavellons amb capacitat per 300 persones. Segons la valoració de Josep Casamartina, l’arquitecte va dissenyar un edifici, que ocupava tota una illa ocupada per una plana i un pis, que definia així:

Des de fora tenia un aspecte amenaçant i protector; i des de dins un lloc per viure de forma molt senzilla per fer-hi entrenaments i demostracions de tipus castrense (…) L’espai més agradable i estèticament més interessant és el pati i les tres façanes d’habitatges que hi donen, d’una austeritat absoluta, en la línia de les construccions industrials”.

Actualment la part millor conservada de l’edifici original és la façana principal, tot i que molt deslluïda per les modificacions destructores que van fer-se als anys 80 del segle passat. Les façanes laterals han sofert transformacions molt importants i les quadres per a les cavalleries foren enderrocades arran de la seva polèmica requalificació sota l’alcaldia de Manuel Bustos.

Corrupció administrativa

La construcció de l’edifici es va veure envoltada per un escàndol de grans proporcions arran de la compra dels terrenys a la senyora Gurguí. Al juny de 1910, Fèlix Cusidó Valls, regidor de  l’Ajuntament i apoderat de la propietària i un altre regidor, Enric Vila Renom, que a més era el secretari de la Junta Constructora, van convèncer a la Sra. Gurguí per tal que els hi vengués els terrenys d’uns 11.171 metres quadrats, argumentant que no eren edificables, al preu molt baix de 6.666,60 pessetes a pagar en terminis de 200 pessetes a l’any. D’aquest solar es segregaren 1.953 metres quadrats en favor del regidor Cusidó Valls com a pagament per haver convençut a la propietària de l’escàs valor de la finca.

La resta del terreny se’ls va quedar Vila Renom. Pocs mesos després els revengué a la Junta Constructora per un valor de 23.333,34 pessetes, de les quals 15.000 li foren pagades al moment de signar l’escriptura de compravenda i la resta van ser abonades posteriorment amb un interès del cinc per cent. D’aquesta manera, Vila Renom es va embutxacar 16.666 pessetes, tota una fortuna a l’època que, a més, va augmentar amb l’interès suplementari del dos per cent en el pagament en diferit.

Com tots eren regidors cercaren per a fer la transacció a un testaferro, l’arqueòleg Vicenç Renom i Costa, germà de l’arquitecte Josep Renom i emparentat amb el regidor Enric Vila Renom. Prèviament, aquest darrer havia aconseguit que l’arqueòleg fos anomenat oficial del Cementeri. Després va fer nombroses gestions per designar-lo com escrivent de la Junta Constructora, cosa que no aconseguí. A banda de pressionar per tal que el seu germà Josep fos contractat com a director d’obres de la caserna.

L’afer transcendí públicament arran de la denúncia presentada per l’industrial catalanista Joan Sala Busquets. Ràpidament es va crear una comissió d’investigació formada per Pau Bonet, Vicenç Trabal, Ramon Picart, Josep Sallarès i el mateix Joan Sala. El resultat de la investigació fou publicat el 18 de febrer de 1911 amb el títol de Resultancias del Expediente instruído por la Comisión mixta especial, designada para averiguar lo ocurrido en la compra de los terrenos para la Casa Cuartel de la Guardia Civil.  L’escrit, a banda de reconstruir minuciosament tota l’operació fraudulenta, arriba a la següent conclusió:

El señor Vila, por el tono de sus contestaciones y por los elementos de información reunidos, había sido el inspirador, el director y el agente más interesado y activo para llevar a cabo la operación a su completo y eficaz desarrollo (…) Que con él, además de haber lesionado intereses de orden privado, ha impedido que la Junta Constructora del Cuartel, beneficiara buena parte de tan importante suma, viniendo así a perjudicar intereses que, por razón de su cargo, estaban obligados a amparar y defender”.

L’escàndol va provocar la dimissió forçada dels regidors Cusidó i Vila i de manera voluntària de l’alcalde, Feliu Griera. Tanmateix, la caserna fou inaugurada el juliol de 1913 la qual, com recordà el 26 d’abril de 1919 l’alcalde de Sabadell, Pere Pasqual Salichs, de la Lliga Regionalista, en una carta adreçada al director de la Guàrdia Civil i al ministre de Governació, havia estat costejada per “subscripción popular” per un valor de 300.000 pessetes.

Les cessions

La caserna fou des de la seva inauguració una peça clau en la repressió del combatiu moviment obrer sabadellenc com es va comprovar a la Vaga General Revolucionària (1917), els anys del pistolerisme (1919-1923) o durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). El 1942 es constituïren sis acadèmies regionals per la formació dels agents abans d’ingressar al cos que posteriorment es reduirien a tres: Úbeda, El Escorial i Sabadell. Aquesta funció com a acadèmia va perllongar-se, però reduïda únicament als cursos d’especialistes fiscals de la benemèrita, fins al 1997.

L'equipament, en una imatge presa entre 1915 i 1920. Autor: Francesc Casañas.
L’equipament, en una imatge presa entre 1915 i 1920. Autor: Francesc Casañas.

L’estatus legal de la caserna fou objecte de diverses controvèrsies fins que el Ple Municipal del 9 de març de 1928 va cedir-lo per a l’ús i allotjament a l’institut armat amb la condició que aquest acord quedaria sense efecte quan es deixés de fer servir per aquesta finalitat, moment en el qual l’edifici retornaria a l’Ajuntament. Aquest conveni fou refermat durant l’alcaldia de José Maria Marcet. El 15 de febrer de 1944 la Comissió Permanent va prendre l’acord, ratificat pel Ple Municipal de l’1 de març del mateix any, mitjançant el qual l’ajuntament cedia la caserna gratuïtament al ministeri de la Governació, amb la següent condició:

Si por cualquier circunstancia el edificio objeto de esta sesión dejase de ser destinado a los fines para los cuales fue construido y es ahora cedido, quedará resuelto y sin efecto alguno este contrato, y en consecuencia, revertirá tal inmueble al patrimonio municipal de esta ciudad”.

Un any després es procedia a redactar l’escriptura pública mitjançant la qual la Junta Constructora feia cessió de l’immoble a l’Ajuntament en el ben entès que aquest ho destinava a l’institut armat.

La fallida reversió

Justament, aquesta clàusula fou invocada per l’alcalde Antoni Farrés quan la Guàrdia Civil abandonà la caserna per traslladar la seva comandància a Badia del Vallès. S’obrí una negociació entre l’institut armat i l’ajuntament de Sabadell que culminà l’11 de juny de 1998 mitjançant el conveni entre Farrés i el llavors director general de la Guàrdia Civil, Santiago López Valdivieso del PP. Al conveni es donava per finalitzada la cessió de Marcet i la direcció general de la Guàrdia Civil manifestava no oposar-se a la reversió a la a l’Ajuntament de la caserna. A tal efecte, el 2 de juny de 1999 el Registre de la Propietat nº2 de Sabadell incloïa l’edifici com a patrimoni municipal per títol de reversió. Al maig del 2000, l’alcalde Manuel Bustos i López Valdivieso signaven una pròrroga d’ús de l’edifici per part de la Guàrdia Civil fins que s’acabessin els projectes per donar un nou ús a la caserna que es concretaren en el Parc de Salut, un espai destinat a la investigació i la innovació en l’àmbit de la medicina.

Caserna Guàrdia Civil Sabadell
Caserna Guàrdia Civil Sabadell, fa uns mesos. Autor: O.Orriols.

Tot va canviar quan, al 2004, el govern municipal va aprovar la segregació de 1.700 metres quadrats (un 22 per cent de la finca), a les cavalleries de la caserna, per a la construcció d’habitatges de renda lliure amb un valor d’11 milions d’euros. Una operació que evoca l’origen de la caserna. Això va precipitar la impugnació del ministeri de l’Interior del conveni, ara sota la titularitat d’Alfredo Pérez Rubalcaba (PSOE), i la signatura d’un nou conveni (2006). Aquest acord fou objecte d’un contenciós-administratiu per part de l’oposició municipal l’any 2007, que fou rebutjat per un defecte de forma pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (2011). Des d’aleshores el tema continua encallat i històric edifici pateix una progressiva degradació sense reportar cap benefici a la ciutat.

Bibliografia

CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Museu del Gas, Sabadell, 2011.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Edicions Riutort, Sabadell, 1978.