Tracem una semblança biogràfica del pedagog i prolífic escriptor anarquista amb una notable obra, en gran part inèdita, que resulta imprescindible per conèixer el moviment obrer i la cultura progressista del Sabadell d’inicis del segle XX.
Andreu Castells, a la seva monumental obra Sabadell, informe de l’oposició, utilitza abastament com a font els escrits d’Albà Rosell. L’historiador sabadellenc, en la bibliografia del segon volum República i acció directa (1868-1904), proporciona la més extensa relació dels nombrosos escrits signats per Albà Rosell o amb pseudònims. Més recentment, l’historiador sabadellenc Eduard Masjuan, en diversos articles i llibres, s’ha interessat per aquesta figura desconeguda del primer moviment obrer sabadellenc. Aquest any, Sergio Yanes ha publicat a l’editorial Calumnia una selecció de textos, precedida per una biografia que, a més, aporta una completa bibliografia dels autors que ha tractat sobre Rosell, les seves activitats pedagògiques i la seva trajectòria intel·lectual.
La consulta d’aquestes fonts ens permeten traçar el seu perfil biogràfic. Albà o Albano Rosell Llongueras va néixer el 18 de febrer de 1881 a Sabadell. Va ser el novè fill del matrimoni format per Josep Rosell Calsa i Eulàlia Llongueras Valldeperas, tots dos naturals d’Olesa de Montserrat. El seu pare, filador d’ofici, era federalista i va assistir com a representant de la Societat de Filadors de Llana de Sabadell al congrés fundacional de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) celebrat al Teatre del Circ de Barcelona al juny de 1870. Des de ben petit acompanyava al pare en les manifestacions obreres a la ciutat.
Tanmateix, com escriu el seu biògraf Sergio Yanes, la relació amb el seu pare, que apallissava habitualment a sa mare, eren molt dolentes. Al morir Eulàlia, al 1892, després d’una llarga malaltia, es distancià del pare i amb només 11 anys abandonà l’escola. Per guanyar-se la vida, primer començà ajudant al seu oncle i al seu germà Lluís en el teler i mesos després com assalariat a diverses fàbriques tèxtils de Sabadell. També, ocasionalment treballava de perruquer. Al complir els 14 anys ingressà en la Federació Obrera de Sabadell (FOS), amb seu a L’Obrera al carrer de l’Estrella, i més endavant organitzaria durant dos anys la secció sindical local de barbers i perruquers.
Albà Rosell va fer les seves primeres lletres a l’escola particular de Jaume Montblanch, un mestre d’idees liberals i tolerant en matèria religiosa ja que només s’impartia catecisme si els pares ho demanaven. Albà Rosell va anar a la mateixa classe i compartia pupitre amb Mateu Morral, fill del ric fabricant d’idees progressistes.
Morral i Rossel es van fer amics inseparables i fundaren el grup àcrata Gente Joven. També participà, l’any 1899 en la fundació del Centro Cultural Fraternal, al carrer d’Abaixadors de Barcelona, amb el geògraf sabadellenc Pau Vila amb qui faria una llarga amistat. D’aquest grup va sorgir, el 1902, la també barcelonina Agrupació Avenir.
A Sabadell, Rosell i Morral, que havien participat com actors aficionats al Centre Lírich i Dramàtich, fundaren la Agrupació Dramàtica Ibsen que portava el teatre als obrers amb obres que representaven a Sabadell i pobles del voltant. Rosell era el director i Morral l’apuntador. Els actors eren Pere Estop, Vicenç Sampere, Rossend Vidal, Ricard Duran, Josep Mas i Salvador Farrés, encara que no sempre actuaven els mateixos. Entre les obres de més èxit, escriu Castells citant a Rosell, Los Malos Pastores, representada a l’Euterpe i La Casa de las Muñecas d’Ibsen. “La colla de l’Agrupació Dramàtica Ibsen no perdonaven, ni a ells mateixos, les desviacions ‘burgeses’. Principalment, el purista màxim era Albà Rosell, que en els nombrosos textos que li hem llegit, ningú no es lliura de la seva aspra crítica, ni Francesc Ferrer, ni Jaume Sallent, ni Pau Vila…”
Rosell va escriure per a la Agrupació Dramàtica Ibsen, entre 1903 i 1904, diverses peces teatrals de caràcter social, com Plors de cor, Els Llenyataires o Claror lejana algunes de les quals foren representades per aquest grup, encara que d’altres algunes tant notables com La Fàbrica (1903), ambientada a l’empresa d’en Giralt a la Rambla de Sabadell, coneguda popularment com Loparret, que no s’ha posat mai en escena. Com escriu Rosell, “era tan difícil que no se’ns ocorregué mai intentar-ho, i és per això que ha quedat com a mostra de propaganda social a llegir-se i res més, en tant no es puguin comptar amb elements sobrers per altres intents de representar-la”. Potser ara, que han passat 121 anys, alguna companyia teatral podria estar interessada en fer-ho.
Des de ben jove va tenir la dèria d’escriure. El seu primer article, La Gran Fiesta, es publicà al diari anarquista local La Protesta i fou corresponsal a Sabadell del diari lerrouxista El Progreso. També amb el seu amic Morral, pràcticament dirigien El Trabajo, òrgan de la FOS.
La vocació pedagògica
El 6 de gener de 1904 va contraure matrimoni amb la teixidora Esperança Figueras Davi, nascuda a Sabadell, però de pares de Montmeló. La boda coincidí amb un cert distanciament del seu amic íntim, Mateu Morral que deixà la fàbrica i el domicili familiar per anar a treballar amb Francesc Ferrer i Guàrdia a l’Escola Moderna de Barcelona. A mitjans d’abril del mateix any, Ferrer i Guàrdia va oferir-li la direcció d’una escola racionalista i mixta al barri obrer de Les Mallorquines de Montgat on ell i la seva dona impartien les classes, ajudats amb el mestre sabadellenc Esteve Guarro que substituïa Esperança durant l’embaràs que donà a llum al seu primer fill, l’octubre de 1905.
Ara, que sempre havia estat un lector infatigable i lluny dels telers, amplià els seus coneixements pedagògics ingressant en el Museu Pedagògic Experimental, en la secció catalana de la Lliga Internacional para la Educación Racional de la Infancia (LIERI) i col·laborant amb la revista Pedagogia Experimental. També, llavors començaren les seves primeres discrepàncies amb Ferrer i Guàrdia. D’una banda, per l’excessiva facilitat i manca de qualificació dels mestres per tal de satisfer la demanda; d’altra, per l’anticatalanisme de Ferrer que li portava a rebutjar l’ús del català idioma matern de molts dels alumnes.
Tanmateix, quan tot semblava anar de cara en Montgat, es succeïren una sèrie de desgràcies i contratemps. L’escola va travessar greus problemes econòmics, amb unes ajudes que no arribaven mai. A començaments de 1906 decidiren plegar i tornar a Sabadell. Aleshores, va sorgir la possibilitat de substituir a Esteve Guarro a l’escola de Maó. Al maig, quan tot semblava encarrilat, els noticies de l’atemptat de Mateu Morral contra Alfonso XIII, provocaren una dura repressió contra les escoles racionalistes. De manera que es cancel·là el projecte de Menorca. Ferrer i Guàrdia va ser detingut, jutjat i absolt de complicitat en l’atemptat.
L’Escola Integral
Mentre dirigia l’Escola Moderna de Mongat va impartir el 12 d’agost al Círcol Republicà Federal (CRF) de Sabadell la seva primera conferència sobre l’ensenyament integral. Un model -escriu Masjuan- que partia dels principis pedagògics de Paul Robin exposats al manifest de París de 1894.
Segons Castells, les seves idees pedagògiques foren escoltades amb gran interès pels seus amics de la FOS, Jaume Sallent, Ricard Duran, José Moreno, Joan Fainé i sobretot, el triumvirat format pel maçó Pere Estop, Joan Oliver i Rossend Vidal, director de El Trabajo, que li facilitaren la creació de l’Escola Integral que s’inaugurà el 27 de setembre de 1906 al carrer de la Salut, 70. També, escriu Yanes, va rebre diners del seu germà Lluís que havia fet fortuna treballant a Bolívia. Els mestres eren el mateix, la seva dona, Hortènsia, filla de Josep Miquel, Rossend Vidal i el professor Josep Izal.
El seu retorn a Sabadell després de la clausura de les escoles modernes-escriu Masjuan- “li permetria l’assaig de les seves teories pedagògiques, barreja de la pròpia experiència en l’etapa escolar, que ja hem vist, i a la vegada de les teories de Robin, de qui Rosell sempre se’n declarà admirador i deixeble”. L’ideal educatiu de Rosell -escriu Castells- es basava en un sistema pedagògic integral, racional i mixt. “Rosell mantingué un rigorós ensenyament moral i ètic. Predicava el vegetarianisme. Recomanava als pares la Nueva Ciencia de Curar, de Louis Kuhne i altres obres naturistes”.
D’altra banda, entre el 30 de gener al 30 de juny de 1908 publicà sis números de la revista Cultura dedicada a la pedagogia, les ciències, art i literatura.
L’Escola Integral va haver d’enfrontar la dura campanya de desprestigi de Fabià Palasí, espiritista i director de la Institución Libre de Enseñanza (ILE) que cercava monopolitzar l’ensenyament laic de la ciutat, signant diversos articles contra un centre docent regentat per “un tejedor y una zurcidora“. A més, l’abril de 1907 va morir el seu fill d’una malaltia mal curada que causà una gran pena, només compensada pel naixement del seu segon fill, Avenir, el 29 de desembre del mateix any.
Després de superar moltes dificultats, l’escola mica en mica va anar remuntant. Molts infants abandonaren la ILE per passar-se a l’Escola Integral i a finals de 1907 comptava uns 50 alumnes; encara que sempre en una situació financera molt delicada. El centre docent va rebre el suport econòmic de la Cooperativa Sabadellenca, un préstec de 500 pessetes de Facund Morral, germà de Mateu, i ajudes esporàdiques de Ferrer i Guàrdia, que la visità en diverses ocasions. La campanya de Palasí culminà amb l’ordre de clausura emesa per López Amo, inspector de primer ensenyament i amic de Palasí, que no es va fer efectiva fins al 25 de març de 1909, que encara per poc temps, ja que va obtenir el permís de l’alcaldia per reobrir-la.
El primer exili
La Setmana Tràgica, el juliol de 1909, que a Sabadell fou particularment virulenta, desfermà un dura repressió contra les escoles racionalistes i acabà amb l’Escola Integral. Aquest cop, en un procés farcit d’irregularitats, Ferrer i Guàrdia fou condemnat a mort i executat desfermant la indignació dels demòcrates de tot el món. A Sabadell, la Guàrdia Civil es presentà a la Escuela Integral amb una orde de tancament. Així que decidiren malvendre el mobiliari i els materials escolars i marxar cap a França. El 10 de setembre de 1909, Albà, Esperança i el petit Avenir, s’embarcaven a Bordeus cap a Xile i des d’allà a Montevideo i Buenos Aires.
Aviat a la capital argentina contactaren amb el potent moviment anarquista local, mitjançant el qual passaren a dirigir la Escuela Moderna del barri obrer de Villa Crespo. Com si fossin perseguits per una maledicció, un més després d’haver començat a treballar, l’atemptat del jove anarquista Simón Radowitzky contra el sanguinari cap de la policia de Buenos Aires, desfermà, com a la Setmana Tràgica, una onada repressiva contra les escoles racionalistes.
Rosell va ser detingut i empresonat durant una setmana, va ser posat en llibertat gràcies a les gestions del compositor sabadellenc Rafael Genescà Farrés, exiliat a l’Argentina. Quatre mesos després, la família es traslladà a Montevideo on, de 1909 a 1912, treballà com a redactor del Ministerio Uruguayo de Instrucción Pública. Rosell va conèixer a Otto Niemann amb qui va impulsar, amb el suport de la Liga Popular para la Educación Racional, el projecte de crear la Escuela Integral de Montevideo que havia de ser una continuació de l’experiència de Sabadell. El gener de 1911 inaugurà el centre docent, però malgrat les bones perspectives, el projecte fracassà i va haver de plegar a mitjans de 1914.
Llavors va rebre l’oferta de doctor Enrique Jaramillo, degà i introductor de la medecina naturalista a Espanya, per fer-se càrrec d’un sanatori a Madrid i de la direcció de la revista. Jaramillo que era maçó va introduir-lo en la Lògia Iberia on ingressà al juny de 1916. Rosell s’havia iniciat a la maçoneria a Uruguai on va formar part en la Logia Capitular Fénix del Gran Oriente.
Després de cinc anys Sud-Amèrica, el retorn a Espanya suposà una gran decepció ja que ni havia sanatori, ni revista. Així les coses va pensar en tornar a Sabadell i reconstruir l’Escola Integral. Aleshores Joan Ros li proposà fer-se càrrec de l’Escola Lliure de Lloret de Mar on només romandrà nou intensos mesos.
L’etapa naturista
De Lloret va marxar cap Alaior (Menorca) per dirigir la Escuela Libre que funcionava des de 1906, on va treballar uns pocs mesos de finals de 1917 a mitjans de 1918, seduït per la proposta de Juan García Giner de fer-se càrrec d’un institut naturalista i de la seva revista El naturista en el municipi de Carlet (València) on també dirigí la Escuela Nueva patrocinada pel Centro de Educación Popular que comptava amb el suport dels republicans i sindicalistes locals. Durant uns anys compaginà la docència amb la publicació de la revista.
Aquesta estabilitat laboral, després de tants trasbalsos, facilitarà que redacti la seva primera novel·la, Una visita a Macrobia (1921) que reimprimiria al 1928 com Macrobia. Narración naturológica. Un relat sobre una societat utòpica, tecnològicament avançada, instal·lada a la selva amazònica on contraposa el model naturista, amb la nociva civilització industrial. A banda d’aquesta novel·la, va publicar tres breus assaigs sobre el tema: El naturismo integral y el hombre libre (1918), Aspecto medico-social de la dignidad humana i Naturismo en acción, tots dos del 1921.
Després dels quatre anys a Carlet va acceptar, a finals de 1922, fer-se càrrec de l’Escola Lliure de Terrassa, alhora que intentà amb altres col·legues valencians muntar una colònia anarco-naturista a Sabadell, a l’indret llavors conegut com Villa Romeu a la llera del riu Ripoll. Tanmateix, les habituals dificultats econòmiques i el clima repressiu i de terror dels anys del pistolerisme, aconsellaren a la família tornar a Amèrica en el que seria el seu exili definitiu.
Anarquisme i independentisme
L’octubre de 1922 de retorn a Montevideo, Albà Rosell començà a treballar d’arxiver de dos diaris conservadors La Mañana i El Diario. Poc després, amb els contactes de la seva anterior estada a Uruguai, fou contractat com administratiu al Consejo Nacional de Enseñanza on treballà fins a la seva jubilació al 1955.
La situació creada a Catalunya pel cop d’Estat del general Primo de Rivera, l’aproximà al Casal Català de Montevideo i signà algunes col·laboracions a la seva revista Renaixença dirigida per Hipòlit Nadal i Mallol. També, escrivia per a Nación Catalana, que publicava a Buenos Aires Joan Comorera, llavors dirigent de la Unió Socialista de Catalunya (USC) i futur primer secretari del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
La breu visita de Francesc Macià a Montevideo, al 1927 poc després del fracàs de la incursió a Prats de Molló, fou el denotant de la creació del Grup Separatista Avant, el 1928, on s’ingressà amb el seu fill Avenir. Avant estava format per Daniel Cardona, dirigent de Nosaltres Sols i Estat Català, Adolf Gamundi Roig, Josep Abril Llinés, Joan B. Alemany i Borràs, Manuel Massó Llorenç, Joan B. García, Joan Camps, Obradors-García i Obradors-Solé. Des d’aquest mateix any i fins 1930, editaren Nova Catalunya. Periódico de acción del separatismo en Sudamérica. Aquest grup defensava la via revolucionària i la insurrecció armada, com els nacionalistes irlandesos, per aconseguir la independència de Catalunya. Rosell sempre havia estat molt crític amb el catalanisme conservador i clerical de la Lliga que, al seu parer, educaven al jovent en la ignorància i fanatisme. Tanmateix, en aquest anys defensà que la independència obria una oportunitat per implantar la revolució social, el comunisme llibertari, a Catalunya.
Tanmateix, a la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i després de la proclamació de la Segona República (1931), va trencar amb els cercles catalanistes de Montevideo i les seves tesis separatistes per retornar al republicanisme federal i les doctrines de Pi i Margall i Elisée Reclus en les quals s’havia format a la seva joventut a Sabadell. En plena Guerra Civil espanyola, va fundar la petita editorial Analectos concebuda per donar “ayuda material y cultural y dirigida a todo el pueblo ibérico sin distinción, en su gesta obrera y revolucionaria y de resistencia al fascismo” i que va deixar de publicar al 1939, acabada la guerra.
Els darrers anys
La dècada de 1940, a Montevideo, foren anys de silenci. Sergio Yanes ha resseguit la seva evolució intel·lectual a través de la correspondència, iniciada el 1946, amb el seu amic Hermós Plaja, conservada a la Biblioteca Arús de Barcelona, i els seus articles a la premsa anarquista.
Entre ells a Cultura Proletaria, òrgan de premsa de la Federación de Grupos Anarquistas de Lengua Castellana de los Estados Unidos, fundada al 1927, on publicà quatre textos signats com Victoria Zeda. Amb el mateix pseudònim redactarà una sèrie d’articles, entre 1949 i 1957, a la revista mexicana Tierra y Libertad.
Als anys 50 va fer reaparèixer Analectos on publicà al 1951 Minúcies sabadellenques. Records d’infància i de joventut sobre un Sabadell un xic pintoresc que resulta imprescindible per conèixer els ambients progressistes de la ciutat a finals del segle XIX. Una obra inèdita al nostre país que resulta una mena de continuació del Sabadell del meu record de Marian Burguès i que mereixeria ser publicada.
Al jubilar-se, al 1955, decidí vendre les seves propietats a Uruguai i organitzar un llarg viatge a Espanya on va fer diverses visites a Sabadell, Lloret de Mar i Carlet on havia viscut a la seva joventut. De retorn Montevideo, en una nova residència, continuà la seva correspondència a Plaja i publicà entre 1957 i 1959 alguns articles a la revista Cenit, dirigida per Federica Montseny i Ramón Liarte, secretari general de la CNT a l’exili de Toulouse i en la reapareguda Solidaridad Obrera, òrgan de la central anarcosindicalista.
El seu darrer escrit data de 1961. També. de finals d’aquest any, és la carta al seu amic Plaja qui dos anys més tard rebria una carta d’Avenir comunicant-li que el seu pare havia mort el 28 de maig de 1964. El 6 d’abril de 1970 traspassava Esperança Figueras. Tots dos reposen junts al cementiri del Nord de Montevideo. El seu únic fill, Avenir Rosell Figueras, nascut a Sabadell el 1907, va destacar a Uruguai com a taquígraf i fundador de la Asociación Iberoamericana de Taquigrafía. Va morir a Montevideo l’any 1988.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu, Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa, 1868-1904 (vol II), Ed. Riutort, Sabadell, 1977.
– Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. (vol III), Ed. Riutort, Sabadell, 1978.
MASJUAN, Eduard. Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906. Icaria, Barcelona, 2009.
– Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939), L’altra aventura de la ciutat industrial. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
YANES, Sergio. Hacia el ideal. Textos literarios de Albano Rosell (1947-1959), Calumnia Edicions, 2024.
Foto portada: Albà Rosell a Montevideo. Font: Viquipèdia.