Repassem l’evolució d’uns edificis singulars vinculats al desenvolupament industrial de la ciutat que complien un paper molt important com dependències comercials dels gèneres produïts a les fàbriques. També, com seu social simbòlica i d’imatge pública de les empreses.  

Devem a Anna Albó i Gemma Ramos un acurat estudi sobre un tipus d’edifici poc conegut. Un treball de recerca fruit d’un buidat sistemàtic de les llicències d’obres de l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), des de la meitat de la dècada de 1850, quan s’instaurà l’obligatorietat dels permisos d’obres, a la primera dècada del segle XX. Els primers despatxos tèxtils, dedicats a la venta i comercialitzat de gèneres, apareixen a la segona meitat del segle XIX i són un element molt important en el desenvolupant de la indústria llanera sabadellenca.

Les dècades de 1850 a 1860 foren un període d’embranzida de la revolució industrial que comportaren un fort creixement demogràfic i urbanístic, reflectits en els diversos plans d’Eixample estudiats per Manel Larrosa. L’urbanisme de la ciutat-fàbrica consistia d’una banda, en els grans edificis dels vapors, fàbriques i dependències annexes que sovint ocupen illes senceres. D’altra banda, les zones residencials socialment estratificades. La burgesia habitava en casals sovint de tres cossos i una certa austeritat en les façanes, “el luxe es reserva pels interiors”- escriuen Albó i Ramos. Als inicis de la industrialització era habitual que la residència del fabricant es trobés en el mateix recinte del vapor. Els obrers vivien en llargues rengleres de cases, en parcel·les d’entre 4 i 5 metres d’ample, amb planta baixa i pis, les anomenades “cases angleses”.

A aquests tipus d’edificacions s’han d’afegir els despatxos tèxtils, dissenyats com dependències independents per a la venta i comercialització dels gèneres tèxtils, encara que al començament estaven connectats al vapor o la residència del fabricant.

L’edifici consistia en una gran sala de exposició dels teixits a la que més tard s’incorporaran dues dependències més petites: “escriptori” i “apartats” per a tasques administratives i reunions amb els clients.

A la dècada de 1880, passaran de ser una dependència annexa de la fàbrica o en els baixos del casal del fabricant, a ser bastits com edificis independents ubicats a indrets cèntrics i de prestigi de la ciutat com eren la Rambla i el carrer de la Indústria, que s’estava urbanitzant.

Aquesta evolució s’explica -a parer d’Albó i Ramos- perquè a diferència de les fàbriques i de les residències dels industrials, el despatx tèxtil funcionava de fet com la “seu social de l’empresa” que “comporta una funció simbòlica de representativitat, de servir com imatge corporativa, de manera més o menys conscient”. Per això, en els projectes arquitectònics estudiats hi ha un espai reservat, damunt la porta principal, pel rètol amb el nom de l’empresa, cosa que no era habitual en els vapors. Així mateix, els arquitectes i mestres d’obres desplegaren tota una sèrie de recursos de composició i ornamentals, amb materials de qualitat, sovint seguint les modes estètiques de l’època, per ressaltar aquesta funció de cara visible i aparador social de la companyia.

Els primers despatxos tèxtils

La Casa Buxeda, a la Rambla, segons aquestes autores, pot considerar-se un precedent dels despatxos tèxtils. L’any 1867 la companyia Buxeda Hermanos, d’origen barceloní, amb fàbrica a Sabadell i casa comercial a Barcelona, construeix una casa de planta baixa, pis i altell que serà ampliada l’any següent. L’edifici era la residència del fabricant i als baixos s’instal·là el despatx comercial amb els productes de la fàbrica.

Les dècades de 1870 i 1880, conegudes com la “febre d’or”, foren un període de gran creixement industrial, demogràfic i urbanístic. Sabadell passà dels vora 15.000 habitants al 1870 als 22.000 al 1895. Tanmateix, s’observa que la ubicació dels despatxos es traslladà de la Rambla, al voltant de l’estació dels ferrocarrils i del carrer de la Indústria.

Els primers despatxos són d’estil neoclàssic o eclèctic, molts dels quals dissenyats pel mestre d’obres Rafael Estany com l’encarregat per la societat Codina, Llanes i Cia al 1883, al davant de l’estació o el construït el mateix any per l’empresari Antoni Casanovas entre els carrers de la Concepció i Indústria al costat de la seva fàbrica. Un edifici on figurava el rètol Antonio Casanovas Ferrani amb les característiques típiques dels despatxos: una gran sala allargada amb finestrals per exposar els gèneres i les dues dependències d’escriptori i apartats.  La necessitat de disposar d’una bona il·luminació per apreciar la qualitat dels teixits farà que els finestrals siguin cada vegada més grans. Una altra obra d’Estany és el despatx amb el rètol Baygual, Garzón i Llonch (1893) d’una tipologia molt semblant.      

Fins a la segona meitat del segle XX es continuaran construint despatxos de diverses dimensions. Alguns de només planta baixa, d’altres amb planta baixa i pis amb característiques similars: una gran sala de ventes, que es podia compartimentar, l’escriptori i els apartats que de vegades s’ubicaven en altells sobre la sala de ventes.

Estils del despatxos tèxtils

Sobre aquesta estructura bàsica i per complir amb aquesta funció de representació de l’empresa, s’observa a les façanes dels despatxos l’evolució de les modes i corrents estètiques dominants en el període en foren bastits.

De l’època modernista, destaca el despatx Lluch (1908), al carrer de l’Industria, on ara hi ha el servei d’atenció ciutadana, obra de l’arquitecte Juli Batllevell. El mateix arquitecte dissenya dos despatxos més enderrocats com foren  el despatx Sampere (1904), al carrer de la Indústria, i el despatx Guasch (1910) al carrer de l’Estació cantonada Illa.

Altres despatxos d’estil modernista són el despatx Sallarès Deu (1913), de Josep Renom, https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/josep-renom/que formava part de la fàbrica, al carrer de la Indústria cantonada Concepció. Destaca per la seva qualitat artística el despatx Genís i Pont (1915), al carrer Sant Josep, 27-29, obra d’Eduard Maria Balcells que encara es conserva. L’edifici es bastí després d’enderrocar el despatx que ja existia, estava connectat amb la casa del propietari a través del jardí.

D’estil neogòtic s’ha d’esmentar la fàbrica i despatx encarregat al 1926 per Maria Turull a l’arquitecte Xavier Turull. El despatx donava a la Rambla, 74 i la fàbrica al darrera al carrer del Sol. Del primer noucentisme, influït pel secessionisme austríac, data el segon despatx de Francesc Sampere (1913), ara enderrocat, obra de Eduard Maria Balcells, amb planta baixa i pòrtic amb columnes que es comunicava amb la residència del propietari. També, del noucentisme tardà cal destacar, la coneguda com la casa Guasch (1931), obra de Santiago Casulleras, al carrer de la Indústria, 16.

D’estil racionalista amb influències d’art déco, cal esmentar, el despatx Gorina (1933), a la Rambla, 245, obra de Francesc Guàrdia. Així mateix, dintre del racionalisme, s’han d’esmentar el despatx Abad (1944), al carrer de Montserrat, 71, de Gabriel Bracons i el despatx Coromines (1959), al tocar de la plaça del Gas, de l’arquitecte municipal Fèlix de Azúa Gruart, pare del conegut escriptor.  

Els dependents de comerç

Aquests despatxos, des del punt vista sociològic i polític, donaven feina un sector rellevant de treballadors qualificats, de coll blanc que diríem avui, que a Sabadell s’organitzaren en el Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria de Sabadell, fundat al 1907, que era la secció local del Centre Autonomista de Dependents de Comerç i Industria (CADCI), constituït al 1903 a Barcelona.

Aquesta influent organització de caràcter mesocràtic s’orientà políticament cap el catalanisme i enfront de les reivindicacions revolucionàries del sindicalisme de classe dominat pels anarcosindicalistes no anà més enllà de propugnar un programa de reformes socials.

Bibliografia

ALBÓ, Anna, LUQUE, Rafael i RAMOS, Gemma. El despatx Lluch. Ajuntament de Sabadell, 2004.
ALBÓ i RIERA, Anna i RAMOS i SERRA, Gemma. Els despatxos sabadellencs: formación de la tipologia. Una aproximació. Arraona, revista d’història, n. 28, 2004.
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Juli Batllevell. un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa, 2011.
– Josep Renom, arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2.000
LARROSA i PADRÓ, Manel. La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell 1845-1900, Nova Biblioteca Sabadellenca, 1986.