Foto portada: el Despatx Lluch, en l'actualitat. Foto via Modernisme.cat

El Despatx Lluch (1908)

Tracem un resum de les vicissituds d’aquest emblemàtic edifici modernista del carrer Indústria, obra de l’arquitecte Juli Batllevell i actual seu del Servei d’Atenció Ciutadana (SAC) de l’Ajuntament de Sabadell. També resseguim la història de la família Lluch que dona nom al despatx.  

El Despatx Lluch, ubicat al carrer de la Indústria número 8-10, és una de les obres més singulars de l’arquitecte sabadellenc Juli Batllevell que fou arquitecte municipal durant 15 anys. A més, construí al voltant de 120 edificis de nova planta a la ciutat, alguns dels quals són els de major qualitat de l’estil modernista com ara l’Hotel Suís o els desapareguts impremta Joan Comas i cafè i teatre Euterpe. També, dissenyà com obres tan emblemàtiques com la caserna de la Guàrdia Civil, la presó cel·lular o la reforma de la façana posterior de l’Ajuntament i urbanització dels Jardinets.

La construcció de l’edifici fou un encàrrec de Joaquim Taulé Soley arran de l’obertura del darrer tram del carrer de la Indústria fins al carrer Sant Joan, aprofitant que el pati de casa seva, al carrer de les Tres Creus número 13, donava al nou vial. L’Ajuntament de Sabadell havia endegat una sèrie d’expropiacions a canvi de permetre als antics propietaris edificar sense cobrar-los els impostos municipals. Així consta en la sol·licitud de Joaquim Taulé per la llicència d’obres, amb data del 27 d’abril de 1908. La petició va ser acceptada per l’administració local, el 22 de juny de 1910, indicant que “se le exime del pago de derechos en atención haber contribuido á la apertura de la calle de la Industria” i que ascendien a 455,84 pessetes.

Joaquim Taulé Soley va néixer a Sabadell el 16 de gener de 1877 i fou el petit dels tres fills del matrimoni format per Antoni Taulé Busquets i Maria Soley Muns. La família posseïa l’empresa Taulé i Cia, fundada pel pare de Joaquim al darrer quart del segle XIX, dedicada a la fabricació de cintes de cardes, corretges i cordons i ubicada al carrer Sant Joan. Al morir el pare, al 1905, l’empresa passà a denominar-se Viuda e hijos de A. Taulé de la qual s’encarregà el primogènit, Antoni Taulé Soley, alhora que Joaquim es dedicà a l’ofici de viatjant de comerç. Joaquim va contraure matrimoni amb Maria Oliva Argemí, natural de Santa Maria de Provençals, amb qui va tenir nou fills.

Característiques arquitectòniques

El projecte original contemplava un edifici amb un espai interior diàfan, planta i dos pisos, amb bigues i pilars metàl·lics. Així es va fer, però només aixecant un sol pis. La façana original era una barreja d’estils, en opinió de Josep Casamartina, “no massa reeixida, entre neoclassicisme i arquitectura militar del segle XVIII.”. Aquest projecte només contemplava un detall modernista al sòcol de la planta baixa el qual va ser l’únic que es conservà quan s’entomà la seva construcció. L’edifici mesura 26,8 metres de llargada, 10,1 d’alçada i 11,9 d’amplada amb una estructura senzilla i racional.

Tanmateix, en el moment de la seva construcció, Batllevell va modificar de cap a peus la façana. L’estructura de la façana està formada per un gran cos central, tancat per dos cossos laterals amb entrades separades. Potser, com apunten Anna Albó i Gemma Ramos, per la intenció del promotor d’acollir diversos llogaters.

Les arcades previstes a la planta baixa foren transportades al primer pis i es doblà el seu nombre format una galeria oberta amb una balconada de fusta que no s’ha conservat i que no fou reconstruïda a la restauració de l’edifici. Als pilars de les voltes de la galeria s’esculpiren capitals de pedra artificials en forma de roses obertes que evoquen les que acabava de dissenyar Domènech i Muntaner al Palau de la Música de Barcelona.

El sòcol de la façana principal (2003). Autor: Juanma Peláez.

D’altra banda, les cinc vidrieres de la planta baixa, amb bastiment metàl·lic i finestrons de fusta, es feren rectes per dalt a fi de dotar al despatx d’un cert aspecte industrial. El sòcol inferior està format per carreus de pedra irregulars amb unes randes amb cercles a la part dels pilars amb fulles i flors fets amb trencadís. La façana es va construir amb estucat imitant els totxos d’argila groga a les llindes de les obertures i en línies formant ratlles a la resta. Respecte a la distribució interior, els cossos laterals concentren els accessos, com ara escales, zones de pas i altres dependències, deixant al cos central una àmplia sala. També, hi havia un muntacàrregues que comunicava la planta baixa amb la sala del primer pis.

En opinió d’Albó i Ramos, el Despatx Lluch “es una obra elegant, continguda i harmònica”. A parer de Casamartina, “denota un afany de significació i monumentalitat, en un estil modern, potser per crear un bon reclam comercial”.

Despatx Taulé

Per la informació disponible sabem que Joaquim Taulé no va utilitzar mai l’edifici. El va dedicar al lloguer. Així, a l’any 1911 consta que a la planta baixa estava instal·lada el despatx de l’empresa Hijos de Miguel Tous, fabricants de teixits de llana i filats. El primer pis, aquest mateix any, estava ocupat per l’entitat espiritista Centre d’Estudis Psicològics, vinculada al Cercle Republicà Federal (CRF), el ‘Círcol’, i d’ideologia laica, feminista, republicana i progressista. Romandran al Despatx Lluch fins al 1924.

Membres del Centre d’Estudis Psicològics a la primera planta del Despatx Lluch. Autor desconegut/AFEUS.

L’any 1921 la planta baixa fou llogada per l’empresa Lluch i Alavedra, fundada aquell mateix any per Feliu Lluch Baqués. Instal·laren el seu despatx, alhora que la fàbrica estava ubicada al carrer del Forn número 64, al Vapor Tous. De fet, aquesta empresa es quedà amb bona part del negoci de la firma Hijos de Miguel Tous.

L’octubre del 1923, Feliu Lluch va comprar tot l’edifici, però el posà a nom de la seva dona Antònia Soler Ortín. A partir d’aleshores l’edifici, que s’havia denominat Despatx Taulé, passarà a dir-se Despatx Lluch. Arran d’aquesta compra l’entitat espiritista abandonà el primer pis i es traslladà a una nova seu entre el carrer de la Unió i Colom, que fou inaugurada al setembre de 1924.

La nissaga dels Lluch

La història dels Lluch ha estat reconstruïda per l’historiador Rafael Luque. La família provenia, per la banda paterna, de Terrassa, i per la materna de Barberà del Vallès. Els seus avis paterns, Josep Lluch, comerciant, i Polònia Kromerayre es traslladaren a Sabadell entre 1842 i 1843 i tingueren un fill, Camil. Més o menys per les mateixes dates també es radicaren a Sabadell els seus avis materns, Ramon Baqués, paperer, i Josepa Torres, amb els seus cinc fills i es domiciliaren a la carretera de Barcelona.

Camil, el fill únic del Lluch, i la filla petita dels Baqués, Josepa, van contraure matrimoni i s’instal·laren al carrer del Sol n. 69. Tingueren dos fills, Feliu i Teresa, nascuts el 1875 i 1877 respectivament, encara que la nena moriria amb només 18 mesos d’edat. Camil Lluch, viatjant de comerç, mantenia relacions amb diversos fabricants sabadellencs i va morir a l’octubre de 1880 quan el seu fill Feliu només comptava amb cinc anys.

Antònia Soler i Feliu Lluch amb els seus fills, Camil, Feliu i Antònia al primer quart del segle XX. Autor: A.Rifà/AHS.

L’any 1900, la família s’havia traslladat al carrer Coromines número 83. Feliu comptava amb 26 anys i, com el seu pare, era viatjant de comerç. Dos anys més tard va casar-se amb Antònia Soler Ortín, natural de Barcelona, amb qui va tenir quatre fills, Camil, Feliu, Antònia i Josepa. L’any 1909 s’associà amb Oller i Trias i constituí la societat Oller, Lluch i Trias amb raó social al carrer Illa número 47. L’empresa tèxtil entrà al 1910 a la Unió Industrial de Sabadell i al Gremi de Fabricants el 1914.

Tanmateix, al 1912, Feliu Lluch abandonà aquesta firma i continuà la seva feina com a viatjant. Al febrer de 1920 va morir la seva mare i un any més tard creà l’empresa tèxtil Lluch i Alavedra que llogà, com hem dit, la planta baixa del Despatx Taulé. Va comprar l’edifici dos anys més tard. A partir d’aleshores l’espai prendrà la denominació de Despatx Lluch.

L’octubre de 1926 es dissolgué la societat amb Oller i Trias que passà a ser propietat de Feliu Lluch sota la denominació de F. Lluch, dedicada, com proclamava la publicitat, a la producció de “Estampats Fins i Altes Novetats”. A l’agost de 1928 va comprar la casa de Joaquim Taulé al carrer de les Tres Creus número 13 que feu enderrocar per a construir una nova mansió de tres plantes i on es traslladà amb la seva família a començaments de la dècada de 1930.

La casa Lluch l’any 2000, enderrocada.

No coneixem gran cosa de l’empresa familiar durant la Guerra Civil. Tanmateix, l’any 1942, segons les dades del Gremi de Fabricants, posseïa 24 telers mecànics senzills i donava feina a 52 treballadors que al 1948 eren 44. La fàbrica continuava instal·lada al Vapor Tous al carrer del Forn n. 64 i el despatx al carrer de la Indústria n. 8-10, que als primers temps de la postguerra passà a denominar-se carrer de Calvo Sotelo.

El 27 de desembre del 1952 va morir Feliu Lluch Baqués, amb 77 anys d’edat. El seus fills Camil, teòric tèxtil, i Feliu, viatjant, es feren càrrec de l’empresa, que començà a experimentar serioses dificultats derivades de la competència que suposà l’aparició de les fibres sintètiques i les societats anònimes. Llavors entrà a formar part de l’empresa el notari Jesús Led de Lajusticia, aragonès, que s’havia casat amb la seva germana petita, Josepa Lluch, i que estava ben relacionat amb empreses sabadellenques com IRHESATèxtil Besòs SA o Mateu Brujas.

Per combatre la decadència del negoci i revifar l’empresa es contractà, a instàncies de Jesús Led, a Jordi Marmiñà com a director de la companyia que va aconseguir el seu objectiu traient al mercat un producte nou. Es tractava d’un article elaborat a partir de les deixalles de la seda natural i d’un ordit de color negre que anomenaren Setachull, format per cognom Lluch a l’inrevés i la base del producte.

Decadència i restauració

L’any 1967 l’empresa F. Lluch desapareix com a tal a l’associar-se amb la poderosa família de fabricants Mateu Brujas per a fundar la companyia Fabril Lluch i Mateu Brujas S.A. La fàbrica es mantingué al Vapor Tous, però el despatx es traslladà al carrer Luisa Fernanda número 19 (actualment carrer d’Alfons Sala), on estava ubicada la raó social dels Mateu Brujas.

Antònia Soler Ortín, vídua de Feliu Lluch i propietària del  Despatx Lluch, realitzà el 6 d’octubre de 1966 una operació de venda del despatx, així com de dues propietats ubicades al carrer de les Tres Creus, una al número 13 i domicili familiar dels Lluch, i l’altra al número 5 de la qual també era propietària. La venda es va fer per un valor de 600.000 pessetes, una quantitat molt baixa atès el valor a l’època d’aquests immobles. Tot sembla indicar que Antònia Soler es va veure obligada a vendre per pagar els deutes que la família havia contret amb el notari Jesús Led per mantenir l’empresa. Led passà a posseir tot el patrimoni immobiliari dels Lluch.

Jesús Led i Josepa Lluch.

Aleshores el Despatx Lluch estarà ocupat per la societat Mallatex Internacional SA on Jesús Led tenia interessos, fins l’any 1973 quan tancà el negoci en els primers compassos de la crisi del tèxtil. En aquest mateix any, moria amb 68 anys, Camil Lluch. A finals de l’estiu de 1974, la societat Lluch-Brujas feia suspensió de pagaments, es donà de baixa del Gremi de Fabricants a l’agost de 1976 i tancà definitivament al març del 1979.

Des de la fallida de Mallatex Internacional, el Despatx Lluch quedà abandonat i experimentà un procés de ràpida degradació. El 16 de març de 1998 es declarà un incendi que afectà al cos lateral dret. A l’estiu del 2000 es produïren despreniments de l’estucat sota el voladís.

D’altra banda, a començaments de la dècada de 1990, tant el despatx com la casa Lluch es trobaven subjectes a anotacions preventives d’embargament per part de l’Ajuntament de Sabadell i al 1999 estaven afectades per manca de pagament de l’Impost de Transmisions Patrimonials i Actes Jurídics.

El Pla General d’Ordenació Urbanística del 1992 preveia la cessió del Despatx Lluch, inclòs al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Sabadell (PEPPAS), la casa Lluch del carrer Tres Creus i el seu jardí a l’Ajuntament per tal de ser incorporat al patrimoni municipal. Finalment, la cessió del despatx es formalitzà l’estiu del 2001, però la casa i el jardí foren segregats i venuts a la propietat privada, essent enderrocats al juliol del mateix any.

Un cop efectuada la cessió, l’Ajuntament encarregà la rehabilitació de l’edifici a l’arquitecte Santiago Vives Sanfeliu amb l’objectiu d’aturar la degradació, restaurar la façana principal i substituir la coberta en molt mal estat. L’obra fou endegada entre els anys 2002 i 2003. En principi, es pensà destinar l’edifici a subseu del Museu de la Industria Tèxtil Llanera proposat per Organisme Autònom de Museus de Sabadell l’any 1997, el qual també havia d’incloure el Vapor Buxeda Vell o el vapor Pissit. Però tot plegat ha quedat en no res.

El 6 de setembre de 2004 el Despatx Lluch s’inaugurà com a seu del Servei d’Atenció Ciutadana de l’Ajuntament de Sabadell.

Bibliografia

ALBÓ, Anna, LUQUE, Rafael i RAMOS, Gemma. El despatx Lluch. Ajuntament de Sabadell, 2004.
BENAUL BERENGUER, Josep M. (dir). El Gremi de Fabricants de Sabadell, 1559-2009. Organització empresarial i ciutat industrial, Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa, 2011.

Foto portada: el Despatx Lluch, en l’actualitat. Foto via Modernisme.cat

Comments are closed.