Foto portada: el carrer de la Indústria.

L’obertura i urbanització del carrer de la Indústria

Tracem una síntesi de la gènesi d’un dels carrers més emblemàtics de la ciutat vinculat a l’arribada del ferrocarril. Un carrer on es concentra una part important del nostre patrimoni arquitectònic de Sabadell i que fou la seu de nombrosos despatxos i cases senyorials al primer terç del segle XX.

L’origen de la urbanització del carrer de la Indústria està estretament vinculada a l’arribada dels anomenats Ferrocarriles del Norte a la ciutat. L’estació del tren fou inaugurada el 10 de febrer de 1855. En principi només es posà en servei una línea que comunicava Sabadell amb Barcelona; posteriorment, el 1861 s’obrí tota la línea entre Barcelona i Saragossa. Encara més tard, al 1881, es procedí a una remodelació de l’estació.

Els antecedents d’aquest important carrer es remunten al Projecte d’Eixample i Reforma de l’arquitecte Daniel Molina, conegut com el Pla Molina i que fou presentat a l’Ajuntament l’any 1865.  Molina plantejà un projecte de caràcter netament racionalista que pretenia ordenar el creixement de la ciutat en torn a dos grans eixos transversals amb un sistema de quadrícula. D’una banda, un en direcció nord-sud, perllongant la Rambla; l’altre, est-oest que dissenyava un nou carrer que partint de l’estació arribaria fins a la carretera de Terrassa. Aquest darrer eix es dividia en dues parts: el primer, de la Rambla a l’estació, el segon de la Rambla a la carretera de Terrassa. Aquest nova via, que havia de connectar l’estació amb la Rambla, no es correspon amb l’actual traçat del carrer de la Indústria, sinó amb l’actual carrer de la República. Tanmateix, en la filosofia del Pla Molina ja es planteja la necessitat de crear una via que connectés l’estació amb el Centre de la ciutat.

No podem entrar aquí en les complexes vicissituds de la tramitació d’aquest pla, que han estat descrites per Manel Larrosa, que impediren que es portés a la pràctica.

Iniciativa privada   

En realitat, l’obertura del carrer de la Indústria fou producte de la iniciativa privada. L’octubre de 1879, el gran fabricant Antoni Casanovas Ferran sol·licità permís a l’Ajuntament per tal d’obrir un carrer per tal d’enllaçar l’estació amb el Vapor de la Rivera de la seva propietat instal·lat al carrer de la Concepció. En principi, aquest projecte contemplava la creació d’un carrer de 8 metres d’amplada que fou ampliat a 11,6 metres en un document presentat pel mateix Casanovas un any més tard.

L’Ajuntament va aprovar el projecte sense dilacions ja que suposava una evident millora de les comunicacions a la ciutat que obria un pas directe cap el ferrocarril, facilitant l’exportació de mercaderies i l’arribada de matèries primeres. A més, reportaria beneficis econòmics per l’hisenda municipal amb els impostos percebuts pels constructors dels edificis del nou carrer concebut com a zona de prestigi i de residència de la burgesia.

El Pla Molina, amb la seva previsió del carrer Indústria.

El mes de març de 1886, l’arquitecte municipal Miquel Pascual Tintorer presentà el plànol del seu projecte d’Eixample que, segons la llei d’eixample de 1876, era un requisit per convocar el concurs públic, i que fou guanyat el seu autor el gener de 1877.

En el seu projecte apareix dissenyat un carrer que partint del carrer de l’Estació (llavors anomenat de Luisa Fernanda) havia d’arribar fins al carrer Sant Joan. Pascual Tintorer inicià la construcció del primer tram que, el 23 de març de 1881, l’Ajuntament acordà batejar amb la denominació de carrer de la Indústria.

Entre 1881 i 1885 s’edificà més de la meitat del primer tram, entre el carrer de l’Estació i el carrer de la Concepció, que corresponien als terrenys més proper a l’estació. A la dècada de 1890 s’acabaren d’omplir els buits d’aquest tram que al 1895 ja estava completament edificat.

Enderrocs i convenis

L’any 1892  l’Ajuntament obrí l’expedient per perllongar les obres del carrer fins al carrer Sant Joan però aquestes no començaren a executar-se fins els anys 1907 i 1908, essent arquitecte municipal Juli Batllevell.

L’obertura del carrer comportà l’enderroc de diversos edificis que es realitzà en dues fases. En la primera, es demoliren les cases de carrers de la Concepció i Sant Llorenç; en la segona, entre els carrers Sant Llorenç i Sant Joan. Per accelerar les construccions, l’Ajuntament va permetre als propietaris dels immobles destinats a ser expropiats edificar sense cobrar-los els impostos municipals. Així succeí, per exemple, amb el despatx Lluch. Així consta en la sol·licitud de Joaquim Taulé per la llicència d’obres amb data del 27 d’abril de 1908. La petició va ser acceptada per l’administració local, el 22 de juny de 1910, indicant:“se le exime del pago de derechos en atención haber contribuido á la apertura de la calle de la Industria” i que ascendien a 455,84 pessetes.

El nou carrer Indústria amb el Campanar de Sant Fèlix de fons.

El contractista per procedir als enderrocs fou triat mitjançant un concurs públic, celebrat a l’octubre de 1907, que fou guanyat per Mariano Pla Utset i Antonio Pagès Piferrer. Les demolicions finalitzaren al gener de 1908.

Paral·lelament, el novembre del 1907, es signà un conveni entre l’Ajuntament i Francesc d’Assis Barata Planas mitjançant el qual aquest feia donació gratuïta dels terrenys que posseïa en el carrer de la Indústria, a més d’aportar l’important quantitat de 10.000 pessetes. A canvi, Barata aconseguia que no es construís la plaça de mercat, prevista per Pascual Tintorer entre els carrers Sant Llorenç, Tres Creus, Sant Cristòfol i Indústria, de manera que aquests terrenys, propietat de Barata, restessin a la seva disposició.

El projecte de Juli Batllevell

A la urbanització del carrer de la Indústria s’introduí una important novetat. Fins al moment, segons les Ordenances Municipals per al Règim Interior de la ciutat de Sabadell (1883), els propietaris dels edificis tenien l’obligació de construir la part de la vorera corresponent a la façana fent-se càrrec del seu cost. Així mateix, en moltes ocasions havien de sufragar les depeses de la pavimentació i dels serveis d’aigua i gas.

Pel contrari, amb l’objectiu d’agilitzar l’obertura del carrer, es van preveure totes les infraestructures pròpies de la urbanització com ara les voreres, el clavegueram o els desguassos.

Juli Batllevell fou conscient que el carrer estaria sotmès a una gran circulació tant de vehicles com de vianants des de l’estació cap el Centre de la ciutat. Hem de tenir en compte que llavors hi havia el costum que els vianants utilitzessin la vorera dreta. Per això, l’arquitecte va donar a aquesta una major amplada que a més estava més solejada i ventilada. També, una vorera més ampla permetia plantar arbres. En aquesta vorera dreta, a banda de l’arbrat,  es preveia posar bancs, fanals, fonts d’aigua, quioscs de venta de diaris i begudes. El 19 de novembre de 1908 s’aprovà inicialment del projecte i s’obrí un període de exposició pública de 20 dies per presentar al·legacions. L’aprovació definitiva es va fer a finals del mateix any, sense que s’hagués presentat cap al·legació.

L’Hotel Suís i l’estació del Nord, entrada del carrer Indústria a la ciutat.

A parer de Anna Albó i Gemma Ramos, “en aquest projecte es pot veure una clara voluntat de donar unitat a tot el carrer, incloent-hi la part ja projectada anteriorment, al mateix temps hi ha una evident intencionalitat de mostrar a la iniciativa privada un carrer prototipus”.

Durant aquest període les construccions es concentraren a la part superior al carrer Sant Joan. També, s’anirà omplint la zona més pròxima a l’estació, entre el carrer Concepció i Sant Llorenç. No obstant això, la urbanització no avançava. El 15 d’abril de 1910, Joan Baptista Ponsa, propietari de la casa al final del carrer on ara hi ha l’Arxiu Municipal, construïda al 1891, envià una carta a l’Ajuntament on es queixava que no s’havia realitzat l’alineament del carrer, doncs encara faltaven dues cases per enderrocar, així com que tampoc s’havien iniciat els treballs d’urbanització. Al no obtenir resposta, va tornar a trametre una altra missiva, el 27 de gener de 1913, aquest cop signada per importants fabricants com Fidel Pagès, Artur Casablanques, Jaume Sampere, Josep Sallarès Deu, Salvador Utesa, Eric Rocamora, Moisès Alguersuari, Joan Soler, Laureà Tamburini i el senyor Comadran.

Tanmateix, s’haurà d’esperar al 26 de març 1918, essent arquitecte municipal Josep Renom, per aprovar el projecte d’expropiació de les esmentades cases i l’alineament del carrer. A partir de llavors es produeix una gran embranzida l’edificació com un carrer residencial de la burgesia no agafaria embranzida coincidint amb la gran expansió de la indústria arran de la Primera Guerra Mundial. No obstant això, al 1931 encara hi havia molts terrenys sense edificar, especialment entre els carrers Sant Joan i Sant Llorenç.

Carrer patrimonial

En aquest vial es concentra una part notable del nostre patrimoni històric formant un notable conjunt arquitectònic amb obres d’estil eclèctic, modernista i noucentista on s’instal·laren nombrosos despatxos i cases senyorials.

Aquest és el cas de la casa Ponsà (1891) als números 32-34 d’estil eclèctic i el  col·legi de la Sagrada Família (1908) al n. 9, obres de l’arquitecte sabadellenc Gabriel Borrell. Dues joies del modernisme com L’Hotel Suís (1903)  al n. 59 i el Despatx Lluch al n. 10 de Juli Batllevell. La seu de la Companyia d’Aigües de Sabadell, ubicada a l’antiga fàbrica de tèxtil Sallarès Deu, construïda per Eduard Maria Ballcells l’any 1914, a cavall entre el modernisme i noucentisme, i autor de diversos edificis emblemàtics a la ciutat. La mansió senyorial del n. 22, obra de Francesc de Paula Nebot d’estil noucentista. El Palauet Tamburini (1920) al n. 28, les Cases d’en Comadan (1928) al n. 25-29 o la Casa Guasch (1931) al n. 16 de Santiago Casulleras, també d’estil noucentista.

Bibliografia

ALBÓ, Anna, LUQUE, Rafael i RAMOS, Gemma. El despatx Lluch. Ajuntament de Sabadell, 2004.
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Josep Renom, arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2000.

  • Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa, 2011.

DEU, Esteve. Expansió urbana i economia dins Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
LARROSA i PADRÓ, Manel. La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell, 1845-1900. Delegació de Sabadell del Col·legi de Doctors i Llicenciats, 1986.

Foto portada: el carrer de la Industria des del carrer de l’Estació (1925). L. Roisin/AHS.

Comments are closed.