Foto portada: Grup d'esperantistes de l'Aplech Esperantista (1909). Autor desconegut/AHS.

Els orígens del moviment esperantista (1906)

Sabadell fou una de les ciutats capdavanteres en la introducció de l’esperanto a Catalunya. Aquí tracem una síntesis de la seva gènesi a la nostra ciutat. Durant el segle XIX va haver diversos intents de crear un idioma universal. Uns dels que va tenir una major fortuna fou l’anomenat Volapük ideat pel capellà alemany Johan Martin Schleyer el 1878, però que no traspassà les fronteres de França i Alemanya.

Una prova de l’interès per disposar una llengua internacional, especialment als cercles obrers, fou al Congrés Cosmopolita de Barcelona (1884-85), que aplegà a representants de l’anarquisme internacional, on el delegat de Sabadell portava l’encàrrec de defensar el següent punt fora de l’ordre del dia: “Fundar un llenguatge universal (…) un nou abecedari, tenint en compte els signes de la numeració aràbiga, els musicals, etc…”. No obstant això, aquest punt no es va discutir al Congrés, però constitueix un preludi de gran èxit que gaudirà l’esperanto a la nostra ciutat. De fet, no serà fins al Congrés Anarquista Internacional del 1907 a Amsterdam on s’esmenta la recomanació d’emprar l’esperanto.

Lejzer Zamenhof.
Lejzer Zamenhof.

Tanmateix, aquesta aspiració no es concretarà al 1887 a Varsòvia amb l’opuscle de 40 pàgines titulat Llengua universal, en llengua russa, signat pel Doctor Esperanto, pseudònim de Lejzer Luwding Zamenhof (1859-1917), oculista nascut a Bialystok, ciutat polonesa multilingüe sota dominació russa. Aquell mateix any l’obra fou traduïda al alemany, anglès i francès. Es tracta d’una llengua fàcil d’aprendre, amb només 16 regles gramaticals, alfabet completament fonètic i sense excepcions, concebuda per a facilitar la comunicació entre els diferents pobles del món en termes de fraternitat.

La difusió de l’esperanto a Catalunya i Espanya s’inicia a finals del segle XIX. Al 1898 comencen a impartir-se classes d’esperanto a l’Ateneo de Madrid i al gener del mateix any es publica al diari republicà federal El Nuevo Régimen, un article de Francisco Pi y Margall, titulat El Esperanto que va tenir un ampli ressò i on defensà aquesta “lengua internacional que pueden adoptar los hombres de todos los pueblos para sus negocios exteriores sin que por ello dejen de usar y cultivar sus idiomas nacionales, y aun los regionales”. Pi va insistir en el tema en dos articles publicats al setmanari madrileny Alrededor del Mundo.

Socis de l'agrupació Esperanta Semo. Publicada a la revista Tramuntana Espero el novembre de 1908.
Socis de l’agrupació Esperanta Semo. Publicada a la revista Tramuntana Espero el 1908.

El primer grup esperantista a Catalunya del que es tenen notícies és el fundat el 1899 a Vilanova i la Geltrú per Josep Vidal i Llopart. A Barcelona, l’esperanto comença a difondre’s el 1901 a iniciativa d’Alfons Sabadell (1859-1932) que està considerat el primer impulsor de l’ensenyament del nou idioma a Catalunya. Agent d’assegurances fou professor d’esperanto i traductor a aquesta llengua d’autors catalans com Santiago Rusiñol. A Barcelona va entrar en contacte amb l’oficial d’infanteria i maçó Vicente Inglada Ors que havia estat destinat a la capital Condal on havia donat classes d’esperanto a l’Ateneo de Madrid i que va organitzar uns cursos principalment destinats als militars. Justament aquell mateix any s’organitzen grups d’esperantistes, a banda de Barcelona, a Manresa i Cardona.

Un altre gran difusor de l’esperanto a Catalunya fou l’escriptor Frederic Pujolà i Vallès que va viatjar a Polònia per conèixer Zamenhof i que fou l’introductor de l’esperanto en els cercles catalanistes que freqüentava, entre ells el setmanari Joventut, òrgan de la Unió Catalanista que, des del 1906, va encetar una secció fixa dedica a l’esperanto al seu càrrec. Justament, el futur líder de l’esperantisme sabadellenc, Domènec Serdà i Simó començà a aprendre esperanto en els cursos que publicava aquesta revista.

La introducció de l’esperanto a Sabadell

A Sabadell la introducció de l’esperanto arranca del 1905 de l’escolapi esperantista Marc Liró i Riera que va ser traslladat des d’Olot a la nostra ciutat i on va impartir el primer curs d’esperanto a l’Escola Pia de Sabadell. De fet, a partir d’aquell mateix any la publicació catalanista Acció Catalana i el Diari de Sabadell comencen a publicar cursos i petites seccions dedicades a l’esperanto a les seves pàgines.

L’octubre del 1906 es va fundar l’associació pionera de l’esperantisme local Esperanto Semo, que el 1908 comptava amb uns 70 membres. Estava presidida per Domènech Serdà i Simó, una de les personalitats més rellevants de l’esperantisme a Catalunya. Posteriorment canviarà la seva denominació per Aplech Esperanta Grup i tenia la seva seu social al carrer Mendizábal, n.3 (ara de l’Espirall), allí es desenvoluparen conferències, cursets, excursions i altres activitats per difondre l’idioma universal. A més, mantenien correspondència i intercanviaven publicacions amb altres grups esperantistes d’arreu del món. L’associació sabadellenca editava la revista Monata Bulteno i va formar una important biblioteca amb llibres i revistes escrites en esperanto de tot el món i desenvolupà altres tasques de divulgació cultural i científica.

Programa de mà amb motiu de les festes del 25è aniversari de la fundació de l'esperanto (1912) /AHS.
Programa de mà de les festes del 25è aniversari de la fundació de l’esperanto (1912) /AHS.

Per aquestes dates la Federació Obrera de Sabadell (FOS) començà a organitzar cursos gratuïts d’esperanto al seu local del carrer l’Estrella, conegut popularment com l’Obrera. De fet, els anarquistes seran uns grans impulsors d’aquest idioma universal. El 1908 es funda un grup esperantista femení format exclusivament per 42 dones anomenat Virina Stelo com el que s’havia constituït un any abans a Barcelona.

Per la seva banda, l’escolapi Liró va fundar l’entitat Esperantista Akademio que posteriorment adoptaria la denominació d’Aplec, dirigida per  Fèlix Sotorra i encara més tard la d’Esperanto Grup. Fèlix Sarda i Salvany qui, en opinió d’Eduard Masjuan, estava “sempre atent a les noves corrents culturals i per atreure les obrers associats en els partits i sindicats d’esquerra”, va impulsar el 1910 a l’Acadèmia Catòlica el grup esperantista Stelo Katolika que el 1912 organitzà una festa esperantista a la seva seu.

A la dècada de 1910 l’esperanto coneix una gran embranzida a Catalunya i Sabadell. L’arrelament de l’esperanto a la ciutat comportà que la Kataluna Esperanto Federatio, instal·lés la seva seu a Sabadell i que aquí, el 1910, es celebrés el primer Congrés d’Esperantistes Catalans. El 1912, amb motiu del 25è aniversari de l’esperanto, l’Ajuntament decidí canviar el nom de la Ronda Nord pel de Ronda Zamenhof, sent la primera ciutat del món en dedicar un carrer al creador d’aquest idioma. Amb motiu d’aquesta commemoració es representà al Pla de l’Amor del Bosc de Can Feu l’obra d’Adrià Gual, Misteri de dolor, traduïda a l’esperanto per Frederic Pujolà i Vallès, a la qual, segons les cròniques de l’època, assistiren unes 5.000 persones. A partir de llavors, en aquest indret es celebraren nombroses reunions d’esperantistes, tant és així que el Pla de l’Amor serà també conegut com el Pla dels Esperantistes (més info: ‘La destrucció del bosc de Can Feu‘).

Segons l’historiador del moviment esperantista català, Francesc Poblet i Feijoo, “potser la ciutat de Sabadell era on més ambient esperantista es respirava, on es van organitzar més festes esperantistes populars, dinars, etc. (…) A Sabadell, fins i tot anava gent de Barcelona a participar en aquest diversos esdeveniments esperantistes que hi tenien lloc”.

Teatre esperantista

La societat Aplech Esperanta Grup, assessorada pel pare escolapi Marc Liró, utilitzarà el teatre com a eina per a difondre la llengua universal. Així alguns membres de l’entitat com el fuster Antoni Torner, el pintor J. Viñals i Joan Sobré bastiren, al març de 1916, un petit teatre en el local de la Societat Coral La Americana, a la Via Massagué, 55. Allí sota la denominació d’Agrupació Chor Esperanto i dirigits per Joan Marcet representaren diverses obres de caràcter costumista i sarsueles, molt populars a l’època.

Posteriorment, s’organitzà una companyia de teatre infantil per tal de difondre l’esperanto entre la infància i el jovent. Dirigits per Pere Casanovas, els esperantistes Joan Paloma, Antoni Sanvicente, Esteve Comas, Lluís Sastre o Marc Graupera, futur llibreter que morirà a l’exili, representen obres teatres en aquest idioma.

Inauguració de la Ronda Zamenhof (1912)
Inauguració de la Ronda Zamenhof (1912)

Una de les altres activitats d’aquesta entitat fou l’excursionisme recollides en el butlletí La Semisto, on van mantenir una estreta relació amb el geòleg Albert Carsí que col·laborava amb ells amb visites guiades. En opinió de Masjuan, la tasca cultural desenvolupada per l’Aplech Esperantista Grupo durant la dècada de 1920 i 1930 “fou considerable i per si mateixa ocupa un capítol important de la cultura obrera de Sabadell, doncs al marge de la llengua internacional, el grup pren cohesió a la ciutat a l’ésser receptor de les noves corrents culturals populars del moment en el terreny de la geologia, la medecina, la pedagogia, etc, per la seva tribuna hi desfilaren els teòsofs A. Martínez Novella, Frederic Climent Terrer i altres vinculats als sectors de la cultura i política laïcitzant: maçons, teòsofs, anarquistes, republicans, etc., units per la consecució d’un futur de Fraternitat i Pau que impregnava la vida espiritual i política dels Sabadell dels anys vint i trenta, sempre a la recerca d’una cultura obrera autònoma”.

Un altre personatge que contribuí a la difusió de l’esperanto a la ciutat fou el professor Sebastià Chaler, secretari de la Federació Esperantista de Catalunya, que des del gener del 1929 obrí una secció a la publicació Acción Cultural, titulada Esperanta Semo (Llavor Esperantista) on impartia breus cursos d’aquest idioma. També mereix una especial menció Josep Torrella qui, en les seves cròniques cinematogràfiques, propugnava l’ús de l’esperanto al cinema en un moment en que aquest havia esdevingut sonor. D’altra banda, entre els esperantistes compromesos de Sabadell hem d’esmentar a Jaume Viladoms que des de ben jove va aprendre aquesta llengua i des del 1927 impartia classes per a infants.

La polèmica Idista

El 1927 es constitueix la Sociedad Idista Española per a donar a conèixer la variant de l’esperanto denominada Ido, un sufix que en esperanto significa “descendent de”, consistent en una versió simplificada de la mateixa llengua sense accents, que suprimia algunes regles gramaticals i adoptava noves arrels sota el principi de la màxima internacionalitat. Aquesta variant de l’esperanto havia estat ideada pel francès marquès L. De Beaufront el 1907.

Aquest esperanto simplificat desfermà una gran polèmica i divisions. Malgrat que les diferències entre els dos idiomes eren molt petites, hi havia un rerefons ideològic en les discrepàncies. Així mentre que la major part dels anarquistes recolzaren l’Ido, la resta romandrà fidel a l’esperanto. La publicació de Joaquim Estruch, Acción Cultural, d’orientació àcrata, crearà una secció de notícies i cursets d’aquesta variant de l’esperanto a càrrec del seu amic, anarquista i precursor de l’Ido, Josep Elizalde, del secretari de la Sociedad Idista Española Josep Abella i Pedro Marcilla qui a la dècada del 1930 dirigirà el suplement idista del diari La Lucha. Així, la Sociedad Idista Española publicarà el seu butlletí Ad-Avane! des d’Acción Cultural.

A banda de la polèmica sobre l’Ido, un grup de republicans federals i esperantistes sabadellencs s’integren en l’Associació Mundial Antinacionalista (SAT) fundada el 1929 per enfortir la unitat dels treballadors. Així mateix, amb objectius antiestatals, es funda la Lliga Mundial d’Esperantistes Antiestatals (TLES).

La història de la repressió franquista a l’esperanto, vist amb desconfiança per la dictadura com a propi d’anarquistes i maçons, així com la represa del moviment esperantista a la ciutat el 1950 amb la creació del Centre d’Esperanto de Sabadell serà objecte d’una altra entrega d’aquesta secció.

Bibliografia

CALVET, Jordi. La societat en Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
POBLET i FEIJOO, Francesc. Els inicis del moviment esperantista a Catalunya. Limaco edicions,  2004.
POBLET i FEIJOO, Francesc i ALOS i FONT, Hektor. Història de l’esperanto als Països Catalans. Associació Catalana d’Esperanto, 2010.

Foto portada: Grup d’esperantistes de l’Aplech Esperantista (1909). Autor desconegut/AHS.