Tracem la semblança biografica d’una important figura del moviment obrer sabadellenc. Va contraure matrimoni amb la líder anarquista Balbina Pi i fou el pare de la cantautora Teresa Rebull. Un drama familiar que reflecteix la tragèdia humana i personal que significà la Guerra Civil, en aquest cas dintre de les files republicanes.
Gonçal Soler Bernabeu va néixer el 30 de gener de 1896 a Alcoi. Va ser el segon dels sis fills del matrimoni d’obrers format per Joaquim Soler Figuerola i Maria Bernabeu Carbonell, instal·lats a Sabadell. El seu germà petit Rogeli seria comissari polític a la Guerra Civil i s’exilià a la Unió Soviètica on va morir.
El petit Gonçal, després d’una breu passada per l’escola, com era costum a l’època a les famílies obreres, va entrar de molt jove a treballar a la indústria tèxtil on esdevingué un reputat teixidor i tècnic. També, ben aviat va començar la militància a la Federació Local de Sindicats (FLS), amb seu a l’Obrera al carrer de l’Estrella 110, de la qual formaria part del grup dirigent, liderat per Josep Moix, amb Josep Rosas, Miquel Bertran o Jaume Camps. Aquest equip seria qui comandaria, a la dècada de 1930, des de l’escissió dels trentistes, la transició del moviment obrer sabadellenc de l’anarquisme llibertari al comunisme prosoviètic (més info: ‘L’escissió dels Trentistes‘).
Director de Vertical
Gonçal Soler, a banda de ser un orador notable, destacà pels seus escrits a la premsa local i en les publicacions del sindicat. En aquest sentit periodístic, l’esforç més notable va ser el setmanari Vertical endegat quan la FLS comptava amb uns 14.000 afiliats. Una xifra impressionat per a una ciutat industrial d’uns 45.000 habitants al 1930 i que revela l’enorme força del sindicalisme sabadellenc.
El primer número de Vertical, setmari bilingüe, òrgan de la Federació Local de Sindicats de Sabadell, va aparèixer el 2 d’octubre de 1932, impulsat pel grup d’en Moix i Josep Rosas com ànima del projecte, que donaven suport a l’escissió trentista a l’hegemònica Confederación Nacional del Trabajo (CNT) a la qual estava adherida la FLS. Un posicionament contrari a la línia insurreccional de la Federación Anarquista Ibèrica (FAI) dirigida per Durruti, Ascaso i García Oliver que dominaven la poderosa central anarcosindicalista. Vertical va arribar a tirar 3.500 exemplars al setembre de 1933 i fou clausurat el 6 d’octubre del 1934 arran de la implicació de la FLS als fets que es succeïren aquell mateix dia (més info: ‘Els fets del 6 d’octubre‘). El seu primer director fou Josep Rosas fins al 3 de febrer de 1933, seguit per Miquel Beltran fins al 16 de juny de 1933 i Gonçal Soler fins al 25 maig del 1934 quan Rosas tornà a la direcció fins la clausura.
L’article de Soler, Caminant verticalment, publicat a Vertical ((27/10/1933), resulta expressiu de la línia editorial del setmanari:
“De la joventut impetuosa hem arribat a l’edat madura. Hi ha més seny. Si voleu, molta més responsabilitat. Vol dir això que quan caminem posem els peus plans i el coll ben vertical. Això ja és un costum en els vells militants del carrer Pérez Galdós (nom amb que també era conegut el carrer de l’Estrella), un costum que, tanmateix, s’encomana a la joventut que ens segueix”.
L’esclat de la Guerra Civil accelerà les negociacions entre les quatre formacions marxistes que confluïren el 23 d’agost de 1936 en la constitució del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) on Moix va tenir un paper destacat. Des del punt de vista sindical, la transició culminà al 1936 amb l’adhesió de la FLS -avalada per una àmplia majoria en una consulta a la militància- a la Unió General de Treballadors (UGT) controlada pel PSUC. Gonçal Soler, seguint a Moix, va ingressar en el PSUC que s’encarregà de donar-li un càrrec a la direcció del partit. La decisió tindria un impacte directe en la seva vida personal, precipitant la ruptura del seu matrimoni.
Drama polític i familiar
Gonçal Soler s’havia casat amb Balbina Pi Sanllehy, nascuda a Sant Boi de Llobregat el 1896, que des de ben jove vivia a Sabadell com treballadora a la industria tèxtil. Aviat s’incorporà a la CNT en el grup de dones llibertaries format Teresa Claramunt, Dolors Ferrer i les germanes Encarnació i Roser Dulcet. Balbina Pi va ser col·laboradora assídua del diari del sindicat, Solidaridad Obrera. També, destacà com actriu al teatre local d’afeccionats i especialment, entre 1930 i 1936, a la companyia de la Societat Coral Colón, dirigida per Josep Maria Gil Sanchís.
D’aquest matrimoni nasqueren tres filles: Teresa, Assutzena i Llibertat. Totes elles artistes, encara que la més coneguda fou la primera, pintora i cantautora, considerada l’àvia de la Nova Canço, amb el nom artístic de Teresa Rebull que agafà del cognom del seu marit Josep Rebull.
Les fortes discussions polítiques, en aquells anys, entre un estalinista convençut i una militant anarquista a la família, dignes de ser portades a l’escena teatral o cinematogràfica, desembocaren en que Balbina Pi l’abandonés. El seu biògraf, Ricard Simó, defensa la continuïtat de la “seva la línia de conducta social i política al costat del seu amic Josep Moix i Regàs i anuncià verbalment i per escrit, que la FLS s’uniria en una sola facció política i que el seu líder Josep Moix assoliria un ministeri, com així esdevingué oportunament (…) Una opinió compartida per una bona part dels responsables sindicals de la FLS”. A parer de Simó, a l’article Hacia la revolución social, publicat a Vertical (24/11/1933), es troba la síntesi del seu pensament i de la seva posició política.
Condemnat a mort
Amb la desfeta de l’exèrcit republicà, Gonçal Soler s’amagà a Barcelona on va ser detingut i empresonat a La Model. Després d’un judici sumaríssim fou condemnat a mort. Finalment, la sentència va ser commutada per una pena presó. A parer de Ricard Simó degut a la ràpida intervenció d’Esteve Maria Relat, alcalde de la dictadura de Primo de Rivera i del primer any del franquisme, de Josep Maria Marcet, que seria alcalde de Sabadell entre 1940 i 1960, i del fabricant Antoni Tamburini Tous.
Després de passar un temps a la presó, Soler va ser posat en llibertat i va viure temporalment a Barcelona i Badalona. Andreu Castells l’inclou entre els republicans que van plegar veles de les seves conviccions ideològiques com Ricard Fornells, Gustau Vila (Grapa) o José Marín per acomodar-se en el règim franquista. En aquest sentit, cita la carta que va li enviar a Marcet des de Badalona el 1952: “Si mi entrañable amigo Pestaña viviera, suscribiría en todo, la magnífica belleza humana de sus grandes ideales político-sociales con que usted se manifiesta, con ardor emocionado”.
Al final de la Guerra Civil, Balbina Pi s’amagà fins que va poder exiliar-se a França on va residir a Tolosa, Marsella i París on va viure 35 anys militant en el moviment llibertari. A partir de 1970, ja malalta, va viure a temporades a casa de Teresa o de les seves altres filles. L’any 1972, molt malalta, s’instal·là a Banyuls de la Marenda, a la comarca del Vallespir, on la família passava les vacances des de 1955 i on des del 1971 residia la seva filla Teresa. Allà es reconcilià amb Gonçal Soler, qui va anar a viure amb ella al final de la seva vida. Balbina Pi va morir d’un infart a l’hospital de Perpinyà el 24 de juliol de 1973. Gonçal Soler no trigaria gaire en acompanyar-la. Va morir a Banyuls de la Marenda el 23 de juny de 1976.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República (1918-1936) Vol IV, Ed. Riutort, Sabadell, 1980.
– Sabadell, informe de l’oposició. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976) Vol VI, Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
REBULL, Teresa. Tot cantant. Columna Edicions, Barcelona, 1999.
ROSAS i VILASECA, Josep. El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho. Arxiu Històric de Sabadell, 2005. Estudi preliminar de Josep Antoni Pozo González.
SIMÓ i BACH, Ricard. Sabadellencs morts a l’exili. Ed. Agulló-Costa, Sabadell, 1986.
– 63 dones sabadellenques dignes de recordar. Ed. Agulló-Costa, Sabadell, 1988.