Foto portada: Balbina Pi.

Balbina Pi (1896-1973), sindicalista, oradora i actriu

Tracem una semblança biogràfica de la dirigent anarcosindicalista i simpatitzant del republicanisme federal. A més va ser una notable oradora i actriu afeccionada, va col·laborar a la premsa llibertària i fou la mare de Teresa Rebull, activista i membre de la Nova Cançó.

Balbina Pi Sanllehy va néixer a Sant Boi de Llobregat el 20 de setembre de 1896. El seu pare, Ferran Pi,  era cotxer i tartaner, la seva mare Teresa Sanllehy feia puntes de coixí; tots dos eren de Sant Boi. El matrimoni va tenir tres noies, Carme, Magdalena i Balbina i un noi, Ferran, que va morir jove al caure d’una figuera. Les tres germanes, al morir els seus pares, es traslladaren a Sabadell en busca de feina cap al final de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) en un moment d’expansió del tèxtil a la ciutat. Segons explica a les seves memòries, Tot cantant, la seva filla, la cantautora coneguda com Teresa Rebull, va entrar a treballar a la fàbrica Seydoux on va aprendre a llegir i escriure, ajudada per una membre d’aquesta família francesa. A Sabadell va conèixer a Gonçal Soler Bernabeu, natural d’Alcoi, a qui Balbina va ensenyar a llegir i escriure. El matrimoni s’instal·là al carrer Cellers i va tenir tres filles, Teresa, Llibertat i Assutzena. Ben aviat tots dos s’implicaren en el món del sindicalisme i del periodisme revolucionari.

Balbina afilià el 1917 al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT) i aquell mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sabadell on va fer el seu primer míting amb el dirigent cenetista Ángel Pestaña amb qui mantindria una llarga amistad. Fou una notable oradora i juntament amb els seves companyes Dolors Ferrer i les germanes Encarnació i Roser Dulcet protagonitzaren diverses gires pel Vallès, Baix Llobregat i Berguedà en actes de propaganda sindicalista i republicana amb l’objectiu que les dones s’impliquessin en la lluita política.

La vaga de les subsistències

Balbina Pi va formar part de la direcció de les protestes, protagonitzades per les dones, contra l’alça de preus dels productes de primera necessitat al mes de gener de 1918. El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar alguns establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però que no va funcionar. Del 23 al 28 de gener es declarava una vaga general que s’inicià a un míting al Teatre Cervantes, organitzat per la Federació Obrera de Sabadell (FOS), presidit per Roser Dulcet i Llibertat Roldán on es demanà la dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo,  i d’Andreu Lladó, funcionari del mercat de Sabadell. A més, es reivindicà la supressió de l’impost sobre l’inquilinat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmics per als obrers, així com una amnistia general. Balbina Pi i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt, formaren part de la direcció d’aquest moviment.

Foto portada: Teresa Rebull i l'alcalde, Manuel Bustos, l'any 2012. Autor: David B.
La filla de Balbina Pi, Teresa Rebull, en una recepció amb el llavors alcalde, Manuel Bustos, l’any 2012. Autor: David B.

Després del míting una manifestació de dones expulsaren al pocs venedors del mercat, ubicat a la plaça Major, es dirigiren als comerços i els obligaren a rebaixar els preus. L’endemà, 24 de gener, va concentrar-se una multitudinària manifestació de dones a la Rambla, entre els carrers Riego i Lacy i al carrer Sant Pere. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà. A la tarda s’organitzà una altra manifestació femenina a la plaça de la Llibertat, on hi va haver el mercat de Sant Joan, encapçalada per una pancarta on es podia llegir: Abaratiment de subsistències.

Al dia següent, Claramunt i Pi convocaren un míting a la plaça Vallès que fou prohibit i instaren als concentrats a dirigir-se a l’Ajuntament. Tanmateix la marxa fou dissolta als carrers Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil. Malgrat això, les dones aconseguiren reunir-se a la plaça Sant Roc, aleshores denominada de Pi i Margall, on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió. Aquest es negà adduint que, com s’havia declarat l’estat de guerra, no tenia atribucions per fer-ho. L’endemà 26 de gener arribà a la ciutat una companyia de caçadors de Reus de l’exèrcit, procedent de Manresa, i van clausurar-se els locals de la FOS, a l’Obrera, la Cooperativa Sabadellenca i de la Fraternitat Republicana Radical.

Militància política i cultural

El 1920, durant els anys del pistorelisme, va participar activament en la campanya per l’alliberament del sindicalistes i dels seus advocats Antoni Soler, Daniel Rebull, Ramon Requesens, Salvador Seguí i Lluis Companys detinguts i deportats al presidi de la Mola, a Maó. Justament, el dia que eren traslladat a Menorca i al sortir d’una entrevista amb la dona de Companys, era assassinat per pistolers de la patronal Francesc Layret, advocat i diputat dels republicans federals pel districte de Sabadell.

L'advocat Francesc Layret.
L’advocat Francesc Layret.

Immediatament es va organitzar a Sabadell una campanya per l’alliberament dels detinguts a càrrec de les Mujeres Republicanas del Círcol Republicà Federal (CRF), dirigida per Balbina Pi, que va intervenir als mítings que es celebraren a Múrcia i Cartagena. El 15 gener de 1921 va escriure a L’Avenir, setmanari del republicans federals fundat per Francesc Layret el 1920: “Lloramos cuando vimos a Companys atravesar los corredores del café del Círculo ¿Por qué? Porque como un fantasma nos vino a la memoria la sangrienta tragedia, el gran crimen cometido contra Francisco Layret, e infinidad de jóvenes sindicalistas, y todos cuantos crímenes se cometen todavía”.

El 1923 va assistir en el Ple Regional de Catalunya de la CNT, celebrat a Lleida. Aquell mateix any participà activament en les campanyes per la llibertat dels deportats per les vagues de l’Alt Llobregat i Cartagena. Balbina Pi escrivia regularment a la revista anarquista Nuestra Voz i al diari de la CNT, Solidaritat Obrera, amb els pseudònims de Margot i Libertad Caída. Un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot fou reproduït al periòdic cenetista. La policia ho va denunciar i Ángel Pestaña, llavors director de Solidaridad Obrera, va inculpar-se de ser l’autor de l’article per a protegir a Balbina, la qual cosa li costà sis mesos de presó.

Renom. Font: memoriaesquerra.cat
Fidela Renom. Font: memoriaesquerra.cat

A més de la seva militància anarcosindicalista, Balbina Pi fou una membre molt activa del CRF, una prova més de les connexions entre l’anarquisme i el republicanisme federal, i on va fer amistat amb Fidela Renom, la primera regidora de l’Ajuntament de Sabadell. D’altra banda, fou una gran afeccionada al teatre on actuà com actriu de manera sistemàtica a Sabadell entre 1931 i 1936. Segons la seva filla Teresa, treballà amb la prestigiosa Companyia Dramàtica Carbonell, de la Societat Coral Colom, al Cafè Líric, del carrer Margenat, a l’Acadèmia Catòlica, al Casinet de la Creu Alta, a la Cooperativa la Sabadellenca del carrer del Sol o al CRF del carrer Jardí. A vegades fou dirigida per Baldiri Cruells i sobretot per en Gisbert a El Místic. Va tenir papers a obres com Maria Rosa, Terra Baixa, La llar apagada, El lliri d’aigua o La Fosca, sovint amb l’actriu sabadellenca Florinda Bruguera. També, com esmenta Eduard Masjuan, fou membre del Teatre del Centre Cultural Recreatiu, vinculat al moviment espiritista.

Durant la Guerra Civil abandonà les activitats teatrals que reprengué a l’exili a França en el marc de les representacions organitzades per la CNT, Solidaridad Internacional Antifascista (SIA) i els comitès de represaliats.

Existència transhumant

A causa de les seves activitats sindicals i polítiques, la família va haver d’amagar-se i  canviar-se sovint de domicili per evitar la repressió policial i judicial. Així es van traslladar el 1922  a Sant Boi, on va néixer la seva filla Llibertat, a Alcoi el 1924 on va néixer Assutzena, al barri de la Bordeta de Barcelona, de nou a Sant Boi i Barcelona, al carrer Diputació. El 1930 la família retornà a Sabadell on van residir a diferents domicilis als carrers de Cellers, Viladomat, Sol, Sant Josep i la plaça Pep Ventura.

Com explica Teresa Rebull, sobrevisqueren omplint a casa paperines de serradures on treballava en cadena tota la família. Posteriorment, el seu pare obrí un cafè al carrer del Sol amb l’objectiu de popularitzar l’especialitat alcoiana denominada xelat elaborada amb cafè mòlt, blat d’ordi cremat i alcohol que es servia glaçat. El negoci acabà malament, segons Teresa Rebull, a causa de les estafes dels clients. Per aquelles dates Balbina va caure malalta amb forts dolors reumàtics, cosa gens estrany si tenim en compte que a més del treball a casa i a la fàbrica cosia fins a altes hores de la nit, fins i tot els dies festius.

República, guerra civil i exili

Durant els anys de la República s’alineà amb la Federación Anarquista Ibérica (FAI) i  els sectors més radicals de l’anarcosindicalisme. Això va precipitar la seva ruptura amb el seu marit Gonçal Soler que primer va posicionar-se amb els trentistes, l’escisió moderada de la CNT liderada per Ángel Pestaña i Joan Peiró, que fou majoritària al sindicalisme sabadellenc. Posteriorment, ingressà en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i fou un home de la màxima confiança, que Andreu Castells qualifica “d’home de palla”, de Josep Moix. Per això, fou nomenat director, entre 1933 i 1934, de Vertical, òrgan de la Federació Local de Sindicats (FLS) que va llençar durs atacs contra la FAI i que ostentés un càrrec important al PSUC durant la Guerra Civil.

A la Guerra Civil, Balbina es va marginar de la direcció de la CNT i va muntar la Agrupación Femenina Anticlerical que comptava amb 66 militans i organitzà diversos actes de propaganda. A les seves memòries, Juan García Oliver, dirigent de la CNT-FAI i ministre de Justícia amb Largo Caballero, escriu criticant l’ambició de Federica Montseny –“autora de novelitas cursis”– per convertir-se en “la primera mujer de España” i la manera com va desbancar a altres líders femenines del moviment llibertari com Libertad Ródenas, Rosario Dolcet o la mateixa Balbina Pi:

“Por un momento pareció que Balbina Pi no se dejaría desplazar por Federica Montseny. Balbina Pi era una obrera de gran belleza. Tomaba parte en los mítines y lo hacía bastante bien. Con estímulos y presencia en la tribuna anarcosindicalista, es posible que hubiese cerrado el paso a Federica Montseny. No lo hicimos, y debimos haberlo hecho. Lo sentiré siempre, pues aunque no fui uno de los muchos enamorados que tuvo Balbina, no podré olvidar que fueron ella y María, la compañera de Pestaña, las que cosieron, en el piso de ésta en la calle San Jerónimo, las dos piezas de tela roja y negra de las banderas que ondearon el Primero de Mayo de 1931”.

Acabada la Guerra Civil, Balbina Pi es va amagar fins que va poder exiliar-se a França on va residir a Toulouse, Marsella i París on va viure 35 anys i continuà militant en el moviment llibertari. A partir de 1970, ja malalta, va viure a temporades a casa de Teresa o a casa de les altres dues filles. L’any 1972, molt malalta, s’instal·là a Banyuls de la Marenda, a la comarca de Vallespir de la Catalunya Nord, on la família passava les vacances des de 1955 i on des del 1971 residia la seva filla Teresa. Allà es reconcilià amb el seu marit que va anar a viure amb ella al final de la seva vida. Balbina Pi va morir d’un infart a l’hospital de Perpinyà el 24 de juliol de 1973.

Ara, que s’està estudiant la revisió del nomenclàtor, el nom de Balbina Pi podria ser una bona alternativa per disposar d’un carrer a la nostra ciutat.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, Informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Edicions Riutort, Sabadell, 1978.
– Sabadell, Informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1919-1936, Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
GARCÍA OLIVER, Juan. El eco de los pasos. Ibérica de Ediciones y Publicaciones, Barcelona, 1978.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
REBULL, Teresa. Tot cantant. Columna Edicions, Barcelona, 1999.
SIMÓ i BACH, Simó. Dones sabadellenques dignes de recordar. Gràfiques Agulló-Costa, Sabadell, 1988.