El desaparegut templet modernista de Josep Renom, a la plaça del doctor Robert

‘Història de Sabadell’. El quiosc modernista dels Jardinets (1911-1943)

Repassem la història d’un dels monuments més emblemàtics de la ciutat que fou enderrocat el 1943 a instàncies de l’alcalde Marcet.

El projecte de bastir un quiosc modernista, obra de Josep Renom, a la plaça del Doctor Robert s’emmarca en el procés d’enjardinament de l’entorn iniciat pel anterior arquitecte municipal Juli Batllevell en el marc de la reforma de l’edifici de l’Ajuntament (més info: ‘L’edifici de l’Ajuntament i els Escolapis‘). Entre altres obres, Renom és també el principal responsable de la posterior construcció del Mercat Central de Sabadell. 

Vista general dels Jardinets (1920). Col·lecció Roisin. Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya.
Vista general dels Jardinets (1920). Col·lecció Roisin. Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.

Aquesta reforma contemplava la urbanització i enjardinat de l’espai a la banda posterior de l’edifici que havia quedar lliure per l’enderroc de les escoles de bombers i de música. El projecte de Batllevell consistia en parterres amb flors, palmeres, un quiosc per la premsa i un altre circular per a bandes de música i orquestrines com era habitual a les grans ciutats de l’època. El lloc on en principi havia d’estar ubicat el quiosc de música va ser ocupat el 1917 pel monument a Joan Sallarès i Pla, obra de Josep Clarà. Fou el seu successor Renom qui va desplaçar més al nord el templet dels músics, atès que aquest espai havia quedat buit arran de l’enderroc d’algunes cases.

Quiosc Modernista. Autor: L. Roisin (1920)/ Col·lecció Roisin. Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya.
Quiosc Modernista. Autor: L. Roisin (1920)/ Col·lecció Roisin. Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.

Ara bé, la concreció de l’idea de construir el templet dels músics arranca d’una proposta que Feliu Antúnez, propietari d’un petit quiosc de begudes en aquesta plaça, va fer a l’Ajuntament. Segons aquesta iniciativa, Antúnez es comprometia a pagar el cost de la totalitat de les obres a canvi de poder explotar el petit bar de la planta baixa del quiosc durant 12 anys, sense abonar impostos. Finalment, la construcció del templet va superar la despesa inicialment pressupostada de manera que es va arribar a un acord amb l’Ajuntament per tal de perllongar el contracte fins l’any 1927. D’altra banda, segons Josep Casamartina, el petit quiosc per a la premsa va ser projectat el 1926, però no existeix constància que arribés a ser construït.

Josep Renom va poder treballar amb total llibertat i va cuidar fins al més petit detall, sense estalviar ni materials, ni acabats. El quiosc de forma circular constava de dues plantes tenia una cúpula de ceràmica trossejada de color blau i estava coronat per una lira. L’obra estava quasi totalment recoberta de trencadís de ceràmica de color blau amb detalls en verd i groc. Les columnes panxudes de la planta baixa eren de pedra i el sostre de la volta del pis era d’estucat amb esgrafiats. De les dues plantes, l’inferior estava dedicada l’esmentat despatx de begudes i la plataforma del primer pis esta destinada a la Banda Municipal que periòdicament feia concerts musicals.

Malgrat la seva qualitat artística, l’obra no va estar exempta de crítiques. Així a la revista satírica Noném, es publicà un escrit signat amb el pseudònim de l’Arquitecte que el qualificà de “gàbia coberta de marracons”. En altres escrits es criticava en to irònic els constants assaigs dels músics:

Dalt d’aquest colomar
hi toca la nostra banda.
Si no llueixen la tanda
no és per falta d’assajar.

No obstant això, el quiosc modernista, està considerat per Andreu Castells com el “més bell monument públic” de la ciutat. Per la seva banda Josep Casamartina, el valora com una de les obres més modernistes de Renom influenciada pel monument al doctor Robert a Barcelona, obra de l’escultor Joan Llimona i amb certs aspectes del Palau de la Música de Domènech Muntaner.

L’enderroc

En opinió d’Andreu Castells la destrucció del antic nucli del centre de Sabadell, anomenat del Pedregar fou “una autèntica barrabassada urbanística organitzada per gent considerada docta, avalada per brillants títols acadèmics. Va destruir totalment el que Sabadell podria exhibir de nucli central de la Plaça Major”.

El garant d’aquesta desfeta fou l’alcalde Josep Maria Marcet que “immutable va veure caure, amb l’enderroc de totes aquelles cases velles, el quiosc modernista dels Jardinets, una obra mestre de l’arquitecte Josep Renom”. Aquesta destrucció es verificà el 1943.

Templet modernista Josep Renom
El templet, en un dibuix publicat a ‘100 sabadellencs en els nostres carrers’.

Per la seva banda, a les seves Memorias, l’alcalde Marcet justifica aquestes mesures amb l’argument que l’enderroc de “las antiguas edificaciones del Pedregar” era imprescindible ja que “constituían un enorme tapón en la zona central de la ciudad”, quan es construí el “moderno Paseo Primo de Rivera” (actual Passeig de la Plaça Major). Tanmateix, no diu ni una paraula del quiosc modernista que no feia cap nosa, fins i tot si s’accepta aquesta argumentació.

L’enderroc de les cases del Pedregar va obligar a desnonar als seus veïns i va provocar un episodi rocambolesc. Es va iniciar la recerca d’una gerra d’unces d’or que sembla ser estava enterrada en aquest indret, fins i tot es donaren les garanties al propietari que les trobés. Finalment, es va trobar el tresor, però les monedes d’or desaparegueren misteriosament. El tema fou tractat a dues reunions de la Comissió Permanent de l’Ajuntament del 3 d’octubre de 1946 i del 10 de juny del 1948. A parer de Castells, l’opinió popular acusà a una personalitat destacada de la ciutat que des de l’ombra va begullar-se per apropiar-se de les monedes d’or, però s’estima més no donar el nom.

La cosa no acabà aquí, fent servir com a excusa les gelades de l’hivern del 1956, l’alcalde Marcet ordenà que fossin arrancades totes les palmeres per tal que fossin replantades en un municipi de la costa.

Aquesta primera fase de la remodelació del centre fou declarada d’urgència en el decret publicat al Boletín Oficial del Estado (BOE), l’11 de gener de 1948. Ara bé, el propòsit de l’alcalde d’enderrocar la Casa Duran desfermà una forta oposició ciutadana, l’agost del 1957, que obligà a Marcet a donar marxa enrere; però això serà objecte d’una altra entrega d’aquesta secció.

Al 2015 CiU va fer la proposta de reconstruir el quiosc modernista que va ser desestimada (més info: ‘Dos plans de CiU per humanitzar el Centre i fer el balco del riu Ripoll‘).

Bibliografia

CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Josep Renom Arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2000.
· Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa, 2011
CASTELLS, Andreu. L’art sabadellenc, volum 3. Edicions Riutort, Sabadell, 1962.
· Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976). Edicions Riutort, Sabadell, 1983.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía, 1940-1960, Duplex, Barcelona, 1963.