Pi i Margall

Les arrels sabadellenques de Pi i Margall i els orígens del federalisme

Tal dia com avui, fa 145 anys, es proclamà la Primera República espanyola. Aquí ressenyem les vinculacions de Francesc Pi i Margall que fou el seu president amb la ciutat i la gènesi del republicanisme federal.

L’historiador Andreu Castells ha estat qui ha indagat sobre les vinculacions familiars sabadellenques del qui fou president de la Primera República espanyola i fundador del Partido Republicano Federal. Francesc Pi i Margall va néixer el 24 d’abril de 1824 al número 13 del carrer dels Mirallers al barri barceloní de Ribera. El seu pare, Francesc Pi, era teixidor i durant el Trienni Liberal (1820-1823) fou sergent de la Milícia Nacional, la seva mare, Teresa Margall, regentava a la planta baixa de l’esmentada casa una botiga  de calcinaire i al pis superior el seu pare teixia veles i “mantillas de payesa”. Tots dos van néixer a Barcelona. Castells suposa que el seu avi, Francesc Pi, que podria haver nascut a Sabadell, va casar-se el 1800 amb una dona amb Veler de primer cognom, però aquest li resulta sospitós i podria referir-se a l’ofici: “aquest cognom Veler pot ser el problema que emmascara el missing link, l’anella perduda que falta en la crònica que testimoniï l’acostament sabadellenc de Pi i Margall”.

Les proves que aporta per demostrar les seves arrels sabadellenques són dos documents autògrafs de Pi i Margall adreçats a Joan Sanmiquel Serra i Joan Llonch Sanmiguel en els quals els tracta de cosins. El primer és una fotografia dedicada i el segon la dedicatòria de llibre Las luchas de nuestros días. El primer cosí, Joan Sanmiguel Serra (1813-1898), fill i Feliu i Josepa, va casar-se amb Antònia Casablancas Inglada (1818-1897), nascuda a Sabadell. Una de les seves germanes Antònia va contrau matrimoni el 1841 amb Feliu Llonch Matas (1811-1875) amb la qual cosa els Llonch s’emparentaren amb Pi i Margall. D’altra banda, com indica Josep Alavedra, a les seves estades a Sabadell Pi i Margall s’hostejava a casa pairal dels Sanmiquel en el número 37 de la Via Massagué.

Pi i Margall va traslladar-se a Madrid el març de 1847 per acabar la carrera de Dret. Allí s’instal·larà i només tornarà a Catalunya en el curs de visites esporàdiques. Aquest no és lloc més adequat per fer la seva biografia, únicament donarem les dades imprescindibles per resseguir la seva vinculació política amb la ciutat. En 1849 es fundà el Partido Demócrata, format per velles figures del progressisme i joves demòcrates de la nova generació, on ingressa Pi i on aviat arriba a la direcció ubicant-se en l’ala esquerra del partit. L’esclat de la Revolució Gloriosa (setembre 1868) el sorprèn a París on s’havia exiliat arran de la seva participació en la insurrecció de la caserna de San Gil (1866). Pi tornà a Espanya després d’obtenir a les eleccions constituents del gener de 1869 l’acta de diputat per Barcelona i ser el candidat més votat a Sabadell. L’acceptació, per part de l’ala dreta del Partido Demócrata, de la monarquia constitucional defensada pel general Prim precipita l’escissió dels republicans que funden el Partido Republicano Federal dirigit per homes del centre i l’esquerra dels demòcrates com Orense, Figueras, Castelar, Salmerón i Pi. L’èxit del nou partit fou vertiginós per tota la geografia espanyola, especialment a Barcelona, València, Bilbao o Cádiz.

Els orígens del federalisme a Sabadell

Els orígens de republicanisme a Sabadell es remunten al Club Republicà de Sabadell  que inicià les seves activitats en la més estricta clandestinitat a la tardor de 1843. Entre ells trobem Josep Duran Canyameres, el metge Antoni Grau, Salvador Alsina o el notari Francesc Viladot, sembla ser que les reunions tenien lloc a casa del notari. Posteriorment es traslladarien al Cafè Sabadellès, el primer de la ciutat i conegut popularment com Cal Jan, pel nom de pila del seu propietari Joan Cirera, ubicat al principi de la Rambla on ara hi són els magatzems Zara on hi participen altres joves dirigents com Josep Roca Armegol, Pep Sabadellès, Feliu Crespí Cirera, qui serà l’alcalde de la Primera República i Tomàs Viladot, fill del notari.

Els republicans federals sabadellencs participaren en els aixecaments fracassats de San Gil i Villarejo de 1866 i 1867. Després de la derrota, els federals es refugiaren a la muntanya de Sant Llorenç de Munt.

Amb el triomf de la Revolució Gloriosa, els federals constituïren el 1869, el Club Federal al cafè Cal Cabo, al carrer de Sant Pau on s’aplegaren els republicans sabadellencs, entre ells Gabriel Morral, Feliu Crespí, Josep Cabané, Met Cañomeras, Manuel Vilalta o els professors Benessat i Nunell. Per a ingressar en el Club Federal només calia aportar un llibre a la biblioteca de l’entitat.

Un anys després, el juliol de 1870 es modificà el seu nom pel de Círculo Propagandístico Democrático Republicano Universal i es traslladaren del Cal Cabo al carrer del Sol on ara hi ha el teatre del mateix nom. Els socis havien de tenir més de 16 anys, ser republicans federals, pagar una entrada de quatre rals i una quota mensual de dos rals. A partir del 1873 impulsaren la publicació El Federal Sabadellés. Marian Burguès ens ha deixat un vívid testimoni de l’ambient d’aquells anys:

“Es fundà el Círcol Republicà Democràtic Federal (…) Els demòcrates i republicans eren senyalats per la gent d’ordre, això és, reaccionària, conservadora i carlina, com a gent perillosa, que volien la repartidora i que calia exterminar per tots els mitjans. La gent sensata, els que troben bé protegits pels senyors, miraven de cua d’ull els que s’atrevien a protestar en forma oral de les vexacions del treball o del dret més elemental de pensar i procurar la pràctica dels bons usos i costums dels països més avançats. Els motejaven de descamisados i de rojos i eren molt mal vistos per totes les formiguetes que, estalviant el vestir i els esplais naturals, portaven els seus estalvis a la Caixa per quan serien vells. Aquests, als quals el poble baix motejava de gossos de l’amo, eren els que feien d’espies sens paga de tot el que deien i proposaven els caps calents, els descamisats, els pelons. Això motivà molts disgustos, dolors i misèries als que honradament tenien la franquesa de dir el que pensaven en veu alta. I quan flaquejava la feina eren els primers que no tenien peça, si eren teixidors, o quedaven en vaga forçosa si tenien ofici. I, naturalment, cansats de sofrir i de lluita, desenganyats perquè mai no arribava l’hora de la lliberació, emigraven a les Amèriques deixant la nostra vila orfe de gent abnegada pels ideals d’emancipació humana”.

Posteriorment canviaren la seva denominació per la de Círculo Republicano Democrático Federa Instructivo i després simplement pel de Círculo Federal Instructivo.

La proclamació de la monarquia constitucional sota el regnat d’Amadeu I de Savoia, precipità el setembre de 1869 un altre aixecament federal que a Sabadell fou comandat pels homes del Club Federal i que fou esclafat per les forces governamentals.

Un cop dissoltes les Corts Constituents, el govern convocà eleccions a diputats provincials, el febrer de 1871, i Corts ordinàries el març del mateix any. Uns comicis que a Sabadell donaren una majoria aclaparadora als federals que assoliren el poder a la ciutat arran de l’abdicació d’Amadeu I i la proclamació de la Primera República No entrarem en les vicissituds de la Primera República que hem tractat en una altre entrega d’aquesta secció.

El Círcol Republicà Federal

La repressió desfermada després del cop d’Estat del general Martínez Campos (desembre 1874), que entronitzà a Alfons XII, provocà la pràctica desaparició de l’activitat pública dels republicans federals, fins el 1881 amb la reconstitució del Partido Republicano Federal i la reincorporació a la política de Pi i Margall.

El març de 1887 els membres del Círculo Federal Instructivo encarregaren al seu president i fuster,  Domènec Viñas i Gol, la recerca d’un terreny cèntric per edificar una seu social de nova planta. L’agost del mateix any s’escripturaren la compra d’uns terrenys i cases ubicats al carrer Jardí (ara Narcís Giralt, 40 i on assaja l’Orquestra Simfònica del Vallès) per valor de 30.000 pessetes, la meitat dels quals es pagaren en efectiu al moment i la resta a abonar en cinc anualitats de 3.000 pessetes a un quatre per cent d’interès.

Les obres començaren de seguida i foren encarregades a l’arquitecte sabadellenc Gabriel Borrell i van finalitzar el febrer de 1888 amb un cost de 52.000 pessetes. Aquestes despeses es finançaren amb un préstec de 30.000 pessetes, al sis per cent d’interès, concedit per la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Andreu Castells apunta a la intercessió de Pau Turull Comadran, tresorer, home fort de l’entitat, antic republicà, ara en els files del Partido Conservador, per a la concessió del crèdit.

L’edifici del Círculo Republicano Federal (CRF), anomenat la Catedral Republicana del Vallès, era de grans dimensions. El saló-cafè, on es celebraven les sessions generals, tenia 360 metres quadrats i cabien 70 taules de marbre amb capacitat per a més de 700 persones. El local estava rodejat per un ampli jardí que envoltava tot l’edifici on a l’estiu es col·locaven una vintena de taules amb capacitat per 150 persones. Al primer pis hi havia una gran sala de ball a la que s’accedia per una amplia escala de marbre. A més hi havia una sala de joc, altra de descans, la sala de juntes i dues secretaries, una per assumptes polítics i l’altre per temes socials. A l’entrada del jardí es construí una casa per al conserge que posteriorment s’utilitzaria per a secretaries dels grups polítics antimonàrquics i un petit local per a museu gestionat pel grup juvenil Brot Vallesenc. A més comptava amb la biblioteca més important de la ciutat amb uns 1.500 volums. A parer de Castells: “el CRF té el local polític més gran que ha existit a la ciutat en tots els temps, així també el CRF va ser la primera societat que va posseir una biblioteca important i això, possiblement, fins el 1928, en que va obrir-se la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.”

El local fou inaugurat el 24 de setembre de 1888 en un acte solemne presidit per Francesc Pi i Margall on va pronunciar un discurs en els següents termes:

“No os habéis contentado con hacer una modesta casa para reuniros y celebrar vuestras fiestas populares; habéis levantado todo un monumento, con hermosa fachada, ancho peristilo y ricos salones de artesonada bóveda. Esto revela lo que puede la asociación, un buen régimen administrativo, el espíritu de ahorro, la constancia y el amor al arte y al trabajo”.

La Catedral Republicana del Vallès va complir una funció cabdal per a les forces progressistes de la ciutat. Allí totes les formacions polítiques i sindicals contraries a la monarquia disposaven d’una secretaria per a difondre les seves idees. També es donaren recursos per a sostenir la Institución Libre de Enseñanza, editar o subvencionar llibres o finançar publicacions com El Federal (1884-1887) o El Baluarte (1894-1895) de tendència més obrerista i que fou atacada per les dretes per suposats “atacs criminals contra la moral”.

En opinió de Martí Marín, l’èxit electoral dels republicans federals a Sabadell entre 1891 i 1905, es fonamentava entorn a la tríade pimargalliana de “democràcia, federació, reformes socials” que explica la “capacitat de mobilitzar les capes populars”. Es generà una “associació estreta de republicanisme i obrerisme dirigida a la ciutat pels federals (que) funcionà mal que bé fins a 1909, quan es trencà”. El gruix del vot als federals provenia de la classe obrera. Quan la repressió s’abatia sobre el moviment obrer i es clausuraven els seus locals, particularment l’Obrera, al carrer de l’Estrella, el CRF cedia els seus locals per a les reunions i assemblees dels treballadors. També inserien notícies del món obrer a les seves publicacions, donaren suport a les campanyes pels sindicalistes presos o els hi proporcionaven assistència jurídica, a més d’oferir una “gran varietat de serveis que l’obrerisme no podia tenir de manera autònoma”. Així, “aquesta coexistencia derivada en col·laboració tingué a Sabadell múltiples manifestacions, amb un centre destacat com a símbol: el Círcol Republicà Federal del carrer Jardí. La capacitat dels federals per a oferir serveis útils a l’obrerisme en garantí el pes polític electoral de llarga durada i consolidà la pròpia estructura en la mesura que atreia a les classes populars cap a les seves files. D’aquesta manera el militant federal i l’obrer sindicalitzat podien ser no tan sols col·laboradors sinó fins i tot una mateixa persona en dos àmbits de vida, diferents però complementaris”.

Pi i Margall, diputat per Sabadell

A les eleccions a Corts de l’1 de febrer de 1891, les primeres celebrades per sufragi universal masculí, les diferents faccions del republicanisme se uniren al districte de Sabadell per a presentar com a candidat a Francesc Pi i Margall que s’enfrontà al cacic conservador Pau Turull. A la ciutat Pi va aconseguir una gran victòria sobre el seu oponent al obtenir 1.902 vots contra 643, ara el bé el vot de les petites poblacions com Ripollet, Cerdanyola, Polinyà, Sant Cugat o Sentmenat on encara funcionaven les xarxes clientelars i les tupinades propiciaren la victòria d’en Turull. Així, en aquestes poblacions Pi només va aconseguir 586 vots i Turull 2.050 que decantaren l’elecció.

A les següents eleccions, celebrades el 5 de març de 1893, Turull no es presentà i les forces conservadores s’aplegaren en torn al candidat del Partido Liberal Josep Griera Dulcet, mentre que els republicans tornaren a aplegar-se entorn a Pi. A la campanya electoral es celebrà un gran banquet al CRF que comptà amb la presència de l’expresident de la Primera República Nicolás Salmerón i un míting al Teatro de los Campos de Recreo, al capdavall de La Rambla. En aquesta ocasió, Pi va obtenir l’acta de diputat per un estret marge de vots, a l’igual que al comicis anteriors, va aconseguir una gran victòria a la ciutat, però millorà els seus resultats als altres municipis del districte. La llei electoral de l’època permetia presentar-se per més d’un districte i Pi a banda de Sabadell ho havia fet per Madrid. Al renunciar a l’acta per Sabadell, el 1894 es celebrà l’anomenada elecció complementària que va enfrontar al madrileny i candidat del Partido Liberal Timoteo Bustillo, contra el republicà federal i escriptor d’èxit, Vicente Blasco Ibáñez, que fou detingut acusat de provocar aldarulls en València i no va poder participar en la campanya electoral. Els comicis donaren la victòria a Bustillo que mantingué l’acta de diputat per Sabadell durant una dècada fins a les eleccions de 1903.

L’homenatge a Pi i Margall

A partir de la Guerra de Cuba, el republicanisme federal recuperà posicions electorals. La dura oposició de Pi i Margall a la guerra colonial, que vaticinà el desastre militar, agegantà la seva figura, doncs va ser una de les poques veus no va sumar-se als deliris patriòtics. Pi fou fins i tot desautoritzat per altres dirigents republicans i acusat de antipatriota per la majoria monàrquica que el desposseïren de l’acta de diputat.

En aquest període,  a Sabadell, els federals impulsaren la revista El Federal que només va treure dos números al 1901 i 1903. Més importància va tenir Germinal malgrat la seva curta durada, del gener al juliol de 1904, on hi col·laboraven federals, anticlericals, anarquistes, catalanistes, cooperativistes, espiritistes i lliurepensadores, entre els seus redactors hi trobem a Francesc de Paula Juanico, Josep Puig Cassanyes, Joan Torres Serra, Emili Tarrida i Marian Burguès.

Pi i Margall de cos present. Aquesta fotografia presidia la secretaria del Círcol Republicà Federal. Autor: Mediavilla i Gallo.
Pi i Margall de cos present. Aquesta fotografia presidia la secretaria del Círcol Republicà Federal. Autor: Mediavilla i Gallo.

D’altra banda, els federals creualtencs, que encara pertanyien al municipi de Sant Pere de Terrassa, inauguren al maig de 1897 l’anomenat Casinet, al carrer Major, cantonada Ferran. Editaren el quinzenari Lo Nivell (1902-1903) i al març de 1904 ingressaren a la Unión Republicana.

El maig de 1901 Pi i Margall va fer la seva darrera visita a Catalunya per a presidir els Jocs Florals que es celebraren a Barcelona i que en certa mesura era un reconeixement a la seva defensa de les reivindicacions del catalanisme enfront al centralisme del règim i la seva actitud partidària de l’ús oficial de les llengües no castellanes. Amb motiu d’aquest viatge va fer la seva última estada a Sabadell, el 10 de maig de 1901. Al baixador del ferrocarril de La Rambla, a les 12,16h l’esperava una gran multitud. Des d’allí va dirigir-se en un carruatge descobert a casa del seu cosí, Miquel Sanmiquel, a la Via Massagué, durant tot el trajecte per la Rambla fou aclamat per una gran gentada i a l’arribar a la casa l’orquestra Fatxendes va interpretar un curt concert de benvinguda. A la tarda es celebrà un lunch al CRF amb l’assistència de 150 persones. No s’ha conservat cap testimoni gràfic d’aquesta visita, tret de la foto dedicada al seu cosí de signada per  Pi i el seu fill Francisco Pi y Arsuaga.

De retorn a Barcelona va contraure una greu pulmonia i morí el 29 de novembre del 1901. A Sabadell la notícia va crear una gran commoció, el regidor Pere Selvas va proposar donar el seu nom a la plaça Sant Roc que fou aprovada per unanimitat per la Corporació Municipal el 21 de gener de 1902 i que conservà fins al 1939. Això malgrat l’oposició de l’Església i en particular de Fèlix Sardà i Salvany que va publicar una rancuniosa nota a La Revista Popular:

“Lo ha de ser en este número de regocijos y galas nuestra protesta de católicos y de españoles (y muy singularmente de catalanes) contra la especie de apoteosis cívica, con que estos últimos días se ha querido enaltecer la memoria de un hombre que no es en manera alguna de honor para nuestra tierra…A ese infeliz impenitente no le debe el buen español más que el compasivo Dios le haya perdonado”.

També el Gremi de Fabricants va presentar a l’Ajuntament un prec més moderat per tal que rectifiqués el seu acord i es donés el nom de Pi i Margall a una altre plaça o carrer que s’obrís a la ciutat. L’Ajuntament de majoria republicana no només va desestimar aquest prec, sinó que va decidir col·locar un làpida a la plaça el 14 de febrer de 1903 amb el següent text: “Lo poble de Sabadell honra la inmortal memoria de Francisco Pi y Margall, fill il·lustre de Catalunya, consecuent politich, interrégim català, literat, artista y sociólech, defensor dels drets dels homes y dels pobles y recorda sos mérits donant son nom a aquesta Plassa, any MCMII”. L’acte va comptar amb la presència  de més de 4.000 persones, amb la participació del cors locals i comarcals que interpretaren el Gloria a Espanya d’Anselm Clave o La Marsellesa. Assistiren representants de la Cooperativa la Sabadellenca, diverses seccions de la  Federació Obrera de Sabadell, la Institución Libre de Enseñanza, Lazo Fraternal, Lliga Anticlerical, Grup Feminista Pau i Avant, Fusió Republicana, Joventut Federalista, Centre Federal, Centre Català i Joventut Catalanista.

Aquesta qüestió fou un dels factors que costaren el càrrec a l’alcalde liberal, Moisès Alguersuari, que fou objecte de fortes pressions per part de les forces conservadores i particularment de l’Església no tan sols per no haver impedit el canvi de nom, sinó perquè a la làpida hi havia un símbol maçònic. Durant molt de temps la premsa conservadora es negà a citar el nom de la plaça amb la nova denominació.

Pi y Arsuaga

La bandera de Pi i Margall fou recollida per seu fill Francisco Pi y Arsuaga. Pi i Margall s’havia casat el 22 de juny de 1854 amb Petra Arsuaga Goicoechea a qui va conèixer a Vergara, al País Basc, on va refugiar-se durant un temps davant les persecucions de que era objecte a Madrid. El matrimoni va tenir tres fills, Joaquín, Dolores y Francisco que fou diputat per Sabadell al 1903, 1905 i 1907.

Francisco Pi y Arsuaga a l'època de diputat a Sabadell. Autor: Joan Vilatobà/AAS
Francisco Pi y Arsuaga a l’època de diputat a Sabadell. Autor: Joan Vilatobà/AAS

L’hegemonia dels federals a Sabadell era tan profunda que el cacic de Terrassa, Alfons Sala, va pactar amb Pi y Arsuaga la segregació de la Creu Alta, de majoria republicana, del districte electoral de la ciutat veïna al 1904 (més info: ‘L’annexió de la Creu Alta‘).

El republicanisme sabadellenc va entrar en crisi arran de la divisió provocada a les eleccions de 1907 quan els federals s’integraren a la candidatura de la Solidaritat Catalana amb els catalanistes conservadors de la Lliga Regionalista i els carlins. Això precipità l’ascens del republicans antisolidaris del Partido Republicano Radical de Alejandro Lerroux que durant un temps arribaren a controlar el CRF. Encara que Pi i Arsuaga aconseguí reeditar el 1907 les victòries de comicis anteriors, l’abstenció fou massiva la qual cosa palesava el malestar de molts federals per la seva aliança amb els seus enemics tradicionals. Davant d’aquesta situació, Pi i Arsuaga va renunciar a la seva acta diputat el 1909 i a les eleccions a Corts de 1910 es presentà per Madrid  on va morir sent diputat el 12 de març de 1912.

En altres entregues d’aquesta secció continuarem amb la història del republicanisme federal a la ciutat.

Bibliografia

ALAVEDRA, Josep. Josep-Miquel Sanmiquel. Un home de Sabadell 1920-2010. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2011.
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CASTELLS, Andreu. Sabadell Informe de l’Oposició, Prolegòmens (1788-1868), Edicions Riutort, Sabadell, 1975.
– Sabadell Informe de l’Oposició, República i acció directa (1868-1904). Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
JUTGLAR,  Antoni. Pi y Margall y el federalismo español. Ed Taurus, Madrid, 1975.
MARÍN, Martí. La Política dins Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.
SANTAMARÍA, Antonio. Francisco Pi y Margall. Federalismo y República, El Viejo Topo, Barcelona, 2006.

Foto portada: imatge de Pi dedicada al seu cosí Joan Sanmiquel Serra.

Comments are closed.