El proper dilluns es compliran 20 anys de la cerimònia oficial d’obertura dels cinemes del final de la Rambla on havia estat el Gran Saló Imperial. Una efemèride que ens serveix per evocar com va ser enderrocat el cinema més antic d’Espanya.
El dijous, 18 de desembre de 2003, es celebrà la cerimònia d’inauguració de les 11 sales, amb capacitat per 1.800 espectadors, on havia estat ubicat l’antic Gran Saló Imperial, inaugurat al 1911, el cinema més antic conservat a Espanya, enderrocat l’any 2000. La inauguració, de cara a la campanya nadalenca, es va fer quan quedaven pendents les obres de la sala de major capacitat que havia de reproduir la de l’antic cinema on encara s’havia d’instal·lar la pantalla i part de la decoració.
L’acte va estar protagonitzat per l’alcalde Manuel Bustos Garrido i per Ramon Cortadellas Gabarró i Enric Gratacós Carles, propietaris de l’empresa que havia obtingut la concessió administrativa de 50 anys per explotar els multisales. També assistiren el tinent d’alcalde de Territori, Juan Carlos Sánchez Salinas, mà dreta de l’alcalde, i el regidor de Cultura, Joan Manau Valor. Aquest darrer va lluir la placa d’acomodador de l’històric cinema del seu avi Remigio Valor.
L’alcalde socialista Bustos, va agrair els esforços de l’Oficina de Dinamització del Centre i de l’empresa concessionària que havien fet possible “tenir aquests cinemes que ara són un gran regal de Nadal” i va tenir unes paraules elogioses per a Cortadellas. A l’acte no va acudir, en senyal de protesta, la Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911, presidida per Tomàs Pladevall, prestigiós director de fotografia sabadellenc, que feia 12 anys lluitava per la conservació del cinema més antic d’Espanya. En un comunicat de premsa, denunciaren que la reconstrucció de l’Imperial era un “simulacre” i que al darrera no hi havia cap projecte cultural per un equipament de titularitat municipal.
Per la seva banda, Joan Carlos Sánchez, va indicar que “la recuperació d’aquest equipament cultural privat” tindria efectes positius per a la “regeneració del teixit urbà, aportant nova activitat i contribuint d’una manera considerable a la dinamització comercial i social d’aquest sector de la ciutat”. Cortadellas va posar la nota emotiva al recordar la seva llarga trajectòria com exhibidor cinematogràfic a Sabadell i amb paraules de record per a Josep Borrell, antic encarregat de l’històric cinema.
Cortadellas i Gratacós eren els dos pesos pesants de l’exhibició cinematogràfica a Sabadell i Terrassa, respectivament. Gratacós pertanyia a la tercera generació de propietaris de cinemes des de que el seu avi, Enric Gratacós Massanella, construí al 1917 a Terrassa un local per projectar pel·lícules que batejà Cinema Modern, que fou el punt de partida d’un petit imperi cinematogràfic.
Ramon Cortadellas s’instal·la a Sabadell com empresari cinematogràfic al 1961 amb la construcció de cinema Montecarlo, a la carretera de Prats. Més tard, al 1964 constituí l’empresa Alcázar Cinema SA per adquirir els locals al carrer Les Planes de l’antic teatre del Centre Lírich, després anomenat Esbarjo i rebatejat Alcázar. Al 1969 renovà i amplià d’aquest vell teatre per obrir el Cinema Cineart, la primera en projectar pel·lícules d’art i assaig. Un complex que anirà creixent fins a tenir cinc sales al 1991. A la dècada dels 70 era un dels principals exhibidors de la ciutat i l’únic que va saber adaptar-se a la crisi de les grans sales provocada arran de l’extensió de la televisió i el vídeo. A la dècada dels 90 gaudia pràcticament del monopoli de l’exhibició cinemes de Sabadell.
El cinema més antic d’Espanya
D’aquesta manera es tancava la polèmica encetada a l’any 1992, sent alcalde Antoni Farrés, arran de la revisió del Pla General d’Ordenació Urbanística, a càrrec de la tinent d’alcaldessa d’Urbanisme Maria Dolors Calvet. Llavors es va fer públic el projecte d’enderrocar l’Imperial per construir un bloc de pisos, una plaça dura i un aparcament subterrani. Això comportava treure l’Imperial del catàleg de bens protegits al Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Sabadell (PEPPAS), com efectivament es va fer.
La notícia provocà la reacció ciutadana per salvar el cinema de la destrucció. Amb aquest objectiu constituïren al 1993, l’esmentada associació per tal, com es podia llegir a l’article primer dels seus estatuts, de recuperar ·el “cinema Saló Imperial com a patrimoni cinematogràfic, el seu manteniment i la seva gestió integral com a cinema singular”. Aviat comptà amb 300 socis entre afeccionats i destacats professionals del món del cinema. El segon cinema més antic d’Espanya conservat era el Cine Doré de Madrid inaugurat al desembre del 1912 que havia estat restaurat al 1989 i que ara funciona com una sala de projeccions de la Filmoteca Española.
El Gran Saló Imperial s’havia inaugurat el 27 setembre de 1911. Obra de l’arquitecte modernista Jeroni Martorell Terrats, va ser el primer expressament construït com a cinema. Originalment, la sala tenia una capacitat per a uns 2.000 espectadors, una xifra important per a una ciutat de 30.000 habitants i superava l’aforament de molts cines de Barcelona. L’Imperial va mantenir, fins l’enderroc al 2000, una gran fidelitat amb el disseny original. Les diverses modificacions que es feren en el curs de la seva dilatada història, sobretot de manteniment, no modificaren la seva fisonomia.
A la seva època daurada estava considerat amb l’Euterpe, també enderrocat, com un dels millors cines de la ciutat. La proliferació de sales al centre i als barris als anys 60 menaren a una lenta decadència. A la dècada de 1970 era un cinema de re-estrenes que només obria els dissabtes i diumenges en sessions infantils. Entre 1983 i 1985, a iniciativa del cinèfil Francesc Blanquer, l’Imperial va viure una revifada al constituir-se com subseu de la Filmoteca de Catalunya. El cinema va tancar definitivament el 1989, patint llavors un procés de ràpida degradació (més info: ‘El Gran Saló Imperial‘).
L’Imperial s’ho val
La Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911 endegà una enèrgica campanya sota el lema L’Imperial s’ho val, amb l’objectiu de salvar el cinema que va aconseguir el suport de nombroses institucions i personalitats catalanes, espanyoles i internacionals del setè art. Entre elles, la Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España, l’Associació d’Història i Cinema de l’Institut de Estudis Catalans, fins i tot de Artist Right Fundation de Hollywood, presidida pels directors Steven Spielberg i Georges Lucas, que donaren suport a la campanya.
El març de 1997, l’esmentada societat presentà un Pla de Viabilitat de l’Imperial que plantejava una sèrie d’activitats relacionades amb el cinema, així com un rigorós estudi econòmic per assegurar la viabilitat del projecte amb subvencions de la Unió Europea i de les administracions centrals i autonòmica. El Pla contemplava un acurat projecte de restauració de les parts danyades de l’edifici i incloïa un pàrking subterrani de 500 places. Un ambiciós projecte que podia fer de Sabadell un important centre de producció cinematogràfica.
La pressió sobre l’alcalde Antoni Farrés, partidari de l’enderroc del cinema, va ser molt forta. Fins i tot, el seu partit Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) es mostrà a favor de la conservació de l’històric cinema. L’Ajuntament de Sabadell va comprar els terrenys i recavà el suport de Cortadellas. La bona sintonia entre empresari i alcalde venia dels anys 90, quan Farrés demanà la seva participació en el projecte de l’Eix Macià com l’àrea de serveis i negocis del Vallès. L’alcalde considerava que l’oferta cinematogràfica era un peça essencial de l’operació urbanística. En aquest sentit, l’any 1992 es signà el conveni entre l’Ajuntament de Sabadell i l’empresa de nova creació Multicines Eix Macià amb Cortadellas com accionista majoritari, associat a Enric Gratacòs, d’Espectacles Egara. Es construí un complex subterrani, amb una carcassa de 4.500 m2, per encabir nou sales amb una capacitat per 1.900 espectadors i amb aforaments diferents per a cada sala (entre 160 i 350).
Un enderroc més
Després de complexes negociacions i moltes reunions, l’Ajuntament signà un conveni que comptava amb el suport de totes les parts. Cortadellas aconseguia el trasllat de les velles sales del Cineart Alcázar a uns 50 metres de la vorera de la Rambla on es reconstruiria fidelment l’Imperial per donar satisfacció a la societat cinematogràfica. Al mateix temps, s’edificaria un bloc de pisos i una plaça dura com constava en el proposta inicial de l’Ajuntament.
Tomàs Pladevall, en l’entrevista concedida a aquest diari digital el març de l’any passat , ens ha deixat un vívid testimoni de com anaren les coses i la manera com l’alcalde Farrés va fer de l’enderroc de l’Imperial una qüestió gairebé personal.
“Em va sorprendre molt que l’Imperial era com una cosa personal que tenia el Toni Farrés. Jo l’apreciava molt, el treball social que havia fet era impressionant. Tot això es contradeia amb aquesta ànsia de tirar l’Imperial a terra per finalment fer un projecte especulatiu. Què ha passat aquí? Era molt sorprenent. Em dolia sentir-lo cridar: ‘Vull veure l’Imperial a terra!’. Textualment. Sembla que l’estigui veient amb els balcons oberts del despatx d’alcaldia, cridant emprenyat, molt emprenyat. Pensava li agafaria un atac de cor. Era molt, molt estrany”.
En realitat, el conveni fou un subterfugi per salvar les aparences. Finalment, després de moltes vicissituds i l’oposició dels cinèfils agrupats a la societat cinematogràfica, el maig de 1999 s’adjudicava a l’empresa Alcázar Cinema SA la gestió dels multisales en un règim de concessió administrativa de 50 anys de duració. Malgrat les promeses i compromisos només s’hi va fer una mala rèplica de la façana de l’històric cinema (més info: ‘La demolició del cinema Imperial (1992-2000)‘.
La cerimònia d’inauguració dels multisales a càrrec de l’alcalde Bustos de la que ara es compleixen 20 anys formava part de la posada en marxa d’una sèrie d’equipaments com ara la Biblioteca del Vapor Badia o Ràdio Sabadell, que venien programats pels governs municipals d’Antoni Farrés. Llavors Bustos estava en el tram inicial del seu segon mandat com alcalde, amb majoria absoluta, però governant en coalició amb CiU, ERC i ICV amb només Entesa per Sabadell i el PP a l’oposició.
Des d’una perspectiva més àmplia, l’enderroc de l’Imperial s’inscriu en una llarga continuïtat de destrucció del patrimoni arquitectònic a càrrec dels successius alcaldes més enllà dels colors polítics i en nom d’una suposada modernitat. Esteve Maria Relat, a la dictadura de Primo de Rivera, es va carregar la vella Rambla, Josep Maria Marcet, al primer franquisme va destruir el templet modernista i va intentar fer el mateix amb la Casa Duran, entre els alcaldes tardofranquistes Josep Burrull i Ricard Royo acabaren amb Els Campos de Recreo, una joia del patrimoni arquitectònic ubicada al davant de l’Imperial. Farrés va fer la seva contribució a aquesta infausta tradició enderrocant el cinema més antic d’Espanya. Bustos no va voler ser menys i va liquidar l’Euterpe.
Bibliografia
COLOMER AMAT, Emília. Saló Imperial. Un cinema històric a Sabadell. Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911. Sabadell, 1995.
TORRELLA PINEDA, Josep i BEORLEGUI i TOUS, Albert. Sabadell, un segle de cinema. Fundació Amics de les Arts i de les Lletres, 1996.
Pla de Viabilitat de l’Imperial. Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911, Sabadell, 1997.
Diari de Sabadell, 19 de desembre de 2003.