Tracen la semblança biogràfica de Josep Garcia-Planas, un dels industrials sabadellencs més importants del segle XX, i de les seus dues grans realitzacions: la moderna fàbrica Artextil i la urbanització construïda per als seus treballadors, l’actual barri de Nostra Llar, també conegut com les cases de Cal Garcia o simplement cal Garcia.
Josep García-Planas Cladellas va néixer a Sabadell el 8 d’agost del 1897, fill del matrimoni format per Francesc García Cladellas i Rosa Planas Lladó. El seu pare era funcionari municipal, cap de la secció de la regidoria de Governació, encarregada dels tràmits del servei militar. D’idees liberals va freqüentar -segons el seu biògraf Ricard Simó- el Círcol Republicà Federal (CRF), la catedral republicana del Vallès, on conreà l’amistat amb Salvador Ribé, Jaume Ninet, Joan Mora Adserà, Francesc Tomàs Solé, Josep Centellas Vilamunt o Joan Sala Rovira.
Josep va estudiar a les Escoles Pies de Sabadell i entrà a treballar molt jove, al despatx tèxtil de Campmajó Industrial Llanera. Una petita empresa, constituïda el 1919, amb quatre telers al carrer d’Horta Novella. El patró, Jaume Campmajó Alsina, el dissuadí de marxar per fundar una empresa pròpia a canvi d’entrar com a soci amb ell. Així, l’any 1929, l’empresa passà a denominar-se Campmajó i Fill i Garcia.
L’any 1935 els dos socis es separaren. Campmajor continuà amb el negoci a les mateixes instal·lacions. García-Planas va marxar a canvi d’una important compensació econòmica i el compromís de no fer-li la competència en els dos anys següents. Fins l’esclat de la Guerra Civil, Josep va ajudar el seu germà Rafael, propietari d’una petita empresa amb dos telers al cèntric carrer de la Creueta, número 2.
A la Guerra Civil, Rafael va quedar-se a Sabadell. Josep, després de passar per Itàlia i França, s’instal·là a la zona franquista. Ho va fer a la ciutat llanera de Béjar (Salamanca), on hi havia una notable colònia de refugiats sabadellencs. Després de cobrar les factures pendents de clients a Galícia i Castella, Josep va treballar en diverses feines relacionades amb la indústria tèxtil i va establir fructífers contactes amb ramaders de les zones productores de Castella i Extremadura que tenien grans estocs de llana acumulats.
I és que s’ha de tenir en compte que la guerra havia trencat el circuit de la producció llanera: les zones proveïdores de la matèria primera estaven a la zona franquista però les fàbriques tèxtils estaven a la zona republicana. García-Planas va tenir la gran visió comercial de comprar llanes a futur. Ho va fer a preus baixos que acabada la guerra va vendre a preus molt elevats en un context d’escassetat de matèries primeres i mercat negre.
La fundació d’Artextil SA
Finalitzat el conflicte bèl·lic, Josep Garcia-Planas va tornar a Sabadell per continuar amb l’empresa del seu germà, que aviat es retirà del negoci. Amb els grans beneficis de la venda de llana va comprar un terreny de 10.000 metres quadrats a l’actual Gran Via, al costat del carrer Quevedo. Ho va fer per ampliar l’empresa del carrer Creueta i construir un modern edifici industrial dedicat al cicle integral de manufactures de llana i derivats. Seria la futura Artextil.
Va encarregar l’obra al prestigiós arquitecte Santiago Casulleras Forteza, qui col·laborà amb l’enginyer industrial Antoni Forrellad Solà. Casulleras, barceloní, estava molt vinculat a Sabadell, on havia dissenyat la Casa i el despatx Tamburini, al carrer de la Indústria, o la fàbrica Molins a l’avinguda de Barberà. El constructor de l’obra fou Pere Arderiu. Més tard, l’any 1945 el mateix arquitecte realitzà una ampliació de la fàbrica, amb una segona ampliació el 1949 per les naus del magatzem.
El conjunt arquitectònic d’estil racionalista estava format per la fàbrica i les oficines, del qual sobresurt l’alta xemeneia de planta hexagonal, de 48,17 m d’alçària, obra de l’enginyer Francesc Izard. La nau de la fàbrica i el cos de planta baixa i dos pisos configuren un tot unitari tant d’elements d’ornamentació com de materials i els volums.
Paral·lelament, va comprar el 1941 la Casa Arimon, al davant de la fàbrica, propietat de la família burgesa dels Arimon, que havia estat remodelada integralment per l’arquitecte modernista Josep Renom Costa entre 1911 i 1929, i que es comunicava amb la fàbrica a través d’un passadís subterrani per travessar les vies fèrries.
Les obres de la fàbrica començaren a principis de 1942. El 1943 es distribuí un reportatge del No-Do sobre la seva construcció con un exemple del desenvolupament de la industria moderna en l’Espanya de Franco. El 12 d’octubre de 1944, coincidint amb la festa nacional, ara de la Hispanitat i llavors anomenada Día de la Raza, amb la fàbrica acabada, s’organitzà un gran acte de propaganda amb motiu de les primeres eleccions sindicals del franquisme.
L’acte va comptar amb l’assistència de nombroses autoritats locals i provincials, així com dels principals industrials de la ciutat i 3.000 treballadors de diverses fàbriques de la ciutat. Antonio F. de Correa Véglison, governador civil de Barcelona i cap provincial del Movimiento, presidí la concentració i arengà els obrers en els següents termes: “Yo os aseguro que, cuando el Caudillo ha convocado estas elecciones sindicales, ha sido para daros los derechos que os pertenecen”.
L’any 1948 Artextil ja era la segona empresa llanera de ciutat pel número de treballadors (495), només superada per SA Marcet amb 602 assalariats.
Garcia-Planas + Marcet
El seu fill, Josep Maria Garcia-Planas Vilarrubias, va casar-se l’any 1947 amb Maria Antònia Marcet Figueras, filla de l’alcalde Josep Maria Marcet Coll i d’Anna Figueras Crehueras. L’enllaç no només es corresponia a les habituals pràctiques endogàmiques de la burgesia industrial sinó també a una profunda afinitat ideològica entre els dos, Josep i Josep Maria (Marcet i Garcia-Planas), a qui l’historiador Esteve Deu qualifica de “nous rics” de la postguerra (més info: ‘Marcet SA i el treball femení‘). En efecte, tots dos tenien negocis a Béjar en la compra/venda de llana; però, sobretot, compartien posicions de caràcter paternalista i socialcatòlic respecte la delicada qüestió de com tractar a la classe treballadora i l’onada migratòria dels anys 40 i 50.
L’empresa, sense demanar crèdits bancaris, experimentà un creixement impressionant, especialment des del 1946 quan es convertí en la societat anònima Artextil. L’any 1947 -segons les dades aportades per Esteve Deu- comptava amb una secció de pentinadores i filatura d’estam amb 19 màquines pentinadores, 3.200 fusos de filar i 1.600 de doblar, una filatura de carda amb 1.080 pues de filar i una secció de tissatge amb 62 telers. Posteriorment, obrí sucursals a Andalusia i Veneçuela.
Josep Garcia-Planas va ser distingit amb nombrosos guardons com la Medalla de Plata del Mèrit al Treball, el Premi Ciutadania o la Medalla d’Or de la Ciutat. Va ser nomenat Prohom del Gremi de Fabricants i Fill Predilecte de la Ciutat de Sabadell. Va morir a Sabadell el 20 de març del 1969.
Deslocalització, tancament i pelotazo
Amb la mort del patriarca, Artexil SA passà a ser dirigida pel seu fill, Josep Maria Garcia-Planas Vilarrubia, enginyer tèxtil, i va participar en altres empreses tèxtils com Eurofil SA a Avinyó i Textil La Carolina a Jaén. Josep Maria Garcia-Planas va presidir el Gremi de Fabricants i l’Institut Sallarès i Pla entre 1971 i 1975. La seva empresa, Artextil SA, fou una de les poques indústries llaneres que sobrevisqueren a la crisi del tèxtil (1973-1975). Des del 1977 es dedicà únicament al tissatge. Dirigida després pels germans Josep Maria i Joan Garcia-Planas Marcet, s’inicià la deslocalització de la producció a l’Àsia. La fàbrica sabadellenca va tancar el 2007.
Pel seu valor patrimonial, com un notable exponent de l’arquitectura racionalista, fou declarada ell 24 de gener de 2008 Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). L’any 2008, sent alcalde Manuel Bustos (PSC), es va aprovar una modificació urbanística per convertir bona part de la finca en habitatges. La crisi de la bombolla immobiliària va aturar el projecte. L’any 2016, el Ple municipal va aprovar l’enderrocament parcial de la fàbrica, que va rebre el desembre de 2016 el vistiplau del departament de Territori de la Generalitat. El projecte distingia entre la part no catalogada, destinada a ser enderrocada per construir habitatges, i la catalogada de la zona d’oficines per encabir equipaments municipals.
A la tardor del 2018 començaren les obres de demolició de la part no catalogada. El setembre del mateix any l’Ajuntament, sent alcalde Maties Serracant (Crida per Sabadell), s’anunciava la compra i ampliació de la part protegida. Una operació envoltada per la polèmica ja que la finca havia estat comprada per una empresa i un membre del clan narco dels Jodorovich per 500.000 euros que la va revendre poc després a l’Ajuntament per 3,2 milions d’euros (més info: ‘La compravenda de l’Artextil, sota la lupa dels Mossos‘).
El novembre de 2022, l’alcaldessa Marta Farrés, anunciava la reforma de l’edifici per encabir els graus d’infermeria de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, que rep la cessió gratuïta de l’antiga fàbrica durant 50 anys i una subvenció per adequar-la.
Les cases de Cal Garcia
La segona gran obra de Josep Garcia-Planas va ser la construcció de tot un barri. La terrible carestia d’habitatges per allotjar l’onada d’immigrants provinents del sud d’Espanya per treballar a les fàbriques va provocar la creació d’un cinturó de suburbis d’infrahabitatges com les estades i les ominoses Coves de Sant Oleguer, en les que arribaren a viure unes 1.500 persones.
L’octubre de 1951 unes fortes pluges provocaren l’enfonsament a les coves amb ferits de diversa consideració. Mes tard, el 2 de juliol de 1953, una gran tempesta va enfonsar 18 coves, causant la mort de dos germans de quatre anys i sis mesos d’edat i nombrosos ferits.
L’any 1952, l’alcalde Marcet va difondre l’anomenat Plan Marcet de Vivienda, amb 13 punts recollits a les seves memòries, Mi ciudad y yo, que apel·lava als consciència social dels empresaris per invertir en habitatge social. A tal efecte es constituí al novembre del mateix any la Junta Ciudadana para la Construcción de Viviendas en Sabadell, que havia d’impulsar un pla quinquennal per construir 2.000 pisos en dos anys i que requeria la contribució directa dels fabricants. Tanmateix, tret de Marcet i García-Planas, la petició no va trobar ressò.
Caldrien les morts del juliol de 1953 per entomar la solució del problema amb la creació de la Delegación de Suburbios i la implicació de la Caixa d’Estalvis Sabadell, a través de l’empresa constructora VISASA.
Garcia-Planas va comprar al Marquès de Montsolís cinc milions i mig de pams quadrats al final del carrer de Covadonga i va indemnitzar perquè marxessin els habitants de les 47 barraques i 77 coves de la zona. La inversió va superar els 60 milions de pessetes. L’abril del 1953 es posà la primera pedra del complex. Les 334 cases unifamiliars de l’empresa serien propietat dels seus habitants passats 20 anys.
El diumenge 1 de maig del 1955 -coincidint amb la prohibida Festa del Treball- va tenir lloc la solemne d’inauguració de les primeres 69 cases del total de 334 de la urbanització Nostra Llar. L’acte comptà amb l’assistència de l’Ajuntament en ple, presidit per l’alcalde Marcet, i representants de totes les forces vives de la ciutat.
Després de ser beneïdes pel rector de la Santíssima Trinitat, Alejo Rigol, la comitiva va visitar algunes d’aquestes cases, que havien estat moblades per l’ocasió. Acte seguit, a instàncies de Garcia-Planas, l’alcalde i les autoritats es traslladaren a un cantó de la urbanització, des d’on es podia veure l’explanada que l’empresari cedia gratuïtament a la ciutat i on es construiria després el Pavelló Municipal d’Esports, les pistes d’atletisme, camp de futbol i zona lúdica.
Els noms del carrers estaven dedicats a localitats com ara Prato, Roubaix, Tampere, Tilburg, Tulancingo, Verviers o la pròpia Béjar. Localitats conegudes per la seva indústria tèxtil. Des de l’any 2000 el propi Garcia-Planas també té una plaça al barri, la plaça Garcia-Planas.
El projecte d’urbanització contemplava la dotació d’una sèrie de serveis bàsics. Una escola per a 500 nenes a càrrec de l’Ordre de Maria Auxiliadora que començà a funcionar el 23 d’octubre de 1958. Una per a un miler de nens, Sant Joan Bosco, a cura dels Salesians, inaugurada el 18 de setembre de 1961. Així com una església depenent del Bisbat de Barcelona, dedicada a Sant Oleguer, consagrada solemnement el 4 de març de 1962, amb pintures de l’artista sabadellenc Fidel Trias i Pagès. També es bastí una zona esportiva amb piscina, pista poliesportiva, pista de tennis, vestidors i bar, amb un parc i zones enjardinades per a ús públic.
Bibliografia
BARBERÀ CANUDES, Jaume. 70 anys de les cases de Cal García. Diari de Sabadell (11/04/2025).
BENAUL BERENGUER, Josep M. (dir). El Gremi de Fabricants de Sabadell. Organització empresarial i ciutat industrial, Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
BENAUL BERENGUER, Josep M., GARRIDO TORRES, Antoni i SUDRIÀ TRIAY, Carles. Caixa de Sabadell. Finances i acció social 1859-2009, Fundació Caixa Sabadell, 2008.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2022.
SIMÓ i BACH, Ricard. Josep Garcia-Planas i Cladellas, industrial tèxtil, mecenes i medalla d’or de la ciutat. Diario de Sabadell, (7/05/1987).
Foto portada: vista aèria d’Artextil SA (1956), el gran projecte de Josep Garcia-Planas.
