Tracem un perfil biogràfic d’aquest poc conegut productor i director cinematogràfic sabadellenc. La seva prematura mort, amb només 40 anys, va estroncar una trajectòria prometedora de la qual va deixar com a testimoni el seu llargmetratge Gaudí.

Josep Maria Argemí Fontanet va néixer a Sabadell l’any 1920. Fou el segon fill del matrimoni format per Josep Argemí Lacoma i Emília Fontanet Campmajó. El seu pare, el doctor Josep Argemí Lacoma (1883-1944), va tenir una consulta privada a Sabadell des del 1907 fins a la seva mort. A més fou metge general i director del Laboratori Municipal de Sabadell. El seu net i també metge, Josep Argemí Renom, va cedir al 2019 a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) de Barcelona la col·lecció del seu avi d’instrumental mèdic de diagnòstic i tractament, així com de productes farmacèutics de l’època, que fou exposada a l’Auditori del Campus de Sant Cugat.

Joan, el germà gran, pediatra i polític

El seu germà gran, Joan, nascut al 1917, també doctor en medecina, va ser un personatge important al Sabadell de la postguerra. Home de fortes conviccions religioses, abans de la Guerra Civil havia militat a l’Associació d’Estudiants Catòlics. A la guerra va ser empresonat a la Model i després al Camp de Treball d’Omells de Na Gaia. El 1939 reprèn els estudis de Medicina a la Universitat de Barcelona i s’especialitza en pediatria. El 1941 acabà la carrera i aviat gaudeix a Sabadell d’una extensa clientela.

A banda de la seva activitat professional, va ser tenir una destacada activitat pública. Al 1950 fou, amb Josep-Miquel Sanmiguel i Joan Gambús, un dels introductor de l’Opus Dei a Sabadell, a través del Club Racó. Va ser tinent d’alcalde de Cultura, entre 1958 i 1964 sota les alcaldies Josep Maria Marcet i d’Antoni Llonch. Durant els seu mandat es construeixen sis grups escolars als barris de Ca n’Oriac, Merinals i Can Puiggener. Així mateix va donar suport a la fundació d’entitats com  Associació de Sord-muts, Associació Pro-subnormals, Cine Club Sabadell o Agrupació Astronòmica Sabadell. Fou president del grup de teatre Palestra i de la Joventut de la Faràndula, vicepresident del Centre d’Esports Sabadell i membre de la Fundació Bosch i Cardellach.

Paral·lelament, va ser un dels principals impulsors, juntament amb la dona de l’alcalde Marcet, Anna Figueras Crehueras (1903-1985), de la reconversió de l’antic sanatori antituberculós en un centre hospitalari infantil que, a través de l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, es converteix en la Clínica Infantil Nen Jesús. Joan Argemí fou primer responsable de l’atenció pediàtrica i director mèdic entre 1957 i 1986. Va contraure matrimoni amb Teresa Renom, filla de l’arquitecte Josep Renom, amb qui va tenir sis fills, dos d’ells també pediatres. Va morir el 17 de març del 2001.

Productor i guionista

El seu germà petit, Josep Maria no va seguir la tradició mèdica de la nissaga familiar. Es va treure el títol d’enginyer tèxtil i fundà una petita empresa de doblats de llana de curta existència. Ben aviat va abandonà la carrera de fabricant per introduir-se en el món del cinema professional.

Les seves primeres experiències foren al costat del prolífic director, guionista i productor català Ignacio F. Iquino (1910-1994), considerat per alguns crítics com un “estajanovista del cine”,  amb qui va col·laborar en la pel·lícula El Judas (1952) que gaudí d’un gran èxit de públic i on col·laborà en tasques de guionista i productor. Ambientada a la Passió d’Esparraguera, narra la història d’un home malvat que sempre ha volgut fer el paper de Jesús, però és escollit per fer de Judes. La sobtada malaltia de l’actor principal li ofereix l’oportunitat de fer el desitjat paper. Una representació que li suposarà un calvari personal. Es va fer una versió en català l’exhibició de la qual fou prohibida per la censura franquista. Malgrat això és considerada la primera pel·lícula en català de la postguerra.

Amb Iquino intentà produir La legión del silencio. Finalment no va poder ser i fou produïda per Yago Films, sota la direcció de José María Forqué i José Antonio Nieves Conde. Aquest fracàs el va moure a crear, el 1955, la seva pròpia productora, Ediciones Cinematográficas Argemí (ECA). L’any 1956 s’estrenà produint, El frente infinito, dirigida pel també prolífic director i guionista català Pedro Lazaga Sabater (1918-1979), que acabava d’estrenar el seu primer èxit Cuerda de presos (1955).

L’any següent produeix La cárcel de cristal dirigida per Juli Coll Claramunt (1919-1993) i protagonitzada per Adolfo Marsillach, Josefina Güell i Carlos Mendi entre d’altres populars actors del moment. La pel·lícula narra les difícils relacions entre una ambiciosa actriu, a qui un accident ha deixat sorda, i el seu marit director de teatre. El film té la singularitat que la banda sonora va ser composada pel gran músic Xavier Montsalvatge (1912-2002) com succeiria en les dues pel·lícules dirigides per Argemí.

L’any 1959 decideix compaginar les seves tasques de producció amb les de direcció. La seva òpera prima va ser Cristina de la qual fou també guionista i productor. Es tracta d’una actualització del mite de Pigmalió a través de la història d’un advocat -protagonitzat per l’actor de moda Enric Guitart- que aposta la seva fortuna a que és capaç de transformar una noia de classe baixa en una refinada dama que no desentonaria en les festes de l’alta societat barcelonesa.

En opinió de Torrella i Beorlegui, aquesta obra “representa, més que altra cosa, l’adquisició de l’experiència suficient per dur a terme una obra que ambicionava des de feia temps: Gaudí”.

Èxit pòstum

Certament, feia temps que Argemí treballava en el guió d’aquesta pel·lícula, documentant-se en arxius i entrevistant-se amb els amics encara vius de l’arquitecte. Encarregà al novel·lista Mario Lacruz la redacció dels diàlegs i Salvador Torres fou el director de fotografia. Gaudí era interpretat pel popular actor Carlos Mendi acompanyat per Josefina Güell amb qui ja havia treballat a La cárcel de cristal. A l’igual que Cristina, la banda sonora va anar a càrrec de Montsalvatge. El rodatge començà al febrer de 1960, justament quan van detectar-se els primers símptomes de la malaltia que acabaria aviat amb la seva vida, i finalitzà el mes de maig del mateix any.

Josep Maria Argemí encara va tenir temps de poder veure-la en la sessió privada destinada a la premsa i als membres de l’entitat Amics de Gaudí. El 8 de gener de 1961, moria a Barcelona amb només 40 anys d’edat. Estava casa amb Pilar Oromí i Llubes amb qui va tenir tres fills: Josep Maria, Maria Pilar i Maria Montserrat.

El film en blanc i negre, de 109 minuts, fou estrenat a Barcelona, el 29 de febrer de 1961. Gaudí fou guardonat, a títol pòstum, pel Sindicato Nacional del Espectáculo amb una “mención especial” i amb el Premio Gimeno al millor director novell. A la seva mort la seva empresa fou traspassada a Josep Lluís Font. L’atractiu de la personalitat del genial arquitecte català i la qualitat del film menaren a que la pel·lícula fos demanada per ser exhibida a l’estranger. Particularment, a països comunistes com la Unió Soviètica, Txecoslovàquia, Rumània, Iugoslàvia o la República Popular Xina. 

Bibliografia

TORRELLA PINEDA, Josep i BEORLEGUI i TOUS, Albert. Sabadell, un segle de cinema. Fundació Amics de les Arts i de les Lletres, 1996.
PORTER MOIX, Miquel. Història del cinema a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1992.

Foto portada: Josep Maria Argemí.