Secció de telers de la fàbrica Marcet SA als anys seixanta. Autor desconegut/AHS

La crisi industrial dels 70 o la mort de la ciutat-fàbrica

Esbossem el procés de profunda crisi que afectà fonamentalment a la indústria, així com els seus principals efectes econòmics i socials. El resultat final seria la fi de la ciutat-fàbrica i la destrucció de les relacions econòmiques i socials que havien articulat la vida de Sabadell al llarg de gran part dels segles XIX i XX.

Els primers símptomes de la crisi industrial que posaria fi al llarg cicle de creixement de les dècades de 1950 i 1960 es detectaren l’any 1973 al sector tèxtil hegemònic a la ciutat. A l’inici de la crisi la indústria tèxtil llanera acaparava al voltant del 60 per cent de l’activitat industrial i la metal·lúrgica, la segona en importància i que havia anat guanyat pes des de la dècada de 1940, arribava al 26 per cent.

Moltes empreses del sector tèxtil treballaven amb maquinaria obsoleta i extreia els seus beneficis de l’explotació de la mà d’obra barata immigrant amb baixos salaris i moltes hores de feina. Una situació podia mantenir-se gràcies a la protecció del mercat nacional amb aranzels elevats i les ajudes estatals.

A partir del 1974 la crisi del sector s’agreujà. Així empreses com UNHILSA, Textil Mateo B. o José María Turull iniciaren expedients de crisi o hagueren de tancar i s’endegà el Plan de Reestructuración del Textil. A finals d’aquest any, els empresaris tèxtils reclamaren la suspensió temporal dels contractes i la reducció del nombre de dies laborables. Per la seva banda, els treballadors demaneren la protecció de l’Estat de la indústria, el manteniment dels salaris malgrat la rebaixa d’hores treballades, la participació dels treballadors en el control de les ajudes estatals i la persecució de l’economia submergida que s’estenia com una taca d’oli. Tanmateix, la crisi del sector s’aprofundia. A principis de 1974 aquesta afectava en Sabadell a 3.602 treballadors del tèxtil dels quals 1.400 anaren a l’atur.

L’atur estructural

La crisi adoptà un caràcter catastròfics a l’estendre’s,  a partir de 1974, altres sectors industrials com el metall i la construcció. Durant els primers anys de la crisi, com explica Xavier Domènech, fou molt difícil conèixer les xifres reals de l’atur que tan les autoritats polítiques com els empresaris procuraven minimitzar. De fet, la difusió de les dades reals de l’atur fou en aquella època una de les principals reivindicacions de les organitzacions del moviment obrer.

Llavors Sabadell tenia un cens de 81.684 treballadors, dels quals 62.352 ho eren de la indústria i la construcció. Segons les dades oficials, al 1975 hi havia a la ciutat 3.717 aturats que a finals d’any s’enfilaren als  4.606. Per contrari, segons estimacions del PSUC, l’atur a la ciutat afectava a unes 10.00 persones a l’octubre de 1975 i al novembre del mateix any l’assemblea general de CC.OO de Sabadell augmentava aquesta xifra fins al 12.000 treballadors. Unes dades que de ser certes suposarien una taxa d’atur del 14,6 per cent. D’altra banda, una institució gens sospitosa d’anticapitalisme com la Jove Cambra de Sabadell xifrava el nombre d’aturats al voltant de 10.000 persones entre 1975 i 1976.

Nau de tissatge de Llonch SA cap el 1965 . Autor desconegut/JLAJ.
Nau de tissatge de Llonch SA cap el 1965 . Autor desconegut/JLAJ.

Segons les dades recollides per Muriel Casals i Josep Mª Vidal Villa, les xifres més elevades d’atur es donaren entre 1979 i 1981. Així a finals de 1979 la taxa d’atur era del 31,14 per cent i a finals de 1981 del 29,68 per cent. En el desglossament mensual, el pic més elevat d’aquest període es produí entre els mesos de maig i setembre de 1979 quan l’atur s’enfilà entre el 41 i 43 per cent de la població activa.

Si ens atenem al perfil dels aturats en aquest període, el nombre més elevats es donà entre els treballadors d’entre 26 a 44 anys amb una evolució creixent cap a l’atur juvenil que creix més ràpidament entre les dones. De manera que l’evolució de l’atur apuntava cada cop més vers als joves i les dones.

Si ens fixem a l’evolució de l’atur per sectors, entre gener de 1980 i maig de 1981, segons les dades de l’INEM recollides per Casals i Vidal, es comprova que “l’evolució de l’estructura de l’atur indica que la indústria n’és el principal origen”. En aquest període s’incrementà en un 14 per cent i respecte a l’atur total va passat del 34 per cent, al gener de 1980, al 46 per cent al maig de 1981. En xifres absolutes això representava un augment d’uns dos mil aturats (de 6.514 a 8.637). El segon contingent d’aturats era els dels joves que buscaven la seva primera feina, al voltant del 25 per cent dels mateixos.

El sector més afectat fou el de la indústria tèxtil que arribà al 70 per cent sobre el toal de l’atur industrial i que en el període considerat s’incrementà en un 10 per cent. En segon lloc, s’ubicava el sector metal·lúrgic que aportava entorn al 25 per cent dels aturats, de manera que entre el tèxtil i el metall sumaven prop del 95 per cent de l’atur industrial a Sabadell. No obstant això, es detectà un creixement del 32 per cent de l’atur a la indústria, però que augmentà en un 52 per cent en el tèxtil, mentre que al metall s’observà un lleuger descens del 3 per cent. Unes dades que resultaven molt indicatives del comportament dels dos sectors. En termes absoluts, en el període considerat, l’atur tèxtil s’incrementà de 3.962 persones a 6.064 i en el metall minvà de 3.226 treballadors a 2.246. Així doncs, l’atur al tèxtil triplicava al del metall.

Efectes socials de la crisi

La crisi industrial esclatà en un moment de canvi polític, al final de la dictadura franquista i a inicis de la Transició, amb un moviment obrer molt organitzat i combatiu com s’expressa en l’elevada conflictivitat laboral d’aquest i les dues grans vagues del 1976: la Política de febrer i la del Metall de setembre  .

Segons l’anàlisi de Xavier Domènech, la crisi afectà a les classes treballadores en tres aspectes: carestia de vida, congelació salarial i atur. Ara bé, els dos primers no eren fenòmens nous ja que es reproduïen cíclicament en funció de les vicissituds de l’economia. No succeïa el mateix amb l’atur que fins al moment era una situació transitòria i no tenia el caràcter estructural que assoliria des de llavors. A més, la situació s’agreujà per un fenomen fins al moment desconegut que els economistes anomenaren estanglació que aplegava una elevada inflació amb estancament econòmic.

Davant la gravetat de la situació, el govern franquista aprovà l’any 1973 la llei de Financiación de la Seguridad Social i al 1974 la generalització del subsidi d’atur, sens dubte per evitar explosions socials en un període políticament molt complicat. Ara bé, molts aturats no gaudien de cap mena de prestació econòmica. Segons del comitè local del PSUC, al gener de 1974, uns 5.000 treballadors les percebien, però uns 4.000 no. A l’any 1975, des de les sis de matí, es podien veure llarguíssimes cues davant l’única oficina del Instituto Nacional de Previsión. El temor que aquestes concentracions derivessin en aldarulls, a més de la terrible imatge que les cues projectaven, motivaren que des dels mateixos medis oficials es pressionés a la Caixa d’Estalvis, que inicialment s’hi negava, per tal que el subsidi d’atur es pogués cobrar a la seva xarxa d’agències, cosa que finalment s’aconseguí.

La primera resposta obrera a l’atur foren les Comissions Gestores d’Aturats que van tenir el seu origen al gener del 1975 arran dels acomiadaments massius de SEAT i Hispano Olivetti i que s’estengueren per tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona. A Sabadell es constituí la Asamblea de Parados, però el moviment d’aturats que experimentà una gran embranzida al 1976, començà a remetre a finals d’aquest any. Segons el testimoni recollit per Domènech, “fundamentalmente porque a la inmensa mayoría de los dirigentes que llevaban la organización se les fue acabando los subsidios”.

Des del punt de vista del moviment obrer, el 6 de novembre de 1975, les CC.OO de Sabadell celebraren una assemblea general on participaren representats del tèxtil, metall, construcció i química que elaboraren una plataforma reivindicativa de quatre punts: 1) Jornada laboral de 40 hores setmanals. 2) Readmissió dels acomiadats. 3) Cent per cent del salari en cas d’accident, malaltia, jubilació o atur. 4) Les cotitzacions a la Seguretat Social a càrrec de l’empresa. Els 16, 17 i 18 de desembre del mateix any es celebraren a la seu del sindicat vertical de Sabadell assembles d’enllaços sindicals del tèxtil, metall i construcció per debatre sobre com afrontar la crisi i l’atur. S’aprovaren tres línies d’actuació al voltant de vuit punts reivindicatius. En primer lloc, una sèrie de mesures pel repartiment del treball com ara, la setmana de 40 hores, l’eliminació d’hores extres i acabar amb el frau de la contractació de jubilats. En segon lloc, l’increment de la cobertura social com carnets d’atur per a tothom, agilització dels tràmits per cobrar el subsidi o la gratuïtat pels aturats de serveis bàsics com la sanitat i l’ensenyament. Finalment, una sèrie de mesures per tal d’impedir que la patronal aprofités la situació per fixar condicions laborals i salarials abusives com ara que tots els contractes es fessin a través de les oficines de col·locació.

Manifestació contra l'atur de la Asamblea de Parados per la Via Massagué (1977). Pere Farran/AHS
Manifestació contra l’atur de la Asamblea de Parados per la Via Massagué (1977). Pere Farran/AHS

No obstant això, la duresa de la crisi trencà l’espina dorsal del combatiu moviment obrer. L’historiador britànic, Sebastian Balfour, explica com la crisi va tenir efectes especialment devastadors en les industries tradicionals de Catalunya, especialment al tèxtil, el metall i la construcció. Entre 1973 i 1979, el creixement de la renta per càpita catalana fou inferior a la resta d’Espanya i els nivells d’atur es situaren per a sobre de la mitjana estatal:

“Los efectos sociales de la recesión fueron especialmente graves en ciudades como Sabadell, cuya actividad económica se centraba en una industria. El sector textil de esta población lanera pasó un nuevo y más radical proceso de reconversión en los años setenta que el que había experimentado en la década anterior. El cierre y la racionalización de las viejas empresas dispersó a muchas plantillas que habían jugado un importante papel en el movimiento obrero bajo la dictadura. Junto a la reconversión y reducción de plantillas en empresas, se extendió una economía sumergida cuyos trabajadores era imposible sindicalizar. Se calcula que, en 1982, el 30% de la cifra de negocios de Sabadell lo generaban las firmas no registradas. La maquinaria textil todavía se podía oír traqueteando detrás de las puertas echadas de muchas factorías que punteaban la ciudad, pero en su interior los operarios no trabajaban para la firma cuyo nombre aparecía en la fachada en carteles que se caían a trozos (…) La explosión de cierres y el repentino crecimiento del desempleo no sólo debilitó o dispersó los tradicionales centros de militancia obrera sino que también socavó la confianza de los trabajadores en su capacidad de defender sus empleos y nivel de vida”.

 L’economia submergida

Muriel Casals i Josep MariaVidal van estudiar l’impacte de l’esmentada economia submergida, la qual, al seu parer, evitaren que “la situació a Sabadell fos una situació dramàtica com la que suggeriren les xifres oficials d’atur”.  Una activitat econòmica que, segons les seves estimacions, “podria generar entre un 30% i un 50% de la riquesa de Sabadell” i que es desenvolupà al marge de la fiscalitat, la Seguretat Social, la higiene i la seguretat en el treball i que destruïa les conquestes socials aconseguides amb tanta lluita pel moviment obrer. Les elevades taxes d’atur afavoriren que molts treballadors acceptessin condicions laborals i salarials impensables anys enrere. Per als empresaris era una forma de rebaixar els costos de producció en base d’explotar a una ma d’obra barata i sense drets.

Entre la gran diversitat d’empreses que adoptaren aquest sistema, Casals i Vidal distingeixen dos grans grups. D’una banda, “empreses ultramarginals” que subsisteixin gràcies als baixos salaris i unes pèssimes condicions laborals amb equipaments sovint obsolets. D’altra banda, empreses molt grans que ha apostat per externalitzar alguns segments de la seva activitat productiva a formes de subcontracció que generaren el caldo de cultiu idoni per l’expansió de l’economia submergida o informal.

A les seves conclusions sobre aquesta matèria, aquest autors, indiquen que els treballadors de l’economia submergida cobraven sous inferiors, amb pitjors condicions laborals i major inseguretat en el lloc de feina. Els empresaris submergits depenien totalment de les empreses que els hi proporcionen feina, de manera que l’única forma de obtenir beneficis radicava en la sobreexplotació dels seus obrers i que “sembla proper al vell capitalisme manchesterià”. D’altra banda, observen l’aparició del que anomenen “quart tipus de sector informal” referint-se a les contractacions il·legals en el sector de serveis com ara hostaleria, sanitat o neteja.

L’extensió de l’economia submergida contribueix a explicar uns fenòmens que d’altra forma no tindrien explicació racional, com per exemple el notable increment del nombre de vehicles de turisme a la ciutat, fins i tot en els anys més durs de la crisi o el fet que no s’apreciï un descens del nivell de vida de la població. Així doncs, “si no hagués el subsidi i la indústria subterrània, configurarien una situació clara de misèria i de deteriorament social, coses que, per ara, no són paleses a la ciutat de Sabadell”.

La resposta empresarial 

Els empresaris de Sabadell entomaren la crisi dominats per la por cerval a que la caiguda de la dictadura franquista comportés un canvi radical liderat pels comunistes que acabés amb el sistema capitalista i els seus privilegis de classe; un temor exacerbat per la Revolució dels Clavells portuguesa de 1974. Justament quan el gruix dels empresaris havien estat un dels principals suports del franquisme com demostra que els tres alcaldes del règim a la ciutat: Josep Maria Marcet, Antoni Lloch i Josep Burrull fossin empresaris vinculats al Gremi de Fabricants.

En l’anàlisi de Xavier Domènech, la reorganització de la patronal sabadellenca fou liderada per Centro Metalúrgico de Sabadell que aplegava als sectors més moderns i dinàmics de l’empresariat, enfront dels empresaris tèxtils de Gremi de Fabricants. En aquest sentit, apunta a l’importància de l’aparició de la revista Centro Metalúrgico (setembre-octubre 1974) que operà com òrgan fonamental per a bastir “una nova alternativa global que permetés recuperar la iniciativa política, econòmica i social de l’empresariat sabadellenc”.

Forrellad. Autor desconegut.
Forrellad. Autor desconegut.

Aquesta recomposició es verificà al voltant de tres eixos. En primer terme, mitjançant una desconnexió política amb les estructures del règim. Això explica la seva aposta per una ideologia democràtica i catalanista moderada, liderada per Jordi Pujol. Aquí s’ha de destacar l’important paper jugat per Antoni Forrellad, propietari d’Unitat Hermètica, la principal empresa de la ciutat, que operà com la connexió entre el món empresarial i Convergència Democràtica de Catalunya, fundada el 1974.

En segon terme, a través de la reconstrucció de les organitzacions patronals al marge de les estructures del règim que fou liderada per, Antoni Peñarroya Trench, president de la Unió d’Empresaris del Metall de Sabadell. Justament en aquest període es poden llegir en l’esmentada revista articles elogiosos als profetes del neoliberalisme Milton Friedman i Friedrich Hayek i dures crítiques al model keynesià aleshores imperant. Així es reclamava la liberalització del mercat laboral i el fi de les polítiques públiques de protecció social que preludiaven els nous temps d’hegemonia neoliberal de la dècada de 1980 d’ençà les victòries de Ronald Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher a Gran Bretanya. De fet, aquesta reorganització empresarial va permetre entomar a la patronal la Vaga del Metall que va recórrer al locaut per derrotar als treballadors i que assenyalà el final de l’ofensiva del moviment obrer a Sabadell.

Finalment, la decidida aposta pel projecte europeu. Això no únicament per motius ideològics. En efecte, si a l’inici de la crisi, al 1974, les exportacions industrials de Sabadell destinades a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) ascendien al 28,3 per cent de la seva producció, l’any 1977 aquestes significaven el 43,5 per cent de les exportacions, gairebé la meitat del total.

Paisatge després de la crisi

La crisi va destruir les estructures de la ciutat-fàbrica, que havia encapçalat un centre industrial autocentrat, especialitzat en el tèxtil llaner. Un model d’acumulació capitalista que havia articulat la vida ciutat i les seves relacions socials durant gran part dels segles XIX i XX. Aquest districte industrial havia generat les seves pròpies institucions financeres com la Caixa de Estalvis o el Banc de Sabadell. L’anorreament de la ciutat-fàbrica també provocà la destrucció de les relacions socials estructurades entorn a la lluita de classes entre el proletariat i la burgesia que expliquen gran part de la turbulenta historia política d’aquest llarg període. La destrucció de la ciutat-fàbrica també comporta una notable pèrdua de la vitalitat cultural de la ciutat.

La demografia és un altre aspecte que revela la profunditat de la crisis. Així, al 1975 s’aturà el corrent migratori cap a la ciutat que havia estat característic de pràcticament tot el segle XIX. És més, el 1976 s’inicia un període amb un saldo migratori negatiu; és a dir que marxaven més persones de Sabadell de les que venien. Això mateix succeí amb la taxa de natalitat que es reduí dràsticament a partir de 1976. Com a resultat d’aquests fenòmens es produí una lleugera pèrdua de població. Així, si al 1980 la ciutat comptava amb 190.183 habitants, el 1995 només hi figuraven al cens 188.386 habitants.

Fins a l’entrada d’Espanya en la CEE, el 1986, no va iniciar-se la lenta recuperació econòmica, però a favor d’aquelles empreses que havien realitzat un esforç de modernització i que podien assolir la competència amb els mercats exteriors.

La crisi va assestar un cop gairebé mortal a les empreses tradicionals del sector tèxtil i metal·lúrgic. La competència de les mercaderies d’altres països va reduir a l’antiga potent industrial llanera a un grapat d’empreses especialitzades en productes d’alta qualitat. En el metall grans empreses com Brown Bovery van desapareixer o foren adquirides per multinacionals estrangeres com el cas d’Unitat Hermètica. Així i tot van sobreviure algunes factories dedicades a la fabricació de components.

A la dècada de 1990 l’activitat econòmica de la ciutat s’enfocà cap a la terciarització i al sector serveis amb la decidida aposta de l’Ajuntament, liderat per l’alcalde Antoni Farrés, que va tenir la seva expressió urbanística en l’Eix Macià que no va acabar de reeixir.

Bibliografia

BALFOUR, Sebastian. La dictadura, los trabajadores y la ciudad. El movimiento obrero en el Área Metropolitana de Barcelona (1939-1988), Edicions Alfons El Magnànim, València, 1994.
BENAUL BERENGUER, Josep Mª (dir), El Gremi de Fabricants de Sabadell, 1559-2009. Organització empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants, Sabadell, 2009.
CASALS COUTURIER, Muriel i VIDAL VILLA, Josep Mª. L’economia de Sabadell. Estructura, diagnòstic, perspectives. VIMUSA, Ajuntament de Sabadell, 1983.
DOMENECH SAMPERE, Xavier. Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002.
SANTAMARÍA, Antonio. Convergència Democràtica de Catalunya. De los orígenes al giro soberanista. Ediciones Akal, Madrid, 2014.
DD.AA. Sabadell al segle XX. Eumo Editorial, Vic, 2000.

Foto portada: Secció de telers de la fàbrica Marcet SA als anys seixanta. Autor desconegut/AHS