Castells, Borrell i Bermúdez en una pausa d'una tirada a mà de la xilografia de Borrel pel n. 4 de Riutort (octubre 1957)

La revista ‘Riutort’ (1956-1965)

Resumim la trajectòria d’una revista, dirigida per Andreu Castells, que marcà un punt d’inflexió en la vida cultural de la ciutat. La publicació assenyalà la fi de la postguerra cultural i la irrupció de una nova generació que tendeix ponts entre les avantguardes d’abans de la Guerra Civil i les dels anys seixanta.   

Els orígens de la revista Riutort arranquen d’inicis dels anys 50, al voltant de l’organització del 1er Salón de Arte Actual (1950) i les biennals posteriors de l’Acadèmia de Belles Arts. Llavors, Andreu Castells i Ramon Folch plantejaren a la junta directiva de l’entitat, presidida per Andreu Flaqué, la proposta d’editar una revista. La idea no prosperà ateses les grans dificultats per obtenir els permisos i va posposar-se per a temps millors.

Andreu Castells
Andreu Castells al 1981, quan era director de l’Arxiu Història. Va ser l’ànima de ‘Riutort’.

Cinc anys després es renovà la junta directiva de Belles Arts, presidida per Jaume Massagué Camps, amb l’entrada d’Andreu Castells, a la tardor de 1955, i del seu cunyat David Graells, el febrer de 1956. Tots dos crearen una secció a l’entitat per editar una revista amb la “missió de coordinar la inquietud local amb la forana i tindria la primera obligació fer sentir del clos de les quatre parets de l’Acadèmia de Belles Arts una ressonància artística i intel·lectual més d’avui que d’ahir i, menys rural que universal”.

Al setembre de 1956, s’edità el primer número de Riutort. Una capçalera que, a parer de Sala-Sanahuja, és una metàfora [del riu Tort]: “un rierol modest, però que mai no ha deixat d’aportar el seu cabdal al Ripoll”. A l’editorial es feia una crida a tots els artistes i intel·lectuals de la ciutat per fer de la publicació un “símbol de la nostra època” i s’explicitava la seva voluntat de inserir-se en la tradició del famós i prestigiat L’Almanac de les Arts de 1924 i 1925.

Primer número de la revista ‘Riutort’

Per donar-se a conèixer, s’envià un exemplar del primer número a la Revista de actualidades, artes y letras, coneguda per Revista, que dedicà una petita ressenya lloant la qualitat de la impressió “como ya es tradicional en Sabadell”. També Destino va publicar una referència. 

L’avioneta de Marcet

Per treure aquest primer número s’havien sol·licitat els corresponents permisos a la Delegación Local del Ministerio de Información y Turismo. Tanmateix, el 28 d’octubre de 1956, els inspectors del ministeri procediren al segrest dels exemplars de  Riutort a les llibreries i a l’impremta Minerva. S’inicià el que Rossend Lozano descriu com “un llarg pelegrinatge per la censura”. Andreu Castells, veritable ànima de la revista, explica que s’obrí l’expedient 281/56 del Ministerio, amb segrest i multa de 2.000 pessetes a l’impremta, el 2 de desembre 1956, per procedir a la publicació sense que les galerades “hubiesen sido previamente autorizadas por los órganos delegados de dicho Ministerio en Sabadell o en Barcelona”; un tràmit que, segons Castells, s’havia realitzat. A més, hi havia una denúncia signada “per gent important de Sabadell” i va dimitir el delegat local del ministeri.

Per aixecar el segrest i obtenir els permisos per continuar publicant la revista, el grup promotor, va recórrer a l’alcalde Josep Maria Marcet. “Després de diversos tràmits infructuosos -continua Castells- el nostre representant a Madrid ens va transmetre una carta dient-nos que al Ministerio li havien comunicat que Marcet no era nadie”.

La resposta de l’alcalde resulta reveladora de la seva acusada personalitat. Va agafar la seva avioneta particular (Marcet era pilot i entusiasta de l’aviació), es plantà a Madrid i tornà amb el permís i la suspensió del decomís. Per la seva part, el director de Belles Arts presentà una voluminosa instància, el 14 de novembre de 1956, on es detallava com havien complit amb la normativa, però el permís no revocà al multa. Per això -com es pot apreciar a la col·lecció conservada a l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS)- al primer número de la revista, un cop aixecat el segrest, es va enganxar una petita etiqueta per tapar la data original de setembre de 1956 i substituir-la per la de març de 1957 data de l’autorització governativa. 

L’alcalde Josep Ma Marcet, la seva filla Ma Engràcia i el director de l’Escola de Pilots de l’Aeroclub, José Gorina Lloveras, l’any 1956. Marcet es plantava amb l’avioneta a Madrid, i al Palau del Pardo, amb certa freqüencia. Foto via leandroaviacion.blogspot.com.

No acabaren aquí els problemes de Riutort amb la censura franquista, però -observa Lozano- “la resta de números van tenir un procés de censura més rutinari, encara que constant”.  Hem de tenir en compte que l’autorització per publicar només tenia un any de vigència i s’havia de renovar anualment. De fet, per superar aquesta carrera d’obstacles la revista tenia un delegat a Madrid encarregat d’aquestes qüestions.

Revista d’avantguarda

Riutort tirava 200 exemplars, una xifra gens menyspreable per l’època i característiques de la publicació. Al principi, es proposà una periodicitat trimestral; en realitat, mai va ser gaire regular i oscil·lava entre un mes i quatre per edició. No obstant això, entre 1956 i 1961 va complir-se la fita de publicar quatre números l’any. Des del gener del 1961 (n. 34) a la primavera de 1965, quan va desaparèixer, només sortiren tres edicions més.

En total es publicaren 20 revistes que es corresponen a 40 números, ja que en un mateix exemplar podien agrupar-se diversos números com els que anaven del 8 al 10 (novembre, 1958), del 12 al 16 (maig 1959), del 20 al 24 (gener, 1960), del 26 al 32 (maig 1960) i del 36 al 39 (febrer 1964).

La revista tenia seccions fixes i variables. A la sol·licitud de llicència legal de novembre de 1956, les seccions fixes eren: pintura, escultura i poesia; les variables: narracions, teatre, cinema i noticiari. Però poques vegades es mantingué aquesta estructura. Al llarg de la seva trajectòria funcionaren les següents seccions: art (pintura i escultura), arquitectura, fotografia, dansa, música, cinema, teatre i literatura. Ara bé, la gran majoria dels articles pertanyien eren d’art i literatura.

Etapes d’una publicació

Rossend Lozano distingeix dues etapes en la trajectòria de Riutort. Una, del número 1 al 10 (finals de 1958); l’altra, del número 11 (inici de 1959) fins el 40 i darrer a la primavera de 1965. Encara que, en aquesta segona etapa, es podria distingir la que arriba fins al n. 34 (gener 1961), doncs, des d’aquesta data, fins a la primavera de 1965 només es publicaren tres números.

El segon numero va sortir el maig de 1957. Per celebrar-ho va celebrar-se un sopar que es repetirà com una tradició amb cada nova edició. Al voltant de la revista, a més de Castells i Graells, s’agruparen artistes i intel·lectuals sabadellencs com Jaume Viadú, Alfons Borrell, Lluís Vilaplana, Ramon Folch, Antoni Angle, Isidre Creus, Josep Llorens, Joan Josep Bermúdez o Ramon Vilalta. De fet, d’aquests sopars sorgiria el Grup Gallot.

Primer sopar amb motiu de l'aparició del primer número de RIutort.. D'esquerra a dreta: J. Montserrat, A. Castells, D. Graells, J. Viadú, A. Borrell, L. Vila Plan, R. Folch, A. ANgle, I. Creus i J. Llorens (1957).. .
Primer sopar amb motiu de l’aparició del primer número de RIutort.. D’esquerra a dreta: J. Montserrat, A. Castells, D. Graells, J. Viadú, A. Borrell, L. Vila Plan, R. Folch, A. ANgle, I. Creus i J. Llorens (1957).. .

Al segon sopar, el 16 de setembre de 1957, encara assistiren més col·laboradors. A banda dels col·laboradors sabadellencs escriviren a Riutort, en la seva maduresa, els crítics Sebastià Guasch, Rafael Benet i Alexandre Cirici Pellicer; els artistes Àngel Ferrant i Josep Maria Tharrats o els intel·lectuals i literats com Joan Triadú, Oriol Bohigas, Romà Vallès, Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu o Carles Riba. 

L’esmentada Revista i La Estafeta Literaria de Madrid se’n van fer ressò. A Ràdio Sabadell s’anuncià un espai per comentar l’aparició de cada número. El diari ABC publicà, la setmana de l’11 al 17 de febrer de 1958, diversos articles sobre les principals revistes d’art avantguardistes internacionals. Riutort figurava entre les 76 seleccionades. Aquest reconeixement serà -en paraules de Lozano- “un constant durant la seva existència, primer per la novetat, després per l’oportunitat i gran qualitat d’alguns números especials”. Al febrer de 1958, arribà una petició de subscripció de l’Archivio Storico d’Arte Contemporanea de Venècia que aniran seguides d’altres d’arxius, museus i biblioteques com l’ambaixada espanyola a Washington o la cèlebre The Library of Congress al gener de 1960. A més, tenia subscriptors a Madrid, París, Niça o Venècia, entre ells els arquitectes André Bloc i Alberto Sartoris.   

La revista inseria alguna publicitat, però del tot insuficient per sostenir-la econòmicament. De fet, fins al febrer de 1959, Belles Arts es feia càrrec de les despeses mitjançant una subvenció. S’ha de tenir en compte que els motors de Riutort, Castells i Graells, treballaven i treien la revista en les seves hores lliures. Castells treballava a l’oficina de l’empresa Cal Pineda, fins que al 1962 va crear l’empresa Artgrafia, d’arts gràfiques, al vapor Buxeda del carrer Sant Pau. Graells treballava al Registre de la Propietat.

Art infantil

El moment culminant de Riutort, si ens atenem al seu ressò nacional i internacional, fou el número 12 (maig de 1959). Un monogràfic dedicat a un concurs d’art infantil, patrocinat per la Caixa d’Estalvis Sabadell, amb motiu de la commemoració del seu centenari. Per poder publicar aquest número extraordinari, l’alcalde Marcet atorgà un “permís provisional” a l’espera de la resposta del director general de Premsa.

Portada del número 12 de ‘Riutort’, dedicat a l’art i els escrits dels nens en commemoració al centenari de la Caixa d’Estalvis de Sabadell

L’agost de 1958 començaren a recollir-se els treballs infantils amb infants de la comarca. Al setembre s’encetaren els contactes amb d’altres països del món a través de la UNESCO i l’associació local esperantista. Així arribaren dibuixos i textos de nens i nenes d’Austràlia, Noruega, Suècia, Israel, Irlanda, Escòcia o Islàndia. Al monogràfic es desplegà una extraordinària demostració del domini de les arts gràfiques, del muntatge, la composició i la impressió.

El número va tenir una gran acollida. No només el diari Sabadell i Ràdio Sabadell es feren ressò, amb articles i entrevistes. La prestigiosa revista Destino lloà el “suntuoso alarde de impresión” i el gran valor artístic de les obres infantils. La Revista parlà de Riutort com d’una publicació germana. El Diario de Barcelona (1/05/1959) i Serra d’Or (juny 1959) publicaren elogioses referències. Joan Josep Tharrats, encarregat de la mostra espanyola a la Fira de l’Artesanat i de la Indústria, celebrada a Munic (1959), va portar-se uns quants exemplars per exposar-los aconseguint nous subscriptors. Castells escriu amb càustica ironia al respecte:

“Hi hagueren ambaixades franquistes que per fardar de progrés exhibiren treballs nostres, els quals amb censures del Ministerio de Información y Turismo, publicaven amb penes”.

L’èxit del número especial dedicat a l’art infantil va mostrar la conveniència d’editar més monogràfics. Així, es dedicà un especial als poetes catalans en homenatge a Carles Riba (n. 12-16, maig 1959), a la història de l’art tèxtil, n. 17-18 (maig 1960), al Grup Gallot (n. 33, setembre 1960), a Joan Vila Cinca o dels llibres de Sabadell. S’ha dir que Riutort va sostenir una perllongada pugna amb la censura per publicar el major nombre possible de textos en català, ja que segons el criteri oficial el castellà havia de ser majoritari.

D’altra banda, des de la revista s’impulsaren una sèrie d’activitats culturals com el Club de Teatre Riutort amb el suport de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, amb tres funcions i una actuació de l’Agrupació Teatral Palestra, la lectura dels Escrits inèdits de Vila Casas o l’exposició de Tharrats. La Caixa de Sabadell s’adreçà a la revista per encarregar-li l’organització dels actes del centenari de Carles Riba. El Gremi de Fabricants, amb motiu del seu cinquè centenari de la fundació del Gremi de Paraires, també s’adreça a ells i es farà el monogràfic sobre l’art tèxtil.

La semi-ruptura amb Belles Arts

Les relacions entre la direcció de Riutort i la junta directiva de Belles Arts experimentaren fortes tensions que es consumaren en la separació. A l’acta de la sessió del 18 de febrer de 1959, s’acordà que Castells i Graells es farien absoluts responsables tant del contingut de la revista com de la seva gestió econòmica. Així mateix es comprometien a presentar les galerades de cada número a la censura i a la direcció de Belles Arts. Per la seva banda, l’entitat es faria càrrec de la tota documentació necessària pel funcionament legal de la revista. A més, no descartava tornar a fer-li aportacions econòmiques.

L’any 1959, Castells i Graells, havien llençat una col·lecció de llibres, entre ells Foc nostre, somni del poeta Francesc Garriga Barata. Al març del 1961 s’iniciava la publicació en fascicles en català de la monumental obra d’Andreu Castells, en quatre volums, L’art sabadellenc. Assaig de biografia local. Al 1962 instal·là seva pròpia impremta on, cap a final de la revista, es farà el monogràfic sobre Vila Cinca. Posteriorment, constituirà el Grup Riutort concebut com empresa editorial.

La intensa dedicació a L’art sabadellenc i les seves tasques com a impressor marcaren un gir en la trajectòria personal i intel·lectual de Castells que l’allunyaven d’una revista que malgrat tot havia aconseguit el seu objectiu d’ampliar els horitzons de la vida cultural de la ciutat.

Interpretacions convergents

A parer de Lozano, la mateixa existència de Riutort esdevé possible per un ambient anterior, amb activitats i infraestructures prèvies i necessàries per impulsar una publicació.

“Es tracta de l’inici d’un projecte, però també es tracta de la culminació de l’esforç durant anys anteriors, d’unes persones i de les circumstàncies d’un moment històric poc documentat i massa simplificat fins ara”. A més, la revista resulta una “font secundària d’informació per al treball historiogràfic”. Segons la seva anàlisi, de 1945 a 1960 es verificà una gran activitat de “transformació i transició a la ciutat entre les tendències existents abans de la Guerra Civil i les segones avantguardes”.

En termes semblants s’expressa Sala-Sanahuja, per a qui l’aparició de Riutort assenyala – en termes culturals- “la fi de la postguerra”. Des dels seus inicis, la revista tenia una voluntat de modernitat. Així, “personalitats de les antigues avantguardes” com Sebastià Gasch, Josep M. de Sucre, Pere Quart, Àngel Ferrant o Salvador Espriu “s’uneixen entusiàsticament a la iniciativa”. Per aquest autor, la revista “enclavada en una època de canvi, al tombant dels 50 cap als 60” va ser, “tant en l’aspecte plàstic com en les idees que proclamava, la publicació catalana d’avançada més important del moment”.

Hauran de passar sis anys per a l’aparició de la revista TS (febrer 1971), també sota l’aixopluc de l’Acadèmia de Belles Arts i la participació de Castells, que reprendrà el camí d’innovació artística i intel·lectual obert per Riutort.  

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976). Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
LOZANO, Rossend. Vint anys d’art a Sabadell dins Entre la continuïtat i el trencament. Art a Sabadell 1939-1959, Museu d’Art de Sabadell, 2000.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Pensament i producció cultural dins Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.

Foto portada: Castells, Borrell i Bermúdez en una pausa d’una tirada a mà de la xilografia de Borrel pel n. 4 de Riutort (octubre 1957)