La revista ‘TS’ (febrer 1971-abril 1976)

Resseguim la curta història d’aquesta revista que va publicar set números amb la voluntat de ser el mitjà de comunicació de les inquietuds de la jove intel·lectualitat progressista vallesana de Terrassa i Sabadell. La seva existència, entre finals del franquisme i els primers compassos de la Transició, resulta un testimoni molt rellevant per aproximar-nos a l’ambient cultural, polític i social de l’època.

El febrer del 1971 va aparèixer el primer número la revista TS editada pels Amics de les Arts de Terrassa i l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Com constava a plantilla, era una “publicación interior destinada a los socios” d’ambdues entitats. D’aquí la seva capçalera, T per Terrassa i S per Sabadell. La revista tenia 22 pàgines, sense comptar portada i contraportada. La seva redacció estava a Sabadell, a la seu de Belles Arts, al Passeig Manresa, 20 i al carrer Teatre, 2 de Terrassa. El seu consell de redacció -con figura a la manxeta- estava format per Magí Cadevall, d’Amics de les Arts, Manuel Costa Fernández, Joaquim Monràs, Eduald Puig, Manel Garriga, futur cap de llista del PSC a Sabadell i Manuel Royes (qui seria alcalde de Terrassa durant més de 20 anys). Aquest dos darrers foren, a parer de Manuel Foraster, un dels col·laboradors de TS, qui estigueren a cura del primer número de la revista.

El panorama mediàtic de la ciutat, a començaments dels 70, estava configurat per dos mitjans oficials. El diari del Movimiento Sabadell, amb el jou i las fletxes a la capçalera, dominat pel búnquer franquista, i Ràdio Sabadell EAJ-20, al carrer Convent, més obert i on col·laboraven joves progressistes com el cineasta Francesc Bellmunt, el director de fotografia Tomàs Pladevall, Benet Ferrer, Manuel Foraster o Eloi Jaume. D’altra banda, hi havia la revista Can Oriach que, nascuda al 1966 com a butlletí de l’associació de veïns del barri, havia esdevingut l’òrgan de l’oposició democràtica a la dictadura de la ciutat. De fet, com indica Foraster, alguns dels redactors de TS havien estat abans a Can Oriach.

TS s’inseria en una certa continuitat amb la revista Riutort (1956-1965), dirigida per Andreu Castells, que havia publicat 21 números. També impulsada des de Belles Arts i amb la que compartia l’interès per la cultura en el sentit més ample del terme: música, literatura i cinema, arqueologia o ciència. A Riutort col·laboraren habitualment Romà Vallès, Ramon Folch, Joan Vila Casas i especialment Antoni Angle del grup Gallot. La revista sempre va patir problemes amb la censura i de finançament.

Primer número

A la portada d’aquest primer número de TS apareixia una fotografia de Mario Vargas Llosa, entrevistat per la revista, amb un marcat contingut cultural, artístic i literari amb articles sobre Benet Ferrer o la cerámica nunca muere, El urbanisme imposible o Sobre la servidumbre del arte local. Feliu Formosa escrivia Notes sobre el teatre independent. Toni Garriga glossava el premi Martí i Peyró del 1970 concedit als poetes Josep-Ramon Bach i Jordi Domènech. Eudald Puig, també poeta, publicà Literatura i pseudo-literatura. La revista era bilingüe. L’article de justificació, titulat Primer dia, expressava els objectius de la publicació:

“Crear un núcleo de opinión firme y vigoroso (…) potenciar el caudal humano del Vallés y crear centros de interés en torno a (…) el arte como cuestión social, el imperativo de una educación auténtica para todos, la exigencia de un urbanismo racional, la misión del teatro, de la literatura, de las artes plásticas en el mundo actual, son algunos de los temas que TS considera claves para el desarrollo de su objetivo”.

La revista inseria publicitat de Banc Sabadell, la llibreria Arc i l’agència de viatges Melià. Andreu Castells, un dels col·laboradors habituals i impressor de la revista, explica que aquest primer número fou segrestat a Sabadell per no tenir tots els permisos necessaris, però no a Terrassa on es distribuí amb normalitat a un preu de 25 pessetes que mantindria al llarg de tota la seva existència.

L’home clau de la situació era Josep Sanmiquel, ex regidor d’ensenyament i cultura, membre del Consejo Local del Movimiento i president de la junta de Belles Arts des de 1967. En la reunió de Consejo Local del Movimiento del 2 de juliol de 1971 –presidida per l’alcalde Josep Burrull- Sanmiquel va presentar un informe sobre el tema. Burull va enviar una carta a Tomás Pelayo Ros, jefe provincial del Movimiento, on afirmava que havia llegit el número en qüestió i no havia trobat res ofensiu. Tanmateix, com explica Josep Alavedra, al figurar Sabadell al peu d’impremta, el Tribunal de Orden Público (TOP) va obrir un procés contra Sanmiquel com president de Belles Arts on se li demanaven sis mesos de presó. Finalment, tot va quedar en no res a l’acollir-se a l’indult emès a finals d’any.

Cultura vallesana i catalana

L’aparició del segon número de TS va demorar-se tres anys, fins el febrer de 1974. Ara tenia 26 pàgines, estava redactada íntegrament en català i mostrava un caràcter cultural marcadament catalanista. En el sentit de promoure la cultura i la llengua del país perseguida i discriminada en la llarga la dictadura franquista.

El plat fort d’aquest número fou un dossier de vuit pàgines dedicat al novel·lista Francesc Trabal amb textos de Miquel Bach, Dolors Oller, Joan Oliver, Manuel Garriga i Manuel Foraster, així com una comèdia inacabada de l’autor titulada 3 arguments i Dagobert als llims. Tots els articles anaven il·lustrats amb dibuixos de la novel·la L’any que ve, on segons Sala-Sanahuja “s’hi observa un intent de recuperar l’experiència dels anys anteriors a la guerra- la referència a l’actitud de la Colla de Sabadell hi és explícita”. També es publicà un notable treball d’Andreu Castells sobre la premsa sabadellenca entre 1939 i 1974. Així com un dossier de quatre pàgines amb diversos textos sobre l’art i dues pàgines d’informació sobre les activitats culturals a Sabadell i Terrassa.

A la manxeta d’aquest segon número, només figura el nom del director: Humberto Roma de Asso. La legislació de l’època obligava a que els directors de les publicacions fossin llicenciats en periodisme i inscrits en el Registro Oficial de Periodistas (ROP). Com explica Joan Brunet Mauri, qui col·laborà a la revista, es tractava d’un periodista progressista de Barcelona que signava per cobrir l’expedient. En aquest número s’anunciaven Banc Sabadell i la Caixa d’Estalvis Sabadell, a la contraportada, la llibreria Arc, la botiga de marcs Sis, Ventura, la Cooperativa la Sabadellenca, totes de Sabadell, i l’Argila de Terrassa. Això s’avindria amb l’observació de Brunet en el sentit que l’impuls de la revista partia de Sabadell i, de fet, totes les reunions es feien a Belles Arts.

Una de les febleses de la revista va ser que no tenia una periodicitat clara i sortia quan podia. El número 3 de juliol de 1974, continua a la direcció Roma de Asso i figura com a coordinador, Miquel Crusafont, fill del paleontòleg, qui en realitat exercia les tasques de direcció. A la manxeta estan com a redactors Joan Alcaraz, Miquel Bach, Josep Carner, Andreu Castells, Feliu Formosa, Jordi Labòria, del nucli dur del PSC de Terrassa, Joan Montllor, Maria Plans, Manuel Royes i Xavier Vinader. En aquest número s’aprecia, a banda dels temes culturals, l’interès per qüestions de caràcter social i polític, com en l’article de Vinader sobre la Residència Albada o de Jordi Mata sobre la Gran Via. La publicitat del número anterior es manté i s’incrementa amb anuncis de Terrassa com Cau de Lletres i l’Àmfora i d’Òmnium Cultural.

El número 4, desembre 1974-gener 1975, manté la mateixa manxeta i una orientació temàtica similar a l’anterior. A la secció de llibres, destaca la ressenya de Josep Maria Benaul al llibre de Castells Las Brigadas Internacionales en la Guerra Civil de España. La publicitat es manté amb l’afegit d’una pàgina d’electrodomèstics Brunet.

Cultura versus societat

En el número 5, del juny de 1975, es detecta un creixent interès per temes de contingut polític i social com la planificació escolar a Terrassa, la destrucció de patrimoni a Sabadell o una proposta alternativa per la Gran Via. Tot això mantenint caràcter de revista cultural.

“Les proporcions cultura versus societat s’havien invertit i la cultura començava a quedar arraconada”, assegura Manuel Foraster.

En efecte, la mort de Franco, 20 de novembre de 1975, marcà un punt d’inflexió en la història de la ciutat i del país d’un canvi que s’anava incubant des de finals de la dècada dels 60 amb la irrupció en la vida pública d’una nova generació que no havia viscut la Guerra Civil. Aquesta consideració de caràcter general adopta una especial rellevància a Sabadell, doncs arran de les dues grans vagues de l’any 1976 seria un dels punts calents de la Transició a Catalunya i Espanya com esmenta Manuel Fraga a les seves memòries.  

Un mes abans del decés del dictador, apareixia el número 6, octubre de 1975, on a la manxeta apareix Vinader com a director i Crusafont continua de coordinador. Però sobretot es copsa una renovació en la redacció amb les incorporacions de Vicenç Bosser, Àngel Colomer, Jaume Rovira, Josep Mª Satorras i Esther Magnet. També la publicitat augmenta amb Seguros Cañameras i Farmàcia Crusafont. En aquest número es completa la transició doncs pràcticament no hi ha espai per literatura o la critica d’art. “La política -o la prepolitica- ho envaïa tot”-escriu Foraster.

El darrer número de TS aparegué a l’abril de 1976 amb un gran reportatge sobre la Vaga General, Entre els nous col·laboradors figuren Joan Brunet, Jaume Comellas i Josep-Ramon Giménez, tots ells corresponsals de Sabadell a la premsa de Barcelona. L’editorial, Agredolç, signat amb les inicials de Crusafont, resulta una mena de comiat: “ara la gran porta sembla obrir-se per nosaltres també sobre la frontissa de la mort”.

100.000 pessetes de multa

Un dels motius que menaren a la desaparició de la revista fou l’elevada multa de 100.000 pessetes imposada per governador civil a petició del Consejo Local del Movimiento, arran de l’editorial del número 5, juny 1975, sobre la incorporació de la senyera als ajuntaments catalans. Una sanció de la qual, escriu Castells, TS no es refarà. En una nota publicada pel TS, al número següent (octubre, 1976) podia llegir-se:

“El dia 5 d’agost proppassat l’excel·lentíssim Governador Civil de Barcelona va imposar a aquesta revista una multa de 100.000 pessetes -nova difosa in extensa per la premsa de tot el país- per l’editorial del número anterior, segons la comunicació rebuda “al aludir a la bandera de Cataluña se imputa al Consejo Local del Movimiento predisposición nada destacada hacia las cosas de Cataluña,  conteniendo el contexto de lo publicado una crítica negativa de las propuesta de dichos Consejos, aceptada por la Superioridad, de la exhibición de la bandera catalana, llegando a la afirmación de que algunos catalanes les satisface más verla ondear en tierras extranjeras, todo lo cual entraña un comportamiento que incide en lo prevenido en el apartado a) del Artículo 20 de la Ley de Orden Público porque atenta a la unidad espiritual, nacional, política y social de España”.

Després de la seva desaparició va haver diversos intents de publicar una revista cultural similar al TS. Cap d’ells va reeixir. Com tampoc ho faria el projecte del periòdic d’esquerres La Veu de la Ciutat (1981) per fer la competència al domini mediàtic del Diari de Sabadell, reconvertit a la democràcia però profundament conservador. Segons indica Joan Brunet durant un temps va existir una relació fluida i de companyonia entre els corresponsals sabadellencs a mitjans de comunicació barcelonins com Tele/express, La Vanguardia, Avui, Mundo Diario… que assegurà una notable presència de l’actualitat local a la premsa de la capital catalana.

Política i cultura

A parer de Castells, l’experiència del TS “palesà les inquietuds culturals i de canvi polític de sectors del centre de la ciutat, sectors que tindran un paper força important en l’acabament de la Dictadura”.

Des del punt de vista  polític, la presència en el moment fundacional de dos pesos pesants a la comarca del sector catalanista del PSC com Garriga i Royes apunta cap un intent del partit d’implantar-se en aquest sector. Alguns dels quals procedents de catolicisme social progressista de la Juventud Obrera Católica (JOC), la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) que, a la dècada dels 60, s’aplegaren al clandestí Front Obrer de Catalunya (FOC), on militaren els futurs alcaldes de Sabadell Antoni Farrés i Manuel Royes de Terrassa, encara que un amb els sigles del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i l’altre del PSC. No obstant això, a TS va tenir un pes molt important Castells, que estava al PSUC, de manera que podria dir-se que existia un cert equilibri de forces. Això sí, en un moment de clara hegemonia del PSUC a Sabadell. No només per la seva implantació en el moviment sindical i veïnal, sinó també entre la jove intel·lectualitat progressista.

Des del punt de vista cultural, la breu experiència de la revista TS expressa, a nivell vallesà, el potent moviment de recuperació de la llengua i cultura catalanes després de la llarga dictadura franquista.  

Bibliografia

ALAVEDRA, Josep. Josep-Miquel Sanmiquel, un home de Sabadell (1920-2010), Comissió Homenatge Sanmiquel, Sabadell, 2011.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976). Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
FORASTER, Manel. L’ambient literari al Sabadell dels anys setanta. Una crònica personal dins Sala Tres en la ruta de l’art alternatiu a Catalunya (1972-1979). Museu d’Art de Sabadell, 2007.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Pensament i producció cultural dins Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
Entrevista JOAN BRUNET MAURI