Feligresos de la parròquia de la Santíssima Trinitat donat compliment al vot del còlera a l'octubre de 2010. Autor: A.S.

L’epidèmia de còlera de 1854

Durant el segle XIX la ciutat va patir diverses epidèmies. Les més greus foren les de còlera el 1854 i la de verola el 1878. Les dues que causaren una gran mortalitat. Aquí ens centrarem en aquesta primera sobre la qual disposem l’impagable testimoni de Marian Burguès.

El còlera és una malaltia infecciosa intestinal aguda causada per la ingestió d’aliments o aigua contaminada pel bacteri vibrio colerae que produeix vòmits i una diarrea abundant que pot provocar una greu deshidratació i la mort si no es tracta amb rapidesa. L’origen del còlera s’ubica al delta del Ganges a l’Índia i durant el segle XIX va expandir-se per tot el món en sis pandèmies.

A Catalunya, un dels brots més greus d’aquesta malaltia fou el de l’any 1854 que s’inicià a partir d’un vaixell procedent de Marsella que arribà al port de Barcelona en el mes de juliol. Des d’allà el còlera va escampar-se per tota Catalunya i Espanya. Al mes d’octubre, a Barcelona, van morir unes 6.000 persones i tots el que podien marxaren de la ciutat, de manera que els 190.298 habitants quedaren reduïts a la meitat. A altres poblacions com Vilanova i la Geltrú, entre el 8 d’agost i el 27 de setembre, van morir 800 persones.

A Sabadell, que llavors comptava a uns 11.000 habitants, la malaltia coneguda com a “morbo asiàtic”, va afectar- des del començaments d’agost a finals de setembre- a quasi la meitat de la població i va provocar més de 400 morts. Llavors s’havia començat a edificar, a banda i banda de l’antic Camí Real de Barcelona, que des del 1848 es coneixia com la Rambla. Devem a Marian Burguès una vívida descripció de les pèssimes condicions higièniques que, sens dubte, contribuïren decisivament a l’expansió de l’epidèmia:

“Durant tot l’hivern el fang del carrer era pastat pels carros, animals i persones, i desprenia una fortor que empestava. Amb carrers fangosos i pudents, puix que tothom qui no tenia hort tirava les desferres al carrer, figureu-vos els pobres obrers dels assortiments que havien de carretejar les saques de llana i coves de fusades d’un cantó a l’altre, com havien de quedar bruts i, ben sovint encallats. Aquells homes feien de burro. Potser per això el còlera del 54 féu tantes víctimes”.

A més, en aquest moment s’assistia a una onada migratòria sostinguda amb destí a les fàbriques que necessitaven mà d’obra barata. Això sense que es planifiqués una política d’habitatge per tal d’encabir la nova població. De manera que, com descriu Andreu Castells, “cada família immigrada va haver d’agençar-se (sic) com va poder, iniciant-se sistemes degradats com rellogar-se a cases habitades, viure a hostals insalubres”.

De fet, la Junta de Sanitat de l’Ajuntament era conscient d’aquesta situació des de feia anys, com es pot llegir a les actes de les resolucions d’agost del 1834 on es constata que el “gran número de familias que se han domiciliado en esta villa es superior a lo que permite la capacidad de las casas construidas y que esto da motivo, el que habiten dos o tres familias en muchas casas, que este amontonamiento de personas en pequeños recintos por si solo es suficiente para alterar la salud pública”. Tanmateix, malgrat aquesta constatació, no es va fer res per pal·liar aquest greu problema.

“Si hi hagué alguna acció favorable a la construcció d’habitatges va ser a causa d’haver-hi carta blanca per augmentar contínuament els preus dels lloguers”. Això provoca un gran moviment especulatiu on “cada pam de terreny tenia un valor segur, un valor en or, i no se’n podia menysprear ningú. El fet ho corrobora és que Sabadell hagi quedat com una de les ciutats més lletges del món, sense comptar mai amb els jardins o places públiques indispensables”, indica Castells.

La epidèmia s’escampà sent alcalde de la ciutat el patrici Pere Turull, l’actuació del qual és objecte d’una avaluació contradictòria per part dels historiadors Miquel Carreras i Andreu Castells.

Pere Turull Sallent
Pere Turull Sallent

Segons el primer, Turull “ va tenir ocasió de provar el seu amor a la vila, durant els dies de l’epidèmia de còlera”. A parer del segon, “l’Ajuntament va ajudar la propagació del còlera de l’any 1854”.

L’alcalde Turull, publicà, el maig del 1854, un “ban de bon govern” on instava als propietaris a construir voravies davant les seves cases, que quasi ningú va complir, i permetia que al carrer s’aboquessin no “solament les aigües de pluja, sinó també les residuals particulars, les dels tints i aparells dels safareigs públics i dels diferents femers que hi havia als quatre punts cardinals de la vila”. Tant és així que “hi havia macips que es dedicaven, per quatre ‘quartos’, a passar les persones d’una banda a l’altra del carrer”.

Tampoc en aquella època la població guardava les mínimes prescripcions higièniques. Com es pot comprova en la acolorida prosa d’en Marian Burguès: “la gent no es rentava la cara, coll i orelles fins al dia de festa; els diumenges sobretot; banys ni pensar-hi, feia malalt. De mocador, eren comptats els que n’usaven. Fer ‘setze’ i fregar-se el nas amb la mànega del tricot o camisa, era general (…) Es gargallejava a casa, al carrer, al ball, per tot. Escupir (sic) era tan viciós que no hi havia per on corregir-ho”.

Gravat de Marian Burguès sobre els macips que cobraven per creuar els carrers enfangats.
Gravat de Burguès sobre els macips que cobraven per creuar els carrers enfangats.

A aquesta confluència de factors s’ha d’afegir l’estat de la medecina. De fet, seguint el testimoni d’en Marian Burguès, rarament s’anava al metge. Cada casa disposava d’un assortit de remeis casolans com ara herbes, oli de llangardaix i de rates, greixos de serp o gallina: “el doctor s’anava a cercar quan s’havien esgotat purgues, herbes, olis, pomades i cataplasmes”. Uns metges que no es “donaven vergonya de receptar aigües d’herbes bullides i endolcides amb sucre roig”. A més, durant molts anys, “més de 15, que els metges d’allavors (sic) receptaven invariablement llet de burra. Semblava la panacea universal. Si estaven flacs, llet de burra, i si estaven ufanosos, llet de burra; nerviosos, tuberculosos, sanguinis i anèmics, per tot servia”.

El testimoni de Marian Burguès

Així, doncs, no resulta estrany que el còlera fes estralls entre la població, que Marian Burguès va viure en primera persona. Així observa que, dies abans de començar “la invasió colèrica”, no es va veure cap ocell enlloc, “com si presentissin (sic) la malura”. Així mateix explica que els enterramorts no donaven a l’abast i que només el dia 28 d’agost hi havia 28 caixes de mort per enterrar.

“Cada casa era un hospital (…) El pobre que agafava còlic i vòmit, fred i rampa, si no eren a temps a fer-lo reaccionar amb begudes calentes i fer que arranqués el suor, ja estava llest. Algunes famílies deixaren abandonats llurs malats”.

La població va deixar de consumir tomàquets, pebrots, préssecs, figues i raïms convençuda que podien contagiar la malaltia. “Els metges visitaven els colèrics i receptaven sense veure’ls. Es veien impotents i desarmats davant la pesta”. Hi hagué tants morts que provocà que “es negligís l’observació per part dels metges –que no reposaven nit ni dia- i s’enterressin vius alguns pacients”. En aquest sentit, esmenta el cas d’una dona que “fou enterrada en el moment de més desesper”, però que aconseguí escapar del fossar i que encara visqué 30 anys, gràcies a que les caixes eren de “fusta mal clavades.”

També, relata com un “curander foraster” va guarir al seu pare. “Aquest individu feia prendre als pacients aigua bullida amb una herba que ell duia i que en deia ‘botonets negres’. Quan la mare l’anà a trobar, no volia pas venir, puix que molts dels que havien curat amb la seva assistència després ni les gràcies li donaven. Es deixà convèncer mitjançant el pac avançat de cinc duros. Prendre la beguda, passar el fred, parar el còlic i vomitar, fou cosa d’una hora. Després li quedà una gana que no hi hauria hagut prou menjar per ell, d’haver-n’hi donat per la gana que tenia”.

El vot del còlera

La desesperació popular al comprovar que, malgrat tot els esforços de les autoritats civils i dels metges, no podien acabar amb l’epidèmia conduí a un fet inèdit en dos segles. El 29 de maig la imatge de la Mare de Déu de la Salut (més info: ‘L’Aplec i el Santuari de la Salut‘) era traslladada de l’ermita a la parròquia de Sant Fèlix per tal que la població pogués invocar la seva intercessió. Per primera vegada en dos segles la imatge abandonava l’ermita. Centenars de sabadellencs s’aplegaren a l’església oferint-li pregàries i exvots durant molts dies amb la determinació que la Verge no tornés a l’ermita fins que no quedés a la ciutat cap malalt. El 27 de setembre de 1845 els metges comunicaren a l’Ajuntament que no quedava cap cas de còlera. El diumenge 29 va celebrar-se un solemne Te Deum a l’església de Sant Fèlix, plena de gom a gom. Posteriorment s’organitza una processó per retornar la imatge a l’ermita.

Marian Burguès (1891). Autor Francesc Pulit Tiana /AAS.
Marian Burguès (1891). Autor Francesc Pulit Tiana /AAS.

D’altra banda, els veïns del capdavall de la Rambla feren el vot a la Mare de Déu de la Salut en el sentit de que si la verge els protegia del còlera celebrarien cada any, el quart diumenge d’octubre, una missa d’acció de gràcies. El cas és que cap veí va contraure la malaltia i des d’aleshores s’organitzà una celebració –només interrompuda als anys de la Guerra Civil- que prengué el caràcter romeria popular. Fins a l’any 1933, com explica mossèn Mateu, es formava una comitiva, acompanyada per una orquestra, que sortia de l’Avinguda i anava fins a la Salut on se celebrava una missa cantada i solemne. Després es dinava a l’aire lliure i es tornava la ciutat on la celebració finalitzava amb balls al carrer a la tarda i més tard als Campos de Recreo. El 1954, amb motiu del centenari del vot del còlera s’organitzà una commemoració que fou un autèntic esdeveniment social doncs comptà amb la presència de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, i de l’alcalde Marcet.

Aquesta tradició s’ha mantingut fins als nostres dies, al voltant de la parròquia de la Santíssima Trinitat, abans anomenada tinença de la Misericòrdia. Això sí, ara en una versió més modesta consistent en l’assistència a una missa al Santuari de la Salut i una processó al voltant del temple, després de la qual es torna a l’església per cantar els goigs a la verge com ara el composat pel poeta Pere Valls i Garreta on s’explica l’origen del vot:

Mil vuit-cents cinquanta-quatre
fou un any malvestat
quan el còlera es va abatre
al damunt del Principal.
Reclamava el cel metgia
tot el poble, desvalgut.
Empareu-nos, oh Maria
de la font de la Salut.

Bibliografia

BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens (1788-1868). Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
MATEU i VIDAL, Ernest. La mare de Déu de la Salut de Sabadell. Junta Administrativa del Santuari i Fundació Amics de les Arts i les Lletres de Sabadell, 1998.
SANTAMARIA, Antonio. El vot del còlera a la Verge de la Salut. Diari de Sabadell, 30 de octubre de 2010.

Foto portada: feligresos de la parròquia de la Santíssima Trinitat donat compliment al vot del còlera a l’octubre de 2010. Autor: A.S.

Comments are closed.