Tracem una breu història d’aquesta tradició religiosa i popular relacionada, primer amb les propietats curatives de la Verge en un context de grans epidèmies, i després en la lluita de l’Església catòlica contra l’avenç de la revolució liberal i democràtica.
A l’indret on avui s’alça el santuari de la Mare de Déu de la Salut s’han trobat restes d’un poblat ibèric i posteriorment havia estat ocupat per una vil·la romana possiblement dedicada a la producció de vi fundada a la segona meitat del segle I a.C. i que funcionà fins al segle III d.C. Això ho sabem gràcies als treballs arqueològics iniciats al 1912 per Joan Vila Cinca, que es perllongaren fins el 1949 i foren represos a la dècada de 1980. Les troballes poden contemplar-se al Museu d’Història de Sabadell.
A l’Edat Mitjana està documentada l’existència d’una ermita dedicada a Sant Iscle i Santa Victòria, ubicada darrera de l’actual edifici de l’hostatgeria. El primer testimoni documental data del 24 de març de 1323 en el testament de Dolça, vídua de Guillem Ferrer, que fa un llegat, entre d’altres, a la capella de San Aciscle, que sembla ser estaria regentada per un ermità. Segons el cronista del segle XVIII, Bosch i Cardellach, dos viatgers estrangers edificaren l’esmentada ermita en honor dels màrtirs cordovesos, Sant Aciscle i Santa Victòria la devoció als quals s’estengué a Catalunya per aquella època.
Al segle XV hi ha constància de dos ermitans que estaven al càrrec de l’ermita, Romeu Sa Franquesa i Berenguer Corneyà. Se suposa que al costat de l’ermita es va construir la casa de l’ermità amb habitacions per tal d’allotjar als peregrins que anaven cap a Montserrat. En aquella època el domini pertanyia a l’Església, però la conservació de l’edifici al Consell de la Vila que, el 1455, es fa càrrec de diverses terres donades a l’ermita per al conreu. Al segle XVI, quan la vila de Sabadell frisava el miler d’habitants, s’estengué el costum popular de fer cada any una processó a l’ermita el 17 de novembre, diada de Sant Iscle i Santa Victòria. L’any 1578 el Consell de la Vila va donar un caràcter oficial a aquests actes, adoptant una sèrie de disposicions al respecte. Aquest segle fou a Catalunya una època de guerres i epidèmies. A Sabadell, la pesta dels anys 1560 i 1589 va causar una gran mordentat. Per a evitar el contagi, el 1560 els infectats per la malaltia foren separats de les seves llars i confinats a l’ermita de Sant Iscle que esdevingué en el llenguatge de l’època una “morberia”.
A començaments del segle XVII, el Consell de la Vila decidí restaurar l’ermita i la casa i incrementar el seu patrimoni. Així, el 13 de novembre del 1616 el Consell de la Vila decidí destinar 10 lliures per construir un pou per a donar-li aigua i el 1632 s’encarregà la restauració del vell retaule. Entre 1651 i 1652 es declarà una altra epidèmia de pesta que motivà que l’ermità tornés a utilitzar-se com a morberia per aïllar als malats. Segons el testimoni de mossèn Vilarrúbies:
Es va instal·lar la morberia o hospital d’empestats també a Sant Iscle, ordenant-se que els qui allà moriren, fossin sepultats en el lloc de darrera l’absis de la capella, destinat a cementiri. I tant increment prengué la malaltia, que es feu impossible encabir més malalts a l’ermita. A conseqüència es tiraren a terra els embans i fins la sagristia s’havia utilitzat per sala de morberia”.
Justament en aquest context, diu la tradició, el 1652 un peregrí que anava cap a l’ermita i mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús. A partir de llavors aquesta font s’anomenà Font de la Salut a la que se li atribuïren qualitats curatives. Especialment, com explica Bosch i Cardellach, quan, després del descobriment, l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’ermita.
Arran d’aquest esdeveniment comença a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malats. En aquest context, el Consell de la Vila encarrega al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.
Al llibre de Determinacions de la Comunitat de la parròquia de Sant Fèlix, consta un acta del 24 de gener de 1696 on es llegeix que als darrers anys “havia crescut la devoció i el número de misses a l’ermita de Sant Iscle, avui dita la Mare de Déu de la Font de la Salut”. Per aquest mateix llibre se sap que el 1969 començà a celebrar-se l’aplec a l’ermita, el segon diumenge de maig, “amb molta festa i concurs de gent”. L’èxit popular d’aquesta celebració va conduir al Consell de Vila a prendre el següent acord, datat el 31 de març de 1697: “Item foch elegit que la festa de nostra senyora de la Salut de Sant Iscle sia feta lo segon diumenge de maig i la processó sia feta dit dia”.
Es va voler donar a la celebració una gran solemnitat. Així el poble i els prohoms de la vila anaven precedits per la creu parroquial de plata, guarnida de llorer, seguits pel Procurador Reial, el rector amb capa magna i els sacerdots, el Conseller en cap i consellers del Consell de la Vila, revestits amb gramalla. A l’ermita eren rebuts pels devots molts dels quals vinguts de tota la comarca, però també de Barcelona i El Maresme. La processó, havia de travessar l’estimbat i el riu, doncs llavors no existia el pont de la Salut. Aquell dia el Consell de Vila concedia llibertat per a vendre el que es volgués als voltants de l’ermita, segons consta, en l’ordinació del 24 de febrer de 1698: “Item que quiscún vulla, puga vendre pa i vi, vianda cuita o crua, a Sant Iscle, lo dia de sa festa, sens que ningun arrendador puga privar”.
Devem a Bosch i Cardellach i a mossèn Josep Prat dues vívides descripcions de com es celebrava la festivitat. El primer, a les seves Memorias de Sabadell, citades per Ernest Mateu, escriu:
Continúa también celebrándose la fiesta de dicha Santísima Virgen el dicho segundo domingo de mayo en concurso numerosísimo de toda la comarca; para cuya celebridad el Ayuntamiento nombra tres administradores de esta villa y uno de los labradores foráneos, quienes asisten y recogen las limosnas de cantar sus gozos y mandos de misas (…) Por lo político, por ser tan inmenso el concurso, asiste la Justicia de esta villa, velando la pública quietud, pesos y medidas en las muchas barracas que allí se construyen para alojarse la gente que allí se retira a comer y beber con esplendidez”.
Mossèn Prat reprodueix literalment aquesta crònica, però afegint alguns detalls:
Asiste el Ayuntamiento para mantener el orden con algunos Mozos de Escuadras. Se construyen muchas barracas de ramos verdes, y allí se construyen largas mesas donde se sientan a beber y comer con esplendidez todos los concurrentes, siendo libre a todos el vender víveres”.
L’èxit de la processó de la Salut va comportar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.
Els Aplecs al segle XIX
La invasió napoleònica (més info: ‘La Guerra del Francès‘) i la primera guerra carlina deixaren en un estat d’abandó l’ermita i al 1813, el franciscà Feliu Vila esmenta que la devoció a la Verge estava “completament oblidada”. El 1838, en plena guerra carlina, l’Ajuntament ordenà que la campana de l’ermita fos dipositava a la parròquia de Sant Fèlix per a evitar que caigués en mans dels carlins i no consta que fos retornada. Al 1802 va morir el darrer ermità, Antoni Palmers, que habitava a l’ermita.
Les coses canvien a partir del 1845 quan es revifà l’Aplec i es fa una ampliació de l’ermita per a atendre les peticions de l’Ajuntament que des del 1802 reclamava una sala al primer reservada als regidors, una habitació per al rector. Així mateix es bastiren unes cavallerisses a la planta baixa pels molts carruatges que acudien a l’Aplec. També es decidí ampliar al dilluns la festa de l’Aplec i es celebrà el primer concurs d’ocellarires, conegut com el ‘desafio dels ocells’. Una prova de la capacitat d’atracció de l’Aplec entre els pobles de la comarca i Barcelona és l’anunci inserit al Diari de Barcelona el 9 de maig de 1846: “De la plaza de Sta Ana, número 20, casa del Fadrí, saldrá un ómnibus al mediodía del sábado y otro el domingo para Sabadell, pagando 5 reales por asiento”.
Pel Diari de Barcelona tenim coneixement de com es celebrava l’Aplec per aquelles dates. Així a l’edició del 14 de maig de 1851 s’informa:
Escriben de Sabadell que en aquella villa se ha celebrado el siempre muy famoso aplec de la Salud con una afluencia de forasteros asombrosa. Habitantes de todos los pueblos del Vallés se reunieron en el famoso santuario, en cuyas inmediaciones al son de la flauta y del tamboril, de la gaita y de la pandereta, lucieron sus habilidades coreográficas nuestros campesinos, mientras otros entonaban constantemente gozos a la Virgen. No faltaban en aquella animada fiesta campestre abundantes puestos de refrescos, para acompañar las sendas comidas con que al aire libre reanimaban los bailarines el vigor gastado por la danza”.
La afluència de públic es va veure incrementada a partir de la inauguració, el 31 de gener de 1864, del Pont de la Salut, sufragat per la Diputació de Barcelona. Tanmateix amb l’esclat de la Revolució Gloriosa (1868) va deixar de celebrar-se la processó.
En aquells anys el diumenge estava destinat a la festa religiosa, que progressivament va anar cedint importància respecte al dilluns en que l’ermita restava tancada i la festivitat només es celebrava a la ciutat. Segons la Guía de Sabadell, citada per Ernest Mateu, aquesta consistia en “funciones públicas en el Teatro y los Campos de Recreo, y bailes que suelen durar dos o tres noches, además de los que se dan a luz del día en los casinos y salones públicos de la población”
Una altre dels plats forts de la festa profana era el desafio dels ocells, organitzat per la Sociedad Pajaril Sabadellense, la primera associació ocellaire local fundada el 1845 que celebrava el dia de la Salut el seu concurs anual, a la que posteriorment es sumaren altres societats ocellaires, com es pot llegir en el testimoni de Sardà i Rius:
Tiene lugar el lunes por la mañana en un sitio público, al rededor de un catafalco, donde toman asiento algunos pajareros graves, que con la mayor atención examinan el canto de las avecillas que se les presentan, distribuyendo premios y proclamando un rey dels aucells, el cual es paseado triunfalmente por las principales calles de la población. Júzguese como se quiera esa broma, que tiene algunos puntos grotescos, ella ha cuajado y se ha introducido en otras poblaciones, como Manresa, San Andrés de Palomar y Barcelona, de cuyos puntos vienen aquel día comisiones de las sociedades pajarescas precedidas de sus correspondientes pendones”.
El 1854 es va declarar una epidèmia de còlera que es va estendre per tota Europa, aquesta malaltia va causar a la nostra ciutat una terrible mortandat. Llavors Sabadell frissava els 11.000 habitants i la malaltia va provocar més de 400 morts entre els mesos d’agost i setembre. La desesperació popular al comprovar que, malgrat tot els esforços de les autoritats civils i dels metges no podien acabar amb l’epidèmica, conduí a que el 29 de maig l’imatge de la Verge fos traslladada fins a la parròquia de Sant Fèlix per tal que la població pogués invocar la seva intercessió. Per primera vegada en dos segles l’imatge abandonava l’ermita. Centenars de sabadellencs s’aplegaren a l’església oferint-li pregaries i exvots durant molts dies amb la determinació que la Verge no tornés a l’ermita fins que no quedés a la ciutat cap malalt. El 27 de setembre de 1845 els metges comunicaren a l’Ajuntament que no quedava cap cas de còlera.
El diumenge 29 es va celebrar un solemne Te Deum a l’església de Sant Fèlix, plena de gom a gom. Posteriorment s’organitza una processó per retornar l’imatge a l’ermita. Com a mostra d’agraïment els veïns del final de la Rambla van fer el vot de celebrar el quart diumenge d’octubre una festa religiosa en honor de la Mare de Déu de la Salut. Una tradició que s’ha mantingut fins als nostres dies.
El 1878, amb motiu d’un epidèmia de tifus i verola els veïns del carrer de la Soledat, prometeren pujar cada any a la Salut el dia de Sant Pere si es guarien les persones infectades. Així mateix, el 1901 els veïns de la Creu Alta, amenaçats per la verola, acudiren al Santuari i prometeren anar-hi un diumenge de novembre cada any i que mantingueren fins el 1935. El 1911 la ciutat tornà a ser amenaçada pel còlera i el 6 de setembre es baixà l’imatge fins a l’església de Sant Fèlix on durant molts dies es feren novenes i pregaries i fou retornada en processó el diumenge 22 d’octubre.
La construcció del Santuari
A la dècada de 1860 l’antiga ermita estava en estat ruïnós. El mes de gener de 1868 es creà una comissió per a dur a terme la restauració, però que fou paralitzat arran de la Revolució Gloriosa que va esclatar al setembre. El 1872, l’Ajuntament proposà derruir-la i edificar un temple de nova planta, però la proclamació de la Primera República (1873) i la tercera guerra carlina, que es perllongà fins el 1874, aturaren el projecte.
Fèlix Sarda i Salvany va tenir una influència fonamental per a l’èxit de l’iniciativa. Hem de tenir en compte que llavors l’Església catòlica, per combatre l’avenç de la revolució liberal i democràtica, va impulsar la devoció mariana amb l’erecció de santuaris en honor a la Verge com a Lourdes, El Pilar, Guadalupe, Fàtima… en qualitat de patrones dels països i municipis.
Amb la restauració borbònica, el 27 d’abril del 1876, l’Ajuntament, presidit per Josep Calasanç Duran, nomenà la comissió per a construir el nou Santuari a l’indret més elevat del paratge i s’encarregà el projecte a l’arquitecte Carles Dauran. Tot va anar molt despresa i el 29 de juny del mateix any es col·locava la primera pedra amb gran solemnitat. Les obres patiren molts retards arran de les dificultats econòmiques, ja que l’Ajuntament va reduir les aportacions previstes i les donacions i almoines no bastaven per a cobrir les despeses. Malgrat aquests entrebancs les obres continuaren, però quan l’edifici estava pràcticament bastit i només mancava cobrir-lo, una forta tempesta desfermada la nit del 27 al 28 de gener provocà l’esfondrament amb un fort soroll que va sentir-se de molt lluny. Malgrat que mai es va dictaminar res sobre les causes de la desgràcia i ningú va assumir responsabilitats, el fet és que l’arquitecte i el cap de paletes Ramon Picart foren acomiadats.
Així les coses les obres es suspengueren i s’encarregà la direcció del projecte a Miquel Pascual Tintorer, que havia estat nomenat arquitecte municipal aquell mateix any i que va dissenyar un nou plànol. Les obres es reprengueren l’octubre de 1880 i el nou santuari fou inaugurat el 23 d’abril del 1882 amb una processó des de la parròquia de Sant Fèlix fins a la Salut. A la processó hi va participar molta gent amb atxes, enramades i flors i va estar presidida per les autoritats civils i judicials. També s’encarregà un nou retaule i un altar a l’escultor E. Robert i una nova imatge de la Verge en substitució de l’antiga molt malmesa, obra de l’escultor Agapito Vallmitjana que fou pujada en processó i entronitzada el 3 de maig del 1883.
Entre els anys 1884 i 1886 es col·locaren les vidrieres dels finestrals, el cor i l’escala. El campanar es construí el 1907, obra de Juli Batllevell. Altres de les millores foren la plantació de pins, a banda i banda del Santuari, al 1905 i 1925 ja que fins aleshores s’aixecava en un paratge pelat i on hi havia cap ombra.
La inauguració del Santuari comportà l’abandó de la vella ermita de Sant Iscle i Santa Victòria. El 5 de maig del 1896 foren enderrocades les voltes i destruïda la capella, les restes completament desfigurats foren destinats a serveis domèstics i finalment va acabar per desaparèixer.
Plet per la propietat
El juny del 1899 Ajuntament i parròquia de Sant Fèlix signaren un conveni, mitjançant el qual l’administració del Santuari quedava sota l’exclusiva direcció i responsabilitat de l’arxiprest. Tanmateix, el juny de 1910 l’Ajuntament va abrogar el conveni i esclatà un dura disputa pel dret de possessió i administració del Santuari, malgrat que la direcció i administració del culte continuaren depenen de la parròquia.
El 30 d’octubre del 1922 les terres i els edificis de la Salut foren inscrits al Registre de la Propietat a nom de la parròquia de Sant Fèlix. L’Ajuntament reaccionà el juliol de 1923. L’alcalde Domènech Saló impugnà la seva validesa i la qüestió fou portada als jutjats. Finalment, després de moltes vicissituds i una agra polèmica ciutadana, el jutge Filiberto Arrontes va fallar, el febrer del 1925, a favor de l’Ajuntament ordenant l’anul·lació de l’anterior inscripció de les terres i els edificis i que foren registrades a nom de l’Ajuntament.
El contenciós va resoldre’s mitjançant el conveni signat entre Ajuntament i autoritat diocesana el 18 de febrer del 1926 que estableí la constitució d’una Junta Administrativa, amb personalitat jurídica pròpia, presidida per l’alcalde, dos regidors, el rector de Sant Fèlix, el rector parroquial més antic de la ciutat, el procurador de la comunitat de preveres de Sant Fèlix, un representant del Gremi de Fabricants, un de l’Acadèmia Catòlica i dos veïns de la ciutat designats pel municipi de provada honestedat i religiositat.
Destrucció i reconstrucció del Santuari
El 22 de juliol del 1936, quan ja havien cremat els temples catòlics de la ciutat, un grup de revolucionaris es presentaren en el Santuari amb camions carregats de gasolina i l’incendiaren (més info: ‘Els primers compassos de la Guerra Civil‘). Durant la guerra civil el Santuari fou utilitzat com a escenari de festes populars. La casa-habitació del capellà no fou destruïda i va ser emprada per albergar a refugiats de la guerra.
Acabada la conflagració, el Santuari de la Salut fou el primer temple que es reconstruí a la ciutat. El 1940 fou reparat el cos principal de l’edifici sota la direcció de Francesc Folguera. A l’Aplec del 1941 es celebrà la consagració de l’altar major. Entre 1942 i 1944 es suspengueren les obres per tal de reconstruir les altres esglésies de la ciutat. El 1944 es contractà al pintor sabadellenc Antoni Vila Arrufat per a fer les pintures al fresc del presbiteri que foren enllestides a l’Aplec del 1945. L’any següent es completaren les obres amb els altres altars, mobiliari i finestrals, també es col·locaren les imatges en alabastre de Sant Iscle, Santa Victòria, Sant Fèlix i San Vicenç de Junqueres. El 1950 es termina el mur de pedra i els arcs de les tres fonts. El 1953 es basteix el retaule de la Sagrada Família, es munta l’orgue i es planten setze castanyers i un miler de pins. El 1954 es reconstrueixen els dos pòrtics. D’aquesta manera, el Santuari adoptà la seva configuració actual.
Bibliografia
CARBÓ, Montse i VENTURA, Eva. La Salut: El santuari i la vil·la romana. Ajuntament de Sabadell. Museu d’Història, 2000.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell, Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
MATEU i VIDAL, Ernest. La mare de Déu de la Salut de Sabadell, Junta Administrativa del Santuari i Fundació Amics de les Arts i les Lletres de Sabadell, 1998.
MOLINER PRADA, Antonio. Fèlix Sardà i Salvany y el integrismo de la Restauración. Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2.000.