Retrat a la ploma d'en Marian Burguès dels liders federals, Manuel Vilalta (Manel de la Pipa) i Feliu Crespí.

Les insurrecions dels republicans federals (1866-1870)

Des dels últims anys del regnat d’Isabel II fins a l’enderrocament de la Primera República, Sabadell, com la resta del país va experimentar un període d’extraordinària agitació política. Aquí resseguim les diferents rebel·lions en aquest període impulsades pels republicans federals a la ciutat.

Cap el final del regnat d’Isabel II, abans de la Revolució gloriosa que acabaria enderrocant-la, es succeïren diversos aixecaments liderats pels demòcrates, progressistes i republicans federals. El primer fou un moviment cívic-militar que s’inicià el 22 de juny de 1866 a la caserna d’artilleria de San Gil a Madrid i fou liderat pel general Joan Prim, aleshores exiliat a Hendaia. La insurrecció no va reeixir i fou derrotada pels generals Francisco Serrano i Leopoldo O’Donnell. Després d’una batalla sagnant foren afusellats per ordres directes de la casa reial 66 caporals i sergents. En aquesta rebel·lió participà el sabadellenc Josep Duran Canyameres, vell republicà que havia tingut un paper destacat en la revolta de les quintes de 1845. Duran Canyameres s’integrà en les forces militars del general Pierrad i les civils comandades per Emilio Castelar, futur president de la Primera República.

Joan Prim el 1862, a l'edat de 48 anys. Retrat de bust, obra d'Eusebio Valldeperas.
Joan Prim el 1862. Retrat d’Eusebio Valldeperas.

Un any més tard, a l’agost de 1867, esclatà una altra insurrecció contra Isabel II organitzada per Prim, Castelar, José María Orense, patriarca del republicanisme espanyol, Roque Barcia i Francesc Pi i Margall en la que participaren més de 60.000 homes armats a tota Espanya. A Sabadell, s’organitzà una milícia de republicans federals entre els quals destacaven Joan Duran, àlies Fusteret, Jaume Cañomeras, més conegut com Met Cañomeras, sogre de Marian Burguès, i Manuel Vilalta, conegut com Manel de la Pipa. Aquesta milícia s’incorporà a les forces provincials dirigides per Adolfo Joaritzi i Baldomero Lostau. Segons Miquel Carreras, “la gran majoria progressista de la vila va veure amb goig l’aixecament republicà d’agost de 1867”. Encara que, segons Marian Burguès, “el moviment no fou secundat com era el pla”. Així evoca que “quan els revoltats foren a la Tarumba la vanguardia de la tropa, que la componia la milícia monàrquica de Terrassa, els tiroteja. Tingueren dues baixes, El Rap i el Cadiraire; el primer morí de la ferida soferta poc temps després, i el segon anà sempre coix”.

Els republicans federals, derrotats, es refugiaren a les muntanyes de Sant Llorenç del Munt i del Puig de la Creu. Posteriorment, trobaren l’empara del germà de Met Cañomeras, Pere, fabricant i comandant de la milícia monàrquica, ja que segons Burguès “eren dos germans que s’estimaven molt malgrat ser enemics polítics”. Finalment, els revoltats s’acolliren a l’indult.

Retrat de Narváez, per Vicente López Portaña
Retrat de Narváez, per Vicente López Portaña

El capità general de Catalunya, comte de Cheste, va destituir l’Ajuntament de Sabadell presidit per Llorenç Juncà que fou empresonat amb d’altres regidors i va desterrar de la ciutat a alguns dels més destacats progressistes. També va tancar a la Ciutadella de Barcelona als primers contribuents que no havien acudit a les seves ordres que foren alliberats el 5 de setembre després de pagar una quantiosa multa. Per prevenir noves insurreccions es destinaren tropes a la vila que foren allotjades a càrrec de l’Ajuntament, circumstància que exhaurí les arques municipals.

Es formà un nova corporació municipal presidida per l’alcalde governatiu Fèlix Vilarubias, jutge de pau, amb Joan Voltà, Joan Fontanet Pont i Pere Bulbena com a tinents d’alcalde. Tots ells, segons Andreu Castells, partidaris del general i polític de la facció moderada dels liberals Ramón María Narváez, conegut popularment com “el espadón de Loja” que es destacà per la seva ferotge repressió contra progressistes i republicans. Tanmateix, l’alcalde Vilarrubias va demanar i aconseguir del comte de Cheste que l’alcalde Juncà i els seus regidors foren posats en llibertat.

Justament, el comte de Cheste va ordenar que l’import de l’esmentada multa fos dedicat a una obra de millora de la vila. D’aquesta manera, l’alcalde Vilarrubias decidí que es destinés a un passeig que comuniqués el casc urbà amb el Pont de la Salut, passant al costat de casa seva. El passeig s’anomenà d’Isabel II, però amb la Revolució gloriosa passà a dir-se Passeig de la Revolució.

El primer enterrament civil

Una de les conseqüències d’aquesta insurrecció fou que es realitzés el primer enterrament civil a Sabadell que, segons Marian Burguès, “mogué la curiositat de la nostra vila fos a un punt extremat”. Continuant amb el seu testimoni:

“Fou el Rap, ferit en l’alçament federal. L’enterrament fou acompanyat de música i en ésser al Pont de la Salut feren alto i, fent una broma macabra, xoparen els restes del difunt amb aiguardent, en presència de les nombroses persones que, més per curiositat que no per sentiment, acompanyaren al difunt fins al cementeri del Pla de Sant Nicolau. Això donà per resultat una certa animadversió als actes civils la qual cosa costà molt de temps l’esborrar-la. El respecte a les despulles dels nostres consemblants s’imposà aviat, però, i poc a poc s’europeïtzà la nostra vila saludant amb un descobriment de cap a tots els que es troben al pas, sien de la confessió que sien”.

L’1 de juny de 1869 les Corts espanyoles aprovaren la Constitució que establia una monarquia parlamentària. L’elecció del monarca no va ser gens fàcil. Finalment, el 16 de novembre de 1870, la càmera legislativa entronitzà a Amadeu I Savoia.

Un sector dels republicans federals, anomenats tebis, es comprometeren a no recórrer a les armes, sempre i quan es respectessin els principis de la Revolució gloriosa. Tanmateix, el sector radical del Partido Republicano Federal, liderat per Pi i Margall, denuncià que s’estaven traint aquests principis, particularment en la qüestió de l’organització federal de l’Estat. A Sabadell, segons Andreu Castells, aquests radicals eren majoritaris entre els republicans.

A partir d’agost de 1869 proliferaren els actes de desobediència a les ordres del govern. Així alguns consellers municipals es negaren a jurar la Constitució, per aquest motiu el 20 d’agost el conseller Josep Pibernat fou destituït pel governador civil, així com el seu suplent Pau Magí Planas, el 5 de setembre.

Les tavernes i cafès foren focus d'agitació republicana
Les tavernes i cafès foren focus d’agitació republicana

A finals de setembre del mateix any, esclatà una insurrecció federal que s’escampà per Catalunya, Aragó, València i Andalusia. A Sabadell, el 26 de setembre de 1869 patrulles de republicans federals, comandats per Manuel Vilalta, que estava a les ordres de Valentí Almirall, recorregueren la vila recollint armes. L’aixecament va durar 20 dies. Coincidint amb la proclamació de l’estat de setge, l’Ajuntament, presidit pel republicà federal, Josep Camps Matarí, fou destituït el 7 d’octubre pel governador civil. A més hagueren detinguts, els quals juntament amb Almirall foren tancats als presidis de les illes Balears.

El nou alcalde governatiu, Joan Cirera Coll, anomenat pel capità general de Catalunya, va ordenar el 15 d’octubre, en una al·locució adreçada a tota la ciutadania, que es tanquessin totes les tavernes a dos quarts d’onze de la nit i els cafès a dos quarts de dotze, considerades focus de subversió. Així mateix, obligava a tots aquells a qui se’ls havien requisat armes que denunciessin a les persones que ho havien fet. L’endemà l’alcalde Cirera ordenà la formació d’un sometent comandat del capità Pere Matas Rifé, conegut com a Gori, que Castells qualifica d’indesitjable i que segons Burguès estava format  pels “homes més rastrers i servils els quals l’element més avançat menyspreava donant-los el nom de gossos”.

Dibuix d'en Burguès al·lusivu a les cançons dels gossos.
Dibuix d’en Burguès al·lusivu a les cançons dels gossos.

El caràcter reaccionari i repressiu d’aquest sometent provocà la dimissió de l’alcalde Cirera que finalment li fou acceptada el 6 de desembre de 1869, a parer de Castells pels records dels seus serveis a la Revolució gloriosa.

Una conseqüència de la derrota de l’aixecament federal fou la dissolució, el gener de 1870, dels Voluntaris de la Llibertat, una milícia formada per progressistes i republicans que el desembre de 1868 comptava amb 554 homes i estava comandada per Feliu Crespí, futur alcalde de la Primera República. Després d’una primera etapa de purga, sense percebre soldada i sotmesos a una dura disciplina militar sota el control del ministre de la Guerra, fou substituïda per la Força Mobilitzada formada per uns 400 sometentistes monàrquics, on no hi havia cap republicà i comandada per Gori.

La revolta contra les quintes de 1870

La desfeta de l’aixecament federal no calmà els ànims de la població. A començaments de l’any 1870 el malestar popular s’enfocà contra les quintes de joves cap al servei militar. L’abolició de les quintes havia estat una de les promeses dels progressistes i demòcrates de la qual van oblidar-se a l’arribar al poder.

El 16 de març de 1870 una comissió delegada de l’Ajuntament, presidida pel professor d’ensenyament secundari de les Escoles Pies Francesc de Pàdua Benessat i l’industrial Pau Turull, s’entrevistaren amb el governador civil amb l’objectiu d’anul·lar el sorteig dels quintos o possibilitar la seva redempció a canvi de diners. El governador s’hi va negar i només acceptà que es fes un repartiment de diners per ajudar als quintos.

Membres de la milícia local (Dibuix M. Burguès)
Membres de la milícia local (Dibuix M. Burguès)

Aquest malestar popular esclatà el 6 d’abril de 1870 amb un manifestació popular molt nombrosa formada per homes, dones i infants davant la rectoria de Sant Fèlix i la Placeta del Fort ubicat al seu costat que havia estat la caserna de la Milícia Nacional on ara hi és la plaça Sant Roc. Els homes d’armes de la Força Mobilitzada, comandats per Gori, es parapetaren en el terrat de la cereria ubicada entre els dos edificis. Marian Burguès, qui fou testimoni presencial, ho relata en els següents termes: “De prompte un escamot dels armats sortí del fort per anar ocupar el campanar, però uns quants dels reunits a la Placeta se’ls tiraren al damunt amb l’intent de desarmar-los. Un espetec de trets sortí de les espitlleres del fort i del terrat de la rectoria. Un mort i un ferit caigueren a la Plaça i la indignació popular fou gran. D’entre els ferits n’hi havia un que li deien el Filador i una noia de ca la Pubilla negra”.

Producte d’aquesta indignació “el Socaire i alguns valents, que en tota revolta mai no manquen, volent venjar les víctimes tractaren de calar foc a les portes de l’església, ja que des del campanar tiraven sense repòs. Anaren a cercar feixines i les duien caminant d’esquena; en ésser en terreny descobert avançaren fins a les portes i no realitzen l’intent perquè una sortida dels del fot ho impedí”.

Aquests fets motivaren -com explica Burguès- que el barber Millis composés moltes cançons al·lusives al tema que s’entonaven cada nit, especialment les vigílies dels festius, a les tavernes de cal Magem, ca l’Ànima, cal Pere Joan (al carrer de la Salut), cal Mamà, cal Diviu, can Duran o Can Magrinyà. Segons Burguès aquestes cançons “eren les delícies de la gent de l’època. No hi havia fet remarcable que no tingués la seva cançó. La idealitat i la musa popular estaven al servei de les noves corrents del progrés”. Així transcriu la lletra de dues, “puix de les que recordo ocuparien moltes pàgines”, dedicades als esdeveniments dels fets del 6 d’abril i altres set contra els odiats gossos. Aquí només reproduïm la dedicada al Socaire, una de les més populars:

Socaire, valent Socaire,
ara que et tenim curat
anirem a la muntanya
amb el trabuc carregat.
El dia 6 d’abril
el poble es recorda
que a la Placeta
el van fusellar.

Com a conseqüència d’aquests incidents, el 12 d’abril el capità general declarà l’estat de guerra a Sabadell i va destituir a l’Ajuntament triat per elecció popular i presidit pel republicà federal Josep Vidal Campanària. Es designà un altre consistori presidit per Eduard Coll Llimona i format exclusivament per fabricants que dimitiren del seu càrrec quan s’aixecà l’estat de guerra el 3 de maig de 1870, tornant a l’alcaldia Josep Vidal. D’altra banda, les autoritats consideraren que els aldarulls havien estat organitzats per Benessat i el també professor de secundària de les Escoles Pies Narcís Nunell, els quals, aconsellats pel l’advocat Tomàs Viladot, s’exiliaren i foren acomiadats pels Escolapis al no poder reincorporar-se a les classes a l’acabar-se les vacances de Setmana Santa. D’altra banda, el quintos de Sabadell foren substituïts per 38 pagesos de Santa Cecília de Voltregà a canvi de 446 escuts per persona.

Fins a la proclamació de la Primera República -l’11 de febrer de 1873- s’experimentà a la ciutat una mena de règim de doble poder. D’una banda, l’Ajuntament controlat pels republicans federals; de l’altra, la Força Mobilitzada formada per monàrquics armats que no reconeixia l’autoritat de la corporació municipal. Amb el nou règim republicà, d’efímera existència, es dissolgué el batalló de la Força Mobilitzada i es reconstituí la milícia dels Voluntaris de la Llibertat, ara sota la denominació de Voluntaris de la República que ben aviat hagueren de combatre la insurrecció dels carlins.

Bibliografia

BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent, impressor, Sabadell, 1929.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens. (1788-1868), Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
– Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa (1868-1904). Riutort, Sabadell, 1977.

Foto portada: retrat a la ploma d’en Marian Burguès dels líders federals, Manuel Vilalta (Manel de la Pipa) i Feliu Crespí.