Realitzem una breu panoràmica de l’origen de les primeres orquestres de la ciutat amb especial esment a Els Muixins i Els Fatxendes. Unes prestigioses formacions musicals la fama de les quals s’escampà més enllà de les fronteres del municipi.
Les referències més antigues relatives a la música la ciutat es remunten als documents trobats per Joan Alsina Giralt datats els anys 1562, 1592, 1600 i 1693 i citats per Jaume Nonell i Lluis Subirana, on s’esmenta la celebració de balls o d’actuacions musicals.
La primera referència d’un grup musical sabadellenc es troba en una escriptura notarial del 7 de gener de 1768 que regulava les seves activitats per tocar a festes o sortir fora de la ciutat. Segons aquest document els músics sabadellencs eren: Joan Baptista Coromines (paraire), Joan Fontanet Bolló (oller), Josep Fontanet Amat (oller) i Josep Capdevila (teixidor de llana). En aquest document es diu que tocaven: “fugot, dos clarins, instruments necessaris de sona en la plassa i un tible de la iglésia”.
Els Muixins
Segons les investigacions de l’historiador Joan de Valrà, recollides per Nonell i Subirana, la primera colla de músics a Sabadell – que no tenia res a veure amb les cobles sardanistes- fou fundada pels germans Pere i Baptista Muixí Marcet a l’any 1810. El seu pare era terrisser i els dos germans van seguir l’ofici familiar. La cobla estava formada per cinc músics: Pere (director i violí), Baptista (clarinet), un cornetí, un baix i un contrabaix. Actuaven a les festes i cerimònies diverses com ara processons, festes majors o enterraments.
El germans Muixí formaren part de la colla fins una edat avançada. Únicament, Joan, fill de Pere Muixí, estudià música, encara que sense pertany a l’orquestra. Al voltants de 1860, Josep Ubach, gendre de Pere Muixí, va ampliar-la a onze músics i va batejar-la amb la denominació d’Els Muixins. En aquella època el grup estava format pels germans Soler, coneguts popularment com el Frais, Rafel Bru, Quart de Nou, Tomàs Ustrell, El Maset. Domènech Moratonas, El Gall, considerat el millor contrabaix de festa major de Catalunya i Joan Cirera, Jan Parallé.
Marian Burguès ens va deixar un vívid retrat de Jan Parallé qui, a banda del tocar a Els Muixins fou el propietari del primer cafè liberal de la ciutat, al començament de la Rambla: “tenia de propietat, i per al seu ús, un cavall blanc que utilitzava per anar a tocar per les festes dels pobles. Com era bastant ric, es féu fer una flauta de vidre que tothom admirava”.
L’orquestra Muixins va ser, com la qualifiquen Nonell i Subirana, “una autèntica institució musical sabadellenca”. Va deixar d’existir a la matinada de l’1 de juliol del 1954, quan tornant de la Festa Major de Rubí cap a Sabadell, va patir un accident en el qual moriren tres dels seus membres i d’altres resultaren ferits. L’orquestra Muixins va mantenir durant dècades una forta rivalitat amb l’altre gran orquestra de la ciutat Els Fatxendes com explicaren més avall.
Els Mimonets
L’any 1814, Pau Mimó, professor de clarinet, va fundar la segona orquestra sabadellenca formada també per cinc músics, coneguda per nom d’Els Mimonets en clara referència al seu fundador.
Al morir Pau Mimó, Fidel Bosch Llonch, casat en segones núpcies amb Maria Mimó, filla d’en Pau, fou l’encarregat de dirigir-la. Fidel Bosch compaginava les seves actuacions a la cobla amb el seu ofici de teixidor com molts músics de l’època. Fidel va néixer a Sabadell el 24 d’abril de 1804 i era fill de Francesc Bosch i Cardellach, germà del metge i primer cronista de la ciutat i Rosa Llonch, natural de Valdoreix. Els seus pares copsant la seva gran vocació musical van portar-lo a la capella de música de la capella de la parròquia de Sant Feliu on va aprendre solfeig i violí. Allà va conèixer als germans Muixí i li van posar el sobrenom de Fatxenda amb el qual seria conegut tota la vida.
S’ignora quan va ser la data exacta de passar a dirigir l’orquesta dels Mimonets, encara que sembla ser fou entre 1840 i 1843. Tanmateix, a nivell popular, l’orquestra era coneguda com Els Fatxendes, malgrat que no serà fins a anys més tard que prendrà oficialment aquesta denominació. Fidel va tenir cinc fills amb Maria dels quals els quatre van estudiar música i ingressaren en l’orquestra: Pau i Vicenç (contrabaix), Joan (cornetí) i Josep (violí). El 1844, Els Mimonets estava formada per onze músics i la seva direcció fou confiada al fill de Fidel, Josep Bosch Mimó, conegut com El Jepó, qui la va dirigir fins el 1865 quan es traslladà a viure a Barcelona. Fidel Bosch fou compositor de ballades, concerts i peces religioses i va morir el 27 de setembre de 1873.
Els Fidels
Per una sèrie de disputes, la unió familiar d’Els Mimonets va trencar-se. Uns van quedar-se amb el pare i es van passar a denominar-se Els Fidels, uns altres formaren una nova orquestra amb el nom de Els Nous Fidels. Al cap d’un temps es reconciliaren i actuaren plegats sota la denominació d’Els Fidels. Un breu del Diari de Barcelona del 17 d’octubre de 1851 esmenta l’actuació d’Els Muixins i d’Els Fidels en les festes de l’Aplec de la Verge del Remei.
L’origen d’Els Fatxendes
L’historiador local Joan Montllor i Pujal va trobar a l’Arxiu Històric de Sabadell l’acta notarial, datada el 7 de febrer 1852, de fundació de l’orquestra que els autors que han tractar el tema consideren com l’origen d’Els Fatxendes encara que no adoptarien aquesta denominació fins a anys després. Al documental notarial es pot llegir:
“Fidel Bosch i Llonch, Fidel Bosch y Comadrán, Juan y José Bosch i Mimó, padre e hijos, los cuatro primeros naturales de la presente villa de Sabadell, y los dos últimos de la de Terrassa, Antoni Vicente, José y Pelegrin Bril, hermanos naturales de la villa de Caldas de Montbuy, José Miralles, natural de la de Badalona, Agustín Luján de la Ciudad de Valencia y José Sanllehy, natural de la de Barcelona, empero todos vecinos de esta villa, músicos y como tales han convenido en unirse para formar una completa orquesta, la que será tan duradera como se expresará en los pactos que los señores otorgantes han acordado para su formación”.
Així mateix s’exposen les normes de funcionament de l’orquestra dividides en vuit apartats. D’aquesta manera, un músic no podia deixar l’orquestra per ingressar en una altra de Sabadell sense pagar 2.000 rals. Per expulsar a un dels components calien els dos terceres parts més un vot, comptant amb l’afectat.
Curiosament a l’acta notarial no figura el nom de l’orquestra, però tot sembla indicar que actuaven sota la denominació d’Els Fidels. Així es desprèn de la menció a la seva actuació en una festa de Castellar del Vallès el 14 d’abril de 1851; és a dir, després de l’acta notarial: “en los postres la orquesta llamada dels ‘Fidels’, de Sabadell, efectuó piezas de música muy buenas”. També, a la premsa local, s’hi troben referències sota aquesta denominació. Així, l’Eco del Vallès del 26 d’abril de 1868 publicà un anunci d’un ball al Centro Sabadellés, a càrrec de l’Orquesta de los Fidels. Aquest mateix diari, el 17 de maig del 1868, referint-se a l’Aplec de la Salut esmenta a Els Fidels. D’altra banda, a El Sabadellés, del 13 de setembre de 1868, es pot llegir:
“Honra y provecho ganan las orquestas de esta Villa por su justa celebridad; díganlo sino la dels Fidels, que en la multitud de estas fiestas mayores no han tenido un momento de reposo”.
La primera referència escrita a Els Fatxendes es troba al diari catalanista de Barcelona La Renaixensa. El 31 de juny de 1879 es publicà una nota on s’esmenta una vetllada musical per Sant Joan organitzada per Centre Catalanista de Sabadell al Teatre Principal on es diu que “les pesses musicals foren executades per l’acreditada orquestra dels Fatxendes”. De manera que, per les proves documentals existents, sembla versemblant que el canvi de nom es produís entre 1868 i 1879.
A la dècada de 1880, Els Fatxendes va esdevenir una de les orquestres més prestigioses de Catalunya. Així actuaren en diverses festes majors, balls o acompanyaments musicals per a representacions teatrals, òperes o sarsueles dintre i fora de la ciutat. A tall d’exemple, el 26 d’agost de 1893, actuaren en la inauguració del Teatre Euterpe i van tenir un paper destacat en la introducció de la sardana a Sabadell; de fet muntaren la primera cobla sardanista de la ciutat. No podem estendre’ns més en la dilatada història d’aquesta orquestra que serà objecte d’una altra entrega d’aquesta secció.
La rivalitat entre els Muixins i Els Fatxendes
Marian Burguès explica la gran rivalitat existent entre els dues orquestres:
“Totes dues valien i totes dues tenien partidaris fanàtics que moltes vegades havien originat batusses. Quan en alguna festa major s’esqueia que hi anaven les dues orquestres, degut a la divisió del poble amb els del cafè de dalt i els del cafè de baix, oh allavors!, al vespre s’organitzaven colles partidàries de l’una i l’altra i, a peu, anaven a sentir la tocada a ca l’alcalde per aplaudir rabiosament el fiscorn o el flautí, el violí o el clarinet, de l’una o de l’altra, i xiular si per qualque causa un espinguet fora de to s’escapava d’un músic dissortat. I gairebé pot assegurar-se que cap d’aquells admiradors incondicionals sabia nota”.
Aquesta competència entre les dues orquestres provocà que entre elles rivalitzessin en oferir les millors composicions musicals i els “solos” més complicats. Nonell i Subirana esmenten el testimoni d’Esteve Lladó, recollit per Joan Oller, que resulta expressiu de la rivalitat entre les dues orquestres. El dia de Santa Llúcia, a finals del segle XIX, es va celebrar un sopar de germanor entre Fatxendes i Muixins però que va esdevenir un nou motiu d’enfrontament. En el banquet, “una adinerada personalitat sabadellenca, el Sr. Altayó, va dipositar 1.000 duros, a jugar-se’els contra la persona que estigués disposada a sostenir-li la contra de que els Fatxendes no farien el que els Muixins”. Fins i tot es va anomenar un jurat i es publicaren les bases del concurs. Tanmateix, a última hora, com que les seves possibilitats de guanyar eren escasses, els Muixins es van retirar i la competició, entre el descontent general, no es va dur a terme.
Els Ferranets i els Furés
Un altre cop Marian Burguès ens proporciona una valuosa informació sobre aquestes orquestres, en oposició als Fatxendes i els Muixins que “tenien nom per tot Catalunya”. Així escriu:
“L’orquesta dels Ferranets. Aquesta era divertida. En Ferran pare, era director i en Ferran fill tocava el bombo. De solfes en duien; el que no sap és si les entenien. Quan desafinaven massa, en Ferranet donava cops de bombo per ofegar les pífies. El pare semblava que toqués el clarinet, emprò feia anar els dits i no bufava. Ja movien prou soroll. Eren la colla obligada de les festes de carrer. Al mateix temps hi havia, també, l’orquestra dels Furés, que era un entremig quant a categoria i que regularment tocava a ‘La Punyalada’, una societat popular de ball que rivalitzà alguns anys amb els de ‘La Piga”.
Burguès evoca, entre els músics notables del Sabadell de l’època al violinista Salleras, el fiscorn Ros de cal Rosquillaire de la Plaça, al Viñas del contrabaix que deien que el feia parlar, al flautista Mílio. Tots ells amb gran èxit de públic fossin muixinistes o fatxendistes. Uns músics que eren contractats per les festes majors i aplecs dels pobles del voltant de Sabadell i que “es feien una bona setmanada”.
Bibliografia
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent impressor, Sabadell, 1929.
COSTAJUSSÀ OLIVER, Josep. Los 150 años de la Orquesta Fatxendes (II). Diari de Sabadell, 2 junio 1977.
NONELL, Joan i SUBIRANA, Lluís. Els Fatxendes. Una gran orquestra de Sabadell. Fundació Ars, Sabadell, 2006.
– Els Fatxendes. La primera cobla de sardanes de Sabadell. GISC-Promocions Culturals i Festives. Girona, 2003.