El pont de la Salut és un dels llocs més coneguts, històrics i fotografiats de Sabadell. Resseguim les vicissituds d’una de les més importants infraestructures viàries del segle XIX, la qual amb l’arribada del ferrocarril (1855) i l’obertura de la carretera de Terrassa a Barcelona (1852), foren determinants per sustentar el creixement de la ciutat industrial.

Les dècades centrals del segle XIX, sota el regnat d’Isabel II, foren un període de consolidació i expansió de la ciutat-fàbrica. Unes bones comunicacions viàries i ferroviàries eren un factor estratègic pel creixement industrial, demogràfic i urbanístic de la vila. L’any 1852 s’inaugurava la carretera de Terrassa a Barcelona. A la vorera es van plantar una filera d’arbres de morera. Aquesta elecció -com explica Marian Burguès– no va ser casual:

“Sabadell havia tingut una època de suggestió per la cria de cucs de seda. Hi havia algú que amb vistes a la ganància gastà els seus cabals per a aconseguir els capolls de seda. Un d’ells era el mestre d’estudi senyor Jaume Montblanc. Al seu degut temps destacava uns quants marrecs dels que anaven a la seva escola a buscar fulles de les moreres de la carretera. Això sí; no designava mai cap fill de fabricant; sempre érem la tarregada els escollits”.

L’escola privada de Montblanc -on estudià Burguès- funcionava a Sabadell des del 1857 i era on solien anar els fills de les famílies progressistes com Mateu Morral o Albà Rosell. També impartia classes nocturnes per a adults al Casino Català Industrial, a la Rambla, fundat al 1857 per socis d’idees democràtiques.

Davant l’ampli domini de les Escoles Pies a l’ensenyament primari i secundari, aquest col·legi era neutral en matèria religiosa. Això li va valdre les dures acusacions de Fèlix Sarda i Salvany i del bisbe Josep Torras i Bages que consideraven immoral privar als infants sabadellencs de les ensenyances de l’Església catòlica. L’escola entrà en decadència a la dècada de 1890 quan Jaume Montblanc patí una apoplègia i fou substituït per un altre mestre.

L’abril de 1851, el govern aprovava la concessió de la línia de ferrocarril que connectaria Sabadell amb Barcelona, els anomenats Ferrocarriles del Norte. A començaments de l’any 1853 les vies fèrries arribaren a Sabadell, a finals de l’any s’iniciava el ramal cap a Terrassa i Manresa. El 10 de febrer de 1855 entrava en servei el tren que comunicava Sabadell amb la capital catalana i el 15 de setembre de 1861 es posava en funcionament tota la línia fins a Saragossa.       

D’altra banda, el 1859 es projectava connectar Sabadell amb la carretera de Manresa a Vic que prengué la denominació de carretera de Prats. L’any 1863 s’iniciaren les obres en la zona de Junqueres i el gener de 1865 s’obrí el tram fins a Castellar del Vallès.

Obra d’enginyeria

Al mateix temps, els notables de la vila plantejaren construir una carretera transversal del Vallès que comuniqués Sabadell amb Granollers. La proposta va ser rebutjada. Tanmateix, Feliu Vilarrúbies, diputat provincial pel districtes de Sabadell-Terrassa, va pactar amb la Diputació de Barcelona la construcció d’una carretera de Sabadell a Caldes de Montbui que requeria bastir un pont per travessar el riu Ripoll. L’advocat i polític progressista Tomàs Viladot fou uns més ferms partidaris de la construcció d’aquesta infraestructura viària.

L’any 1860 la Diputació de Barcelona acceptava fer-se càrrec de les dues terceres parts del cost de la construcció del Pont de la Salut; l’altra part, seria sufragada per l’Ajuntament de Sabadell. Sota l’alcaldia de Josep Romeu Sans, l’obra fou projectada per l’enginyer Elzeari Boix i executada pel reputat mestre d’obres sabadellenc Josep Antoni Obradors per un cost de 379.840 rals, tot i que al final pujà als 429.694 rals.

El Pont de la Salut té set arcades de mig punt de 12 m de llum cadascuna, sostingudes per gruixuts pilars. La seva alçada és de 17,15 metres. Té 132 metres de llargada i 5,20 metres d’amplada. Està format per set arcs de mig punt recolzats en sis grans pilars rectangulars, amb tres repeus. Damunt dels arcs hi ha un fris decoratiu, de banda i banda, amb petits relleus de cubs. El material de construcció emprat fou el maó per als arcs i els pilars, la pedra calcària arrodonida als costats menors a la base i pedra conglomerada per a la massa del pont.

Tribut de sang

Les obres començaren al gener de 1862. La construcció del pont va donar feina a molts peons i paletes; però, com observa Miquel Carreras, “sembla que les obres excitaren el riu, que en la riuada del 12 de maig es va endur la pedra preparada per la construcció i va tapar els clots dels fonaments i, en la del 15 de setembre, va enderrocar tres dels pilars de dos metres d’alçada i se’n va emportar les bastides”. Marian Burguès, amb major sensibilitat que Carreras per les qüestions socials, escriu:

“A l’última arcada es pagà el tribut de sang que sol acompanyar tota obra gran. Dos fadrins fusters que posaven els sindris per bastir-los d’obra moriren en mig de l’enrunament de vigues i taulons esfondrats. L’empresari de les obres, l’Escriu, s’acredità amb la construcció de la Salut “.

A finals de 1863 s’acabava la magna obra. El 31 de gener de 1864 es celebrà la cerimònia de recepció provisional coincidint amb l’obertura del sector de la carretera de Sabadell al pont. A l’acte d’inauguració s’instal·là una placa de marbre a cada estrep del pont. La del sud amb l’escut de Sabadell i de la Diputació de Barcelona i la del nord amb la inscripció: Año 1863. Construido durante el reinado de Isabel II a quien la dedica la Diputación Provincial. Els dos marbres foren destruïts a la Revolució Gloriosa de setembre de 1868 que enderrocà a Isabel II.

Per immortalitzar l’esdeveniment. la Diputació encarregà a l’empresa barcelonina Fotografia Universal dues instantànies de l’obra, realitzades pel fotògraf francès, Desiré Corbin i dedicades personalment a Tomàs Viladot. De fet, són les primeres fotografies d’un indret de la ciutat (més info: ‘Els pioners de la fotografia‘).

La carretera continuà en direcció a Sentmenat on s’arribà a principis de 1865, però va trigar 25 anys més en fer-ho fins a Caldes de Montbui. El pont va ser ampliat al 1953 per adaptar-ho a l’eixamplament de la carretera. Ara la superfície de trànsit és més ampla que la base.

Can Titoles i els suïcides

La construcció del pont de la Salut va ser determinant per a la projecte del nou cementiri municipal a l’altra banda del riu. Les obres començaren el 23 de març de 1863 i fou inaugurat el 26 de juny de 1864. ja que el del Taulí s’havia quedat petit (més info: ‘Els tres cementiris‘). Llavors es va posar de moda entre la burgesia la conducció dels difunts amb cotxes fúnebres cap al cementiri i la construcció de luxoses tombes i panteons.

D’altra banda, l’any 1882, s’inaugurava el nou temple del Santuari de la Salut per acollir els Aplecs cada cop més multitudinàries. L’església, dissenyada per l’arquitecte municipal Miquel Pascual Tintorer, es bastí sobre les ruïnes de l’obra que s’esfondrà, quan estava quasi acabada en la tempesta de la nit del 27 al 28 de gener de 1877, i que havia de substituir la vella ermita de Sant Iscle i Santa Victòria.

A l‘entrada del pont, per la banda esquerra -ens diu Burguès- “s’hi bastí una gran barraca on venien queviures i begudes. El rudimentari establiment fou batejat amb el nom de Can Titoles. Algun poeta anònim escriví amb carbó a la seva façana aquesta quarteta:

Si sentiu olor de vi,
si sentiu xiular cassoles
no ho trobeu estrany que aquí
governa lo gran Titoles”.

La taverna era freqüentada per traginers i carreters. Ara, amb el pont, els carros tirats per cavalleries, com els que es poden veure a les passades de Sant Antoni Abat, s’estalviaven una pujada i baixada ben costeruda i evitaven els perills de travessar el riu quan anava molt crescut. 

Gairebé des de la seva inauguració el pont de Salut va ser el lloc triat pels suïcides. Tant és així que anar al pont de Salut esdevingué a Sabadell un sinònim de voler llevar-se la vida. El mateix Titoles va ser durant molts anys l’encarregat d’avisar la policia en cas de mort o de prestar els primers auxilis a les persones que s’havien llençat al buit però que encara estaven vives.

Bibliografia

BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Sallent impressor, Sabadell, 1929,
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens (1788-1868) Vol. I, Edicions, Riutort, Sabadell, 1975.
GONZÁLEZ RUIZ, David. Objectiu Sabadell. Història de la fotografia (1860-1936), Ed. Efadós. El Papiol, 2023.
LARROSA i PADRÓ, Manel. La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell (1845-1900),  Nova Biblioteca Sabadellenca, 1986.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1936). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.

Foto portada: el Pont de la Salut, cap el 1925. R. Cabrera. Al costat, la taverna de Can Titoles.