Foto portada: Xavier Ciuró Bisbal, una de les víctimes de la pandèmia de la Covid-19 a Sabadell. Autor: cedida.

Xavier Ciuró: el divertit corredor d’assegurances amant de la història

Xavier Ciuró Bisbal va entomar el coronavirus com ho va fer amb la vida: amb bon humor i optimisme. Encara ingressat a l’hospital explicava acudits, es feia fotos amb la dona i les passava a la família i els amics per mostrar-los que estava bé i fins al final no dubtava que milloraria. 

Un home de Sabadell, nascut l’estiu de 1946, que va fer estudis de Farmàcia i venedor d’assegurances durant la major part de la seva carrera professional. A mitjans dels anys 60, en una festa al Casino de Cerdanyola va conèixer qui seria la seva dona, Maribel Meytadier, amb qui va tenir tres fills, i sis nets: “jo llavors tenia 17 anys acabats de fer i ell 19. Jo soc de Ripollet i al cap d’un temps ja vaig venir a viure a Sabadell”.

Amant de la història (“el portava de cap”), lector de la revista Sàpiens i catalanista, Ciuró era també un home implicat fora de feina, tant a l’escola dels fills com a altres activitats, com el club de bàsquet dels Maristes, on jugava un fill. Va ser un dels fundadors del Creu Alta Bàsquet i també era soci i habitual de la Penya Blaugrana de Sabadell, a la Gran Via. No hi vivia lluny, ja que residia al carrer Latorre.

“Era molt creatiu. De tot en feia un poema, una historieta, una auca, un escrit. Molt optimista, amb una gran memòria i xistós, podia explicar 50 o 60 acudits d’una sola vegada”, recorda Meytadir.

Tenia 73 anys i una mica de colesterol però “estava la mar de bé”. Recollia els nets a l’escola i hi passava llargues estones. Un dia per setmana dinaven a casa amb tots els nets. L’últim cop va ser el dia 11 de març. Tenia una mica de febre i havia agafat fred el dia abans. Res greu, pensava a l’inici. Tampoc quan estava una mica més cansat i es va marejar algun cop. Van parlar amb el CAP. Al visitar-lo van decidir dur-lo al Taulí en ambulància. Meytadier li va donar el mòbil i el carregador. Va ingressar el 18 de març. “Em va trucar i em deia que estava a urgències fent cua. Vam fer conya: fins i tot a l’hospital hem de fer cua”, recorda la vídua. Després va passar a un box i l’endemà a planta. Es trobava prou bé i no li faltava l’aire. “Vaig poder anar-lo a veure i vam estar com una hora i mitja junts. Vam riure i no semblava greu. Fins i tot ens vam retratar i vam enviar la foto als fills i als amics”. Era dijous 19 de març.

“Dissabte em truca i em diu ‘estic a l’UCI’. Ni ell ni jo enteníem res. Cada hora o així em trucava i parlàvem. Em va dir que així estaria més controlat”. Al dia següent va empitjorar: li feien mal les cames, l’esquena, tot el cos. Seguia trucant la dona i parlant amb ella: “un d’aquests dies mentre parlava amb ell una infermera per l’altaveu em van dir que no el truqués més perquè quan deixava de parlar amb mi s’ofegava. A l’acabar la trucada em va dir ‘què hi farem’. Va ser l’últim que em va dir: ‘que hi farem'”.

Ciuró va estar 22 dies a la Unitat de Cures Intensives. El van sedar i posar boca terrosa per respirar millor. “Dins la gravetat sempre ens van donar esperances que es despertaria. Però el virus se li va passar a la sang i després al ronyó. Un dia la doctora, plorant, ens va dir ‘els curem d’una banda i se’ns espatlla una altra’. Ciuró no es despertava. La família va poder entrar a l’UCI amb els fills. El van veure adormidet. El 10 d’abril els metges els diuen que s’està morint: “vam tenir esperança fins al final però no va poder ser”. Francesc Xavier Ciuró va morir el dia 11 d’abril.

Malgrat la soledat i el confinament, la família va poder tenir el que seria una cerimònia de comiat. “El personal del crematori ens va deixar posar un ram de roses del jardí de la meva filla sobre la caixa. I vam posar la seva cançó favorita, Le Mer, de Charles Trenet. Hi estic molt agraïda”, diu Meytadier. La família farà una cerimònia al setembre o octubre, conjuntament amb la consogra de Ciuró, Pilar Codina, que va morir durant la pandèmia, el 25 de març.

Perquè no eren números, perquè tenien una història, perquè les víctimes d’aquesta pandèmia tenen nom i cognom. Mereixen el record que la pandèmia els va negar. Aquest és el nostre record a les víctimes de la Covid-19. Anirem ampliant les semblances cada dia. Si voleu contactar, si coneixeu o sou familiars d’algun difunt per la Covid-19 i ens voleu explicar la seva història, podeu fer-ho a l’adreça redaccio@isabadell.cat. 

Més informació: 

Comments are closed.