Presentem una panoràmica de les nombroses publicacions satíriques, la majoria d’efímera existència, que proliferaren des de finals del segle XIX a començaments del segle XX i que gaudiren de gran popularitat.
Des de la dècada de 1880 sorgeixen una munió de revistes satíriques i humorístiques. Davant les restriccions a què estava sotmesa la premsa ‘seriosa’, aquestes publicacions disposaven d’una major permissivitat. Uns setmanaris que resulten una eina imprescindible per apropar-nos als costums, el clima social i polític de l’època. També, són molt interessants des del punt de vista filològic, doncs a través de les seves pàgines podem copsar l’ús i l’evolució del català popular que es parlava en aquells anys.
Devem a Joan Puig Pujol (1972) i Gisela Figueras Cifuentes (2006) un inventari de les publicacions periòdiques sabadellenques des de 1853 que ens permeten una primera aproximació sobre un tema que requeriria un estudi específic i acurat. Les fonts del primer són l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), llavors dirigit per mossèn Ernest Mateu, la col·lecció particular de Joan Baptista Lladó i Figueres i l’hemeroteca de Joan Llonch Salas. La segona treballa sobre un buidat dels fons de l’hemeroteca de l’AHS.
Els primers setmanaris humorístics
La primera publicació satírica esmentada per Puig és La Correspondencia De’n Nyoca (1880) un full imprès del que no s’ha conservat cap exemplar. Nyoca era un terme que popularitzà el periodista, Manuel Ribot i Serra, fundador de la conservadora Revista de Sabadell, per a referir-se càusticament a la ciutat. El 15 de juliol de 1882 va aparèixer Ja som cuatre, setmanari bilingüe, crític-satiric, amb redacció al carrer del Pedregar 27, imprès per Magí Ribera i on destaquen les caricatures del dibuixant Krup. La capçalera respon a que llavors es publicaven a la ciutat tres periòdics: Los Desheredados, El Conciliador i Diario de Sabadell, tots ells en castellà.
Aquest mateix any, a l’octubre, apareix La Pubilla, setmanari humorístic, imprès per Ribera, del qual tampoc s’ha conservat cap exemplar, però que és citat per altres publicacions de l’època. A parer de Puig, segurament hauria estat suspès i substituït per La Pubilleta que va sortir també a l’octubre de 1882, amb redacció i administració al carrer del Pedregar, 17 i imprès per J. Baqués i fills. El seu fundador i director fou l’escriptor sabadellenc Evarist A. Saló amb dibuixos signats per Palermo. Aquesta va ser, d’altra banda, la primera publicació periòdica redactada íntegrament en català.
Una altra publicació, Figuras y Figurones de Sabadell, no va arribar a veure la llum, malgrat que la seva sortida imminent va ser anunciada al Diario de Sabadell el juny de 1883 com bisetmanal caricaturesc; un projecte que potser ara podria ser rescatat. L’abril de 1886 es publicà el primer número del setmanari L’Ase de Mamet. La capçalera responia a un tal Mamet que, segons Marian Burguès, s’encarregava de recollir les escombraries amb un burret que era el seu company inseparable.
D’altra banda, el 4 de maig de 1887 aparegué el quinzenal satíric Lo Polisson que es conserva a l’AHS. No succeeix el mateix amb La Regadora, apareguda a l’any 1889, del qual no queda cap exemplar, però de la que hi ha referències a la premsa de l’època.
L’edat d’or de la premsa satírica
Una publicació satírica de gran èxit va ser el setmanari Lo Gitano Blanch: periòdich setmanal humorístic amb gravats y escrit en català del qu’ara’s parla, el primer número del qual data del 9 d’agost de 1890. Amb redacció i administració al carrer de Sant Pau i després en el carrer del Sol, va ser imprès per l’impremta de Joan Comas i més tard per l’impremta de Ribera. En el setmanari apareixien caricatures signades per Faló. Puig dona per segura la participació de l’escriptor sabadellenc Plàcid Sagalès. El nom de la capçalera es justificava per afirmar que “a Sabadell tots som gitanos” i incloïa la secció gitanades. El 14 d’agost de 1891 va sortir La Trompeta, setmanari bilingüe humorístic-literari, amb redacció i administració al carrer de Gràcia, 42, imprès per Comas. La capçalera va ser dissenyada pel dibuixant Lladó, els textos, en prosa i vers, són d’escriptors sabadellencs del moment com Ramon Llei, Francesc Criach, S. Casas Roca, J. Got i Anguera, M. Gorró o Julià Tintorer.
Una de les publicacions satíriques de més llarga trajectòria va ser La Cotorra: setmanari agre-festiu, satírich y literari que aparegué el 12 de setembre de 1891, amb redacció i administració a la plaça Sant Roc, 19 i imprès per J. Comas. Des del seu primer número manifestà que “a dissipar lo mal humor del jovent dedicaré tots mos esforços i si logro distreu-re’l me veure completament satisfeta”. La Cotorra va aparèixer, sempre amb la mateixa capçalera, en tres èpoques. La primera del número 1 al 7. La segona, des del número 8, va ser dirigida per Enric Casellas (1893-1894). A la tercera època (1894-1895) el seu director fou Plàcid Sagalès que venia de Lo Gitano Blanch.
Un altra publicació satírica d’èxit va ser La Primavera: setmanari bilingüe humorístich-satírich y literari que aparegué el 30 d’octubre de 1892, imprès per també per J. Comas. En el seu editorial de presentació, titulat Quatre paraules, es podia llegir que “serà bilingüe per així donar cabuda a treballs catalans i castellans, puix que per més que estimem d’una manera extraordinària la nostra Catalunya, creiem que bo és freqüentar la literatura amb tota l’amplitud possible i, al mateix temps, donar varietat al periòdic”. L’any 1892 canvià el subtítol per setmanari bilingüe il·lustrat. A La Primavera col·laboraren nombrosos escriptors sabadellencs i es publicaven caricatures que, a parer de Puig, no eren de dibuixants de Sabadell, “possiblement clixés manllevats”.
La Llansadora, periòdic satíric, humorístic i literari, donarà una passada cada setmana va sortir el 18 de setembre de 1893, amb redacció i administració al carrer les Paus, 68 i posteriorment al carrer Concepció, 73. Va començar a ser imprès per Ribera i més tard per la impremta Rosell de Barcelona. A l’editorial del primer número, Compàs d’espera, es declara que “al fundar aquest modest periòdic nos hem procurat uns lentes quals cristalls tenen la particularitat de donar to de broma a totes les coses que per son índole especial s’ho mereixen, prometent, no obstant, treure’ns aquestes lentes per totes aquelles coses qual serietat es fassi recomanable, tractant-les, sinó amb coneixement de causa, amb la bona fe que ens serà peculiar”. Entre 1893 i 1894 sortiren nou números. L’any 1895 reaparegué per tornar a tancar al gener de 1896. Va ser editada i dirigida per Josep Puig i Cassanyes. La capçalera va ser dissenyada pel dibuixant Domènec Soler. Alguns articles es publicaven sense signatura o amb pseudònims com ara Pere Galindanya i Pepito Simbomba (Josep Puig i Cassanyes), Telesforo Pegadella (Pere Martí i Peydró).
Un altre setmanari satíric fou Los Espolsadors, periòdic setmanal, satíric clar i català que aparegué el 23 de maig de 1896, amb redacció i administració al carrer Calderón, 36 i des del número 3 al carrer Montserrat, 56. Primer fou imprès per la Impremta Tugas de Sabadell, després per la impremta La Publicidad de Barcelona i finalment per la impremta de M. Brossa de Sabadell. A l’article, El nostre programa, al primer número de la publicació, es deia: “Convençudíssim en grau superlatiu de què en aquesta ciutat impera escandalosament el més servil caciquisme, hem cregut convenient fundar aquest modest periòdic amb la notable intenció de contrarestar los fets d’aquests rastrers adoradors del bedell d’or, que ja en la premsa, ja en les taules de cafè, ja en reunions públiques, treballen descaradament pe atenuar los mèrits de tos els que sacrifiquen la seva existència per a implantar les més hermoses idees regeneradores”. La majora del seus textos anaven signats amb pseudònims que Puig no ha pogut identificar.
El mes de febrer de 1897 van sortir dues publicacions satíriques més. La primera, el 13 de febrer, Sabadell Cómico, setmanari il·lustrat, satíric i humorístic, amb redacció i administració a la plaça Sant Roc, 11 i imprès per Tugas. La capçalera i els dibuixos eren de Domènec Soler. Els textos, la majoria sense signar, estan dedicats a la crítica local, amb seccions com La Rambla de dia i La Rambla de nit, i versos satírics sobre la política municipal. Només van sortir cinc números del darrer del quals el 13 de maig de 1897.
A aquesta publicació li feia la competència Lo Full de Paper, periòdic intermitent, festiu-literari, el primer número del qual aparegué el 27 de febrer de 1897, imprès per Magí Ribera. Aquí es publicaven articles satírics i literaris, així com crítica d’espectacles, la majoria sense signar o amb pseudònims dels quals Puig només a pogut identificar a Pere Martí i Peydró (Telesforo Pegadella).
La Manxiula, setmanari satíric, va publicar-se entre novembre de 1898 i maig de 1899. Per referències d’altres publicacions es coneix el setmanari satíric La Fura, aparegut el 1899 del qual no es conserva cap exemplar. A l’igual que La Fadrinalla, efímer setmanari humorístic que aparegué el 1901.
Els quatre setmanaris del 1902
L’any 1902 va ser pròdig en l’aparició de publicacions satíriques que van córrer diversa sort. La Pedregada va aparèixer el 30 d’agost. “Redacció: als núvols. Administració: no n’hi ha”, imprès a la impremta de Canals Domènech. “Un periòdic pobre de recursos que sortirà de trascantó”. Només van publicar-se dos números. La Cantonada, periòdich granifuch sobrat de recursos que sortirà de frente, va sortir el 20 de setembre, com a resposta a La Pedregada. Sense adreça de redacció i administració, era imprès per la impremta Badia de Barcelona.
Guignol: periòdich humorístich, que “donarà una funció cada quinzena”, aparegué el 29 de novembre de 1902, amb redacció i administració a la impremta P. Tugas. La capçalera va ser dissenyada per Vicenç Miquel. Va fer la seva presentació, al seu primer número, amb aquests versos:
Heus aquí el nostre ideal:
qui no rigui fer-lo riure,
qui es dolgui endolcir-li el mal,
qui no visqui, fer-lo viure
Guignol publicava caricatures signades per L. Planas, Miquelet i Jan. Tots els textos anaven amb pseudònims i va desaparèixer al gener de 1903.
El Doctor Sátrapa: semanario satírico de buena ley, va sortir el setembre de 1902, de caràcter anticlerical. Segons mossèn Frederic Martí Albanell, només tenia per objecte “desprestigiar l’excelsa virtut del gran apologista i escriptor, el reverend Feliu Sardà i Salvany”.
Les darreres iniciatives
Posteriorment apareixeran altres publicacions d’aquesta mena. Picarol: setmanari humorístich-satírich, una mica banal (1908), va sortir el 14 d’agost de 1908, sense referències a la redacció i administració, era imprès per R. Ribera i Llovet, amb textos literaris i de temes locals.
El 4 de novembre de 1911 aparegué Sinem! setmanari satíric que sortirà si Déu i la redacció volen, cada dissabte, amb redacció al carrer Fra Luis de León, 67-69, imprès per la impremta Marcet i Figueras de Terrassa. La publicació d’orientació política catalanista, va canvia la capçalera per Sí…! Anem!, amb el mateix subtítol, redacció a la Rambla i imprès per V. Giner Santacreu. Quan portava 21 números publicats, el 4 de maig de 1912, tornà a canviar la capçalera per Pessigolles: setmanari satírich, sense dades de redacció i imprès per V. Giner Santacreu.
El 23 de desembre de 1911 va sortir el primer número de Manoy, setmanari humorístic, sense dades sobre redacció i administració, imprès per J. Sallent. Al primer número declaren que “Manoy no és intel·lectual, però àdhuc té idees. Com un anarquista romàntic, les seves paraules seran contundents i respectuoses. En les nostres planes les indiscrecions hi seran abundoses i entorn d’elles, les rialles picaran con mossegades de rata”. Els textos i els dibuixos anaven signats amb pseudònims.
Rialles, setmanari humorístic, aparegué el 23 de març de 1913, sense dades de redacció i imprès per J. Sallent. A l’article de presentació del primer número, Bon dia, es podia llegir: “bo serà a tot ésser, que en mig de la grisor d’aquesta nostra vida ciutadana, hi hagi un estereotip de tonalitats verdoses i acudits que pessigollegin la gorja i facin esclatar en sorollosa riallada”.
El Baranda aparegué el 18 d’abril de 1913 amb redacció i administració “dessota el pont” i imprès per Viuda de P. Turgas. La redacció estava formada per “un estol de joves disposats sempre i tothora a fer barrila” amb el lema de “riure, riure, riure”. Tots els textos van sense signar o amb pseudònims. La Viuda, que sortí el 15 de maig de 1915, sense adreça de redacció i administració, era imprès per la Impremta Sallent, i apareixia “contra l’opinió de la Lliga del Bon Mot de les Dames d’Estrapajosa”.
El Xerraire sortí 10 de juny de 1916 com a “portaveu de totes les manifesseres, de totes les xafarderies i totes aquelles que descuidant lo seu, es preocupen dels altres”. Imprès per J. Canals Domènech, sota la capçalera es podia llegir que “No hi ha redacció, ni administració, ni sentit comú, sinó molta llengua” i que la correspondència s’ha havia d’adreçar a l’apartat de correus d’El Trinxeraire. La seva declaració de principis, , Fem saber, s’afirma que publicaran “tot el que es diu a la fàbrica, al taller, a la Rambla, pels passadissos del teatre, pels racons foscos i amagats del cinema, per les taules de cafè on els tertulians posen un comentari irònic i mordaç a tot el que passa”. El articles són anònims o amb pseudònim.
El Cantaire, va sortir a l’octubre de 1916, sense adreça de redacció i administració, imprès per J. Canals Domènech. Tots els escrits van sense signar. L’Estevet: periòdic d’irreverències, de depuració social i millorament artístic, contrari a l’ambient morbós de la politicràcia i aburgesament de l’època, va sortir el 25 de maig de 1918, amb redacció i administració al carrer Pedregar, 15, imprès per la Impremta Ribera, només publicà tres números.
El 15 de juny del mateix any apareixia En Caimitu, publicació satírica, sense adreça de redacció i administració, imprès per Tipografia Ribera, va ser el darrer setmanari humorístic publicat a la ciutat. A la portada del seu primer número publicà una esquela mortuòria dedicada a la desaparició de L’Estevet i que seria premonitòria de la fi d’aquesta mena de publicacions a Sabadell.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa, 1868-1904. Ed. Riutort, Sabadell, 1977.
– Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res, 1904-1918. Ed Riutort, Sabadell, 1978.
PUIG i PUJOL, Joan. 86 anys de premsa local. Sabadell, 1853-1938, Ed. Riutort, Sabadell, 1972.
FIGUERAS i CIFUENTES, Gisela. Inventari de l’hemeroteca local: Publicacions periòdiques sabadellenques (1854-2004). Arxiu Històric de Sabadell, 2006.
.