Isabel Vilà

Isabel Vilà Pujol, sindicalista i pedagoga (1843-1896)

Tracem la semblança biogràfica d’una dona considerada la primera sindicalista catalana. Als darrers 14 anys de la seva vida va residir a Sabadell on va desenvolupar una important tasca pedagògica i està enterrada al cementiri civil de la nostra ciutat.

Isabel Vilà Pujol va néixer el 3 d’agost de 1843 a Calonge, filla de Segimon Vila Roure, taper de professió, natural de Calonge i de Teresa Pujol Armet, nascuda a La Jonquera. El matrimoni va tenir cinc filles, de les quals Isabel va ser la tercera. L’any 1856, quan Isabel tenia 13 anys, la seva família es traslladà a Llagostera, llavors un dels centres de la indústria del suro de Catalunya. Un any després, el 1857, el seu pare va morir deixant a la seva família en una situació econòmica molt delicada.

Així va començar a treballar molt jove i en les hores de lleure es dedicà a aprendre a llegir i escriure, ja que volia ser mestre d’escola, i visitar els malats del municipi. A la seva joventut va tenir relacions amb un jove de posició acomodada de Llagostera; tanmateix, com explica la seva tia Consol, el nuvi va intentar propassar-se amb ella per la qual cosa trencà la relació. Des d’aleshores refusà freqüentar els llocs de diversió. De fet, mai es va casar i va romandre soltera. D’altra banda, mai va deixar que la fotografiessin, per això l’única imatge que tenim d’ella és un dibuix a la ploma.

Del republicanisme federal a l’anarquisme

Isabel Vilà va comprometre’s en la vida pública arran de la Revolució Gloriosa (setembre de 1868). Així s’introdueix en els ambients sociopolítics del municipi i va assistir al míting que es celebrà el novembre de 1868 a càrrec del polític socialista Fernando Garrido i de l’etnòleg francès i anarquista Elie Reclus, germà del cèlebre geògraf Élisée. A partir de l’any 1869 comença a participar en les reunions dels republicans federals i al març del mateix any signà, juntament amb 800 dones de Llagostera, una petició on s’exigia l’abolició de les quintes, la separació entre Església i Estat i la llibertat de cultes.

El 6 d’octubre de 1869 participà com infermera en el fracassat aixecament armat anomenat El Foc de la Bisbal per instaurar la República Democràtica Federal. La insurrecció estava organitzada per tal que tres columnes empordaneses amb uns 4.000 efectius confluïssin a La Bisbal d’Empordà. Un dels dirigents de la revolta, el diputat Pedro Caimó, evoca en les seves memòries la presència d’Isabel:

Con los republicanos de Llagostera vino una joven de dicha población, llena de gracia y juventud, pues no habría cumplido los diez y ocho años (en realitat tenia 26 anys), llamada Isabel Vila, virtuosa y ferviente republicana, que desde largo tiempo se venía ocupando de proveerse de hilas, vendajes y todo lo necesario para la curo de los heridos en el campo de batalla (…) Su asidua asistencia a los heridos de La Bisbal, quedará siempre grabada en nuestra memoria”.

L’any 1872 abandona les files del republicanisme federal per adherir-se a la Federación Regional Española de la Internacional de los Trabajadores (FRE-AIT), més coneguda com La Internacional, i es dedicà a implantar-la al seu municipi i la comarca. Així, entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE-AIT de Llagostera i va tenir una actuació destacada en la constitució de la secció de tapers, paletes i sabaters. D’altra banda, el 30 d’agost de 1872 participà en un míting d’afirmació internacionalista i d’apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 en un altre a Llagostera.

La lluita per limitar el treball infantil 

Així mateix, s’implicà per tal que es fes complir l’anomenada Llei Benot que regulava el treball infantil. Aquesta norma prohibia que els menors de 10 anys treballessin, que els nens i nenes de 13 anys ho fessin més de cinc hores al dia, i establia  una jornada laboral de vuit hores pels joves compresos entre 13 i 14 anys i per les joves entre 14 i 17 anys. També, les fàbriques a més de quatre quilòmetres del poble havien tenir una escola a la que havien d’assistir, almenys tres hores al dia, els nens entre 9 i 13 anys.

La seva tenacitat per tal que aquesta normativa fos efectiva fou tan àmplia i vehement que a Llagostera li va posar el sobrenom d’Isabel cinc hores i van composar-li una cançó amb la següent lletra:

No hi ha dones al món,
com les de Llagostera,
que pels republicans
varen portar bandera.
No hi ha dones a món,
Com la Isabel “cinc hores”
que pels republicans,
va caminar vuit hores.

A banda d’aquesta reivindicació, liderà una campanya per exigir una biblioteca i un local per a l’educació de la classe treballadora.

L’exili a França

La seva activitat política i sindical comportà una dura campanya d’injúries i calumnies contra ella i moltes pressions de la burgesia per tal de tancar la federació local. La il·legalització de l’AIT, el 1874, després del cop d’Estat del general Pavía, comportà una ordre de detenció contra ella que decidí exiliar-se a França.

Una nena entre telers, l'any 1908, a Estats Units. Vilà va lluitar per limitar el treball infantil.
Una nena entre telers, l’any 1908, als EUA. Vilà va lluitar per limitar el treball infantil.

Mitjançant uns amics de la seva mare, la família Muntada, s’instal·là a Carcassona, on romandrà sis anys. Els Muntada, originaris de La Jonquera i que gaudien d’una posició econòmica folgada com a fabricants de taps de suro, li donaren feina com a comptable de la seva fàbrica que compaginà estudiant per obtenir el títol de magisteri. Tanmateix, la seva negativa a casar-se amb August, hereu dels Muntada, quan portava quatre anys convivint amb ells, determinà que abandonés la seva residència i entrés a treballar com a professora de castellà de l’escola Pension Drolette de Carcassona.

L’any 1880 decideix tornar a Catalunya, però no a Llagostera on residia la seva família, sinó a Barcelona. El seu cunyat, Esteve Vilar Vilaseca, tenia un parent a Barcelona que regentava un col·legi de nens, interns i externs, a la plaça Catalunya. Aquest va acollir-la a casa seva i va trobar-li feina de professora particular de francès a domicili. Posteriorment, amb els seus estalvis, va establir el Colegio Franco-Español al carrer Consell de Cent.

La tasca pedagògica a Sabadell

La seva fama com a docent laica arribà a Sabadell que llavors comptava amb uns 20.000 habitants i estava en plena expansió industrial. El 1881, Joan Salas Anton, republicà i maçó, es desplaçà a Barcelona per proposar-li la direcció de l’Escola Laica de Nenes de Sabadell, regida pels principis de la Institución Libre de Enseñanza (ILE), depenent del Círcol Republicà Democràtic Federal i ubicada als baixos de l’entitat, llavors al carrer Les Planes, 11. Isabel Vilà va acceptar l’oferta amb la condició de poder anar un cop a la setmana a supervisar la feina al seu col·legi de Barcelona i el gener de 1882 s’establi a la ciutat. Tanmateix, aquesta fórmula no funcionà; finalment, decidí vendre el centre docent de Barcelona i romandre a Sabadell.

Joan Salas Anton a la seva juventud
Joan Salas Anton a la seva juventud

L’Escola Laica de Nenes es dividia en classes de pàrvuls, elemental i superior. El seu programa d’estudis combinava coneixements teòrics i pràctics. Així, a banda de la lectura, escriptura, aritmètica i geometria, s’ensenyava economia domèstica, costura, sargit, composició i arranjament de roba, cuina i confecció. També, s’impartien nocions de confecció de flors artificials, pintura, floricultura, solfeig i piano, francès i italià, poètica i declamació. Unes assignatures considerades a l’època com adients per a la formació femenina.

Vilà, que fou una de les primeres dones d’Espanya en dirigir una escola, es trobà amb l’hostilitat dels sectors reaccionaris de la ciutat, encapçalats per Fèlix Sarda i Salvany, que edità l’opuscle Escuelas laicas, es decir, escuelas impías. Al març va haver d’enfrontar-se a la dimissió de tres mestres totes elles espiritistes, encara que Isabel Vilà també ho fos. D’altra banda, va haver de combatre la manca de recursos econòmics ja que l’escola no gaudia cap mena de subvenció ni ajuda institucional. Per això, s’organitzaren balls i vetllades literàries. Tanmateix, a l’estiu de 1883, les finances del col·legi s’havien esgotat, agreujades per les repercussions de la Vaga de les Set Setmanes. De fet, la Junta Directiva del centre va plantejar-se clausurar-lo. Només la ferma voluntat d’Isabel va impedir-ho. Segons la seva neboda, Roqueta, aquesta va ser la seva resposta:

“No serà dit de mi que en unes circumstàncies tan crítiques abandoni Sabadell, abans s’haurien de quedar el meu cos. Em faig càrrec del col·legi”.

Per diverses cròniques periodístiques sabem que el 1886 el centre continuava funcionant. Isabel residia en una habitació al mateix immoble de l’escola i no percebia cap retribució econòmica. L’any 1887 el Cercle Republicà Federal (CRF) decidí traslladar-se a un edifici més ampli al carrer Jardí. En principi, tot semblava apuntar que l’Escola Laica de Nenes també es traslladaria a la nova seu. Tanmateix, quan arriba l’hora de fer-ho, va rebre una notificació en què se li comunicava que la Junta Directiva havia determinat “substituir-la per altre professora perquè no estaven segurs de si estaria contenta de les habitacions que li havien destinat”. Al mes, La Cooperativa La Sabadellenca, per ampliar les seves instal·lacions, va realitzar una oferta per adquirir l’immoble del Círcol al carrer Les Planes on als baixos hi havia l’escola.

Aquest fou un cop molt dur per Isabel, agreujat pel fet que el 1895, quan les organitzacions progressistes de la ciutat decidiren revifar l’ensenyament laic, no comptessin amb ella. Sembla ser que, al final de la seva vida, a banda de l’espiritisme, va experimentar una certa deriva religiosa cap el protestantisme i cap un cert misticisme que no va agradar als sindicalistes.

Malgrat les dificultats de tota mena, va muntar una escola al carrer Sant Cugat, 2 on també tenia el seu domicili. Al Registro General de Escuelas Privadas de 1ª Enseñanza, que l’Ajuntament de Sabadell elaborà el 1894 per ordre del Ministeri de Foment, Isabel Vilà figura com a titular d’un centre amb 40 alumnes dedicat a l’ensenyament elemental gratuït.

Isabel Vilà va morir el 23 de desembre de 1896, amb 53 anys, al seu domicili del carrer Sant Cugat, víctima d’una “apoplegia cerebral”, segons consta al Registre Civil. L’endemà, vigília de Nadal, fou enterrada al cementiri civil de Sabadell, conegut com el “cementerio de los disidentes”, acomiadada pels nombrosos amics que havia fet a la ciutat.

Homenatges pòstums  

A la Segona República, l’Ajuntament de Llagostera va dedicar-li un carrer que fou eliminat pel franquisme. Restaurada la democràcia, el ple municipal del 12 d’abril de 1995 d’aquest municipi li dedicà una plaça en la urbanització de Santa Eugènia de nova creació; també hi ha carrers i places amb el seu nom a Palafrugell, La Bisbal d’Empordà, Calonge, Girona i Barcelona. A Sabadell se li dedicà una plaça el novembre de 2004 al barri de Can Puiggener.

A Sant Feliu de Guíxols existeix l’Associació de Dones Isabel Vila, que desenvolupa tasques solidàries. Des del 2000 es realitza la Caminata Memorial Isabel Vilà, organitzada per un grup d’entitats, sindicats i associacions excursionistes, en commemoració de la marxa que es va fer des de Llagostera fins La Bisbal a la revolta del Foc de la Bisbal. El 2005, el filòleg, Toni Strubell publicà l’obra teatral, Isabel, Cinc Hores, basada en la seva vida i el 2013 s’estrenà el musical de Kim Planella, IsaVel, també inspirat en la seva figura.

Bibliografia

DELGADO, Buenaventura. La Institución Libre de Enseñanza de Sabadell. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, XXXII, Sabadell, 1979.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, Informe de l’oposició. República i acció directa, 1868-1904. Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
FERRER i GIRONÈS, Francesc. Isabel Vilà. La primera sindicalista catalana. Viena Edicions, Barcelona, 2005.
MASANÉS, Cristina. Qui va ser Isabel ‘Cinc hores’? Sapiens, n. 148, octubre 2014.
SERRANO, Jordi. Joan Salas Anton. Cossetània Edicions, Valls, 2011.