Aquí abordem el període en que el futur president de la Generalitat republicana fou elegit diputat en dues ocasions a les Corts espanyoles pel districte de Sabadell. Això va significar un punt d’inflexió en la seva carrera política, projectant-lo com un dels principals dirigents de les esquerres catalanistes.
Lluís Companys i Jover va néixer el 21 de juny de 1882 a El Tarròs (Urgell), en una família per la branca paterna de terratinents i que per la branca materna tenia orígens nobiliaris ja que ostentava la baronia de Jover. Aquí no entrarem en la seva dilatada carrera política, sinó únicament en el període durant el qual fou diputat per Sabadell.
Companys va presentar-se a les eleccions al Congrés dels Diputats pel districte de Sabadell després de l’assassinat, l’1 de desembre de 1920, de Francesc Layret que havia guanyat l’escó a les eleccions generals de l’1 de juny de 1919. Per tal de cobrir la seva vacant es convocaren comicis el 19 de desembre de 1920.
En aquells moments Lluís Companys era regidor de l’ajuntament de Barcelona, però estava deportat i empresonat a la fortalesa militar de la Mola de Maó (Menorca), juntament amb d’altres dirigents sindicals i republicans. Després de l’enterrament de Layret, el setmanari L’Avenir, que havia estat fundat el 30 d’octubre de 1920 i estava dirigit per Layret, proposa a Companys com candidat dels republicans. Aquest va acceptar l’oferta i fou ratificat en una assemblea multitudinària. L’Avenir era l’hereu del setmanari Sabadell Federal, editat per Círcol Republicà Federal (CRF), que en diverses etapes s’havia publicat entre 1913 i 1917. Al guanyar l’acta de diputat, Companys fou nomenat director de la revista, encara que el seu nom no figurés a la capçalera, sinó únicament que havia estat fundat per Layret. En aquesta publicació s’hi troben nombrosos escrits de Companys, així com reproduccions de les seves intervencions parlamentaries.
La campanya de les generals de 1920
El 15 de desembre de 1920, en la portada de L’Avenir es publiquen dos articles. Un titulat Les esquerres de Sabadell en peu de guerra i un altre titulat Lluís Companys i Jover. El nostre candidat on es pot llegir: “Ve a Sabadell amb el dol de la mort d’En Layret que fou per ell el seu germà gran. Ve a recollir un herència de sang: ve a ocupar un lloc de perill. És el seu destí. En Layret, viure sols per la lluita. I per la lluita més noble i més santa: la de la Llibertat dels pobles i dels homes”.
Al mateix exemplar es publica el manifest Al Poble de Sabadell, signat per la Joventut Republicana Federal on s’insisteix en els aspectes comuns entre Layret i Companys i es convoca un míting al Teatre Cervantes pel dia 17 de desembre. També es celebraven actes polítics als pobles de la circumscripció de Sabadell com Santa Perpètua, Cerdanyola o Palau en un clima de gran efervescència. Companys, empresonat a Maó, no va participar en la campanya de la candidatura que aplegava als federals del CRF, als republicans radicals d’Alejandro Lerroux, i al Partit Republicà Català (PCR) de Layret i Marcel·lí Domingo.
Com a les anteriors eleccions, la dreta va presentar-se dividida en dues candidatures. La Lliga Regionalista va nuclear una coalició, anomenada Bloc Nacionalista, que aplegava Acció Catalana, Acció Catòlica, Centre Català, l’Acadèmica Catòlica i els Lluïsos, presentant com a cap de llista al prohom catalanista i molt conservador Manuel Folguera i Duran. Aquesta coalició va estar construïda per Ramon Picart i Felip, cap de la Lliga a Sabadell, president de la Unió Patronal i home fort de l’Acadèmia Catòlica del Diari de Sabadell, publicació que abocà tots els seus esforços en recolzar a Folguera i Duran, i que també comptà en menor mesura amb el suport de la conservadora Revista de Sabadell. Per la seva banda, els monàrquics espanyolistes presentaren a l’industrial i cacic polític local Enric Turull Comadran en la candidatura Unión Monárquica Nacional (UMN).
El Bloc Nacionalista, sota el lema Per Catalunya, per Sabadell va posar tota la carn a graella per derrotar Companys. Les oficines de la Lliga obrien des de les 9 del matí fins a mitjanit i les del Centre Català de les 10 del matí a les 12 de la nit; així mateix, es celebraren mítings en tots els pobles del districte electoral com Sentmenat, Santa Perpètua, Barberà, Castellar o Cerdanyola. El Bloc Nacionalista va acusar a Companys de comunista, espanyolista i anticatalà. Així es feren circular històries terribles i truculentes sobre les atrocitats dels bolxevics i es repartiren senyeres a les escoles demanant als infants que pressionessin els seus pares a votar “per Catalunya”. Folguera va ser presentat com el “vot de la llibertat de Catalunya” i del triomf de la “consciència catalana”. Així mateix, des del Diari de Sabadell s’encetà una dura campanya contra Turull, acusat de dividir el vot de la gent d’ordre i de preferir un “bolxevic que un nacionalista”. La candidatura de Folguera i Duran comptà, a més del suport del Diari de Sabadell i de la Revista de Sabadell, del diari La Veu de Catalunya, òrgan nacional de la Lliga. Així el dia 16 de desembre, a l`editorial de la pàgina dedicada a la campanya electoral, titulat Creix l’entusiasme, es pot llegir:
“El districte de Sabadell és saturat d’entusiasme per la candidatura nacionalista. Arreu es respiren aires de victòria (…) els catalans de Sabadell són dirigits pel seu cor de bons fills de la terra i tenen la voluntat ferma i decidida de vèncer, i sentim desitjos de confondre amb una vergonyosa derrota als que tenen la gosadia de pretendre vexar el districte posant als peus del comunisme”.
Tanmateix, els resultats electorals atorgaren una clara victòria a Companys:
- Vots a Sabadell. 2.357 per a Companys, 2.053 per a Folguera i 643 per a Turull.
- Vots als pobles del districte: 1.175 per a Companys, 1.050 per a Folguera i 405 per a Turull.
- Total de vots: 3.532 per a Companys, 3.103 per a Folguera i 1.048 per a Turull.
El 25 de desembre, L’Avenir publicà l’article d’anàlisi La jornada electoral del diumenge. Esclatant triomf de les esquerres, on s’escriu:
“El poble i el districte de Sabadell va demostrar per mig (sic) del sufragi, ja que no pot fer-ho d’altra manera, la condemnació més rotunda a la política de repressió governativa i burgesa (…) amb un cens electoral amanyat, on no hi consten la immensa majoria dels obrers; amb la compra escandalosa de vots per part dels partidaris d’ambdues candidatures, la nacionalista i la maurista, i la coacció i el suborn dels ajuntaments i autoritats dels pobles del districte. No obstant i això no varen poguer evitar que la nostra candidatura, la del l’il·lustre deportat En Lluís Companys obtingués una esclatant victòria”.
En sentit contrari es posiciona el Diari de Sabadell. Acusà Turull, en l’article L’obra funesta, d’haver propiciat el triomf de Companys:
“S’ha consumat l’obra funesta i vergonyosa de la UMN, la tenim, és a dir, té el districte de Sabadell, un diputat comunista gràcies a n’aquesta obra de la gent que dient-se d’ordre, no n’és ni en fa ni en sap fer”.
El 21 de desembre, dos dies després dels comicis, tornà a la càrrega contra els monàrquics de la UMN en l’article, Èxit esclatant, on s’afirma:
“Mentre el senyor Martínez Anido actua contra el sindicalisme, el senyor Turull amb els seus diners o amb els del govern mateix, qui sap, està treballant per a que puguin tornar lo més aviat possible los detinguts. Tot lo que el governador i els sometents arreglen, el senyor Turull ho espatlla”.
Tot plegat es tracta a més d’una prova addicional del suport de la Lliga al pistorelisme impulsat des de la patronal catalana (més info: ‘Els anys del pistolerisme 1‘ i ‘Els anys del pistolerisme 2‘. De fet, la derrota de Folguera a Sabadell fou una taca en unes eleccions que a Catalunya significaren una important victòria de la Lliga i on els republicans federals només assoliren les actes de Tortosa, La Bisbal i Figueres.
La tasca de Companys com a diputat per Sabadell el projectà com una de les figures més destacades de les esquerres catalanes. De fet, alguns historiadors apunten que això marcà un punt d’inflexió en la seva trajectòria política. Entre les seves memorables intervencions parlamentàries destaquen les denúncies contra el pistolerisme de la patronal catalana amb el suport del govern civil, les seves brillants requisitòries contra la pena de mort i les abrandades crítiques a la guerra del Marroc, especialment punyents després del desastre d’Annual (1921) que costà la vida a 13.000 soldats espanyols.
La Unió de Rabassaires
Durant el període que fou diputat per Sabadell es fundà la Unió de Rabassaires de Catalunya amb l’objectiu de portar la lluita sindical al món rural, especialment del sector vitícola. ja fossin parcers, arrendataris o rabassaires, jornalers o petits propietaris. A parer de l’historiador Josep Maria Figueres, “si aquest (Companys) no hagués estat escollit diputat per Sabadell el 1920, el naixement i consolidació de la Unió de Rabassaires hauria estat sens dubte molt més dificultosa”. De fet, l’origen d’aquesta organització té una notable empremta sabadellenca ja que arrenca de la Comissió de Rabassaires de la Comarca de Sabadell que havia estat impulsada per Layret.
L’any 1921 Companys dedicarà grans esforços per organitzar-la i va començar a posar-se en marxa amb l’assemblea provincial de societats rabassaires organitzada per la delegació de Sabadell. L’assemblea constituent de la Unió de Rabassaires va tenir lloc el 6 d’agost de 1922 a Barcelona. Encara que Companys refusà la presidència d’honor, va formar part de la seva direcció juntament, entre d’altres, dels sabadellencs, Astra Janer i Amadeu Aragay. El 15 d’octubre de 1922, Companys passà a dirigir el setmanari La Terra. Revista Popular Agrària que era l’òrgan de la Unió.
Amadeu Aragay i Daví, molt vinculat a la seva trajectòria política, fou el principal responsable de la comissió organitzadora del primer congrés dels treballadors del camp de Catalunya, celebrat el 15 de gener de 1923 i que aplegà 3.000 pagesos. Aragay havia iniciat la seva carrera política al Partido Republicano Radical (PRR) d’Alejandro Lerroux, del qual va ser regidor de l’Ajuntament de Sabadell (1911-1914); però va distanciar-se progressivament dels radicals. A la Segona República s’afilià a ERC, sent elegit regidor per l’Ajuntament de Barcelona i diputat per aquest partit a les Corts espanyoles els anys 1931 i 1933. Aragay va tenir una gran influència en la Unió de Rabassaires de la qual fou secretari general del 1924 al 1936.
Denúncies contra la corrupció
Companys va celebrar un acte al local dels republicans radicals de Sabadell, el 23 de setembre de 1921, on va denunciar la corrupció de l’Ajuntament de Sabadell governat per la Lliga. Així va exposar la crítica situació de la hisenda municipal:
“Ha perdut tot crèdit. De manera que ningú fiaria una pesseta a l’Ajuntament de Sabadell (…) El pressupost del municipi és d’un milió i mig de pessetes i el dèficit és d’un milió quatre-centes mil pessetes. I aquest dèficit és (…) per mala administració (…) Resulta que s’han gastat 70.000 pessetes en la construcció d’una claveguera que no ha servit mai…Resulta que es van emmanllevar 50.000 pessetes per comprar una casa destinada a Escola de Comerç, una casa que s’ha d’enderrocar tota. Les pessetes encara es deuen i la casa ha quedat de la mateixa manera, de forma que ens hem quedat sense escola. Resulta –va continuar- que per la casa del cementiri, que pertany a una Junta Mixta, i que tots poden comprovar que no val més de vuit o nou mil pessetes s’han donat 28.000. Resulta que l’edifici on hi instal·lada l’Escola Municipal de Música, és propietat d’un particular i l’Ajuntament va arrendar-lo amb la condició de fer-hi les reformes necessàries. Aquestes reformes han costat al municipi 18.000 pessetes, i paguen un lloguer de 800 a l’any, amb l’agravant de què, en virtut de la contracta, d’aquí a quatre anys el propietari ens pot treure. Aquesta contracta la va fer l’alcalde. Un edifici a propòsit no ens hauria constat més i seria de la ciutat. És una immoralitat ser alcalde i ser, ademés, assessor de companyies i empreses que tenen interessos relacionats amb el municipi”.
L’articulista de L’Avenir, davant les denúncies de Companys, extreia la següent conclusió: “L’ideal nacionalista ha sigut una tapadora per a medrar en política i prosperar en negocis sospitosos. L’espiritualitat catalana ha sigut sotmesa per la materialitat i el mercantilisme de la burgesia avariciosa i cruenta. Han fet, amb el nom nacionalista, un partit d’extrema dreta, cruel, amic de repressions, perseguidor d’obrers (…) El nom de Catalunya ha sigut cobertora d’ambicions i passions i d’extremismes de sacristia”.
Un altre fosc assumpte, denunciat per Companys. fou el de l’agència Custos, formada pel regidor Joan Llobet i diversos funcionaris municipals que mitjançant el pagament de quantitats, que anaven entre les 1.500 i 3.000 pessetes, tramitaven expedients d’inutilitat pel servei militar. Entre els seus principals clients hi havia fills de fabricants i dos jugadors del Centre d’Esports Sabadell. L’afer tenia una gran importància ja que molts reclutes eren enviats a combatre al Marroc amb gran perill per a les seves vides. L’assumpte fou denunciat pel regidor republicà Jaume Ninet, al ple municipal del 16 d’agost de 1921. Posteriorment es va saber que aquesta trama municipal subornava als metges militars. Malgrat la denuncia de Ninet al jutjat d’instrucció i algunes sancions als funcionaris implicats, no s’aconseguí la revisió dels soldats donats falsament per inútils. Finalment va ser necessària l’intervenció parlamentària de Companys que el 15 de desembre de 1921, interpel·là al ministre de la Guerra en els següents termes:
“Yo me permito rogar al señor Ministro de la Guerra que atienda la instancia del Ayuntamiento de Sabadell, en la que se pide que se decrete una revisión extraordinaria de todos los mozos concurrentes en Sabadell al reemplazo del 19 al 20, revisión que ya se ordenó respecto algunos, que no comparecieron, y fueron, sin embargo, vueltos a declarar inútiles. Confío que el ministro dará satisfacción al Ayuntamiento de Sabadell”.
Companys va protagonitzar diverses iniciatives per protestar a Sabadell contra la guerra del Marroc. El 24 de setembre de 1922 se celebrà a la seu del CRF de Sabadell una reunió política contra la guerra del Marroc que tingué un gran ressò fora i dintre a la ciutat. Al míting participaren el president de l’entitat, Isidre Viver, aleshores regidor de l’Ajuntament de Sabadell, Aragay, Ernest Ventós i el diputat Companys.
L’acte comptava amb la preceptiva autorització de les autoritats governatives, ateses les prohibicions que pesaven sobre els mítings relacionats amb el desastre d’Annual i l’exigència de responsabilitats polítiques a la jerarquia militar i al rei Alfonso XIII. Segons la crònica d’El Diluvio, el diari dels radicals: “el mitin fue autorizado, pero lo que luego pasó nos induce a sospechar que si no se denegó el permiso fue con el objeto de buscar una excusa para que pudiera atropellarse al público y quizás, personalmente, al diputado por Sabadell”. En efecte, a l’acte assistí el delegat governatiu qui va interrompre Companys tant bon punt va començar a parlar del Marroc. L’orador no es va immutar i va continuar la seva exposició. El delegat amenaçà amb suspendre el míting. De fet, a les portes de la sala i al voltant de la seu del CRF s’havia desplegat un fort dispositiu de la Guàrdia Civil. Així el delegat va cridar als agents que estaven a la porta per tal de suspendre l’acte, però aquests no li van fer cas. Companys continuà parlant malgrat les constants interrupcions del delegat qui, davant la passivitat dels guàrdies civils que estaven a la porta de la sala, va anar a buscar als que estaven al carrer. Mentrestant Companys va acabar el seu discurs recordant com els pares i mares que tenien fills al Marroc sabien del seu patiment per les seves cartes. El delegat governatiu, encara va atiar el conflicte i es plantà a la porta de sortida davant del públic en actitud provocativa. Des de la tribuna, Companys aconsellà als assistents calma, serenitat i evitar caure en provocacions.
D’altra banda, el diumenge 14 de gener de 1923 es celebrà una manifestació exigint responsabilitats pel desastre d’Annual, organitzada per la Joventut Republicana Federal. La marxa va sortir de la plaça de la Llibertat, actualment de Sant Joan, i estava encapçalada per Companys, tota la minoria republicana de l’Ajuntament, els regidors de dreta Gorina, Puig i Duran i una agrupació del Círcol Tradicionalista. No hi participaren ni els conservadors, ni la Lliga, ni els catalanistes de dretes, en un moment en què Francesc Cambó era ministre a Madrid. A l’arribar a l’Ajuntament, una comissió va lliurar un escrit on exigia la depuració de responsabilitats i el càstig als culpables del desastre. Publicacions d’esquerres de Madrid, com La Libertad i El Imparcial lloaren Companys, mentre que els diaris de dretes com ABC o El Heraldo de Madrid l’acusaren de fer una manipulació separatista.
Les eleccions del 1923
A les eleccions generals del 29 d’abril de 1923, els republicans sabadellencs tornaren a presentar a Companys. Si els comicis del 1920 va estar marcats per l’assassinat de Layret, aquests ho van estar per l’atemptat mortal contra el sindicalista Salvador Seguí, El noi del sucre, el 10 de març del mateix any. Aquest cop, les dretes locals no es presentaren dividides i només presentà candidatura de la Lliga, en la persona de l’advocat Pere Pascual Salichs qui havia estat alcalde de Sabadell entre el desembre de 1918 i l’abril de 1922. No obstant això, Companys aconseguí una victòria encara més nítida que als anteriors comicis on va doblar els vots del seu adversari.
A Sabadell Companys va tenir 3.294 vots mentre que Pascual en va obtenir 1.587, més del doble de vots. Als pobles del districte la victòria de Companys va ser encara més clara: 4.947 vots per a ell i 2.075 per a Pascual. D’aquesta manera, Companys amplià els suports respecte a les eleccions de 1920, mentre que Pascual ni tant sols va poder sumar els vots de la dreta espanyolista.
El cop d’Estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, al setembre de 1923, comportà el tancament de les Corts i impedí que Companys continués amb la seva tasca parlamentària.
La Torre de Can Rull
Una prova de la forta vinculació de Companys amb Sabadell fou la seva decisió de construir un xalet d’estiueig l’any 1928 a Can Rull on estava projectada la ciutat jardí. La casa es trobava al carrer Zorrilla cantonada Antonio Vico, una zona on s’hi van instal·lar altres famílies de la ciutat com els Miralles o els Òssul. Finalment, la ciutat jardí no es va executar, encara que es construïren les anomenades escoles del bosc promogudes per l’ajuntament republicà, de les quals Francesc Macià va posar la primera pedra.
La torre fou més freqüentada per la seva primera dona, Mercè Micó Busquets i els seus fills, Maria i Lluiset, que pel mateix Companys. No obstant això, de vegades es podia veure Companys en les tertúlies de l’única entitat cívica de la urbanització, el Centre Republicà Democràtic Federal de Can Rull, que es reunia al bar, carnissera i botiga de comestibles d’Adbó Mimó, al carrer Juan Valera, 71. El xalet després de diverses vicissituds fou enderrocat als anys 70 per a construir un bloc de pisos (més info: ‘La formación de Can Rull‘).
Durant la Segona República i la Guerra Civil, Companys va visitar Sabadell en diverses ocasions, però això depassa la temàtica d’aquest article.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.
FERRER. Joaquim. Layret (1880-1920). Editorial Terra Nova, Barcelona, 1971.
FIGUERES, Josep Maria. Lluís Companys, diputat per Sabadell. Rúbrica Editorial, El Prat de Llobregat, 2003.
POBLET, Josep Maria. Vida i mort de Lluís Companys. Pòrtic, Barcelona, 1976.
SOLÉ i SABATÉ, Josep Maria i VILLARROYA, Joan. Lluís Companys i Jover. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2003.