Esbossem la trajectòria de Los desheredados, una publicació important que va marcar un punt d’inflexió en la història de la premsa, la cultura i el moviment obrer sabadellenc.
Els orígens del “primer periòdic obrer” de Sabadell, en paraules de Marian Burguès que fou el seu director, es remunten a l’arribada a la ciutat el gener de 1881 de la Institución Libre de Enseñanza (ILE). Es tractava d’una iniciativa de l’advocat lliurepensador, republicà i introductor de la maçoneria a la ciutat, Tomàs Viladot on, a la junta directiva figurava el seu fillastre Joan Salas Anton. A parer d’Andreu Castells, l’ILE era l’alternativa concebuda per Viladot per combatre el monopoli de l’ensenyament que gaudien les Escoles Pies i les ordres religioses.
L’ILE, com a projecte pedagògic laic i racionalista, va ser fundada a Madrid l’any 1876 per Giner de los Ríos, amic i company d’universitat de Viladot. Aquesta connexió contribueix a explicar perquè a Sabadell es va radicar la segona escola de l’ILE a Espanya i l’única de Catalunya. Giner de los Ríos va encarregar la direcció de l’escola de Sabadell a un home de la seva màxima confiança, el professor José Hernández Ardieta, exsacerdot, maçó i doctor en Física i Química.
La primera escola s’instal·là a la plaça Major i al final del primer curs (1882-83) ja comptava amb 267 alumnes matriculats amb un personal docent “altament qualificat”, escriu Castells. En el segon curs, s’inaugurà l’Escola de Dones, dirigida per Luisa de Sáñez, amb Matilde Gómez i Isabel Vila de professores, aquesta darrera d’una coneguda família espiritista del Centre d’Estudis Psicològics. A finals de 1882, els sindicalistes de l’Obrera van cedir els seus locals a l’ILE.
Hernández Ardieta va cridar el 1882 a José López Montenegro per fer de professor a l’ILE de Sabadell. López Montenegro era un exoficial aragonès de l’exèrcit espanyol de conviccions republicanes federals que evolucionà cap a l’anarquisme. L’abril de 1871 fou un dels fundadors del Casino Obrero La Fraternidad, considerat el nucli fundacional de la Iª Internacional i de l’anarcosindicalisme a Zaragoza.
A la Primera República, ardent cantonalista, va ser comissari de guerra a Cartagena. Després de la desfeta del cantó, s’exilià a París i fou apartat de la carrera militar. A la capital francesa estudià les doctrines de Proudhon i Bakunin sobre l’abolició de la propietat privada i de l’Estat. Una figura singular que va deixar una forta empremta a la ciutat, a la qual dedicarem una entrega d’aquesta secció.
Des del principi, l’ILE hagué d’enfrontar la crítica ferotge de la premsa conservadora de la Revista de Sabadell i del Diario de Sabadell que la qualificà de Escuelas sin Dios. Tot això orquestrat per Fèlix Sardà i Salvany que va impulsar les directrius del pamflet Escuelas Laicas, es decir, impías publicat el maig de 1882.
Ardieta, Montenegro i Burguès
Ardieta i Montenegro, tots dos maçons, impulsaren la publicació del setmanari Los Desheredados, el primer número del qual va aparèixer el 6 de maig de 1883 com “órgano de los que todos los que aman la verdad y el bien”. A parer de Castells, “va defensar amb exaltació, els drets civils i l’obrer. La seva prosa va ser relativament acurada perquè la direcció espiritual la portava el professor laic J. Hernández Ardieta de les escoles de la ILE, encara que, des de bon principi, hi va destil·lar consignes, dintre les possibilitats polítiques permeses, José Lopez Montenegro”.
El primer director fou Hernández Ardieta. El segon Enric Trias, “un minyó que sabia ‘logaritmes’ i prompte fou substituït per que subscriu aquest records”-escriu Marian Burguès. López Montenegro fou el quart i darrer director des de finals de 1884 a novembre de 1886.
“La guerra a mort -escriu Burguès- que li declaren La Revista i el Diario de Sabadell i tots els elements reaccionaris i conservadors, fou terrible, i un nou periòdic fundat tan sols per combatre’l aparegué sortit de la casa Baqué, que havia estat la primera impremta de Los Desheredados”.
En efecte, Castells explica com la burgesia local va contractar dos periodistes barcelonins, Comas i Cerdà Rigol, per publicar Ja som quatre, imprès a la casa Baqué i concebut “per ensorrar Los Desheredados”. A més, “quan els Baqués s’assabentaren que imprimien un publicació anarquista, hagueren de portar els originals a la impremta Torner de la Rambla”.
Aquesta nota, publicada el 8 de juny de 1882, signada per la redacció denuncia el clima de persecució inquisitorial contra el setmanari: “Al emprender nuestra modesta publicación decíamos que nuestra misión era la lucha contra todos los enemigos del progreso humano… Pero lo que no podíamos esperar es que en una población tan culta como Sabadell, existieran desgraciados capaces de dirigir diariamente anónimos a nuestro querido compañero y director y hasta apedrearle por las noches cuando se retira a su casa. Por los balcones de la Escuela (la ILE) se han lanzado piedras, también durante las clases”.
El 17 de juny de 1882, un més després de la seva aparició, hagueren d’adquirir una impremta ja que no trobaren cap impressor local prou valent per imprimir el setmanari. Tot i que més tard, quan la publicació s’havia aposentat, a partir del març de 1883, fou impresa per Magí Ribera al carrer de la Salut.
La redacció va ser itinerant. Primer, al carrer de la Borriana, 10; després, al carrer de Les Planes, al carrer Sant Pau 11 i al carrer Jardí, 44, llavors seu de l’Ateneu Obrer. En aquesta redacció, a l’època de Marian Burguès, hi col·laboraven Gabriel Morral Marqués, Gabriel Peig, Joan Guarro Elias i Vicenç Castells.
A parer de Castells, la publicació caurà de vegades en la “carrincloneria, com l’aparició d’una capçalera (del 7 d’abril de 1883 al 7 de juliol de 1883), possiblement dibuixada per Domènec Soler, amb tots el tòpics de consuetud: el campanar, la muga termenal i l’escut de Sabadell, amb palma i llorer”.
La Vaga de les Set Setmanes
Aquest pot ser considerat el primer conflicte de classe en el sentit modern del concepte que enfrontà treball contra capital. La vaga esclatà per la reducció d’una hora la jornada laboral d’onze hores diàries i paralitzà la indústria llanera (més info: ‘La vaga de les tres setmanes‘).
Al seu llibre de memòries, Burguès evoca, l’impacte de la Vaga de les Set Setmanes, quan ell era el director del setmanari: “Per la seva defensa hi havia el periòdic setmanal Los Desheredados. S’inicià una forta vaga demanant les deu hores. El pes de la lluita titànica durà set setmanes; entre l’element obrer avançat i la reacció capitanejada pel Dr. Sardà i Salvany; gairebé tot carregà damunt dit periòdic, els redactors del qual foren perseguits a mort, essent-los imposades les multes màximes”.
Un dels efectes d’aquesta vaga fou la dimissió de l’alcalde conservador Joan Vivé Salvà, substituït pel liberal fusionista Josep Antoni Planas Borrell amb el principal objectiu de trencar la vaga. A tal efecte es creà una comissió partidària de la mà dura. Una de les primeres decisions va ser que “el apreciable semanario Los Desheredados es multado con 500 pesetas, logrando por este procedimiento que la huelga perdiese un enérgico defensor”. Així les coses, es va publicar el darrer número el 7 de juliol i no va poder reaparèixer fins el 11 d’agost de 1883.
La vaga acabà amb una derrota del moviment obrer que alimentarà un clima d’exasperació i propiciarà l’aposta per l’acció directa i el terrorisme com es manifestà amb Mateo Morral, format en els cercles àcrates sabadellencs.
Segona etapa
A partir del 12 de març de 1885 s’obre un segon període on el setmanari passa a subtitular-se “periódico anárquico-colectivista”, sota la direcció de López Montenegro que apareix formalment com a tal en el número del 5 de juliol de 1884. En aquest segon període es formarà la generació de dirigents anarcosindicalistes hegemònics en el moviment obrer sabadellenc radicat a l’Obrera, com Josep Miquel, Rossend Vidal, Josep Miquel Clapés o el matrimoni format per Antoni Gurri i Teresa Claramunt, amb qui López Montenegro mantingué una fugaç relació sentimental.
“Tan en el primer com en aquest segon període Los Desheredados -escriu Castells- dedicaren a l’atac sistemàtic contra el clergat, especialment contra el Papa com a cap visible de l’Església i contra el Dr. Sardà i Salvany, com a cap local del catolicisme militant.”
Aquesta va ser la resposta -continua Castells- a la “guerra sense repòs” dels periòdics esmentats, “ajudats pel Dr. Sardà i Salvany”. Unes campanyes a les quals s’afegí la persecució de les autoritats governatives que “aprofitaven tots els moments propicis per a seqüestrar (sic) els exemplars de Los Desheredados”.
El mateix López Montenegro, com a director del setmanari, va estar empresonat per delicte d’impremta gairebé durant tot l’any 1885. El ministeri fiscal el denuncià pel número 233, datat el 22 de novembre de 1886. El següent número, 234, va ser el darrer. A l’última pàgina s’informava que el director es troba a Madrid i que probablement, marxaria a França.
Dos judicis històrics
Dos historiadors sabadellencs, que han estudiat a fons aquest període i el paper de Los Desheredados, han emès unes interpretacions històriques discordants.
Albert García Balañà apunta les nombroses “evidencies de la influència dels nouvinguts professors de l’ILE en l’àmbit de la cultura obrera local.” Al seu parer, aquestes mostren “fins a quin punt s’erosionà, de 1874 en endavant, la confiança de la ciutat plebea en les institucions i les organitzacions preferentment patrícies (…) En aquest context, i vistes també les expectatives que s’havien alimentat entre 1868 i 1873, no és pas estrany que el teler mecànic i la immigració massiva proporcionessin fidels autòctons a la religió civil, revolucionària i quasi mil·lenarista que predicava José López Montenegro (…) el llenguatge i l’estil de Los Desheredados, sovint impregnat del to del qui crida a despertar als adormits -fins i tot amb invocacions a un nuevo Cristo”.
A l’hivern de 1883, abans que esclatés la vaga, es difonia “una retòrica, la de la guerra de classes com a combat moral”. Així, amb motiu de la refundació del Gremi de Fabricants, el febrer de 1883, escrivien: “Aquello no fue una fiesta industrial, no había un solo obrero representando a su clase, fue una orgía celebrada por los explotadores del capital y del dinero.”
En aquest sentit, observa que “el terrissaire Marian Burguès, que precedí López Montenegro en la direcció de Los Desheredados el 1883, no l’esmenta cap vegada en el seu extens i detallat llibre de records” com sí fa amb Ardieta i Trias. Una omissió que apuntaria no únicament a una mala relació personal, sinó a discrepàncies ideològiques, entre la tradició esparterista i republicana que representava Burguès i els mètodes i doctrines de Montenegro. Andreu Castells esmenta una altra omissió de Burguès: “¿Què hagué de passar entre Marian Burguès i Teresa Claramunt perquè aquesta fos silenciada en absolut pel seu company de facció, sobretot a la Vaga de les Set Setmanes?”
Eduard Masjuan, que ha consultat els seus escrits, qualifica “d’utopia obrera” l’ideari de López Montenegro. Al seu parer, “sus profundos conocimientos de historia y derecho natural permitieron al proletariado textil de Sabadell a identificar la emancipación con la enseñanza y las posibilidades que podía ofrecer una cultura obrera autónoma. López Montenegro fue un paladín de la fe absoluta en la ciencia como es consubstancial en aquellas personalidades imbuidas en el positivismo de su tiempo (…) En definitiva, con una fe ciega en la ciencia y en el progreso se creía estar en condiciones de abolir la organización social burguesa para conseguir un futuro orden igualitarismo social y paz.”
El consell de Marian Burguès
Potser per judicar correctament aquestes dues interpretacions sobre Los Desheredados, caldria seguir el consell de Marian Burguès: “El que vulgui constatar la vàlua del nostre esforç no té més que arribar-se a l’Arxiu Municipal i repassar la col·lecció segellada per l’Ajuntament, com manava allavors la llei d’impremta, dipositada per mi en tal lloc perquè serveixi de document històric de les lluites que calgué sostenir a Sabadell per a defensar la llibertat humana, adormida en la trista benaurança del treball”.
A l’Arxiu Històric de Sabadell es conserva l’única col·lecció completa de Los Desheredados. Joan Cuscó va recollir el testimoni de mossèn Ernest Mateu, de la tradició de Sarda i Salvany, quan dirigia Arxiu Històric al franquisme: “aquesta col·lecció (que data de 1882-1886) -diu Mossèn Ernest- fins i tot me la van demanar des d’un Ministeri. Vaig contestar que no podia sortir de l’Arxiu. Dies després arribà un petit grup, ben dotat de material i feren còpies, pàgina per pàgina, de tots els exemplars”.
Bibliografia
IÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008.
BURGUÉS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local, Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i Acció Directa (1868-1904), Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
GARCIA BALAÑÀ, Albert. Ànimes i telers. Canvis materials, malestar socials i combats culturals al Sabadell de l’últim terç del segle XIX (1868-1890). Recerques, n. 47-48, 2003-2004.
MASJUAN, Eduard. Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral 1879-1906, Icaria, Barcelona, 2009.
