Esbossem un atapeït resum de les vicissituds del partit comunista català que seria la formació hegemònica de l’oposició a la dictadura qui, a través de la figura d’Antoni Farrés, governaria la ciutat, amb majories absolutes fins al 1999.
Durant la Guerra Civil (1936-1939) la ciutat va estar governada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), fundat el juliol de 1936 i comandat per l’equip de l’alcalde Josep Moix Regàs, forjat en les lluites de la poderosa Federació Local de Sindicats (FLS) que al començament de la guerra s’incorporà a la Unió General de Treballadors (UGT). L’agost de 1938, en plena batalla de l’Ebre, Moix abandonà l’alcaldia, al ser nomenat ministre de Treball de la Segona República.
A l’exili Moix fou elegit secretari general del partit a finals de 1949, arran de la destitució del seu predecessor en el càrrec, Joan Comorera, acusat de “nacionalisme petitburgès” a l’època de les purgues estalinistes contra els suposats seguidors de les tesis del mariscal Tito.
El 1965, Moix fou rellevat per Gregorio López Raimundo. El sabadellenc va ser nomenat president honorífic del partit, càrrec que ostentà fins a la seva mort a Praga l’any 1973.
Els dos PSUC: Centre i barris
La derrota va anar acompanyada per una repressió ferotge a l’interior. A finals de la dècada de 1940, existien a Sabadell dues agrupacions del PSUC. Una al Centre formada per militants catalans del partit i de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) de l’època de la Guerra Civil. Una altra en els incipients suburbis de la perifèria formada per treballadors immigrants alguns dels quals eren militants del Partido Comunista de España (PCE).
Segons l’historiador sabadellenc molt proper al PSUC, Andreu Castells, les activitats del PSUC del Centre eren molt restringides, com ara distribuir la propaganda arribada de França el 14 d’abril o l’1 de maig. Al 1948, estima Castells, hi havia uns 50 militants de la JSU, dirigits per Josep Xinxó qui, a les seves memòries redactades per Jordi Serrano, explica:
“A Sabadell es va donar una situació molt peculiar. Es va crear un PSU, per dir-ho d’alguna manera, que eren gent que van venir de fora i van muntar un altre PSU sense saber que ja n’existia un. El Comitè Central controlava el PSU dels antics i el PSU perifèric. Des de l’any 1942 fins entrats els anys 70 no es van conèixer. Un parell de cops va venir Roman, a veure’m, estic segur que quan ens van acomiadar, se’n va anar a saludar els altres. Aquesta actitud ens va ajudar molt a no tenir caigudes, ni a ells, ni a nosaltres. Va ser un encert no tenir contactes. Els del PSUC de l’exterior era el PSUC de la immigració, de les coves de Sant Oleguer. Se’ls hauria de fer un homenatge algun dia”.
Antoni Farrés, que havia militat en el Front Obrer de Catalunya (FOC) i en el sindicat Comissions Obreres (CC.OO) ingressà en el PSUC pels vols de 1970. En la llarga entrevista que concedí a Xavier Domènech, evoca la situació del partit d’aquells anys: “Al PSUC de Sabadell va passar una cosa curiosa. Ho explica molt bé el Castells. Al nucli del centre hi havia el Moix (Josep Moix Devesa, ‘Moixet’, nebot de Josep Moix), el Xinxó i el Saderra (Josep Saderra Riera), gent que havia quedat amb moltes dificultats durant tota la postguerra. Per altra banda, el PSUC es torna a reorganitzar aquí a partir de la immigració amb Domingo Cañas i Joan Millán, vells militants que comencen a treballar, i no és molt més endavant que entren en contacte aquests dos grups. Així doncs, es reorganitza el PSUC al marge de les restes del PSUC d’abans de la guerra”.
Ginés Fernández, obrer metal·lúrgic i militant del PCE, va arribar a Sabadell el 1965 on s’integrà a la cèl·lula que ja existia a la Creu de Barberà. Com explica a les seves memòries, La senda de mi destino: “Una vez instalado en Sabadell, una de mis primeras cosas que hice, aparte de lo de procurarme trabajo, fue buscar incansablemente a la organización del partido, que ya sabía que en Cataluña se denominaba PSUC. Esto no me resultó nada fácil (…). Una vez mantenido el primer contacto (con Cipriano García), me pidió si podíamos reunirnos en mi casa con los miembros del Comité Local la semana siguiente (…) Junto con Cipriano, acudieron a la cita Ramón Fernández, albañil de oficio, Francisco Morente, trabajador del ramo metalúrgico y Antonio Perea, todos ellos del mismo pueblo (Guadahortuna, provincia de Granada) y además Domingo Cañas, que era de algún otro pueblo de Andalucía, y que estaba emparentado con los anteriormente mencionados por razones de matrimonio. Este era encargado de albañilería. También acudió Juan Vera que como la mayoría de ellos trabajaba en la construcción. En aquella reunión, quedé como miembro del Comité Local y con la responsabilidad de encargarme de las tareas del movimiento obrero”.
Ginés Fernández seria un dels fundadors de CC.OO a Sabadell. Al maig del 1969, va ser condemnat a nou anys de presó pel Tribunal de Orden Público (TOP). Posat en llibertat, presidí de l‘Associació de Veïns de Campoamor, de la que havia estat fundador, i fou regidor d’Esports del primer Ajuntament democràtic d’Antoni Farrés després de 40 anys de dictadura franquista.
Les coves de Sant Oleguer i la Creu de Barberà
Andreu Castells estima que “als immigrants, sens dubte, correspon haver fet possible la presència important dels comunistes, durant el franquisme”. Les primeres cèl·lules comunistes d’immigrants es formaren a les coves de Sant Oleguer i la Creu de Barberà. Des del final de la Guerra Civil havien arribat a Sabadell milers de jornalers andalusos fugint de la fam i la repressió franquista. Molts d’ells de les localitats de Pedro Abad (Còrdova), Guadahortuna (Jaén) o Pedro Martínez (Granada).
L’any 1951, Antonio Arroyo Lozano (amb nom fals de Joaquín Silviano), que havia estat membre clandestí del comitè local del PCE a Còrdova, s’instal·là a Catalunya fugint de la persecució franquista i de les sospites de delació del seu partit. A la pedrera de Barcelona on treballava va conèixer dos companys que vivien a les coves de Sant Oleguer a qui ensenya a llegir i escriu i els captà pel partit. Al 1952, Joaquín, com se’l coneixia, la seva dona i quatre nois de les coves organitzaren l’embrió del comitè local del PSUC. Aquest grup s’aniria consolidant amb la incorporació Juan Vera Gómez nascut a Guadahortuna i militant comunista que vivia en les coves des del 1953.
L’altre focus d’implantació del partit foren les estades de la Creu de Barberà, entre la Romànica i la Granja del Pas. El 25 de gener de 1954 es constituí formalment, el comitè local del PSUC que a l’acabar l’any comptava amb cinc grups a la Creu de Barberà. Cap a finals de 1955 hi havia uns 300 militants, organitzats en 28 cèl·lules: nou a la Creu de Barberà, vuit a Torre-romeu, cinc a Merinals, quatre a Poblenou i una a Ca n’Oriac i una Plana del Pintor. El comitè local va triar secretari polític, d’organització, d’informació sindical i laboral i un tresorer. Les primeres cotitzacions eren de 10 pessetes al mes, que es rebaixaren a cinc, i es tiraven octavetes amb una impremta manual amb lletres fetes amb motlles de goma dels pneumàtics dels cotxes.
Fins al desembre de 1955, el comitè local no aconseguí contactar amb la direcció nacional del partit, a la qual ingressaren les cotitzacions acumulades en aquests anys, unes 30.000 pessetes segons Ginés Fernández. Des de llavors, s’establiren contactes regulars amb un enllaç anomenat Jaume i es començà a rebre Mundo Obrero (òrgan del PCE) i Treball (del PSUC) amb tres o quatres mesos de retard, encara que cada dia Joaquín recollia les informacions de Radio España Independiente. Progressivament aquests militants dels suburbis prengueren consciència que no pertanyien al PCE sinó al PSUC i aprofundint en el coneixement de la complexa realitat social, política i cultural de Catalunya.
L’acord d’unificació
Des de 1952, Joaquín Silviano va intentar prendre contacte amb la cèl·lula del Centre de Sabadell i amb les altres forces de l’oposició a la dictadura. Les primeres trobades es feren amb nuclis anarquistes i des del 1958 amb el FLP-FOC i Front Nacional de Catalunya (FNC). El 5 de març de 1958, el PCE i PSUC, en solitari i aïllats de la resta de forces de l’oposició, organitzaren la Jornada de Reconciliación Nacional que no tingué cap repercussió a la ciutat, tret de la detenció de dos militants de la Creu de Barberà, Domingo Cañas i Francisco Rodas. Tanmateix, escriu Castells, els esforços dels comunistes dels barris per contactar amb els vells militants del Centre foren inútils, “ja que aquests s’hi negaven”. Fins i tot va venir un dirigent del comitè central per a reorganitzar ambdós grups, però que fracassà, davant l’obstinació dels militants del Centre. Finalment, l’abril de 1959, s’establiren contactes regulars i possiblement després de la Vaga Nacional Pacífica es redactà l’acord d’unificació.
Aquesta mobilització es dugué a terme el 18 de juny de 1959, també impulsada pel PCE- PSUC, però ara amb la participació de pràcticament tots els grups de l’oposició democràtica, entre d’altres MSC, FLP. FNC, ERC, UGT i CNT. A Sabadell, la vaga fou organitzada pels vells militants del PSUC del Centre fet que, a parer de Castells, contradiu les acusacions de “passivitat” dels grups de barri. La protesta comportà la detenció de deu militants del PSUC del Centre, alguns dels quals foren torturats, entre ells Josep Moix Devesa, Moixet.
“Els andalusos que componien el PSUC quedaren amb el control absolut de tota l’activitat comunista local”, a partir dels acords d’unificació, segons afirma Castells. No obstant això, hi havia poca entesa entre els militants del barri i el grup del Centre, als quals esporàdicament se’ls recollia la cotització i se’ls duia Treball. “El xoc entre dues cultures -l’agrària sotjugada pels terratinents i la catalana més evolucionada i més democràtica- va ser un obstacle perquè el PSUC, en aquests primers anys del Plan de Desarrollo, fos un partit coherent”.
La mort de Joaquín, l’abril de 1959, va deixar un important forat organitzatiu que coincidí amb un període de debilitat del partit, derivada de la força d’atracció entre els joves del FOC, de les escissions dels grups maoistes i de la repressió policial.
Les activitats del PSUC estaven estretament vigilades per la policia política del règim, la temuda Brigada Político-Social. Al 1955 va haver la primera caiguda als barris amb la detenció d’uns 60 militants, la majoria de la Creu de Barberà. Al desembre de 1962 va haver un important operatiu contra el PSUC en la qual foren detinguts membres de la direcció nacional com Pere Ardiaca o Antoni Gutiérrez Díaz (El Guti) i on va caure Joan Tena Folch (substitut del responsable de Comitè Local Josué González) que fou durament apallissat a la comissaria de la Via Laietana. Fou condemnat pel Tribunal de Orden Público (TOP) a vuit anys de presó.
En aquest context, l’ascens del FOC i l’escissió dels proxinesos que fundaren el PCE m-l al 1964, afeblí notablement al partit, que encara no havia marcat distàncies amb l’estalinisme. El Comitè Local no es recompondrà fins al 1964 amb Francisco Morales com secretari general, amb Ramón Fernández, Domingo Cañas, Antonio Jiménez, Juan Vera i Pere Vilas. Del maig de 1967 al març de 1971, la secretaria general fou ocupada per Antonio González, alhora que Ramon Fernández passava la direcció local del sindicat Comisions Obreres (CC.OO). Entre l’abril de 1971 al 1978, ho serà Paco Trives, que abandonà aquesta responsabilitat per anar al Comitè Central i al Secretariat d’Organització. El partit, en les dures condicions de la clandestinitat, s’organitzava seguint el model leninista en cèl·lules distribuïdes per fronts: moviment obrer, sanitat, ensenyament, cultura…
El PSUC i el moviment obrer
La fundació de la secció sabadellenca del sindicat Comissions Obreres, a l’octubre de 1966, amb la participació de dirigents del PSUC com Ginés Fernández o Jerónimo Vázquez, que aviat esdevindrà hegemònic entre la classe obrera a les empreses, serà un dels puntals de la força del PSUC que dirigirà una exitosa estratègia de penetració en les estructures del sindicat vertical a través de la participació en les eleccions sindicals del règim. El sindicat serà el planter de dirigents del partit com àmplia influència en les empreses i els barris com ara Francisco Morales, Juan Ignacio Valdieso o Luis Gallego. “Comissions Obreres es converteix en el pal de paller de totes aquestes activitats, però qui articula tot això és el PSUC. Hi havia qui estava al moviment sindical i hi havia qui estava muntant l’estructura del partit. A partir de determinat moment el PSUC és hegemònic. Diria que als anys 70, quan entro al PSUC, devia tenir uns 500 militants, però en dos o tres anys arribem a ser 1.000 o 1.200”, manifesta Farrés en l’entrevista a Domènech.
El PSUC i el moviment veïnal
El moviment veïnal serà la segona pota de la implantació del partit quan la majoria d’associacions de veïns acabarien ocupades per militants del partit com Ginés Fernández (Campoamor), Francisco Morales (Ca n’Oriac), José Luis Rodríguez (Torre-romeu), Joan Moles (Gràcia), Julio Regalado (Cifuentes), Antonio Gutiérrez (Can Deu) o Pedro Martínez (Can Puiggener).
Com ha analitzat l’historiador britànic Sebastià Balfour, si CC.OO portava la lluita a les empreses per la millora de les condicions laborals, les associacions de veïns portaven el combat a uns barris amb tota mena de carències en infraestructures urbanístiques i serveis públics bàsics que permetien integrar sectors, com joves i dones, que no tenien tanta presència a les fàbriques i en el sindicat.
D’altra banda, a finals de 1967, es constituïa la secció local de la Joventut Comunista de Catalunya (JCC) amb Manuel Morente com primer secretari general i Pedro Martínez, Francisco Aguilar, Joaquín Zamoro, Celestino Sánchez, José Bravo, José Fernández… Aquesta organització juvenil experimentà un important creixement entre 1972 i 1973 i prengué molta força implantant-se en alguns barris i centres docents com el Pau Vila i l’Escola Industrial.
Segons les estimacions de Castells, al 1968, l’any del maig francès i la primavera de Praga, el PSUC comptava a Sabadell amb uns 300 militants i s’havien solucionat els endèmics problemes entre centre i barris.
Eurocomunisme, catalanisme i antifranquisme
La condemna del PCE i el PSUC a la invasió soviètica a Txecoslovàquia (1968) marcà un punt d’inflexió en la història del partit que iniciava el procés de distanciament de l’estalinisme i de les dictadures comunistes dels països de l’Est. El PCE, dirigit per Santiago Carrillo, i el PSUC de Gutiérrez Díaz s’arrengleraren amb les tesis de l’eurocomunisme impulsades per poderós Partit Comunista Italià (PCI) amb les reticències del Partit Comunista Francès i l’explícit rebuig de l’ortodox portuguès. L’eurocomunisme defensava que era possible un model econòmic socialista respectant el pluralisme polític i les llibertats democràtiques. “El socialisme amb rostre humà” que es proclamà a la primavera de Praga. De fet, resultava molt difícil lluitar contra la dictadura franquista i defensar alhora els règims comunistes.
El gir del PSUC comportà les dures crítiques dels partits maoistes i d’extrema esquerra que veien en això una nova versió del vell revisionisme socialdemòcrata per abandonar les tesis revolucionàries de Lenin i Trotski.
La desintegració del FOC, les tesis de l’eurocomunisme i el compromís amb l’autogovern i la cultura catalana, facilità, a inicis de la dècada de 1970, la incorporació de molts joves militants de la burgesia i la petita burgesia catalana com Antoni Farrés, Isidre Creus, Pere Ros, Montserrat Casals, Assumpta Masclans, Montserrat Colomer, Tomàs Borràs, Jordi Sapés o Ferran Xinxó. També, per aquestes dates ingressava en el partit Joan Moles, que havia militat al FOC, que seria fundador i primer president de l’Associació de Veïns de Gràcia i de la FAV de Sabadell i regidor en el primer govern municipal d’Antoni Farrés.
A inicis de 1973 s’afiliaren al partit un grup procedent dels Elèctrics i del Grup Socialista com Manel Pagés, Joan Rojas i David Ros. D’altra banda, al 1975, s’afiliaren al partit la majoria de militants de Bandera Roja, com Josep Mª Benaul i Xavier Vinader. Des de 1970, el Comitè Local del PSUC editava el butlletí Realitat i el Comitè Local de les JCC , Unión Joven, des de 1973.
El PSUC i l’Assemblea Democràtica de Sabadell
Si el sindicat CC.OO i les associacions de veïns organitzaven la classe treballadora a les empreses i els barris, en un moment d’elevada conflictivitat laboral, l’Assemblea Democràtica de Sabadell (ADS) va jugar un paper semblant per atraure al partit a aquests sectors de les noves generacions de les classes mitjanes.
L’ADS es constituí el 27 d’octubre de 1974, al bosc de Togores i funcionava com la delegació sabadellenca de l’Assemblea de Catalunya, que farà popular el lema Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia; aquí, com a la resta del país estava dominada pel PSUC. La Declaració Programàtica, redactada per PSUC i FNC, fou subscrita per JCC, PTE, BR, MSC, MCC com observador, diverses organitzacions estudiantils i el Grup de Cristians. A la reunió, a la que assistiren uns 300 delegats, es tria un secretariat de nou membres i nou comissions de treball: ensenyament, urbanisme, sanitat, qüestió nacional, propaganda, finances, relacions exteriors i reestructuració tèxtil.
El PSUC i les seves contradiccions
A la vigília de la mort de Franco el PSUC actuava, a través de CC.OO i el moviment veïnal, com el partit comunista hegemònic de la classe obrera catalana, i alhora com un front antifeixista que aplegava a demòcrates de diverses sensibilitats, però que era percebut com l’opció més útil per lluitar contra la dictadura, enfront al caràcter grupuscular i a voltes sectari de la resta de formacions polítiques. Era, parafrasejant un dels seus eslògans de l’època, la unió entre les forces del treball i la cultura.
El PSUC va fer la seva presentació en públic el 28 de novembre de 1976 al restarurant La Mata com una acció per forçar la legalització del partit, que no arribaria fins el 3 de maig de 1977, dia en que molts militants sortiren al carrer per celebrar-ho.
A parer nostre, aquesta dualitat -partit comunista però a la mateixa vegada front antifeixista- està en la gènesi de la implosió del partit al gener de 1981 amb l’escissió dels anomenats prosoviètics, que fundarien el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). A la pràctica, l’escissió de 1981 significaria la mort del partit que, de la mà de Rafael Ribó, es refundaria al 1987, com l’ecosocialista Iniciativa per Catalunya (IC).
Al 1981, quan esclatà el partit, la crisi industrial (amb tancaments d’empreses, reajustament de plantilles, economia submergida i elevades taxes d’atur) havia trencat l’espina dorsal del combatiu moviment obrer. No es tractava d’una crisi cíclica conjuntural, sinó del final del model de la ciutat-fàbrica que, des de mitjans del segle XIX, havia estructurat les relacions socials a la ciutat.
D’altra banda, amb la recuperació de les llibertats democràtiques caducà el paper de bloc antifranquista que el PSUC havia jugat al final de la dictadura i que l’havia fet tan atractiu entre les quadres tècnics i la intel·lectualitat progressista, que ara podien triar entre diverses opcions polítiques i ideològiques.
Tanmateix Sabadell va ser un dels llocs on el PSUC va resistir millor la implosió i la davallada electoral. Poc després de la mort del dictador, PSUC i CC.OO demostraren la seva gran força a la ciutat a la Vaga General Política, al febrer de 1976. Una gran victòria política a l’aconseguir la dimissió de l’alcalde falangista Josep Burrull Bonastre i que s’allargà a la tardor del mateix any amb la Vaga del Metall.
La implantació del partit, fruit d’un llarg treball polític, tindria la seva recompensa en la victòria a les municipals d’abril de 1979, les primeres després de 40 anys de dictadura, que portaren a l’alcaldia a Antoni Farrés. L’any 1983, amb el partit trencat, Farrés guanyà per majoria absoluta a les municipals, cosa que revalidaria en totes les eleccions a les que es presentà fins abandonar l’alcaldia al 1999 sota les sigles d’ICV.
Bibliografia
BALFOUR, Sebastian. La dictadura, los trabajadores y la ciudad. El movimiento obrero en el área metropolitana de Barcelona (1939-1980), Ed. Alfons el Magnànim, València, 1999.
BELLOSO PENA, José Maria. Cuando vengan los nuestros: visión romántica de Sabadell en la transición de 1950 a 1990, aproximadamente. Ed. Monflorit, Cerdanyola del Vallès, 2002.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
DOMÈNECH SAMPERE, Xavier. Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat i canvi polític. Sabadell (1966-1976), Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002.
DOMÈNECH, Xavier i SERRANO, Jordi. Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament, Angle Editorial, Barcelona, 2015.
MOLES BENET, Joan. Records d’un sabadellenc compromès. Agrupació de Veïns de Gràcia, Sabadell, 2011.
MOLINERO, Carme i YSAS, Pere. Els anys del PSUC. El partit de l’antifranquisme (1956-1981), L’Avenç, Barcelona, 2010.
FERNÁNDEZ PÉREZ, Ginés. La senda de mi destino, Sabadell, 2004.
SERRANO i BLANQUER, Jordi. Josep Xinxó Bondia i les JSUC de Sabadell, Ed. Montflorit, Cerdanyola del Vallès, 2005.
SANTAMARIA, Antonio. Història del moviment veïnal de Sabadell. Cinquanta anys de lluita. Ed. FAVS, Sabadell
Foto portada: el secretari general del PSUC, Antoni Gutiérrez Díaz, el secretari general del PCE, Santiago Carrillo, el president del PSUC, Gregorio López Raimundo, i Antoni Farrés en un acte de la campanya de les municipals (1979).