El proper dilluns es compliran sis anys de la mort d’aquest “sabadellenc compromès” com ell mateix va definir-se a les seves memòries. També avui fa 33 anys de la inauguració la plaça del Treball, al barri de Gràcia, una reivindicació de la que fou un gran impulsor. Aprofitant aquestes efemèride esbossem el seu perfil biogràfic.
Joan Moles Benet va néixer a un poble del departament de Gard al sud de França el 16 de desembre de 1932. Fou el menor dels quatre germans del matrimoni format per Enric Moles Ferreres i Pilar Benet Gil, tots dos originaris de Morella.
L’any 1929 la seva família va traslladar-se a França i tornaren a Espanya el 1935. S’instal·laren a Sabadell on hi havia una important colònia de veïns procedents de Morella. Primer residiren al carrer Sallarès i Pla número 100 (llavors anomenat d’Argüelles), després al carrer Cellers número 28 i finalment al carrer Pernanyer número 49 que més tard canviaria la seva numeració pel 125 i que estava als afores de la ciutat, al costat dels horts i camps. A Sabadell el seu pare treballà d’ajudant de cuina al restaurant Ca la Tuies, a la plaça Roc, on ara està el Banc Sabadell. La seva mare escutia peces de roba a casa seva.
Joan va cursar les seves primeres lletres a l’escola del carrer Zurbano, acabada la Guerra Civil va continuar la seva formació al col·legi del carrer Cellers al barri de Gràcia. Durant aquells anys va ser jugador a diversos equips de futbol, primer el de la parròquia del barri, posteriorment al combinat del bar Ideal, conegut com Ca la Pepa, a l’equip Nova Hispània, pedrera del CF Mercantil i al del Frente de Juventudes. Amb 17 anys, a la temporada 1950-51, fou fixat per l’equip juvenil del Centre d’Esports Sabadell, també va jugar amb l’equip de la Foneria Suñer SA. La seva trajectòria futbolística acabà amb el servei militar.
Joan comença a treballar als dotze anys a la parada del Mercat Central de Miquel Andreu Barbera, coneguda popularment com el de les olives. Al juny de 1947 s’incorporà a l’empresa metal·lúrgica Pau Abad Piera, al carrer Montserrat 75, com a aprenent. Al 1954 va marxar per complir al servei militar, primer a Villaverde Alto (Madrid) i després a Melilla. Quan retornà es reincorporà a aquesta empresa de la que -com explica a les seves memòries- no guarda bons records pel caràcter despòtic del seu propietari. Al gener del 1963, gràcies a les recomanacions del seu amic d’infantessa Joaquim Prats Vila que hi treballava de gerent, va entrar a l’empresa metal·lúrgica de Jaume Estrada a la carretera de Barcelona que fabricava eines i màquines per a la fusteria. Allí va treballar fins el maig de 1969 quan s’incorporà a Tallers CATO SA dedicada a la maquinària per al sector de l’alimentació i on jubilaria l’any 1996 amb 64 anys.
El 27 de setembre de 1964 va casar-se amb Teresa Llamas Frías, natural d’un poble de la Sierra de Yeguas (Málaga) que havia emigrat a Sabadell el 1962, a qui va conèixer als cercles de la Juventud Obrera Catòlica (JOC) de Ca n’Oriac i amb qui va tenir tres filles Montserrat, Núria i Gemma.
La militància a la JOC
Al tornar del servei militar, el 1955, va prendre contacte amb el grup de joves d’Acció Catòlica de la parròquia Mare de Deu de Gràcia, alguns dels quals ingressaren a la JOC que havia estat constituida a Sabadell l’any 1954 per Álvaro García Trabanca al barri de Torre-romeu. La JOC va implantar-se el 1956 al barri de Ca n’Oriac, l’any següent a Can Rull i la Creu de Barberà i des d’allà a tots el barris de la ciutat. D’aquesta manera, a Sabadell es formà una federació local autònoma de Barcelona amb contactes directes amb la JOC estatal, tot i mantenir lligams molt estrets amb la secció barcelonina.
L’any 1960 Joan Moles va assumir el càrrec de secretari de la federació sabadellenca de la JOC i el 1962 la presidència substituint a Jordi Marmiñà. Entre 1961 i 1963 va assistir a tres consells nacionals de l’organització a Deusto, València i Oviedo en representació de la secció local.
La JOC fou molt activa en els conflictes laborals de l’època com la vaga de braços caiguts del 15 de maig del 1962 de la Foneria Suñer SA, un dels tallers metal·lúrgics més grans de la ciutat. El conflicte va desfermar-se per la decisió de l’empresa a treure als treballadors una sèrie de drets adquirits en matèria salarial i finalitzà amb una victòria dels obrers després de la mediació dels representants de la Delegació de Treball i el Sindicat Vertical.
El 25 de maig del mateix any esclatà una altra vaga a Aprestos Julià SA, motivada per la negativa de l’empresa a pujar els salaris. Aquí el conflicte fou més dur, la direcció de l’empresa va respondre amb l’acomiadament de 15 treballadors, i l’amenaçà de tancament patronal si no tornaven a la feina. Malgrat això els treballadors van mantenir-se ferms i s’arribà a un acord mitjançant el qual s’augmentaven els sous i es readmetia als acomiadats.
Un altre conflicte de particular importància política es desfermà a Marcet SA, el 21 de maig de 1962, propietat del que havia estat alcalde entre 1940 i 1960. La vaga esclatà arran de l’aplicació del conveni tèxtil-llaner amb un increment del salari base, però retallades en altres conceptes del sou. En principi, Marcet es va negar a fer cap mena de concessió, ni tals sols a reunir-se amb els enllaços sindicals. Amenaçà amb acomiadar tots els vaguistes i expulsar-los dels habitatges de l’empresa. Amb els obrers dividits, la vaga finalitzà dos dies després amb fracàs, retornant a la feina i sense aconseguir cap de les seves reivindicacions.
També acabà en una derrota dels treballadors la vaga a Llonch SA on l’empresa oferí un augment salarial irrisori, gairebé insultant. La repressió policial i les amenaces d’acomiadament frustraren la vaga.
La JOC des de feia temps organitzava el Primer Maig. Tanmateix, la festa dels treballadors de l’any 1964 va estar marcada per la vaga d’autobusos que fou convocada mitjançant octavetes pel dia 2 de maig. La mobilització, on participaren a més de la JOC, altres organitzacions cristiano-marxistes com HOAC i FOC i també el PSUC, fou un èxit malgrat l’enorme dispositiu policial. La repressió fou brutal amb 30 detinguts entre els quals hi era Joan Moles que fou interrogat a les comissaries de Sabadell i de la Via Laietana, des d’on va passar el 6 de maig a la presó Model amb quatre activistes més, després de declarar davant el jutge al Palau de Justícia. Encara que se’ls va anunciar que haurien d’anar a Madrid davant el Tribunal de Orden Público (TOP), el 20 de maig foren posats en llibertat provisional.
El dirigent veïnal
L’origen de l’Agrupació de Veïns de Gràcia es remunta a les reunions que, a començaments de la dècada de 1970, es celebraven al local de la parròquia del barri al carrer Viladomat 81, que en realitat era una cèl·lula informal del PSUC. El grup promotor, entre els quals hi havia Joan Moles, es posà en contacte amb la Agrupación de Vecinos de Ca n’Oriach la qual els va assessorar i els facilità els seus estatuts que van copiar, només canviant algunes dades del seu barri.
Un cop presentats els estatuts davant el Govern Civil, van haver de superar diverses dificultats, entre elles l’exigència de denominar-se Agrupació i no Associació. Finalment, foren aprovats definitivament el 6 d’abril de 1973. Aquell mateix dia, a les 10 del vespre, es convocà la primera assemblea de veïns a la seu social de l’OAR Gràcia on es constituí la junta directiva de l’associació veïnal que va triar a Joan Molas com a president.
La seva primera reivindicació fou demanar la conversió del camp del futbol del CF Mercantil en una plaça pública que s’anomenaria del Treball. La reivindicació s’allargà amb diverses vicissituds durant molts anys fins que 10 maig de 1987 fou inaugurada per l’alcalde Antoni Farrés.
Així mateix es van denunciar les deficiències del barri com ara els carrers sense asfaltar, els solars buits que eren focus de brutícia i rates, les mancances en neteja viària, la contaminació atmosfèrica i acústica per les industries instal·lades al barri, les filtracions d’aigües residuals o els problemes de seguretat derivats de la manca de senyalització i el trànsit caòtic que provocaven molts accidents.
Un problema específic consistia en el dèficit sanitari. L’assistència pública a l’Ambulatori de Sant Fèlix estava massificada i només hi havia una farmàcia al barri. A final de 1977 l’entitat veïnal va cedir un espai al seu local del carrer Ausiàs March 151 per destinar-lo a consultori de salut. Finalment, s’instal·là un CAP al carrer Lepant; encara que la seva ubicació fou objecte de polèmica ja que obligava molta gent gran a creuar la Gran Via.
L’Agrupació de Veïns va participar intensament en el debat sobre la Gran Via. De fet, la coordinació de les entitats veïnals contra les contribucions especials estan en l’origen de la Federació d’Associacions de Veïns de Sabadell (FAVS). El 1974 es constituí un Secretariat Provisional de la futura FAV formada per representants de Ca n’Oriac, Concòrdia, Sant Oleguer, Can Puiggener i Gràcia. La iniciativa de constituir la FAV va anar a càrrec d’una comissió gestora que va presentar uns estatuts al Govern Civil, encara que decidiren començar a funcionar com si ja estigués legalitzada, sota la presidència de Joan Moles. La legalització es retardarà fins el 1979 en una estratègia deliberada del govern per obstaculitzar les activitats del moviment veïnal.
Des de la presidència de la FAVS, Moles impulsà la creació d’associacions de veïns en tots els barris de la ciutat. També, va participar activament en la demanda de millora del servei d’autobusos urbans, aleshores a càrrec de l’empresa Autotransportes Martí i en les lluites contra els augments de preu abusius de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA). En qüestions d’ordre polític, la FAV s’adherí a l’Assemblea de Catalunya i la seva campanya per la “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” i a la seva versió local, l’Assemblea Democràtica de Sabadell (ADS). Aixi mateix, participà en les campanyes a favor d’una escola pública, catalana, gratuïta, obligatòria i de qualitat, en les reivindicacions pels ajuntaments democràtics i en l’elaboració de l’anomenat Pla d’Urgències amb partits polítics, sindicats i altres entitats per tal de preparar la transició cap l’Ajuntament democràtic. Igualment la FAVS va implicar-se en la vaga general de febrer de 1976 i va donar suport als treballadors a la vaga del metall de setembre-octubre del mateix any.
La militància al PSUC
Segons explica a les seves memòries, Moles tenia contactes amb militants comunistes des la dècada de 1950. D’altra banda, el 1966 va abandonar el sindicat Unión Sindical Obrera (USO) del qual havia estat fundador a la ciutat, per afiliar-se a CC.OO, on molts dels seus membres també ho eren del PSUC.
No obstant això, el factor decisiu foren les citades reunions al local de la parròquia de Gràcia d’on va sorgir l’associació de veïns i va ingressar al PSUC l’any 1975. A l’abril de 1978 va participar, juntament amb Antoni Aranda, en el novè congrés del Partido Comunista de España (PCE) en representació del comitè local del PSUC. Joan Moles va anar en el número vuit de la candidatura del PSUC a les eleccions municipals del 30 de març de 1979. Una llista amb una nodrida representació del moviment veïnal no només per la presència de Moles que ostentava la presidència de la FAVS, sinó per sis presidents d’associacions de veïns i d’altres candidats també vinculats al moviment veïnal.
L’elecció de Moles com a regidor va comportar la seva renúncia a la presidència de la FAVS, sent substituït per Julio Regalado president de l’AV de Cifuentes que figurava en el número 14 de la candidatura del PSUC, que va obtenir 13 regidors. Moles s’integrà en l’àrea de Governació amb la responsabilitat de gestionar els temes de transport, aigua i escombraries, encara que compagina la tasca de regidor amb la feina a Tallers CATO SA. Des del seu càrrec va haver d’entomar el greu conflicte amb Autotransportes Martí, empresa concessionària del servei d’autobusos urbans, del que sorgiria la cooperativa Transports Urbans de Sabadell (TUS). Així mateix va haver d’ordenar el sector del taxi que arrossegava moltes irregularitats i punts foscos. També va haver d’encarar la millora del deficient servei de recollida d’escombraries domèstiques.
Moles només va ser regidor durant el primer mandat de l’Ajuntament democràtic (1979-1983). Tanmateix va continuar amb el seu compromís com membre del Comitè Local del PSUC i més tard de la Comissió Política d’Iniciativa per Catalunya (IC). Moles va viure amb amargura la implosió del PSUC al V Congrés del partit el 1981 i va integrar-se a IC comandada per Rafael Ribó. L’any 1999 va donar-se de baixa del partit, mitjançant una carta que adreçà a Ribó on exposà la seva aposta per l’Entesa per Sabadell i criticà l’actitud al seu parer obstruccionista de molts dirigents d’IC amb la nova formació liderada per Maria Dolors Calvet.
Fundador i president de l’OCUC
Quan va abandonar la regidoria, Moles va tenir un paper destacat, a finals de 1984, en la constitució de la delegació sabadellenca de l’Organització de Consumidors i Usuaris de Catalunya (OCUC) que fou presentada el març de 1985. Així va formar part del grup promotor, format per unes 25 persones i quan es constituí la junta directiva fou anomenat coordinador. A maig del mateix any es celebrà la primera assemblea de socis de l’entitat que va triar-lo president.
Des de l’OCUC, Moles va endegar, el 1985, una campanya contra l’increment de les tarifes de CASSA. L’any següent impulsà una sèrie d’actes, sota el títol Els drets del consumidor i l’usuari, que abordà quatre àmbits: els tallers de reparacions d’automòbils, el servei de taxi, les agències de viatges i els serveis turístics.
Joan Moles va morir a Sabadell, l’11 de maig de 2014.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976). Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
MOLES BENET, Joan. Records d’un sabadellenc compromès. Agrupació de Veïns de Gràcia, Sabadell, 2011.
SANTAMARIA, Antonio. Història del moviment veïnal de Sabadell. Cinquanta anys de lluita. Ed. FAVS, Sabadell, 2019.
SERRANO BLANQUER, Jordi. TUS. Un empriu sabadellenc. Transportes Urbanos de Sabadell. 35 anys de servei a la ciutat (1982-2017), TUS, S. Coop. Ltda, Sabadell, 2018.