Esbossem la gènesi de la principal artèria i eix vertebrador de la ciutat en el marc del desenvolupament econòmic i demogràfic de Sabadell. Des del darrer terç del segle XIX la Rambla esdevingué el pol d’atracció residencial de la burgesia, però també d’una potent oferta comercial i d’oci.
El creixement demogràfic de la ciutat en el primer terç del segle XIX, derivat del desenvolupament industrial, comportà la necessitat de realitzar una ordenació urbanística de la vila a càrrec de l’administració local. Tanmateix, segons assenyala Manel Larrosa qui ha estudiat a fons aquesta qüestió, aquestes intervencions i les primeres elaboracions de les regulacions i normatives municipals no arribaren fins a la dècada de 1840.
Les primeres intervencions reguladores daten de 1822, durant el Trienni Liberal i s’adreçaren a les servituds agrícoles; és a dir, recs, passos, fites, límits de propietats… En aquella època l’edificació es feia continuant la línia dels carrers ja oberts i segons els criteris dels particulars. Des de mitjans de la dècada de 1830 s’incrementaren les regulacions de l’Ajuntament que intervingué en els traçats dels carrers. Fins al moment, com explica Larrosa, l’activitat constructora havia seguit el camí de Sant Pau. Tanmateix, a partir de 1841, l’eix de creixement s’estableix sobre el camí real de Barcelona, el qual ja apareix traçat al segle XII, i que seria conegut com el carrer de Barcelona i posteriorment com el Passeig de la Rambla.
En començar el segle XIX, segons el testimoni de Marian Burguès, la Rambla presentava aquest aspecte: “La Rambla! Els afores de la vila sortint de la volta dels Escolapis. A la dreta hi havia unes margenades altes i camps on els corders hi tenien les rodes per a filar. Des de la Placeta del Fort (avui de Pi i Margall) [actualment la plaça del Gas], un marcat pendent portava aigua de les pluges a la Rambla. L’aigua de la Plaça i carrer de Manresa desembocava a la Rambla. Per aturar el corrent s’hi plantaren dos rengles d’acàcies i fou batejada amb el nom de Rambla. Gairebé totes les rambles de Catalunya tenen el mateix origen: rieres seques on s’hi planten arbres per a defensar-les (…) Els Escolapis tancaven el Pedregar amb construccions tan altes com la seva pròpia església i per un arc del mateix edifici s’entrava a la Rambla (…). Molt part d’avall de la Rambla hi havia quatre cases”.
Segons explica Miquel Carreras, l’Ajuntament amb motiu de la construcció de la casa-fàbrica de Josep Duran i Sorts, “va fer venir un tècnic de Barcelona per tal de determinar l’amplada que tocava a la Rambla com a via d’aquella classe. Aquesta és la primera vegada en què es parla de la Rambla de Sabadell”. En efecte, l’any 1841 es determinà que la amplada de la via seria de 80 pams (uns 16 metres) en alineació rectilínia. La qüestió tornà a plantejar-se al febrer de 1842, encara que l’Ajuntament per manca de mitjans econòmics renuncià aquesta amplada i es negà a pagar les eventuals indemnitzacions que poguessin reclamar-se. Finalment, mitjançant el Bando del Buen Gobierno (1845), sent alcalde Pere Turull, s’estipula que els nous carrers havien de tenir com a mínim 40 pams d’amplada (7,80 metres) en comptes dels 30 pams (5,60 m.) tal i com estaven regulats anteriorment.
Els acords definitius amb l’objectiu de definir la nova via es prengueren el 1846. A tal efecte s’adquiriren els terrenys de l’espardenyer Francesc Manyosa, anomenats Filador d’en Manyosa, que anaven des del carrer Sant Pere al carrer de Sant Roc, ocupant espais corresponents a la Rambla. L’Ajuntament va pagar per aquests terrenys 450 lliures i, segons Larrosa, és la primera vegada que l’administració local realitzà una inversió en una obra de reforma urbana.
Així doncs, l’alcalde Pere Turull fou qui encetà amb força les intervencions urbanístiques de l’Ajuntament. A més d’una sèrie d’expropiacions per a la construcció de la Rambla, s’ha d’afegir la regularització de l’actual plaça de Sant Roc per tal de donar-li forma rectangular i que s’inicià el 1845, els terrenys de la qual s’aconseguiren mitjançant permutes amb els Escolapis i donacions gratuïtes com les d’Isidre Sales.
D’altra banda, el 1839, amb el mateix Pere Turull es va començar l’enllumenat públic amb fanals d’oli, es prengueren les mesures efectives per arreglar els carrers i donar-los un sistema de rasants.
Els dos eixamples
No obstant això, com indica Carreras, “aquestes millores i reformes urbanes necessitaven un plànol que les guiés: per l’abril de 1847 el nostre Ajuntament va encarregar-lo a l’arquitecte barceloní, Josep Oriol Bernadet”. De fet, el seu origen arrenca de la Reial Ordre de juliol de 1846 que ordenava que totes les ciutats elaboressin un “plano geométrico”.
A parer de Larrosa amb l’arribada d’aquest arquitecte pot datar-se l’inici del “creixement quadriculat homogeni” del casc urbà. Així, en el transcurs de la dècada de 1850 sembla ser que es reorientà aquesta quadrícula en paral·lel a la Rambla. Ara bé, el factor decisiu de la consolidació de la Rambla com a eix principal de la ciutat, en sentit perpendicular, data de la construcció de la carretera de Montcada a Terrassa (1852) i de l’arribada del ferrocarril (1855). Aquestes dues infraestructures emmarcaren la quadrícula sud de Sabadell i es convertiren en els seus límits naturals. Així, el ferrocarril ressegueix el casc urbà en un angle de 90 graus i talla perpendicularment la Rambla. D’altra banda, entre 1847 i 1848, com explica Carreras, es començaren a fer les primeres plantacions d’arbres al Passeig de la Rambla, com se’l denominava a l’època.
Una altra qüestió problemàtica foren les aigües del sud de la ciutat que anaven a parar a la Rambla. Per resoldre el problema, l’alcalde Turull s’adreçà el 1856 al governador civil per tal de refer els rasants dels carrers. Finalment, el governador ordenà el 1860 la definitiva revisió d’aquests rasants per evitar que les aigües fossin a parat a la Rambla amb l’objectiu de “no querer convertirla en madre de río y sangrar aquella corriente dirigiéndola en parte por las calles laterales y como sucede por las de Lacy, Riego y hasta en la de San Olegario”. Aquesta regulació dels rasants va acompanyada dels primers projectes de construcció de clavegueres per l’evacuació de les aigües. Sabem per testimoni de Marian Burguès de les pèssimes condicions higièniques dels carrers de la ciutat: “Durant tot l’hivern el fang del carrer era pastat pels carros, animals i persones, i desprenia una fortor que empestava. Amb carrers fangosos i pudents, puix que tothom qui no tenia hort tirava les desferres al carrer”.
D’altra banda, el maig de 1857, l’Ajuntament aprovà una norma segons la qual “los edificios que se construyen en la Rambla ó calle Barcelona, y plazas públicas, hubiesen de tener o hacerse cuanto menos de dos pisos” i que segons Larrosa representa el primer intent de regulació del paisatge urbà.
Després d’un primer esbós, l’agost de 1858, Oriol Bernadet lliurà el plànol a l’Ajuntament que fou rectificat en alguns punts a començaments de 1859 i que es considera el primer eixample de Sabadell. Després de passar per informació pública i ser acceptades les al·legacions presentades fou aprovat a la tardor de 1859.
Tanmateix, el gener de 1861, l’Ajuntament s’adreçà a l’arquitecte provincial Francesc Daniel Molina per tal de redactar un nou pla. Per elaborar-lo són contractats el mestre d’obres Josep Antoni Obradors i l’arquitecte Gabriel Batllevell, a qui s’encarregà elaborar un plànol topogràfic del casc urbà que serviria de base pel treball de Molina. L’esmentat plànol topogràfic es va acabar al desembre de 1862, però fins al setembre de 1863 no fou presentat a l’Ajuntament. Bàsicament aquest pla, considerat el segon eixample de Sabadell, seguia les directrius d’Oriol Bernadet a partir de l’extensió de la quadrícula paral·lela a la Rambla com una solució racional a l’estructura urbana de la ciutat. Així es pot llegir:
“La Villa de Sabadell (…) con su construcción laberíntica con sus estrechísimas calles, con sus numerosos callejones, con las dificultades que ofrece a la viabilidad pedestre, ecuestre y rodada, no satisface pues las exigencias del Comercio y de la Industria, y presenta un número de obstáculos a su desarrollo siendo por tanto necesaria una reforma de la población existente y un ensanche ilimitado (…) La circulación en todos los sentidos considerada es el primer elemento de la vida de una centro mercantil y fabril como el que nos ocupa”.
Pel que respecta a la Rambla, el Pla Molina dissenyava la seva prolongació fins a la Plaça Vella, és a dir en direcció a l’actual Passeig de la Plaça Major. Ara bé, aquesta reforma va comptar amb l’oposició de 86 grans propietaris immobiliaris, liderats per Pere Turull, i finalment fou desestimada. A parer de Larrosa, “el fracàs de l’experiència d’allargar la Rambla va deixar constatada la impossibilitat d’una reforma que fins als anys 20 d’aquest segle [XX] no tornarà a plantejar-se, quan s’inclourà al Pla d’eixample de 1928, i es realitzarà posteriorment en unes condicions econòmiques i polítiques ben diferents”.
La Rambla maltractada
Una de les principals fites de la Rambla com eix vertebrador de la ciutat fou la construcció el 1862 de la luxosa residència de l’industrial Pere Oliver Salt, besavi de Joan Oliver, Pere Quart, coneguda com Les voltes de l’Oliver, a càrrec de l’arquitecte Gabriel Batllevell. En principi, estava dissenyada com un conjunt d’habitatges amb porxada que havia d’ocupar tota una illa de la Rambla, però finalment només es va edificar la part central que es corresponia al domicili de Pere Oliver i família.
De fet, a partir de llavors es començà una intensa urbanització de la Rambla que prengué una gran impuls a partir de 1873. Segons el testimoni de Marian Burguès:
“La Rambla s’anava poblant. Ara un edifici, ara un altre, començava a fer goig. L’Oliver féu bastir una casa senyorial, un dels millors edificis que hi ha a la població. Sòlida, espaiosa i amb jardí gran com un parc. Si els altres propietaris haguessin continuat la construcció porxada, ara ens podríem passejar, encara que plogués, sense mullar-nos per bona part de la Rambla”.
Així mateix, a partir de 1862, es planteja la construcció d’un pont metàl·lic al final de la Rambla per on passaria el tren a un nivell inferior, però que finalment seria desestimat. No obstant això, l’any 1888 es construí, al final de la Rambla, el baixador del ferrocarril, conegut popularment com l’apeiadero. Posteriorment, l’any 1897 l’Ajuntament decidí convertir la continuació del baixador en l’Avinguda de Joaquim Costa (l’actual carrer Latorre), denominada popularment La Rambleta.
De tota manera a la Rambla, que finalment assoliria un llargada de 790 metres, s’hi anaren disposant importants edificis residencials d’industrials de la ciutat: els de Mateu Brujas, la Casa Armengol, la casa d’Enric Turull, de Marcet, Cirera, Isidre Fochs, Bartolomé Guasch, Joaquim Manich o la Torre Gorina. Així mateix, s’ubicaren fàbriques, despatxos, establiments comercials, d’oci i esbarjo com Els Campos de Recreo i el Cinema Imperial al capdavall de l’artèria, o el Cafè i Teatre Euterpe al començament de la mateixa, aquests darrers malauradament desapareguts.
En la configuració de la Rambla va tenir un paper destacat l’arquitecte modernista Juli Batllevell, fill de Gabriel, que va dissenyar importants edificis com ara l’enderrocada residència de Joaquim Manich (1882); el cafè i teatre Euterpe (1892-1893), desapareguts; el despatx dels successors de Buenaventura Brutau (1893), també desaparegut; el primer col·legi dels Germans Maristes (1895), enderrocat; el Cafè Condal (1901) enderrocat; la casa de Mateu Brujas; l’Hotel Espanya (1902), actual seu de la regidoria d’Acció Social; el magatzem de vins d’Antonino Oliver i després impremta Joan Comas (1902), enderrocat; la Ferreteria Puigmartí (19039, enderrocada; la casa de Jaume Brutau, enderrocada (1903) o el despatx Gorina (1909), enderrocat. L’any 1928, en plena dictadura de Primo de Rivera, sent alcalde el doctor Esteve Maria Relat, es va destruir el passeig central i es va convertir en bulevard adoptant la fisonomia que té actualment.
Així doncs si l’especulació immobiliària no s’hagués acarnissat amb la Rambla, ara gaudiríem una artèria que conservaria el seu encant decimonònic amb belles pinzellades modernistes.
Bibliografia
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Joan Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CALVET, Jordi i BENAUL, Josep M. Sabadell tal com era 1864-1909. Ajuntament de Sabadell, 1894.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa. 2001.
LARROSA, Manel. La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell, 1845-1900. Delegació de Sabadell del Col·legi de Doctors i Llicenciats, Sabadell, 1986.