Esbossem el perfil biogràfic de Miquel Bertran, un dels dirigents més destacats del moviment obrer sabadellenc del seu temps. Una personalitat polifacètica que comandà amb Josep Moix la transició de l’anarquisme al comunisme i que va patir quatre exilis al llarg de la seva vida. El darrer i més llarg dels quals a Mèxic per fugir de la repressió franquista.

Miquel Bertran Olear va néixer a Sabadell el 29 de juny de 1892. Fill d’una família treballadora, va fer les seves primeres lletres a les Escoles Pies de Sabadell. Com era habitual a l’època, començà a treballar molt jove com aprenent a l’impremta de Joan Comas Faure, a la Rambla de Sabadell on ara hi són els sindicats i on adquirí una sòlida formació d’impressor. Més tard, entrà a treballar a la fàbrica tèxtil de Gabriel Alguersuari Farrés, on aprengué l’ofici de teixidor que aprofundí amb estudis de tècnic tèxtil. Alguersuari, un empresari d’idees liberals, tenia contractats tota una colla de destacats sindicalistes com Josep Moix Regàs, Josep Rosas Vilaseca, Amat Font Cunillé, Pere Mampel, Galileu Molins…

Segons a l’Acta de Quintas del 17 de març de 1912, consultada per Josep Maria Benaul, era un jove ben menut: de 1,54 metres d’estatura i 55 quilos de pes, on consta en el número 171 com a fill de vídua pobre i declarat exceptuat del servei militar (més info: ‘Un sabadellenc contra la guerra a París. Juliol de 1914′, per Josep M.Benaul‘.

Miquel Bretran s’inicià al moviment obrer sabadellenc quan la Federació Local de Sindicats (FLS), radicada a l’Obrera, al carrer de l’Estrella, 110, estava vinculada a la central anarquista Confederació Nacional del Treball (CNT) on també va entrar a militar. La seva primera experiència en la lluita obrera, amb només 17 anys, fou a la Setmana Tràgica de 1909, particularment virulenta a Sabadell). Per escapar de la repressió, s’exilià a París i durant dos anys va estar voltant per diversos països europeus.

Des de ben jove era conegut a la ciutat com actor teatral i cantant líric aficionat. Una de les actuacions més celebrades fou a l’opereta catalana Cançó d’amor i de guerra, estrenada el 16 d’abril del 1926 al Teatre Nou de Barcelona, amb textos de Lluís Capdevila i Víctor Mora i música de Rafael Martínez Valls. També foren molt famoses les seves interpretacions de Manelic en el clàssic Terra Baixa d’Angel Guimerà.

El jove revolucionari

L’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’agost de 1914, el va sorprendre a París on participà activament en les manifestacions antibel·licistes de la central anarcosindicalista francesa Confédération Générale du Travail (CGT). Bertran es mostrà contrari a la guerra i donar suport als Aliats en un posicionament a contracorrent -escriu Benaul- “de l’opinió publicada a la seva ciutat, on era majoritària l’equiparació dels aliats a la defensa de la democràcia i dels imperis centrals al despotisme”. Mig i mes després tornava a Sabadell. Benaul cita la secció Ecos al setmanari Sabadell Federal (12/9/1914) del periodista Joan Puig Pujol, que signava amb el pseudònim Johannan, que ens proporciona un retrat molt vívid del jove Miquel Bertran:

“De molt jove, ja el coneixíem de fer de còmic, fent admirablement  els papers de barba, després començà a actuar en la política fent-se remarcar com a intransigent antilerrouxista i molts cops els seus punys varen ésser més contundents que les seves paraules […] després els programes i les idees polítiques varen resultar, per ell, estrets, petites, anant a po­sar les seves energies en mig de les files sindicalistes […] amb tot el romanticisme dels seus 20 anys feu que truqués, diferents voltes, la policia a la porta de casa seva […] En Bertran és un gran revolucionari enragé, és a dir, el més romàntic dels revolucionaris […], i ho evidencia la seva cara de Màxim Gorki, amb el seu petit bigoti, amb els seus grans ulls somniadors, amb les se­ves llargues melenes, amb el seu ample xamberg, amb la seva xalina negre, com si portes dol pels flagells de tota la Humanitat…”

D’altra banda, l’any 1916 va dirigir Germinal, la publicació portaveu de la FLS i participà activament a la Vaga General Revolucionaria de 1917. Per segon cop hagué d’emprendre el camí de l’exili a França i posteriorment a Itàlia i Alemanya. Al retornar a Catalunya, assistí al transcendental Congrés de Sants de la CNT, celebrat a Barcelona el juny de 1918, en representació dels rajolers de Sabadell, on s’aprova la reestructuració organitzativa del sindicat al voltant del Sindicats Únics. En aquells anys va estrènyer una gran amistat amb el dirigent cenetista Salvador Seguí, el Noi del Sucre, que fou assassinat, el 10 de març de 1923, per pistolers de la patronal a la sortida d’una reunió clandestina on participava Bertran.

De l’anarquisme al comunisme

La CNT fou durament perseguida per la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), Bertran va ser un dels reorganitzadors de la central anarconsindicalista a la caiguda de la dictadura a la ciutat. Així mateix, participà, com a delegat tèxtil per Sabadell, en el transcendental tercer Congrés Confederal de la CNT, celebrat el 1931 a Madrid, on s’havia de traçar la posició del poderós sindicat davant la flamant Segona República. Una assemblea que va mostrar les profundes diferències entre els radicals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), partidaris de la via insurreccional contra la república burgesa, dirigits per Durruti, Ascaso i García Oliver, enfront els moderats, representats per Ángel Pestaña i Joan Peiró, que propugnaven l’acció de masses i donar una oportunitat al nou règim republicà. Unes diferències que preludiaven l’escissió dels anomenats “trentistes”, arran del manifest signat per 30 dirigents cenetistes contra la FAI que havia pres el control del sindicat (més info: ‘L’escissió dels trentistes‘).

A Sabadell, la FLS se decantà majoritàriament pels trentistes, cosa que obrí un complex procés que menà a l’expulsió dels sindicats sabadellencs de la CNT. Aquesta transició de l’anarquisme al marxisme -com ha explicat Andreu Castells- fou comandada pel quadrilàter format per Josep Moix, Josep Rosas, Miquel Bertran i Jaume Camps Illa. L’any 1933, Miquel Bertran assumí la direcció de Vertical, l’òrgan de la FLS, on sovintejaven les dures crítiques a la FAI. Aquesta transició en l’hegemonia del moviment obrer sabadellenc culminà, als primers compassos de la Guerra Civil, amb la incorporació de la FLS a la UGT dominada per Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), d’obediència estalinista on tots quatre van ingressar.  

Els Fets d’Octubre de 1934 tingueren a Sabadell un caràcter marcadament obrerista. Durant unes hores, els sindicalistes ocuparen l’Ajuntament i prengueren el poder a la ciutat. A Sabadell es van detenir a 138 persones que, el gener de 1935, foren condemnades –tret d’un cas- a sis mesos i un dia de presó. En una segona tongada es produïren més detencions, 11 dels  quals foren condemnats a penes d’entre dos i vuit mesos de presó.

Els dirigents del Comitè Revolucionari local, Josep Moix, Miquel Beltran, que havia fugit a França, Josep Rosas, Francesc Carceller i Emili Torreguitart, decidiren lliurar-se a la justícia a finals de 1935. Al gener de 1936 foren condemnats a penes d’entre un any i any i mig de presó. La victòria del Front Popular, a les eleccions de febrer de 1936, els posà en llibertat i retornaren a Sabadell on foren rebuts com herois (més info: ‘El Bienni Negre i les eleccions del Front Popular‘).

Cinc dies a l’alcaldia

A la Guerra Civil, Miguel Bertran va ser nomenat primer Tinent d’alcalde de Josep Moix i exercí diversos càrrecs públics: Conseller-Regidor dels Serveis Municipals de l’Ajuntament de Sabadell, i Delegat Especial de Transports, per disposició de Director General de Transports de la Generalitat de Catalunya.

La designació de Josep Moix com ministre de Treball del govern de Juan Negrín, comportà la seva renúncia a l’alcaldia de Sabadell i la seva substitució per Manuel Farràs Baró el 17 d’agost de 1938.

Farràs va cedir la vara d’alcalde, per incorporar-se al front, al seu company i amic Miquel Bertran que ostentà el càrrec del 21 al 25 de gener de 1939 quan mancaven només sis dies per a l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. El 25 de gener, Bertran va marxar, per quarta vegada a l’exili. Un altre cop a França. Durant unes hores, fins a les 7 del matí del 26 de gener, l’alcalde, el darrer republicà abans del franquisme, va ser l’anarquista Enric Mampel Martí.

L’exili mexicà

Després de la guerra, Miquel Bertran s’exilià a Mèxic on hi residia una notable colònia de republicans sabadellencs. S’instal·la al municipi de Tulancingo (Hidalgo), on residiria fins la seva mort i on treballà de director tècnic de l’empresa tèxtil La Concha S.A, Bertran s’havia casat amb la també sabadellenca Carme Mañosa Umbert amb qui tingué un fill, Llibert. Com escriu Ricard Simó, Llibert i la seva família venien cada any, des de la dècada dels 70, a passar les vacances d’estiu a Sabadell.

Miquel Bertran va morir a Tulancingo el 17 d’agost de 1958, amb 66 anys d’edat. Els obrers de la fàbrica La Concha S.A portaren el seu fèretre en braços del seu domicili al cementiri municipal. L’Ajuntament de Sabadell li dedicà una petita plaça l’any 2011 al barri de la Serra d’en Cameró.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República (1918-1936). Vo. IV. Ed. Riutort, Sabadell, 1980.
– Sabadell, informe de l’oposició, Guerra i revolució (1936-1939). Vol V. Ed. Riutort, Sabadell, 1982.
ROSAS i VILASECA, Josep. El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho. Arxiu Històric de Sabadell, 2005.
SIMÓ i BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili, Ed. Agulló-Costa, Sabadell, 1986.

Foto portada: Bertran, en una imatge d’autor desconegut.