Resseguim la celebració del Primer de Maig, la Festa del Treball, en els darrers anys de la dictadura franquista. Especialment, l’1 de maig dels anys 1967 i 1968 que van estar marcats per la repressió de la policia franquista i les detencions de sindicalistes de Comissions Obreres.

Des de l’1 de maig de 1890 la classe obrera sabadellenca, malgrat les prohibicions i la repressió, va celebrar la Festa Internacional del Treball, instituïda un any abans per la Segona Internacional Socialista en memòria dels màrtirs de Chicago (més info: ‘El primer Primer de maig‘).

Durant la llarga dictadura franquista, aquesta diada va estar prohibida i substituïda per la festivitat de San José Obrero, el 19 de març. Des de finals de la dècada de 1950, la secció local de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) i des del 1962 també amb el Front Obrer de Catalunya (FOC) s’organitzava una celebració clandestina del Primer de Maig en la qual els grups de barri sortien per separat i es trobaven en un indret del rodal de Sabadell com la Salut, el bosc de Sant Julià o la Mola. Allí debatien sobre els temes d’un qüestionari elaborat prèviament i on es convidava a membres d’altres federacions sobretot de Barcelona i Terrassa (més info: ‘L’oposició democràtica al final del franquisme‘).

Amb motiu del Primer de Maig de 1964, la secció local de la JOC i el FOC decidiren organitzar una vaga d’autobusos per protestar pel deficient servei de l’empresa concessionària Autotransportes Martí. Per això, JOC i FOC va contactar amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) per fer una acció unitària el 2 de maig que fou un èxit de mobilització al ser una de les reivindicacions més sentides dels treballadors. L’èxit de la vaga comportà la dura resposta repressiva de la dictadura contra els seus organitzadors.

La caiguda dels salesians

La secció local del sindicat il·legal i clandestí Comissions Obreres (CC.OO) es constituí el 23 de octubre a la Font de Can Rull, després d’un intent fallit el 16 d’octubre de 1966 al Camp d’Aviació (com s’anomenava llavors l’Aeroport). Aquesta data assenyalà un punt d’inflexió en el moviment obrer sabadellenc que va anar agafant força i implantació (més info: ‘La fundació de CC.OO‘). Durant dos anys, les assemblees se celebraren a indrets apartats com la Font de Can Rull, a les restes del bosc de Can Feu, als boscos de Can Pagès o Sant Julià o a la Font de la Taula Rodona de Sant Quirze.

El 22 de desembre de 1966, a las 9:45 hores, una vintena d’agents de la Policia Armada (coneguts popularment com els grisos el color del seu uniforme) irromperen al col·legi dels salesians on estava convocada una assemblea de CC.OO. Allí foren detinguts Ángel Abad Silvestre, Juan Millán Martínez, Ángel Rozas Serrano, Ignacio Tomás Urbina Domínguez, Pedro Hernández Jiménez, Tomás Chicharro Manero, Jerónimo Caballero Ferrer i Antoni Farrés Sabater, futur alcalde de Sabadell. Aquella mateixa nit continuaren les detencions d’altres dirigents sabadellencs de CC.OO: Juan González Merino, secretari amb tota la documentació, Domingo Cañas, Manolo Tanco Torrado, Antònia Romagosa, Juan Vera, Ginés Fernández, Ramón Fernández Jiménez, Jerónimo Vázquez Rey i J. Lara.

Tots els foren posats a disposició del Tribunal de Orden Público (TOP), per a més inri, l’1 de maig de 1968, que emeté les següents condemnes: quatre anys de presó per Abad, Rozas i Chicharro; dos anys per González Merino i Ginés Fernández; sis mesos per Tanco, Vera i Fernández Giménez i quatre mesos a Farrés, Vázquez Rey i Millán. Lara, per ser menor d’edat, fou condemnat a pagar una multa de 10.000 pessetes i la causa contra Cañas i Romagosa va ser sobreseguda. El director dels salesians, Joan Santaeulària, va haver de dimitir i marxar de Sabadell.

El Primer de maig de 1967

La celebració de l’1 de maig de 1967 va estar preparada per un intens treball de l’oposició democràtica i CC.OO. La nit del 28 d’abril la Policia Municipal reportà haver recollit 15.340 d’octavetes als barris de la ciutat que convocaven a commemorar la Festa del Treball, prohibida per la dictadura franquista.

Els dirigents locals de CC.OO acordaren celebrar-ho al bosc de Sant Julià amb truites per dinar. L’organització de les dues reunions, una al matí i l’altra a la tarda, fou organitzada per tres capellans obrers: Andreu Maria Vila Tintorer, que treballava de forner a Ca n’Oriac, el rector de la parròquia del barri Josep Maria Garrido Cunill i Eduard Fornés Gili. Segons el testimoni de Ginés Fernández, recollit per Andreu Castells, s’acordà que si havia un mínim de gent s’organitzaria una manifestació que es dissoldria si apareixia la policia. S’aplegaren unes 500 persones que decidiren sortir en manifestació. A l’arribar al pla on s’havia d’aixecar el polígon Sant Bernat, ja eren més d’un miler. Allí, a l’alçada del pas a nivell de la via fèrria, els estava esperant un fort dispositiu dels antidisturbis de la Policia Armada amb jeeps. Els manifestants es concentraren en un lloc on hi havia moltes pedres i agafaren pals i barrots de ferro per defensar-se. El tinent que comandava les forces policials els hi donà dos minuts per a rendir-se.

“Pero la gente venía preparada con garrotes -explica Ginés Fernandez-. Y empezamos a avanzar. Entonces el teniente, sin esperar los dos minutos, tocó el pito en señal de ataque. El primer golpe fue para el teniente que cayó al suelo. Acto seguido cayeron otros cinco policías. Nosotros con los barrotes pegando zumbidos y ellos con las porras. La batalla duró cinco minutos”.

Acaba la batussa, els treballadors es refugiaren a l’església parroquial del Sagrat Cor de Ca n’Oriac, que fou assetjada per la Policia Armada, agents de la policia secreta i una patrulla de la Policia Municipal. Al fer-se fosc, alguns com Ramón Aguilar o Ramón Fernández, aconseguiren escapar-se.

L’endemà, les forces policials, comandades pel temut inspector de Brigada Político-Social (BPS) Juan Ignacio García García, de fama sinistra com torturador, prohibí l’entrada l’església al vicari de la parròquia de Gràcia, Carles Casademunt Ollé i a la monja Concepció Alcalí Espor.

Al migdia, sense el preceptiu permís eclesiàstic segons els sindicalistes, la policia irrompé violentament en el temple per procedir a la detenció dels tres capellans citats i d’altres sospitosos acusats d’agredir les forces de seguretat.

Tanmateix, la policia va comunicar, el dia 4 de maig, que havien entrat al temple parroquial amb el permís de arquebisbe de la diòcesi de Barcelona com efectivament va ser. Això provocà la ruptura entre el sector més progressista del clergat sabadellenc, liderat per Josep Maria Canals Lamiel, mossèn Dinamita. A iniciativa seva, “tots els pastors del Poble de Déu” es reuniren a Sant Fèlix per aplegar esforços i demanar que l’arquebisbe fos traslladat. A Unidad Hermética els treballadors organitzaren una vaga en protesta per les detencions.

Al temple parroquial foren detinguts Manuel Benítez Balmitzes, Manuel Tanco Torrado, Juan Zapata Pérez, Jerónimo Vázquez Rey, José Maria Lara Aranda, Manuel Pérez Sánchez, Andrés Ruiz Millán, Marcelino Bellón Pérez, Rafael Rojas Arroyo, Juan González Merino, Víctor López López, José Aguilar Alós, Celestino Sardà Ramos i Maria del Carmen Vázquez Rey. Els dies següents també foren detinguts Juan Vera Gómez, Andrés Martínez Ojeda, José Sánchez Pérez, Ramón Fernández Jiménez i Francisco Rodas. El 25 de març de 1969, 21 dels detinguts per aquesta causa foren posats a disposició del TOP.

El diari del Movimiento, Sabadell, no va informar dels esdeveniments i la revista Ca n’Oriac, del maig de 1967, ho va fer amb molta prudència en un breu al·ludint a “varias agresiones entre la fuerza pública y los participantes en dicha manifestación”.

Les detencions preventives de 1968

Amb aquests precedents, la preparació de l’1 de maig de 1968, fou molt intensa, amb una gran “sembrada” d’octavetes. Segons els informes de la Policia Municipal -recollits per Castells- es retiraren 15.000 fulls voltants a 54 carrers de la ciutat. La majoria d’ells signats pel partit maoista PCE m-l i les Comissions Obreres Juvenils (COJ) que havien estat constituïdes a la tardor de 1966 per militants del FOC i el grup El Comunista, d’inspiració maoista que funcionà entre 1968 i 1969 i on militaven Pere Vila, Domènec Ferrer, Mingo, Teresa Vilas, Paco Giménez, Zapata o Valdivieso. Las COJ, impulsades des dels centres culturals dels barris va tenir una certa implantació en el sector tèxtil.

“Unámonos contra el fascismo y contra Franco. Viva el Primero de Mayo. Vivan las COJ. Democracia Popular. Fuera los yanquis, Franco no”, eren algunes de les consignes de les octavetes.

Aquest Primer de Maig fou convocat com una jornada de lluita per millores laborals i socials i per la llibertat dels sindicalistes detinguts. Com a preparació es programà l’aturada d’una hora, el 30 d’abril, en tots els centres de treball i una concentració a la Creu de Barberà. L’inspector García va posar totes les seves antenes en marxa i la vigília es practicaren detencions “preventives” de militants de formacions d’esquerra.

El PCE m-l va dirigir la manifestació amb nombroses pintades al barri amb la consigna: Contra el régimen y el imperialismo yanqui. A la Creu de Barberà, malgrat l’assistència d’unes 4.000 persones, va ser impossible concentrar-se i marxar en manifestació degut al desplegament dels antidisturbis dels grisos amb casc, metralletes i walkie-talkie. El berenar campestre que s’havia de celebrat al voltant de l’estació de Renfe Sud va haver de ser suspès.

D’altra banda, el número 4 (maig-juliol de 1968) de Proletario, òrgan del FOC, informava que un grup dels seus militants va intentar manifestar-se a la Rambla, però que fou molt difícil per la massiva presència policial. No obstant això, un grup ho va aconseguir fins arribar a la plaça de Barcelona on fou dissolt per la policia que practicà vuit detencions.

El 3 de maig, l’alcalde falangista i industrial paperer, Josep Burrull Bonastre, declarà satisfet a la comissió permanent del Consistori que “podemos felicitarnos que a pesar de las propagandas subversivas, todo se haya desenvuelto con plena normalidad”. 

Estat d’excepció de 1969

L’acumulació de les protestes estudiantils i de vagues obreres menaren al govern franquista a decretar l’Estat d’Excepció, del 24 de gener al 25 de març de 1969, amb l’objectiu de desarticular les organitzacions sindicals, polítiques i socials de l’oposició antifranquista. Així es practicaren centenars de detencions d’estudiants, obrers i intel·lectuals a tot l’Estat. Entre ells, Àngel Abad, condemnat en Consell de Guerra a vuit anys de presó.

A Sabadell, l’inspector Ángel García va detectar que s’havia format una comissió per organitzar el Primer de Maig de 1969 i actuà preventivament el 12 d’abril detenint-los. Entre ells, militants de les Comissiones Obreres d’Empreses com els germans Galofré, les germanes Ribell, Antoni Farrés o Álvaro García Trabanca que denuncià les pallisses i maltractaments que havien patit. Després de passar per La Modelo, la seva causa fou arxivada per la manifesta contradicció de ser acusats de ser els autors de les pintades convocant al Primer de Maig de 1969, quan tots ells estaven a La Modelo.

Aquesta lluita entre la Brigada Político-Social i els sindicalistes al voltant del Primer de Maig va continuar fins al final de la dictadura. Així, a la vigília del Primer de Maig de 1971, el 27 d’abril, agents de la BPS dispararen nou trets contra unes noies, una de les quals va resultar ferida en un cama, mentre estaven fent pintades al barri dels Merinals, prop del desaparegut cinema Rex. L’1 de maig de 1972 va estar preparat per pintades, sembrada d’octavetes, manifestació a Ca n’Oriac, al barri de Poblenou es penjaren tres grans pancartes als cables de la corrent elèctrica.

El Primer de Maig de 1975, el darrer en vida del dictador, va estar precedit per diverses  jornades de lluita com la convocada per l’Assemblea Democràtica de Sabadell (ADS) -secció local de l’Assemblea de Catalunya -contra la carestia de la vida, la campanya de boicot als autobusos o contra selectivitat. L’1 de maig es celebrà una assemblea unitària, promoguda per CC.OO i PSUC, al bosc de Sant Julià. El partit trotskista Lliga Comunista Revolucionària (LCR) i altres grups a l’esquerra del PSUC organitzaren manifestacions, el 30 d’abril i l’1 de maig al carrer Martí Trias, avinguda Espronceda i la Creu de Barberà.

Passat el Primer Maig, continuaren les mobilitzacions que desembocarien en la Vaga General Política de febrer de 1976.

Bibliografia  

CASTELLS, Andreu.  Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca, 1939-1976. Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
DALMAU PONS, Glòria i RODRÍGUEZ GALIÁN, Antonio (coord.) La repressió del ‘Tribunal de Orden Público’ a Sabadell. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2021.
DOMÈNECH SAMPERE, Xavier. Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat civil i canvi polític. Sabadell (1966-1976), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002.
FERNÁNDEZ PÉREZ Ginés. La senda de mi destino, Sabadell, 2007.
MOLES BENET, Joan. Records del Primer de Maig de l’any 1964. Arraona, revista d’història, n. 26, 2002.

Foto portada. l’església Sagrat Cor de Ca n’Oriac, escenari important del Primer de maig.