Devem a l’historiador sabadellenc Albert Garcia Balañà l’assaig Ànimes i telers. Canvis materials, malestar socials i combats culturals al Sabadell de l’últim terç del segle XIX (1868-1890). Una obra que resulta imprescindible per a copsar la relació entre les transformacions estructurals derivades de la industrialització i els nous corrents ideològiques i moviments socials. Un període de transició on es generaren les cultures polítiques que es desenvoluparen fins a la Guerra Civil.
L’autor, citant a Josep Maria Benaul, indica que “l’etapa decisiva de la mecanització del tissatge llaner se situa a Sabadell entre 1878 i 1884”. L’any 1877, vuit de cada deu telers eren manuals, que requerien de la força i l’habilitat del teixidor. 20 anys més tard, el 1897, les proporcions s’havien invertit: “Un miler de telers mecànics convivia amb dues tristes dotzenes de telers a mà. La ciutat, és clar, havia assistit alhora a una sembrada de vapors”.
Sabadell-Terrassa, capital llanera
Aquest procés d’industrialització farà del districte Sabadell-Terrassa el principal centre de producció llanera d’Espanya que es consolidà pels volts de 1895, afavorit per l’aranzel proteccionista de 1891.
El desenvolupament industrial generà -com ha estudiat Enriqueta Camps- una forta corrent migratòria provinent de les viles i comarques veïnes amb tradició tèxtil com en el cas d’Olesa de Montserrat. Dels 20.000 habitants empadronats a Sabadell el 1899, el 43 per cent (més de 8.000 persones) havien nascut fora de la ciutat. L’any 1857, amb 14.000 empadronats, ocupava, per número d’habitants, l’onzena posició de Catalunya; el 1900, amb 23.000 habitants, ostentava la cinquena posició, quasi empatada amb Tarragona en la segona posició.
Aquest creixement demogràfic comportà una gran expansió urbanística que ha estat estudiada detalladament per Manel Larrosa.
“1876 -escriu Garcia Balañà- és l’any d’una nova i espectacular arrancada de la construcció immobiliària sabadellenca (…) en poques paraules: el sòl urbanitzat augmentà a gran velocitat entre 1876 i 1886 (…) fou durant la primera meitat dels anys 80 que el volum de llicències d’obres assolí els màxims de tot el segle XIX”. El resultat d’aquesta febre constructora va ser “la segregació social dins del territori de la ciutat. Un centre reservat a l’especulació rendista, amb les cases de planta baixa i pis -i força qualitat constructiva- dels anys 50 i 60 versus una perifèria més i més distant, a les cases obreres de planta única i pobra qualitat dels anys 80 i 90 (…) Era la nova ciutat de l’Eixample obrer, Rambla avall més enllà del ferrocarril, i a l’altra banda la carretera de Barcelona, a l’actual barri de Gràcia”.
L’objectiu central de la recerca de García Balañà és esbrinar les “conseqüències laborals i socials” del procés de modernització tecnològica i d’especialització llanera. La figura dels teixidor de mà -desapareguda al darrer quart del segle XIX- li serveix de fil conductor per copsar les transformacions del trànsit de la manufactura artesanal a la indústria moderna.
Abans de la mecanització, els teixidors manuals de llana eren el col·lectiu més nombrós de la llaneria; és a dir, de totes les manufactures locals i ocupaven al voltant d’un miler d’homes. Garcia Balañà cita el testimoni de Marian Burguès que ens ha deixat un vívid testimoni d’aquesta transició del món menestral al món industrial:
“Així com la noia que podia esposar un teixidor de mà per la bona setmanada que podia fer-se si era treballador, es considerava que havia fet un bon casament, vingué l’època en què el que es resistí a servir el teler mecànic la passà negra ¡Costava tant tancar-se onze hores enfront d’aquell artefacte de ferro a anar llest a canviar les llançadores, i sense poder anar a la taverna a fer el quarto de la gana i no poder fer la manilla en havent dinat! Era un canvi massa fort i s’hi aclimataren pocs. Fou qüestió de fer nous teixidors”.
La feina del teixidor a mà requeria d’uns coneixements i habilitats professionals que controlaven ells mateixos, que eren els encarregats -en clau gremial- d’ensenyar els secrets de l’ofici als aprenents. També, podien fixar el ritme i la quantitat de la producció. Com evoca Burguès, “en aquells temps -els dels primitius telers a mà- que els teixidors treballaven quan volien, havia esdevingut que el fabricant anava a les tavernes a suplicar que anessin a teixir perquè hi havia qui esperava la peça”. Aquest va ser el moment, de l’èxit dels cafès liberals, el primer del qual fou obert per Joan Cirera i Coll, Jan Parallé, al capdamunt de la Rambla, on ara hi són els magatzems Zara.
Els teixidors, el centre de la vida del Sabadell popular
Aquest conjunt de circumstàncies, afirma Garcia Balañà, contribuïren a “situar als teixidors de llana en el centre de la vida del Sabadell popular”. En la seva anàlisi, aquesta figura resulta clau per explicar l’èxit de l’esparterisme a la ciutat.
“Una tradició que expressava el protagonisme comunitari de la petita burgesia i la menestralia genuïnament liberal -petits fabricants que estaven a peu de fàbrica, artesans amb botiga pròpia, oficials de les feines més qualificades…- a manera d’intermediaris entre el nou patriciat industrial i el gruix dels treballadors manufacturers”.
Una cultura política que, després de la caiguda d’Espartero, tindrà la seva culminació en el Sexenni Democràtic amb la Revolució gloriosa de setembre 1868, que destronà a Isabel II i la proclamació de la Primera República el febrer de 1873. Com indica García Balañà, alguns dels principals protagonistes del Sexenni eren modestos fabricants de llana com Josep Roca Armegol, Pep Sabadellès, o teixidors de mà com Josep Cabané i Feliu Crespí, alcaldes de la ciutat a la Primera República.
“El moment històric precís en el què centenars de teixidors de mà a la ciutat s’adonaren que el teler mecànic era un futur absolut i irreversible, que arribaria més aviat que tard. I amb això s’adonaren també que aquest futur tecnològic i empresarial podia amenaçar no només l’ofici que els era propi sinó també, i sobretot, un seguit de pautes i pràctiques socials que se li associaven, i que alimentaven el prestigi col·lectiu de què gaudien ells mateixos dins la comunitat ciutadana”.
Aquestes resistències es manifestaren en l’episodi ludita, en el context d’agitació política que seguí al destronament d’Isabel II, el setembre de 1868, i que fou celebrada amb gran alegria a la ciutat, com a descrit Marian Burguès. Llavors, una nombrosa colla de teixidors de mà anaren a “cercar malls per anar a rompre els telers mecànics”. Només la intervenció de Pep Sabadellés, molt respectat entre els teixidors locals aconseguí impedir-ho.
Continuïtats i discontinuïtats
La mecanització del tissatge i la Restauració borbònica assenyalen dos moments de ruptura amb el món menestral i gremial dels teixidors de mà. El teler mecànic feia obsolets els seus coneixements artesanals. A més, la revolució tecnològica suposà un increment espectacular del treball femení en les fàbriques tèxtils amb uns salaris sensiblement més baixos que els homes.
Segons les estimacions d’Enriqueta Camps, l’any 1858, abans de la mecanització, les nenes i dones constituïen el 20 per cent de la força de treball en el tissatge; l’any 1914, s’havia invertit la proporció i superava el 65 per cent (més info: ‘Treball infantil i treball femení‘). D’altra banda, la Restauració borbònica assenyalà la ruptura amb el panorama progressista i favorable a les reivindicacions del naixement moviment obrer del Sexenni Democràtic i la Primera República.
En aquest nou paisatge econòmic i polític, entre 1874 i 1890, es produeix la reformulació de les velles tradicions esparteristes i republicanes del període anterior. En aquesta línia, l’autor realitza una acurada reconstrucció de les noves cultures polítiques sorgides a la dècada de 1880. Particularment, l’arrelament de l’espiritisme entre 1881-1882 de la mà d’August Vives i Josep Sampere, que qualifica de “febrada” i d’on es formarien personalitats com Fidela Renom. L’arribada a Sabadell Institución Libre de Enseñanza (1881) dirigida per José Hernández Arrieta per impartir una educació racionalista i laica enfront el monopoli de l’Església catòlica. Una iniciativa que comptà el suport de Tomàs Viladot, lliurepensador i introductor de la maçoneria, una figura que enllaça amb les tradicions progressistes i republicanes.
També analitza el significat de la publicació Los Desheredados, fundada per Hernández Arrieta el 1882, que seria dirigida por Marian Burguès i per l’exmilitar i mestre de la ILE convertit a l’anarquisme, José López Montenegro, entre 1884 fins a la seva clausura el 1886. Aquí es forjarà el nucli de militants que tingué un paper fonamental en la decantació del naixent moviment obrer sabadellenc cap l’anarcosindicalisme i del que sortiria una generació després Mateu Morral ‘el regicida’. Aquests són els casos -tots ells teixidors de llana- de Teresa Claramunt, Josep Miquel, Rossend Vidal o Antoni Gurri. Des de Los Desheredados es va promoure i dirigir la Vaga de les Set Setmanes, iniciada al maig 1883 i que paralitzà la indústria llanera durant dos mesos. El primer conflicte de classe en el sentit modern de la paraula dels molts que haurien de venir.
La recomposició de les forces progressistes, després de la desfeta de la Primera República, comportà així mateix la reacció de les forces conservadores al voltant del rearmament ideològic en clau integrista catòlica, liderat per Fèlix Sardà i Salvany i la seva Acadèmia Catòlica i la figura del dirigent empresarial Joan Sallarès i Pla, partidari de la mà dura contra el moviment obrer.
Quatre espais finiseculars
Per la nostra banda, només indicar la importància de quatre edificis bastits en aquest període que funcionaren com a centres de difusió i formació de les dues cultures polítiques antagòniques que s’enfrontarien mortalment a la Guerra Civil.
Pel cantó de les forces progressistes, laiques i republicanes, de base obrera i popular, L’Obrera, al carrer de l’Estrella, bastida el 1884, serà el focus del potent moviment obrer sabadellenc, vinculat a l’anarcosindicalisme, on es formaren diverses generacions de sindicalistes. L’any 1888, s’inaugurà la seu del Círcol Republicà Federal (CRF), la catedral republicana del Vallès, que donarà aixopluc a múltiples iniciatives culturals i entitats progressistes i el principal focus de la cultura moderna i laica a la ciutat. Existeixen moltes evidencies de les connexions entre els sindicalistes de l’Obrera i els federals del CRF, molts dels quals eren membres de les dues entitats.
Pel cantó conservador, catòlic i monàrquic de base burgesa i petitburgesa el principal operador fou l’Acadèmia Catòlica. Fundada per Sardà i Salvany el 1870, tindrà diversos cèntrics estatges fins a la inauguració de la seva seu actual, al carrer Sant Joan, l’any 1889. D’altra banda, el Centre Català, fundat el 1887, obrí la seva nova a la Rambla cantonada carrer de Lacy, el 1892, ampliada els anys 1901 i 1914. Operarà com el principal difusor del catalanisme conservador i confessional que s’articulà políticament al voltant de la Lliga Regionalista, a partir de 1901 i amb nombroses connexions amb l’Acadèmia Catòlica.
L’historiador sabadellenc Eduard Masjuan ha continuat fins al final de la Guerra Civil, amb l’estudi del desenvolupament d’aquestes cultures polítiques sorgides dels medis obrers que García Balañà ha deixat en l’any 1890 al tombant del segle. La victòria del franquisme significà una discontinuïtat salvatge al destruir aquestes cultures polítiques progressistes amb una llarga tradició a la ciutat.
Bibliografia
BENAUL, J.M, CALVET, J. i DEU E. (eds.) Indústria i ciutat. Sabadell 1800-1980. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994.
BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Sallent impressor, Sabadell, 1929.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa (1868-1904). Ed. Riutort, Sabadell, 1977.
CURA CAMPS, Enriqueta. Teixint la ciutat fàbrica: la formació de la primera Manchester catalana. Recerques n. 47-48, 2003-2004.
GARCIA BALAÑÀ, Albert. Ànimes i telers. Canvis materials, malestar socials i combats culturals al Sabadell de l’últim terç del segle XIX (1868-1890). Recerques, n. 47-48, 2003-2004.
LARROSA, Manel. La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell 1845-1900. Nova Biblioteca Sabadellenca, 1986.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
Foto portada: un dels darrers telers a mà que funcionà a Sabadell. 1920-30 aprox. Francesc Casañas/AHS.
