Sabadell, com a la resta de Catalunya, ha experimentat aquests dies una forta tensió política derivada de la sentència del procés. Per analitzar aquests esdeveniments s’han de tenir en compte factors d’ordre general i local que aquí es prenen en consideració.
A nivell general, la sentència de procés pot considerar-se el punt final de la fracassada via unilateral per assolir l’Estat propi i l’obertura d’una nova etapa en el moviment independentista d’encara incertes perspectives. Des de l’aplicació del 155 el moviment independentista ha perdut la iniciativa política. Sense una proposta estratègica per assolir els seus objectius, s’ha refugiat en una mena de resistencialisme victimista, al mateix temps que s’incrementa la divisió entre els vectors possibilista i fonamentalista, encarnats –no sense contradiccions- per ERC i Junts per Catalunya, que pugnen per l’hegemonia del moviment. Tot això amb el permís de la CUP, més propera a les tesis de Junts que d’ERC, i que podria ser la gran beneficiada per la radicalització d’amplis sectors de les bases de l’independentisme arran de la sentència.
Tot això, sense s’hagi formulat explícitament la necessària autocrítica dels greus errors comesos als mesos de setembre i octubre del 2017 que no poden ser suturats per l’absurda consigna de ho tornarem a fer, ja que si es tornessin a reiterar els mateixos procediments es recollirien els mateixos resultats. De fet, aquells que han gosat entomar alguna mena de plantejament autocrític s’han vist acusats de botiflers i traïdors pels guardians de l’ortodòxia amb uns procediments que recorden la Santa Inquisició, com han pogut comprovar Joan Tardà, Gabriel Rufián i ara Carme Forcadell.
En aquest panorama d’absència d’alternatives estratègiques, divisió interna i replegament victimista no resulta estrany que, en aquestes convulses jornades, s’hagi introduït un nou element en les mobilitzacions del moviment independentista fins ara organitzades per l’ANC i Òmnium Cultural. Dues organitzacions, amb nombroses connexions amb el poder polític, que funcionaven a meitat de camí entre associacions de la societat civil i lobby paragovernamental de pressió. De fet, el procés sobiranista s’articulava en tres potes que funcionaven coordinament: el Govern de la Generalitat i els partits que li donen suport que dissenyaven l’estratègia, els mitjans de comunicació públics i privats afins que la difonien i les esmentades entitats que organitzaven les mobilitzacions de les bases. Aquest cercle virtuós va començar a esberlar-se després del fracàs de la implementació de la República catalana amb l’aparició dels CDR i més recentment de l’anomenat Tsunami Democràtic que escapen al control d’ANC i Òmnium amb les seves mobilitzacions pacífiques i les seves coreografies de masses.
El fracàs de la via unilateral i l’incompliment de les promeses d’assolir una independència exprés i a baix cost ha generat una enorme frustració entre amplis sectors del moviment independentista i resulten un factor decisiu per a explicar els greus disturbis que durant sis nits consecutives han sacsejat Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida i Sabadell la nit de dimarts 15 d’octubre. Uns aldarulls protagonitzats per joves i adolescents que signifiquen la irrupció d’una nova generació en l’escena política –formada ideològicament en la retòrica processista- a la que, pel que s’ha vist, la protesta violenta li resulta un mètode legítim per a aconseguir els seus objectius. Aquí, s’aprecia no només un tall generacional, sinó una brutal contradicció respecte als anteriors procediments del moviment independentista que es vantava d’organitzar multitudinàries mobilitzacions on no quedava un paper a terra ni es trencava una paperera i que ara ha arrasat el centre de Barcelona.
En principi, aquesta brutal contradicció va portar al president vicari de la Generalitat, Quim Torra, a negar els fets i atribuir els disturbis a “infiltrats i provocadors”. Tanmateix, l’evidència que es tractava de joves independentistes ha menat a una reorientació del discurs. Ara s’intenten justificar els aldarulls sota el paraigües del dret a la protesta i desviar l’èmfasi dels incidents de la violència vandàlica dels joves, que es va veure en directe, als excessos policials. Certament, en aquestes jornades hem assistit a algunes actuacions desproporcionades de les forces de seguretat impròpies d’una policia democràtica; però el cert és que les concentracions i manifestacions pacífiques, com ara les marxes de la llibertat, no han estat objecte de càrregues policials i aquestes s’han produït per a reprimir els actes vandàlics. En una altra de les moltes paradoxes que han marcat aquestes jornades, aquells que no fa poc lloaven als Mossos d’Esquadra com “la nostra policia”, ara la desqualifiquen en termes duríssims.
Escenaris locals
A Sabadell, aquestes convulses jornades havien estat precedides per les reaccions a l’empresonament de dos sabadellencs en el marc de l’Operació Judes. També per la no acceptació del resultat de les recents eleccions municipals que van arrabassar-los l’alcaldia com va poder comprovar-se en els incidents d’infausta memòria a la investidura de Marta Farrés. Aquesta fou una mostra més del caràcter instrumental dels procediments democràtics per a l’independentisme que s’accepten quan afavoreixen la causa nacional i es rebutgen quan no els hi són propicis.
Una expressió especialment tòxica d’això pot apreciar-se en la Carta oberta a Marta Farrés, de l’exregidor d’Entesa per Sabadell, Isidre Soler, on afirma sentir-se decebut amb l’alcaldessa per incomplir les seves promeses per governar per a tothom al seu discurs d’investidura, que segons l’autor va escoltar amb atenció i esperança, quan en realitat va ser un dels més sorollosos protagonistes de les protestes contra la seva investidura a la plaça Sant Roc.
Tanmateix, a Sabadell han prevalgut les concentracions pacífiques, que s’han celebrat pràcticament tots els dies d’ençà l’emissió de la sentència, tret de dimarts 15 d’octubre. Aquella nit la concentració davant la comissaria de la Policia Nacional a la Gran Via va degenerar en una batalla campal amb contenidors cremats, llançament d’ampolles de vidre i llambordes contra els Mossos d’Esquadra i una contundent i excessiva actuació policial amb dures càrregues i trets de foam. Uns disturbis que van estar a punt de reproduir-se dissabte 19 d’octubre, en una segona concentració davant la mateixa comissaria. (més info: ‘2.500 persones es manifesten a Sabadell contra la violència policial‘).
Una mostra de la profunda divisió de la societat catalana i sabadellenca va poder copsar-se en la reacció dels grups municipals davant els disturbis de dimarts. Mentre, PSC, Podemos i Cs aprovaren en la Junta de Portaveus una declaració on es rebutgen els aldarulls i s’apel·la a l’exercici de la llibertat d’expressió en el marc del respecte al “civisme” i a les “normes de convivència democràtica”, les tres formacions independentistes ERC, Junts per Sabadell i Crida per Sabadell no assistiren a l’esmentada Junta de Portaveus per evitar haver de condemnar els actes vandàlics (més info: ‘L’Ajuntament rebutja els aldarulls‘).
Aquesta no ha estat l’única mostra de la perversa lògica dels nosaltres/ells o amic/enemic, segons la qual les accions realitzades pels que es consideren dels nostres són justificades, alhora que es rebutgen aquelles mateixes acciones si són protagonitzades pels altres; una actitud típica del que Hannah Arendt anomenava “nacionalisme tribal”. Així, el passat dijous 24 d’octubre, va presentar-se el col·lectiu anomenat Mares i Àvies per la República, que va condemnar els excessos policials i que podem compartir, però sense esmentar la violència i els actes vandàlics provocats pels seus fills i néts que haurien de merèixer per la seva part ni que fos un lleuger retret. No creiem que cremar contenidors o destrossar el mobiliari urbà sigui una mostra que els joves hagin après els “valors republicans”.
Sense perspectives de diàleg
Malauradament, aquestes jornades han aprofundit encara més la fractura social entre els sabadellencs contraris i partidaris de la secessió de Catalunya. De fet, el procés sobiranista no ha aconseguit cap dels seus objectius tret de fomentar aquesta divisió.
La irrupció d’una nova generació en la reivindicació nacionalista apunta cap a la cronificació del conflicte per almenys una generació i a la seva radicalització, doncs com s’ha pogut comprovar després del fracàs de la via unilateral pacífica, molts sectors del moviment independentista –particularment els joves- comencen a justificar els mètodes violents per assolir els seus objectius. I el que és més greu sense cap alternativa estratègica per a aconseguir-los.
Arribats a aquest punt, hem de valorar positivament les declaracions de la sabadellenca d’adopció i expresidenta de l’ANC i del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, que ha estat objecte d’una condemna al nostre parer excessiva d’onze anys i mig de presó. Forcadell autocritica la manca d’empatia cap a la meitat no independentista de la ciutadania de Catalunya, tot manifestant la seva tristesa pels aldarulls de la setmana passada i rebutjant els procediments violents per aconseguir la independència. Unes sàvies paraules que malauradament no semblen haver estar escoltades pels guardians de l’ortodòxia que han posat en marxa contra ella la màquina de desqualificar.
En plena campanya electoral no s’entreveuen signes que apuntin cap a la distensió de la crispació política més enllà del cansament en el programa de mobilitzacions permanents que no podran mantenir-se indefinidament. Haurem d’esperar que les eleccions generales del 10 de novembre assenyalin la correlació de forces dins dels partits independentistes i a les formacions constitucionalistes espanyoles, per si és possible alguna mena de solució dialogada, impossible amb l’actual correlació de forces. Tanmateix hauria de passar per la convocatòria de comicis al Parlament de Catalunya. A més, sobre tota la situació política planeja la fatal eventualitat d’una victòria de les tres dretes espanyolistes el proper 10 de novembre amb uns plantejaments irresponsables que menarien directament a la confrontació civil.
Ni la insistència en la fallida via unilateral a Barcelona, ni l’absència de propostes per a resoldre la crisi catalana des de Madrid ens trauran d’aquest atzucac on la principal víctima és la convivència entre una ciutadania cada cop més enfrontada. Potser serà necessari que la societat catalana travessi totes aquestes convulsions abans que les formacions centrals de la política espanyola i catalana, PSOE i ERC, entomin un diàleg per si més no per rebaixar la tensió del conflicte. No serà gens fàcil si tenim en compte els nombrosos partidaris d’aprofundir en la confrontació a ambdues bandes de l’Ebre i a Waterloo.
