L’anàlisi d’aquest primer any de mandat de l’alcaldessa Marta Farrés pivota entre l’aposentament de la correlació de forces entre poder i oposició al Consistori i els efectes de la Covid-19 en la vida pública, alguns dels quals ara per ara són imprevisibles.
Fa poc més d’un any de la investidura de Marta Farrés, la primera alcaldessa de la ciutat, mitjançant un acord de coalició amb Marta Morell, l’única regidora de Podem. Un nou equip de govern que va posar punt i final al període de transició postbustista i a l’experiència del quatripartit format per ERC, Crida per Sabadell i les dues formacions de l’àmbit dels Comuns, Unitat pel Canvi i Guanyem Sabadell. Una investidura extremadament tensa pels incidents a la plaça Sant Roc on militants de formacions polítiques i entitats cíviques independentistes qüestionaren el resultat de les urnes i del pacte de coalició. Una tensió que, amb no tanta intensitat, s’ha perllongat arran de la retirada de la pancarta de la façana de l’Ajuntament que reclamava la llibertat dels líders independentistes empresonats.
Durant aquest primer any de mandat, des del punt de vista polític, hem assistit a la progressiva aproximació entre l’executiu local liderat pel PSC i la formació postconvergent, Junts per Sabadell, liderada per l’exdiputada Lourdes Ciuró amb tres regidors, que sumats als 11 de l’equip de govern, assoleixen la majoria absoluta. Així, abans de la crisi del Covid-19, van votar a favor de les ordenances i el pressupost municipal. L’acord de mandat va assolir carta de naturalesa amb la inclusió a l’organigrama governamental de dos assessors d’aquesta formació, Toni Font i Oriol Vega, per desenvolupar dos programes considerats estratègic: Gran Via/Ripoll i Promoció Exterior de la ciutat respectivament
Fins i tot s’havia especulat sobre la possibilitat que Junts entrés a formar part amb carteres de l’equip de govern. Ara bé, això hagués provocat una seriosa contradicció a Marta Morell qui durant tota la campanya electoral havia assegurat que mai pactaria ni amb la dreta espanyola ni catalana, en clara al·lusió a Junts i Cs. Per cert, als primers compassos del mandat, Morell va haver d’assumir un cert desgast arran de la seva determinació de nomenar assessor de l’Ajuntament a la seva parella sentimental, Juanjo Cáceres, que finalment va ser fitxat com a tal pel grup socialista de la Diputació de Barcelona, en un retorçat exercici de compensació.
Opcions i hegemonies politiques
En aquest primer tram del mandat, el PSC tenia dos opcions de pacte: amb el centredreta independentista de Junts o amb el centredreta constitucionalista de Cs, atès que ambdues formacions, amb tres regidors cadascuna, s’havien ofert com a socis de govern o de mandat. Els socialistes s’han decantat sense cap gènere de dubte per Junts. En primer lloc perquè Cs resulta un clar competidor seu, especialment en els barris de la ciutat, mentre que amb Junts pràcticament no tenen frontera electoral. D’altra banda, l’acord amb Junts els hi permet una certa connexió amb els ambients burgesos i entitats econòmiques de la ciutat.
Així mateix es podem preguntar pels motius que han menat a Junts a arrenglerar-se amb l’equip de govern. En aquest cas la seva decisió de postular-se com el soci d’un bipartit d’esquerres no independentista, s’explica en el context de la lluita per l’hegemonia, en el cas a nivell local, entre l’espai postconvergent i ERC. D’aquesta manera, Junts s’ofereix com el col·laborador útil del govern municipal capaç d’aconseguir millores pel seu electorat del centre, enfront de l’oposició radical d’ERC, arrenglerada en un primer moment amb la Crida, la marca sabadellenca de la CUP.
En aquest context Junts està jugant la carta de marcar distàncies amb els seus companys de partit en el Parlament de Catalunya, en temes locals com el retorn de l’oncologia pediàtrica o la connexió de la línea de ferrocarril R4 amb l’Aeroport del Prat, enfront de l’alineament de la secció local d’ERC amb les directrius dels seus correligionaris de Barcelona. D’aquesta manera subratllen el seu perfil sabadellenquista, justifiquen els seus pactes amb el bipartit i cerquen de guanyar punts electorals en la seva pugna amb ERC per l’espai local independentista.
Justament aquesta opció estratègica de Junts ha tingut una repercussió sobre la secció local d’ERC, la qual, en el curs d’aquest primer any de mandat, ha anat modulant el seu estil opositor. Si, com indicàvem, van començar exercint una oposició pura i dura amb la Crida, ha anat temperant la seva posició i ara cerquen presentar-se com una força de govern, oberta a pactar amb el govern municipal; especialment quan la crisi de la Covid-19 ha comportat una certa corrent favorable a fer pinya entre totes les forces polítiques de la ciutat per tal de sortir de l’enorme crisi sanitària i socioeconómica. Aquest canvi d’actitud es va palesar en el darrer Ple municipal, dedicat al Pla de Xoc contra la pandèmia, on l’exalcalde Juli Fernàndez va absentar-se de la votació telemàtica per facilitar l’aprovació de l’esmentat Pla. En aquest mateix ple es produí la renúncia de Fernàndez a l’acta de regidor, indicativa que ERC ha tancat una etapa de la seva trajectòria que l’ha portat des de no tenir representació al Consistori, a ostentar l’alcaldia i ara a ser la segona força política de la ciutat amb set regidors.
En sentit contrari, Cs ha passat d’una certa expectativa i d’intentar buscar acords amb el bipartit PSC-Podem a endurir les seves crítiques fins el punt de situar-se en l’oposició pura i dura com va evidenciar-se justament en l’esmentat ple.
Efectes de la Covid-19
Sens dubte, l’impacte del coronavirus ha estat de lluny el principal esdeveniment que ha experimentat la ciutat en aquest primer any de mandat. La gravetat de la situació, tan des del punt de vista sanitari com socioeconòmic, ha trastocat tots els paràmetres de la vida pública. L’alcaldessa Marta Farrés ha aprofitat la circumstància per exercir sense complexos el seu lideratge com a primera autoritat de la ciutat. Això es va palesar amb l’enfrontament amb la Generalitat arran de l’hospital temporal ubicat a la Pista Coberta d’Atletisme. Un exercici de lideratge completament justificat per la gravetat de la crisi, però que comporta el perill d’una certa sobrexposició mediàtica.
D’altra banda, l’alcaldessa Farrés ha manifestat que, a causa de la pandèmia, deixa en suspens els seus compromisos electorals, com ara la construcció d’una comissaria a la zona Nord, una obra valorada en deu milions d’euros, o la reconversió del mercat de Campoamor que han estat objecte de crítiques per part de l’oposició. D’aquesta manera, tindrà les mans lliures per tot el que resta de mandat.
En un primer moment, la crisi de la Covid-19 va apuntar a una certa tendència de les forces polítiques vers la unitat la qual necessàriament havia de traduir-se en la col·laboració i el recolzament al govern municipal. Tanmateix ha estat una impressió il·lusòria. Al darrer ple municipal extraordinari dedicat justament a aquesta qüestió, l’equip de govern no va aconseguir ampliar el seus suports més enllà del seu soci de mandat. De fet, el Pla de Xoc només es va aprovar gràcies al vot de qualitat de l’alcaldessa. Aquí s’ha d’assenyalar certa manca de capacitat i habilitat negociadora de l’executiu local ja que tan ERC com Cs semblaven disposats a abstenir-se per donar llum verda al pla.
Així doncs, l’evolució política d’aquest primer any de mandat ens dibuixa la següent correlació entre les forces representades en el Consistori. D’una banda, el govern municipal bipartit, amb el suport de Junts, que té assegurada la majoria absoluta; de l’altra, l’oposició pura i dura de Crida i Cs. En una posició intermèdia ERC que bascula entre ambdues polaritats.
Probablement aquesta correlació de forces es mantindrà fins al final del mandat. Tot i que el sever impacte socioeconòmic del coronavirus podria modificar-la. En aquest sentit, hem de tenir en compte que l’atur i la situació de precarietat pot arribar a amplies capes de la població. A més, l’Ajuntament haurà d’afrontar un increment de les despeses i una caiguda dels ingressos que podrien situar a l’administració local en un context econòmic molt delicat.
En principi, després del passat mandat de transició postbustista, com revelà la gran igualtat i fragmentació entre els forces polítiques locals, ara s’han configurat dues formacions majoritàries, PSC i ERC; encara que, amb el permís de la pandèmia, tot sembla apuntar a un llarg període d’hegemonia socialista.
