L’Almanac de les Arts de Sabadell va ser una ambiciosa iniciativa cultural, en un moment de bonança econòmica i gran efervescència cultural, que volia recollir totes les tendències de la producció literària i artística que s’hi feia a la ciutat. Les dures crítiques d’Armand Obiols que va assumir el Diari de Sabadell foren determinants per la seva efímera existència.  

La dècada de 1920 i 1930 foren anys de gran creixement demogràfic i econòmic basat en la indústria tèxtil llanera. L’any 1920, Sabadell comptava amb 37.529 habitants; el 1935, ja eren 47.939. Un increment sustentat en una corrent migratòria procedent majoritàriament de la resta de Catalunya (34%), però també de la resta d’Espanya (15,5%). D’aquests darrers la major part d’Aragó, sobretot de la Franja de Ponent (9,6%), País Valencià (4,9%) i en menor mesura de Múrcia (2,9%) i Andalusia (0,9%).

Aquest augment de la població va anar acompanyat per l’expansió urbanística. Des de finals del segle XIX i en el primer terç del segle XIX, sorgiren i s’expandiren construccions industrials i residencials a la Creu Alta, Hostafrancs. Gràcia, l’Avinguda i el carrer Covadonga. Al 1928, els arquitectes sabadellencs, Josep Renom i Joaquim Manich dissenyaren el segon pla d’eixample que projectava el creixement de la ciutat cap al sud en direcció a Barberà del Vallès i cap l’oest en direcció a la Serra d’en Camaró. També, es projectà la urbanització del que seria el barri de Can Rull.

Efervescència cultural

Aquest període de gran bonança econòmica coincidí amb uns anys d’una forta efervescència cultural. Així a finals de 1918 irromp una generació de joves intel·lectuals de casa bona, que s’havien conegut a l’Acadèmia de Belles Arts, primer coneguts com el Coro de Santa Rita, i que es constituïren en la Colla de Sabadell arran de l’acampada fundacional l’estiu del 1919 a la Font del Saüc a Sant Llorenç del Munt.

El grup, liderat per Joan Oliver (Pere Quart) , Francesc Trabal i Armand Obiols, prengué el control del Diari de Sabadell l’any 1924 amb el suport polític d’Acció Catalana (escissió progressista de la Lliga Regionalista) i econòmic de l’industrial i líder local d’aquesta formació Ramon Picart Felip. Des de la Colla de Sabadell s’impulsaren diverses iniciatives culturals com l’Associació de Música i especialment l’editorial La Mirada.

Els dillunsos de cal Llonch

Un altre focus d’activitat intel·lectual i artística foren els Dillunsos de Cal Llonch que es celebraren des del 1924 al 1936. Una tertúlia que tenia lloc a la mansió del carrer Cervantes 43 de Joan Llonch i Salas, fabricant, dirigent de la Lliga i mecenes de moltes iniciatives culturals d’aquest període. A l’hivern es reunien a la gran biblioteca i a l’estiu al jardí.

A parer de Joan Sallarès, ell mateix, Llonch i el seu amic l’empresari de transports Joan Maria Costa Ruiz, juntament amb el jove historiador Miquel Carreras impulsaren aquest punt de trobada de polítics, escriptors, periodistes, poetes i artistes de totes les tendències. Entre ells, Joan Costa i Deu, influent redactor de l’òrgan de la Lliga, La Veu de Catalunya, el crític Joan Matas, l’escriptor Bartomeu Soler, l’escriptor, periodista, pintor i caricaturista, Josep Sanllehí,  el jove poeta Joan Arús, Antoni Oliver (germà de Pere Quart), el periodista i poeta Joan Puig Pujol, els pintors Josep Vives. Josep Miserachs, Antoni Vila Arrufat i Ricard Marlet. També eren habituals i actives participants en la tertúlia, Maria Buxó (dona d’Antoni Oliver), Montserrat Ribera (secretària i bibliotecària de Llonch i de la Lliga) i Isabel Gorina, esposa de Llonch en tasques d’amfitriona. D’altra banda, assistien més esporàdicament el pintor Joan Vila i Puig, l’escriptor i polític, Joan Estelrich, mà dretà de Francesc Cambó en temes culturals o la periodista, Paulina Pi de la Serra.

Les reunions, com escriuen Sallarès i Llonch a les seves memòries, foren determinants en el desenvolupament intel·lectual de Miquel Carreras. A les seves memòries, Llonch evoca que en aquesta tertúlia es parlava de tot:

“Cap faceta de la vida de món de l’esperit, de la cultura, de les relacions entre els homes, dels llibres de l’amor, de l’erotisme, de màgia, arts i dites ocultes, de Déu, del Pecat i de la Virtut, de l’ahir i del demà, del passat històric i del pressent i del temor del futur, tot, tot, era passat pel sedàs del nostre neguit”. Aquestes reunions -continua Llonch- “anaven acompanyades de grans rasades de te, conyac, fumera de tabac i a voltes per temperar els ànims, amb fons de música”.

Com escriu Joaquim Sala-Sanahuja, el “fruit més concret de les sessions dels ‘dillunsos’ va ser l’edició, dos anys consecutius, el 1924 i el 1925, del’Almanac de les Arts, miscel·lània de les arts i les lletres sabadellenques”.  Aquest projecte estava inspirat en les experiències de l’Almanach dels noucentistes (1911) i dels dos almanacs publicats per La Revista de López Picó i Joaquim Folguera (1918 i 1919).

L’Almanac de 1924

L’Almanac de 1924 és una publicació luxosa amb exemplars numerats, bellament editada pel prestigiós impressor Joan Sallent. El volum comptava amb més d’un centenar de col·laboradors i volia representar tot el ventall de la literatura i les arts de la ciutat. Els mesos de l’any estaven ornamentats per Joan Garriga Manich (Flao), amb anuncis dissenyats per Ricard Marlet i Antoni Vila Arrufat. Els textos, en línia amb el caràcter avui diríem transversal dels ‘dillunsos’, pertanyien a tots els corrents des de mossèn Lluis Carreras, factòtum de l’Acadèmia Catòlica fins a l’anarquista Marian Burguès. Al volum s’hi troben escrits de Joan Oliver, Armand Obiols, Joan Sallarès, la poetessa Agnès Armengol o del periodista conservador Manuel Ribot i Serra. L’obra anava il·lustrada, a banda dels artistes citats, per Josep Vives, Joan Vila Puig, Ricard Marcet i Joan Vilatobà. Així mateix, hi havia una espai dedicat a la música amb peces de Josep Masllovet i M. Rifà.

Devem a Josep Lluís Martín i Berbois, en la seva monumental biografia de Joan Llonch, recentment publicada, una minuciosa reconstrucció de les vicissituds dels dos almanacs. L’Almanac de 1924, escriu, “tingué un ressò molt positiu a la premsa local, en especial el Diari de Sabadell”.

A la influent La Revista, el crític Octavi Saltor, tot i elogiar l’excel·lent edició de Joan Sallent, criticava l’estil d’alguns textos com el de Joan Arús. Tanmateix, les crítiques més dures vingueren de la ploma d’Armand Obiols, que havia col·laborat en el projecte, en dos articles publicats a La Veu de Catalunya, signats amb el pseudònim de White, i reproduïts parcialment per Martín i Berbois. En el primer, titulat Almanac de les Arts I, publicat el 26 d’agost de 1924, escriu:

“La desigualtat de l’Almanac, la seva desarticulació, el seu descordament, la seva manca d’estructura, es deuen a l’absència d’una concepció preliminar ben clara, ben justa, ben limitada.  El primer Almanac de les Arts de Sabadell no és altra cosa que un conjunt de peces juxtaposades, sense cap trava interna, sense cap lligam d’esperits, sense cap altra relació que la mantenen pel simple fet de formar part del mateix volum (…) L’Almanac no ha de mostrar tot el que es fa a Sabadell. Això cau dintre els límits d’aquelles coses de tan clares, un pot tenir mai la sospita de les possibilitats d’haver d’exposar (…) Jo crec que l’Almanac, o s’ha de fer bé o no s’ha de fer. Jo crec, demés, que per a fer-lo bé es precís, indispensable, que la direcció estigui a mans de gent que sàpiga de què va, que tingui un mica de sentit crític i un bon tros de sentit del ridícul”.

En el segon article, publicat dos dies després, el 28 d’agost, es mostra un mica més conciliador i propositiu.

“A Sabadell tenim gent que pot fer un Almanac esplèndid en tots el sentits (…) Tot el mal de Sabadell ve, però, en essència d’un fet molt simple. L’Almanac ha d’ésser una publicació de colla, exclusivista, hermètica, injusta si voleu (…) Ha d´ésser un veritable cos vivent amb cap i peus, amb braços i amb sang, amb vida i amb una ànima que l’aguanti”. Al seu parer, dir que “a l’Almanac hi cap tothom” no és cap criteri, cal un “criteri que ens lliuri de la fàcil, desordenada improvisació”.

Per la seva banda, Quim Torra, biògraf d’Obiols, indica que, com a “crític intolerant”, observava atentament la vida cultural de la ciutat. “La carregada més forta la dedicà a l’Almanac de 1924, on ell mateix havia participat, fins al punt de demanar que, en futures edicions, se’n publiquin dos: ‘un, de la gent que sap escriure; un altre, de la gent que no en sap, fent-ho constar a la coberta”.

L’Almanac de 1925

El segon i darrer Almanac de les Arts de Sabadell va presentar, malgrat les crítiques d’Obiols, el mateix format que l’anterior, amb excel·lents gravats al boix dels anuncis de Ricard Marlet. Al volum es trobem textos del poeta Joaquim Folguera, de Joan Costa i Deu, Miquel Carreras o del pare Àngel Rodamilans. A les il·lustracions, com a l’Almanac del 1924, Marlet i Vila Arrufat, portaren el pes de l’edició, amb les col·laboracions de Planas Dòria, Ricard Marcet, Joan Figueras Soler, Sanllehí, Vila Puig, Josep Plans, Gustau Vila (el futur Grapa) o el pintor Esteve Valls Baqué.

La publicació va anar precedida per una polèmica sobre si incloure o no fotografies “artístiques” com s’havia fet en l’edició anterior. Finalment, després d’un fort debat, es decidí inserir només les fotografies “documentalistes”.

A parer de l’historiador de la literatura catalana, Joan Comadrán, les crítiques d’Obiols van fer forat. El Diari de Sabadell, controlat per la Colla, que havia sostingut una posició favorable a la aquesta segona edició, va adoptar una postura crítica quan l’Almanac de 1925 ja estava preparat.

Així, tot recordant els articles d’Obiols, va publicar el 27 de juny de 1925, quan estava a punt de sortir al carrer, que el nou Almanac no seria un aparador de l’excel·lència literària de Sabadell, sinó un aparador de tot el que s’hi fa a la ciutat. Així, el principal mitjà de comunicació de la ciutat assumia plenament les tesis d’Obiols. El posicionament seria determinant per posar punt i final a aquesta experiència d’aplegar a totes les tendències ideològiques i artístiques de la ciutat.

Com era d’esperar, Armand Obiols va tornar a criticar molt durament aquesta segona edició, en la que no va voler participar, amb el corrosiu article, L’exposició col·lectiva de l’Acadèmia de Belles Arts, publicat a La Veu de Catalunya el 20 agost de 1925. “Les exposicions col·lectives són a la pintura el que l’Almanac és a la literatura. Per poder formar part del grup de l’Almanac l’única condició que s’exigeix és no ser analfabet. L’Almanac de les Arts i les exposicions col·lectives de l’Acadèmia de Belles Arts han creat a Sabadell un tipus de literat i d’artista sorrudament especialitzat. És el del senyor que escriu un únic poema o un únic conte cada any per poder formar part del grup de l’Almanac i del senyor que pinta un únic quadre cada any per a l’exposició col·lectiva”.

Aquesta dura requisitòria provocà la rèplica de la conservadora Revista de Sabadell i una dura polèmica entre Obiols i el periodista i polític carlista Enric Serradell Pascual de sinistre protagonisme als anys del pistolerisme com dirigent del sindicat groc. D’alguna manera, l’experiència dels Almanacs assenyalà els límits culturals del sabadellenquisme que aspirava a imposar-se per a sobre de les diferències ideològiques i polítiques.

Bibliografia

BACH, Miquel. La Colla de Sabadell. Entre el noucentisme i l’avantguarda. Fundació La Mirada, Sabadell, 2001.
MARTIN i BERBOIS, Josep Lluís. Joan Llonch i Salas, Fundació ARS, Sabadell, 2024.
SALA-SANAHUJA, Joaquim. Pensament i Producció Cultural dins Sabadell al segle XX, Eumo Editorial, Vic, 2000.
TORRA, Quim. Armand Obiols, d’una fredor que crema. Empúries, Barcelona, 2024.