Tracem una atapeïda síntesi de la història de la construcció d’un dels monuments més emblemàtics de la ciutat. Així mateix, repassem les seves vicissituds durant els principals esdeveniments històrics de Sabadell.
A començaments del segle XVIII la vila de Sabadell s’havia expandit més enllà de les muralles producte del creixement demogràfic. Així, si l’any 1709 es calcula que tenia 1.170 habitants, al 1789 hi havia quasi el doble, 2.210.
L’església parroquial de Sant Fèlix, com explica Miquel Carreras, estava formada per “dos cossos d’edifici, per dues esglésies diferents”. La primera constava d’una nau principal rectangular del segle XV, d’estil gòtic i tenia dos altars dedicats a Joan Baptista i la Verge del Roser aquest darrer bastit al 1566. La segona, al seu costat, que havia estat construïda en dues etapes al segle XVII, era anomenada com capella de Gràcia o del Cimbori. En aquesta capella, de planta de creu, es consagraren els altars dedicats a Sant Antoni Abad, la Verge de Gràcia i Sant Crist. Les dues esglésies es comunicaven per un dels braços del creuer del temple més nou. No disposem de masses notícies sobre el campanar de l’antic temple, encara que tot sembla indicar que estava ubicat al capdamunt de la façana de ponent.
D’altra banda, com era habitual en aquella època, al costat del temple hi havia el cementeri, anomenat vell, que fou ampliat l’any 1628 entre el mur de l’església i el llindar de l’actual carrer de la Rosa. Posteriorment, l’any 1728 es procedí a fer una altra ampliació.
Valons contra blanquets
Entre 1751 i 1775 es duren a terme unes importants obres d’ampliació del temple amb la construcció de les naus laterals i l’ampliació de la nau central que desfermaren un seriós conflicte que dividí a la població en dos bàndols irreconciliables. Per un costat, els anomenats valons (denominació d’un cos de l’exèrcit de l’època) partidaris de l’autoritat civil del Consell de la Vila (avui diríem Ajuntament). Per altra banda, els blanquets partidaris del rector de Sant Fèlix, mossèn Pere Blanc, del qual prengueren la seva denominació. El conflicte esclatà arran de l’oposició del rector a que els diners per dur-les a terme, proporcionats per les confraries religioses, fossin administrats per un tresorer designat pel Consell de la Vila. També, perquè les obres estiguessin sota el control de l’administració local i inspeccionades pel mestre d’obres Juan Garrido que també ho seria del campanar. Al rerefons d’aquest conflicte hi havia la disputa respecte a les atribucions del Consell de Vila sobre la vida parroquial, com ara el nomenament del guardià del temple que també era el sagristà i campaner, però sobretot pel control sobre els bens de l’església, especialment l’administració dels fons de les confraries. Un conflicte, com ha analitzat Mercè Renom, que resulta un preludi de les lluites entre liberals i absolutistes que marcaren la història del segle XIX.
La picabaralla va pujar de to arran de l’eixamplament del cementeri, però sobretot a causa de la qüestió del Portalet, que el rector volia obrir per comunicar la rectoria amb l’església i que l’Ajuntament va fer tancar al 1754. En principi, la disputa es resolgué mitjançant una resolució del Vicari General de la Diòcesi, al 1754, que donava la raó al rector. Malgrat això, el 1759, els valons demanaren que es tornés a tancar. Al no aconseguir-ho, el 19 d’octubre de 1764, assaltaren l’església i tancaren el Portalet. Tanmateix, el 15 de febrer de 1767, el Vicari General va emetre un decret ordenant l’obertura del Portalet que es va fer amb paletes vinguts de Barcelona, ja que els de Sabadell no volien comprometre’s, i amb tropes de quarter que rodejaren el temple per evitar els aldarulls. Finalment, la pau entre ambdues fraccions es segellà l’any 1767, encara que les tensions tornaren a reproduir-se al 1772, a causa de la voluntat de l’Ajuntament de destinar part dels seus ingressos a accelerar les obres d’ampliació de l’església, sufragades per quotes del veïnat, que no va poder aconseguir per l’oposició del rector. Com explica Miquel Carreras, aquestes lluites provocaren que les obres avancessin amb gran lentitud i que la teulada de la nau central no es posés fins l’any 1830.
El projecte del campanar
Cap a finals de la centúria, el 25 d’abril de 1690, es celebraren les primeres deliberacions populars per construir un campanar al temple parroquial. L’1 de maig del mateix any s’elegiren les persones encarregades de construir-ho. Així mateix, s’encetaren els preparatius per disposar dels materials i la mà d’obra per iniciar les obres. Tanmateix, quan tot estava a punt per començar els treballs, esclatà la Guerra de Successió (1705-1714), que provocà un gran trasbals a la vila tant per les prestacions personals per a la guerra com per les contribucions i impostos per sostenir-la.
El projecte s’encarregà al mestre d’obres (avui diríem arquitecte) barceloní Juan Garrido, que ja havia inspeccionat les obres d’ampliació del cementeri vell i de l’església, que dissenyà una torre monumental d’estructura octogonal, com era habitual de l’estil barroc imperant a l’època. Aquesta es construí amb murs de gran espessor amb pedres del riu Ripoll i carreus de conglomerat de l’antiga pedrera de Sant Oleguer. En el projecte original, a les parets s’alternaven bandes de pedra vista i d’altres arrebossades.
El campanar constava de tres nivells o cossos: la planta baixa, on s’instal·là la capella del Roser, a sobre el comunidor i finalment, la torre de les campanes horàries amb tres finestrals i quatre fornícules on, fins a començaments del segle XX, es conservaren unes grans estàtues de terracota atribuïdes a la família de terrissers Muixí que tenien l’obrador a la cantonada dels carrers de la Salut i el Raval de Dins i que foren els fundadors de la cèlebre orquestra que porta el seu nom (més info: ‘Les primeres orquestres de Sabadell‘). En algunes fotografies, d’entre 1890 i 1910, pot apreciar-se una d’aquestes peces. A dalt de la torre hi ha un terrat el qual es protegí amb una barana amb revestiment de peces d’obra cuita. En total l’alçada del campanar és de 36,80 metres.
Originalment, l’accés als pisos superiors es resolgué mitjançant una escala exterior coberta que es conservà fins l’any 1943 en què fou enderrocada en el marc de les obres de reconstrucció del temple, parcialment destruït a la Guerra Civil. No obstant, això al 1914 s’havia construït una nova escala des de l’interior del campanar.
L’erecció del campanar
No serà fins al 1724 quan es remprèn el projecte. El 17 de gener d’aquell any el Vicari General autoritzà l’enderroc de la part del mur lateral del temple, on hi havia l’altar dedicat a Sant Joan Baptista, per tal de construir els fonaments del campanar. Ara bé, el campanar envaïa una part del cementeri vell, circumstància que provocà l’oposició del rector de la parròquia, reverend Francisco Martí, qui va demanar al bisbe la modificació de l’emplaçament del campanar. Aquesta objecció no va ser tinguda en consideració i s’imposà el criteri del mestre d’obres. Una polèmica on es sentiren els ecos de les lluites entre valons i blanquets encara que sense la intensitat del passat. A les obres de fonamentació es trobà una cambra subterrània a la casa Miralles. El descobriment d’aquest espai buit obligarà a aprofundir les rases per donar més seguretat al campanar.
El 17 de juny de 1724 es celebrà la cerimònia de col·locació de la primera pedra i la benedicció de les obres. L’acte, de gran solemnitat, comptà amb la presència de les autoritats civils i religioses, així com de Juan Garrido. Així mateix, s’organitzà una gran processó que arribà fins al forat dels fonaments on es diposità el primer carreu fundacional i una gerra de vidre amb diversos documents. També, es va posar una petita làpida rectangular amb la inscripció en català antic: “Fou comensat el dia 17 de juny-1724”. Posteriorment, a sobre d’aquesta es fixà una altra, en castellà, amb la invocació: “Ave María sin pecado concebida”.
A finals de l’any, els murs de fonamentació havien arribat al nivell de terra, però llavors les obres s’aturaren temporalment per manca de materials de construcció i de mitjans econòmics. Al mes d’octubre de 1728 s’havien aixecat els murs de la planta baixa del campanar on s’instal·là la capella del Roser. En principi, com explica Miquel Carreras, les obres del campanar s’havien sufragat amb “varis talls i donatius que hi feren els veïns” que al gener del 1730 ascendia 858 lliures i 7 sous, dels quals s’havien gastat 872 lliures i 18 sous, de manera que existia un dèficit per cobrir de 14 lliures i 18 sous.
A més, a l‘abril del mateix any, es realitzà una tala d’un bosc per proporcionar la llenya per una fornada d’obra i calç destinada a la construcció del campanar. A l’octubre del 1730, segons consta al llibre d’actes del Consell de la Vila es reservaren 6.000 rajoles i 2.000 teules pel campanar. Entre els qui van contribuir a finançar l’obra, destaquen, el militar resident a Sabadell, dit Tartalla, qui, al morir al novembre de 1730, llegà en el seu testament 30 lliures pel campanar. Al maig de 1736, a instàncies del bisbe, la Confraria de Sant Antoni de Pàdua, que aplegava als paletes i mestres d’obres, va prestar 50 lliures per l’obra del campanar. Una any després, aquesta poderosa confraria, va fer donació de 40 lliures més.
La següent fase de l’obra va ser l’erecció de la segona planta, a sobre de la capella del Roser, anomenada comunidor, per ser l’indret on el rector feia els actes de comunir i des d’on s’accedia al capdamunt del campanar.
La construcció del cos de la torre de les campanes fins al terrat es perllongà durant més de set anys i es va donar per acabada l’any 1738. Justament, al desembre d’aquest any va morir un obrer al desprendre’s la darrera cornisa on hi estava treballant. Aquí, existeix una certa polèmica historiogràfica. Segons el primer cronista de la ciutat, Antoni Bosch i Cardellach, aquest accident mortal juntament a l’elevat cost de les obres determinaren que es decidís donar per acabada la construcció del campanar a menor altura de la prevista inicialment. Aquesta versió també es recollida per Miquel Carreras. D’altra banda, a parer de l’arqueòleg Albert Roig Deulofeu, “si és que va existir un altre projecte, aquest es va modificar quan les obres estaven, encara, a la coberta del comunidor, ja que des d’aquest nivell l’obra es va aixecar d’una forma unitària fins a dalt de tot de la barana del terrat”.
L’any 1939, entre les restes enderrocades del temple, es va descobrir una llosa de granet rectangular que originàriament estava col·locada al comunidor i que anteriorment hauria servit com a tapa d’algun depòsit com revela que al centre de la mateixa hi ha un forat amb una tija encastada en plom per fixar una anella. En aquesta peça es va gravar en llatí amb una invocació per protegir al campanar contra els llamps i porta la data de 1738 del final de les obres.
L’any 1856 s’adquirí un nou rellotge i al mateix temps es van fondre unes noves campanes horàries. Això va comportar condicionar el seu emplaçament, construint una nova estança on s’instal·la el rellotge i la seva maquinària. Aquest rellotge fou comprat per l’Ajuntament a l’empresa francesa L. Gindieux i Forns i va funcionar fins el 1903 quan fou substituït per un altre de més gran. Llavors, es posà una torreta de ferro per tal de subjectar les campanes dels quarts d’hora, coronada per un àngel-penell metàl·lic. Així mateix s’instal·là una nova campana d’hores, costejada per subscripció popular i ornamentada per l’artista sabadellenc Joan Vila Cinca, que fou batejada en una solemne cerimònia i exposada al públic a la Festa Major del 1904.
Vicissituds històriques
El campanar de Sant Fèlix està estretament vinculat als grans esdeveniments de la història de Sabadell. Durant la primera carlina, el Govern Civil va ordenar, al 1835, la instal·lació a dalt del campanar de Sant Fèlix, d’una estació de telegrafia òptica, la qual mitjançant un sistema de codis i senyals, amb tocs de campana, es comunicaven amb les poblacions dels voltants. Aquest servei anomenat, Torres de Telégrafos Militares de Cataluña, va funcionar fins el 1855 quan, amb l’arribada del ferrocarril, s’utilitzà el telègraf elèctric.
Amb a proclamació de la Primera República (1873), el batalló monàrquic, anomenat Força Mobilitzada, s’atrinxerà des del 12 al 23 de febrer a l’església de Sant Fèlix. Pocs dies després les forces republicanes ocuparen i fortificaren el campanar. Així mateix, l’alcalde Feliu Crespí ordenà la requisa i venda, per adquirir armament i municions, de totes les campanes de la vila, incloses les de Sant Fèlix, excepte les de les hores i els quarts.
Durant la Setmana Tràgica (1909), els revolucionaris van ruixar amb petroli l’església parroquial i l’hi van calar foc. L’incendi provocà la pràctica demolició de l’edifici, llevat del campanar el qual ,d’altra banda, va actuar com un immens espirall que va atiar el foc per tot el temple. L’any 1910 es constituí la Junta Constructora del Nou Temple, presidida pel rector de Sant Fèlix, Josep Perarnau, amb l’objectiu d’endegar les obres de reconstrucció del temple que foren encarregades als arquitectes Enric Sagnier i Jeroni Martorell. El contractista fou Josep Banyeres i el paleta Joan Singla. Poc després, les obres s’aturaren a causa de diversos problemes tècnics i per manca de recursos econòmics. Els treballs es retomaren al 1912 i es perllongaren en una primera fase fins el 1914. D’aquesta època daten les reixes metàl·liques d’estil neogòtic, obra de Jeroni Martorell, que encara poden apreciar-se al Racó del Campanar. Al gener del 1914, l’arquitecte municipal Josep Renom va presentar un projecte d’urgència per tal de continuar la consolidació dels baixos del campanar, seriosament afectats i que es perllongaren fins el 1920. Llavors s’eliminà definitivament l’antiga capella del Roser i es construí l’escala interior.
A la Vaga General Revolucionària (1917), a dalt del campanar, a la torreta de ferro, s’hissà la bandera de la CNT. Als primers dies de la Guerra Civil (1936), el 21 de juliol, s’incendiaren totes les esglésies catòliques de la ciutat que cremaren durant tres dies. A Sant Fèlix, el foc provocà la pèrdua pràcticament total de les peces artístiques i el mobiliari litúrgic, així com la destrucció del que havia quedat de l’arxiu parroquial. Tanmateix, a diferència de la Setmana Tràgica, l’incendi no afectà ni l’estructura arquitectònica del temple ni la del campanar. D’altra banda, 13 d’octubre de 1936, es baixaren les campanes litúrgiques de Sant Fèlix, preservant les horàries, enmig d’una gran expectació popular. Aquestes foren exposades públicament durant alguns mesos fins que es van fondre per fer munició. Des del gener de 1937, les naus de l’església es destinaren a magatzem de proveïments.
Les tropes franquistes entraren en la ciutat el 27 de gener de 1939. Al matí del dia 28 s’hissà a dalt del campanar la bandera monàrquica i es feren sonar les campanes per celebrar la victòria. Aquest mateix mes es restablí el culte, però no va ser fins el 1940 que s’entomaren les obres de reconstrucció. Aquestes es perllongaren fins l’any 1945 quan el bisbe de Barcelona atorgà a l’església de Sant Fèlix les anomenades Órdenes Sagradas. D’altra banda, els anys 1940 i 1941, es restituïren les dues campanes litúrgiques, organitzant-se en cada una de les celebracions actes públics de benedicció a la plaça de Sant Roc amb una nombrosa assistència de públic. Aquestes campanes foren adquirides a l’empresa de Vitòria, casa Vda Murúa i pagades per la família de Domingo Codina Centellas.
La darrera restauració del campanar s’efectuà entre 1994 i 1995, sota l’alcaldia d’Antoni Farrés. El projecte fou elaborat per tècnics de les regidories d’Urbanisme i Cultura. Paral·lelament, s’endegà un estudi sobre els valors patrimonials, la recerca històrica i una intervenció arqueològica. Les obres, iniciades al juny de 1994, consistiren una intervenció a l’exterior i l’interior del campanar amb la rehabilitació integral del conjunt i foren presentades públicament el 20 d’abril de 1995.
Bibliografia
ALSINA i GIRALT, Joan. El Campanar de la Vila. Diari de Sabadell, 3 maig 1994.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa, 1868-1904. Ed. Riutort, Sabadell, 1977.
· Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució, 1936-1939. Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
RENOM, Mercè. Conflictes socials i revolució. Sabadell, 1718-1823, Eumo Editorial, Vic, 2009.
ROIG DEOLOFEU, Albert. Campanar de Sant Fèlix (Sabadell, Vallès Occidental). Ajuntament de Sabadell, 1995.
Foto portada: el campanar de Sant Fèlix, durant el festival Sabadell, Festa i Tradició de l’any 2012. Autor: David B.
Pingback: [Història de Sabadell] El primer rellotge públic de Sabadell