Tracem el perfil biogràfic d’Esteve Valls Baqué, un dels artistes sabadellencs més singulars del segle XX. De ser una jove promesa de la pintura sabadellenca i catalana, esdevingué per voluntat pròpia en una mena d’eremita solitari, aïllat del món, que durant més tres dècades no va exposar la seva obra. Una personalitat complexa i turmentada que ens ha deixat un llegat plàstic de gran qualitat.  

Esteve Valls Baqué va néixer l’1 de gener de 1909 al carrer Graus n. 1 de Caldes de Montbui. Fou el segon i darrer fill del matrimoni format per Llorenç Valls Portell, exseminarista i marxant de professió, i per Ramona Baqué Deu, cosidora. La seva germana, Teresa, era cinc anys major que ell. El seu avi patern havia estat president del Comitè Democràtic Federal de Caldes i regidor de l’ajuntament al Sexenni Democràtic (1868-1874). La seva mare li va transmetre les seves creences espiritistes i esotèriques que amb els anys serien les dominants en la seva concepció del món, l’art i la vida.

Quan només tenia un any, el seu pare fou incapacitat a causa d’una malaltia mental i es nomenà tutora legal a la seva esposa. A l’octubre de 1912, Llorenç Valls fou ingressat al Manicomi de Sant Boi de Llobregat on rebia les visites periòdiques de la seva dona. Hi moriria el 2 de juliol de 1916.

L’any 1914, per motius econòmics, la família Valls Baqué abandonà Caldes de Montbui per instal·lar-se al número 31-33 del carrer de Sant Antoni, al costat de l’actual Museu d’Història, en un dels casals més antic d’aquest carrer d’artesans i comerciants. Quan Esteve hi anà a viure encara conservava els esgrafiats del segle XVIII. El grup familiar, fortament matriarcal, estava format per la mare, l’àvia materna, Carme Deu Mumbrú, la seva germana Teresa i ell. Amb sis anys, va caure greument malalt de tuberculosi. El cas d’Esteve sembla corroborar les tesis de Sigmund Freud sobre l’estreta relació simbòlica entre la mare i casa; entre l’úter matern i les estances familiars.

Esteve cursà les seves primeres lletres al Col·legi Sabadellès, una escola privada al carrer de Montserrat, n. 10, dirigida per Josep Roure Trias, la qual des del 1909 rebia una subvenció de l’Ajuntament de Sabadell per oferir places gratuïtes a infants sense recursos. A partir del 1919, mentre estudiava primària, Esteve percebia un petit salari repartint diaris per la llibreria Piferré, a la Rambla, 41. Aquest mateix any comença a rebre classes particulars de dibuix i pintura del mestre Joan Vila Cinca, al carrer Jardí, n. 6, on coneix al seu fill Antoni Vila Arrufat. Vila Cinca era el patriarca dels pintors locals i el distingí com un dels seus deixebles més prometedors i l’animà a continuar la seva formació artística.

Al 1920, amb 11 anys d’edat, inicià el Curs Preparatiu de 1r de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis, estudis que continuà fins el 1925. A la Festa Major de 1923, guanyà el III Concurs d’aprenents convocat per l’ajuntament. Enric Monjo, escultor i gran amic de Vila Cinca, també seguia amb interès l’evolució del jove Esteve. Amb aquests suports, l’ajuntament li concedí, al 1925, una beca per matricular-se a la prestigiosa l’Escola de Belles Arts de Barcelona, La Llotja, on estudià anatomia pictòrica, perspectiva, dibuix antic, color, composició i concepte d’art i història de les arts decoratives. Amb 16 anys guanyà el primer premi d’anatomia d’aquesta escola.

L’any 1926, amb 17 anys, una bala de llana que va desprendre’s d’un carro de transport li va caure sobre la cama esquerra, provocant-li una greu lesió que el deixà coix de per vida. Sens dubte, un cop molt dur per a un adolescent.

Primeres exposicions

La primera mostra pública de la seva obra va tenir lloc el 1924 a la tradicional Exposició Col·lectiva d’Estiu de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, coincidint amb la Festa Major. L’any 1929 ingressà com a soci de la històrica entitat i al 1930, farà aquí la seva primera exposició individual.

El jove Esteve, a més de amb Antoni Vila Arrufat, va estrènyer una íntima amistat amb Francesc Trabal qui el connectà amb la Colla de Sabadell, coneguda inicialment com el Coro de Santa Rita, i que amb Joan Oliver i Armand Obiols s’havia fet amb el control del Diari de Sabadell i impulsaren les dues edicions (1924-1925) de l’excel·lent Almanacs de les Arts. Llavors Esteve era considerat com una “jove promesa” de la millor tradició de la pintura acadèmica sabadellenca.

La seva mare mor de tuberculosi el 6 de març de 1931. Ramona Baqué s’havia tornat a casar amb Josep Ribolleda Pujol, natural de Manresa, que va morir al 1924 deixant-la vídua per segona vegada. La mort de  la seva mare, quan tenia 22 anys, significà un gir en la seva vida. Seguint el consell del seu amic Francesc Trabal, decidí, per passar el dol, fer un viatge a París, amb una subvenció de l’ajuntament i acompanyat pel seu germà Josep Maria Trabal. A la capital francesa va contactar amb els artistes sabadellencs Llorens Artigas i Camil Fàbregas. Tanmateix, com escrivia Francesc Trabal a La Publicitat (23 març 1932), l’ambient de la capital francesa no l’acabà de convèncer:

“París el fastiguejà. Ell mateix explicava, els primers dies que tornava a ésser ací, el mareig que li feia el barri llatí i les sales d’exposicions, i sobretot ‘els artistes’. I és que en Valls Baqué no s’ho creu ell mateix un artista. I no és per pose, sinó sincerament”.

El mes de gener de 1932 realitzà la seva segona exposició individual a la prestigiosa Sala Parés de Barcelona amb 21 quadres de gran format que cridaren l’atenció positiva dels crítics d’art de la capital catalana. Aquest mateix any participà en la primera Exposición de Primavera organitzada pel govern de la Segona República a Barcelona i en la que tornà a participar l’any següent. També, l’any 1932 exposa a la Galeria Vives de Sabadell i participà en els actes d’homenatge a Vila Cinca que comptaren amb la presència del president de la Generalitat, Francesc Macià. Abans de la Guerra Civil exposà dues vegades a Belles Arts, una individual el maig de 1934 i altra amb Josep Aulí el març de 1936.

Enclaustrament voluntari

A l’esclatar la guerra, Esteve estava en edat militar, encara que la seva coixesa l’eximia de ser cridat a files. No obstant això, durant la conflagració s’amagà a les golfes del casal. Una mena de reclusió voluntària, quan ningú el perseguia, que intensificà les seves tendències a la “misantropia i malfiança”, com indica Maia Creus, que transformaren la seva personalitat. A mes, al febrer de 1937 mor la seva àvia, Carme Deu, quedant-se sol al casal ja que la seva germana Teresa vivia a Barcelona.

Acabada la guerra, el seu amic i també pintor Joan Mauri Espadaler, amb bones connexions amb els jerarques franquistes, li obre les portes del consistori. Al curs 1939-1940 entra l’Escola Industrial com professor auxiliar interí de Dibuix Artístic, Dibuix Antic, Dibuix al natural i Pintura substituint al patriarca Vila Cinca.

Als anys 40, Esteve Valls vivia entre el casal de Sabadell i Caldes en un petit terreny de secà, que havia heretat de la seva família, amb habitacle que rehabilità com habitatge i estudi. En aquests anys s’allunyà cada cop més dels cercles artístics i de les seves amistats. També deixà de participar en les tradicionals Col·lectives d’estiu de Belles Arts. Anava a peu de Sabadell al seu terreny de Caldes on passava llargues temporades sense parlar amb ningú i on prenia un aspecte d’eremita. Aquesta existència es perllongà durant dècades fins que, al 1980, un incendi deixà en ruïnes la caseta-estudi de Caldes i va cremar una part important de la seva obra. Aleshores tornà a fixar la seva residència al casal de Sabadell, d’on pràcticament no sortia.

A la postguerra, fins a la dècada dels 50, va dedicar-se al que anomenava “pintura comercial” que exposava en galeries locals. Tanmateix, empès per les dificultats econòmiques, obrí el 1955 una botiga de marcs a la sala d’entrada del casal del carrer Sant Antoni on venia els quadres que havia rebut en herència del seu padrastre, Josep Ribolleda. A més, acudia habitualment a les subhastes d’art de Barcelona i es dedicava a la compra i venta d’obres de pintors reconeguts.

Allunyat dels cercles artístics sabadellencs i dels amics de la seva generació, es vinculà amb el naixent Museu de Caldes, del qual seria el primer director, i on participà en dues exposicions col·lectives l’octubre de 1955. Malgrat la seva tendència a la solitud i l’aïllament, va fer amistat amb Andreu Castells, aleshores pintor, i través d’ell amb el Grup Riutort. De la seva mà participà en el III i IV Salón Bienal de Belles Arts de Sabadell, al maig de 1957 i 1958. En el primer amb un retrat i un paisatge i en el segon amb un altre paisatge pel qual va rebre una accèssit. Esteve Valls va seguir amb desinterès les accions del Grup Gallot, tot i mantenir una llarga amistat amb Joan Bermúdez i Alfons Borrell.

Tornar a exposar

A l’octubre de 1970, després de 34 anys, tornà a presentar una exposició individual a les Galerías Españolas de Barcelona i al novembre del mateix any exposa la mateixa mostra a l’Acadèmia de Belles Arts. Es tractava d’olis i dibuixos centrats en la figura femenina. Llavors encetà la seva estranya pràctica de no voler vendre, demanant preus exorbitants, de milions de pessetes, per les seves obres.  

Cinc més tard, al març de 1975, presentà una mostra retrospectiva de pintura i dibuix a la Sala Peyró del carrer de la Salut de Sabadell. Al febrer de 1977 participà en l’exposició col·lectiva a la Sala de la Caixa d’Estalvis de Granollers amb 45 artistes més, la majoria de Sabadell. A l’octubre del mateix any, presentà l’exposició Proposa la pintura immaterial amb acadèmia artificial, a la Galeria Beaubourg, París-Barcelona, al carrer València de la capital catalana.

Al 1981 exposà a Belles Arts Indiquisme, amb un sol quadre recobert amb un plàstic transparent, L’any següent, presentà al Museu d’Art de Sabadell, Esbatimentisme, també amb un sol quadre embolicat de la mateix manera. Un estil que repetirà el 1987 a la Galeria Quasar del carrer Sant Honorat de Sabadell, amb dos dibuixos de gran format folrats amb plàstic transparent. Així mateix, participà en l’exposició col·lectiva al Museu d’Art de Sabadell, Homenatge dels artistes sabadellencs a Pau Picasso (novembre 1981), on va presentar una obra amb el següent text: “Els que entenen als artistes els admiren, aquells que no els comprenen els utilitzen”. També, exposà, amb onze artistes locals. en la col·lectiva Límits, al Casal Pere Quart, inaugurada al desembre de 1990. L’estiu de 1993, la Fundació dels Amics de les Lletres i de les Arts li concedí el títol de degà de la cultura de la ciutat, en un acte celebrat al Saló Modernista de Caixa Sabadell.  

Esteve Valls Baqué va morir sol, el 13 de maig de 1994, al vell casal del carrer Sant Antoni, del que pràcticament no sortia. Com explica Joaquim Sala-Sanahuja, portava una vida “d’anacoreta amb grans dejunis, cap moble”, sense electricitat, ni aigua corrent. El 16 de març es celebrà el seu funeral a l’església de Sant Fèlix i està enterrat al cementiri de Sabadell.

L’abril de 1999, Alliance Française de Sabadell organitzà a la Casa Taulè, a càrrec de Robert Ferrer, la primera mostra retrospectiva pòstuma. El 20 de desembre del 2005, el Museu d’Art de Sabadell inaugurà la retrospectiva, Esteve Valls Baqué. Poesia d’un art pur, comissariada per Maia Creus.

Interpretacions crítiques

La pintura de Valls Baqué és d’un realisme perfeccionista i alhora inquietant. Sovint mostren interiors d’habitatges sòrdids amb figures anònimes amb notables referències als grans mestres clàssics de la pintura tenyides d’una certa nostàlgia. Ell mateix definí la seva obra com “pintura immaterial amb acadèmia artificial” que segons Maria Josep Balsach, professora d’història d’art de la Universitat de Girona, formaria part de “l’academicisme pictòric sabadellenc”.

Per la seva banda, Andreu Castells, en la seva obra monumental, l’Art Sabadellenc, escriu sobre el pintor: “La seva obra és expressionista i queda reflectida en temes d’interiors de llars de la ciutat, llars tristes pintades amb grisos, amb mobles de sèrie, amb uns passadissos llargs, unes habitacions fosques i una tristesa remarcada. Però posseeix allò imperceptible que eleva i sublimitza la tristesa”. Per tot això, el considera “el pintor més personal dels nostres artistes”.

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. L’Art Sabadellenc. Edicions Riutort, Sabadell, 1961.
DD.AA. Esteve Valls Baqué. Poeta d’un art pur. Catàleg exposició. Museu d’Art de Sabadell, 2005.
DD.AA. Entre la continuïtat i el trencament. Art a Sabadell 1939-1959. Catàleg exposició.  Museu d’Art de Sabadell, 2000.
TRABAL, Francesc. Valls Baqué. Fundació La Mirada, Sabadell, 2004.
Diari de Sabadell, El pintor Valls Baqué mori sol a la seva casa pairal.  17 maig 1994.

FES-TE SUBSCRIPTOR!

Si t’agrada iSabadell, ajuda’ns a créixer i fes-te SUBSCRIPTOR. A més, tindràs avantatges exclusius.

Consulta AQUÍ els avantatges i FES-TE SUBSCRIPTOR ARA, AQUÍ.