Cleòpatra Burguès, Hortènsia Padrós, Frimari Burguès i Heidi Burguès a Mèxic (1943). Autor desconegut/AHS

Frimari Burguès (1902-1996), una història de l’exili republicà sabadellenc

Esbossem el perfil biogràfic de l’únic fill supervivent del ceramista, escriptor i activista Marian Burguès, Frimari Burguès. Particularment resseguim les seves vicissituds a l’exili mexicà que serveixen per a il·lustrar la traumàtica experiència de milers de republicans espanyols i catalans.

Frimari Burguès Cañomeras nasqué a Sabadell el 29 de gener de 1902. Fou el fill petit del matrimoni format pel famós terrisser, escriptor, activista cultural i polític, Marian Burguès Serra i Dolors Cañomeras Armengol, filla de Met Cañomeras, líder republicà federal de la revolta de 1867. Dels vuit fills que va tenir la parella quan Frimari va néixer, sis havien mort i només conegué a les seves germanes grans Actínia i Adelfa que també moriren la primera al 1913 de tuberculosi i la segona de part al 1917.

El seu nom de pila, Frimari, correspon al tercer mes del calendari de la Revolució francesa que s’inspirava en els fenòmens meteorològics i eliminava les referències religioses. Així, frimari, prové de gebre (frimas en francès) i l’elecció resulta indicativa de la ideologia progressista i anticlerical dels seus pares.

Entre 1904 i 1911 la família es traslladà al centre de ceràmica de la Bisbal d’Empordà en part per motius econòmics i en part per fugir de la repressió que es desfermà durant aquells anys contra el moviment obrer d’inspiració anarquista. No obstant això, a la Setmana Tràgica (1909) el seu pare i les seves germanes foren empresonats. La seva mare, temorosa de majors represàlies, va enviar a Frimari a Sabadell amb un traginer. De tornada la família a Sabadell, el 1911, inicià els estudis primaris a l’escola protestant d’Antoni Estruch Simó, però ben aviat deixà els estudis per treballar d’aprenent en diverses empreses com ara una fàbrica tèxtil, la impremta Comes i la pastisseria de Joan Fau al carrer Sant Quirze.

Retrat de casament de Frimari Burguès i Hortènsia Padrós, Sabadell, 19 de maig de 1923 (Joan Vilatobà i Fígols / AHS)
Retrat de casament de Frimari Burguès i Hortènsia Padrós (Joan Vilatobà / AHS)

 

Per aquells anys les desgràcies s’abateren sobre la seva família. Aclaparada per la misèria, la família es trasllada a Caldes de Montbui on Marian Burguès treballà d’assalariat en diversos tallers de ceràmica i on Frimari va aprendre l’ofici de fuster i ebenista. A finals del 1918 la família retorna a Sabadell. Gràcies a l’ajuda d’alguns amics del seu pare com Joan Figueres, Francesc Pulit, Antoní Oliver i Joan Vila Cinca que li proporcionaren els diners va comprar un terreny al carrer de Foment (ara Vila Cinca), al barri de la Creu Alta. Amb els maons de la bòbila construí un obrador i una casa, una nau simple sense arrebossar ni enguixar.

Frimari es matriculà a lEscola Industrial i al 1922 començà a treballar a la fusteria de Miquel Mañosa fins el tancament de l’empresa a la mort del propietari. Per aquestes dates ingressa en l’associació espiritista Centre d’Estudis Psicològics i un important focus d’activitat cultural de la ciutat, on coneix a qui seria la seva dona Hortènsia Padrós Viñals, cosidora de peces. Nascuda a la Creu Alta, el 20 de setembre de 1904, era filla del pagès Ramon Padrós i de Carme Viñals que abandonà la família quan la petita Hortènsia només tenia dos anys i que fou criada per la minyona Maria Pi Col.

La parella, que també pertanyia al grup excursionista el Brot Vallesenc del Círcol Republicà Federal (CRF) va contraure matrimoni a Sabadell el 19 de maig de 1923. Primer s’establiren al domicili de Ramon Padrós i posteriorment al de Marian Burguès. L’any 1925 nasqué la seva primera filla, Cleòpatra i el 1928 anaren a viure a Granollers, on Frimari treballà com a repartidor de Cafès Debrai. L’any 1930 tornen a Sabadell a la casa de Marian Burguès on romandran després de la seva mort al 1932 i de la seva mare al 1936. Frimari muntà una llibreria al carrer Manresa que complementà amb el treball de tallista de fusta, recolzat pel seu amic Josep Vives Bracons, dissenyador, interiorista i promotor cultural. Una producció que ven a diverses galeries d’art i botiges de regal i que exposà a Terrassa, Vilanova i la Geltrú i Reus.

Cleòpatra Burguès llegint amb el seu avi Marian Burguès, Sabadell, 1928 (Frimari Burguès / AHS).
Cleòpatra Burguès llegint amb el seu avi Marian Burguès, Sabadell, 1928 (Frimari Burguès / AHS).

 

Finalment, abandonà la llibreria per dedicar-se plenament a la talla artística de fusta, al temps que estableix amistat amb artistes locals com Lluís Clapés, Màrius Vilatobà, Joaquim Hutes o Càmil Fàbregas de l’Acadèmia de Belles Arts.

A l’esclatar la Guerra Civil, el matrimoni gaudia de la posició econòmica relativament acomodada. Frimari es compromet amb la causa de la República i, encara que no s’afilià a cap partit, participa en la col·lectivització dels tallers de fusta de la ciutat, sent vocal del seu consell d’empresa. El maig del 1937 fou mobilitzat a la indústria de guerra, ingressant com oficial fuster de primera al tallers d’aviació (SAF 3-16) de la fàbrica de Baygual i Llonch, coneguda com l’Aeronàutica (més info: ‘El Aeropuerto en la Guerra Civil‘). Al setembre de 1938 amb l’ofensiva de l’exèrcit franquista va ser traslladat amb caràcter d’urgència a l’aeròdrom de Celrà (Girona).

Carnet de Frimari del SAF 3-16 (1938)
Carnet de Frimari del SAF 3-16 (1938)

La seva família, que roman a Sabadell, pateix les privacions derivades de la guerra, especialment per l’escassetat d’aliments. No obstant això, la seva filla Cleòpatra pot acabar l’ensenyament primari a l’Institut-Escola Manuel Bartolomé Cossio, ubicat a l’edifici de l’Escola Pia (més info: ‘El projecte educatiu de la Segona República‘). La família sobreviu gràcies als menjadors dels tallers on treballava Frimari, així com dels queviures del racionament a qui tenien dret les famílies del treballadors. En una carta adreçada al seu marit, a finals del 1938, Hortènsia Padrós l’informà que passen molt fred i dona gràcies a que la seva filla pot anar als menjadors infantils.

El gener 1939 la família es reuneix a Sabadell i emprenen la fugida cap a França amb dues maletes i dues bicicletes. Entre els bombardeigs de l’aviació franquista arriben a Figueres i des d’allà a La Junquera, patint molt de fred i la pluja constant. El 9 de febrer de 1939 travessen la frontera per Le Perthus per separat, mare i filla per la carretera i ell per la muntanya. Durant unes quants dies Frimari s’amagà al bosc, però el fred i la gana el porten a afegir-se a la columna d’homes que es dirigeixen al cap de concentració de Sant Cebrià de Roselló. Els primers dies són terribles ja que no havia res per allotjar-se i en ple hivern havien de dormir a la sorra i amb una alimentació molt escassa a base de pa sec i arengades. Frimari va contraure el tifus i va salvar la vida gràcies a la cura de dos amics també internats al camp, el teixidor de Sabadell Francesc Romeu Tiana, i Ignasi Ribera Vilaseca, company de l’alcalde republicà de Terrassa.

Foto portada: el vaixell, vapor francès, Sinaia, en el qual van viatjar els Burguès-Padrós a Mèxic, del 26 de maig al 13 de juny de 1939 (Postal de l'Arxiu familiar d'Heidi Burguès Padrós, AHS).
El vaixell Sinaia (Postal de l’Arxiu familiar d’Heidi Burguès Padrós, AHS).

Per la seva banda, Hortènsia i Cleòpatra són internades al centre de refugiats de Belle-îlle-en-Mer a l’antiga fortalesa-presó de Le Palais a la Bretanya francesa. Allí pateixen moltes penalitats: malalties, gana, fred i maltractaments.

Gràcies a l’ajuda del National Joint Committe for Spanish Relief (Comitè Britànic d’Ajut a Espanya), format pels quàquers anglesos, la família pot sortir de l’internament i s’embarquen, el 26 de maig de 1939, des de Seta en el vaixell Sinaida rumb a Mèxic. La travessia va durar dinou dies en una nau atapeïda amb 1.599 refugiats, 935 homes majors de 15 anys i 307 famílies. Entre ells molts sabadellencs com ara Modest Bargalló, Carmelo Izquierdo, Joan Gubern Jubert, Miquel Tots Pavia i les seves famílies, Francesc Romeu Tiana o Francesc Carreras Costajussà, germà de l’historiador Miquel Carreras. Van fer dues escales a les illes Madeira i Puerto Rico, encara que sense permís per baixar a terra. A causa de la  manca de menjar fresc Hortènsia agafà l’escorbut.

L’arrelament a Mèxic

El vaixell arribà al port de Veracruz, la nit del 12 de juny de 1939. L’endemà desembarcaren i foren rebuts per una nombrosa manifestació popular. A la documentació oficial del registre d’entrada, Frimari consta com emigrat i represaliat polític i cita per donar referències seves a Josep Moix, alcalde de Sabadell i ministre de Treball. A les primeres jornades s’instal·len a la Escuela Provocacional para Trabajadores de Veracruz i posteriorment marxen al Districte Federal.

En poc temps tots tres obtenen sense gaires entrebancs burocràtics la nacionalitat mexicana. Al principi sobreviuen gràcies als subsidis del Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE) i s’allotgen a la Casa del Agrarista de Mèxic DF habilitada per acollir als refugiats. Al setembre de 1939, Hortènsia i Cleòpatra van a viure a casa de l’amic sabadellenc Pere Griera, propietari de l’empresa tèxtil Fàbrica Santiago SA a Pachuca, a l’estat d’Hidalgo. El novembre del mateix any, Frimari trobà feina com a encarregat de la secció de fusta de l’empresa Vulcano de capital espanyol, gràcies al suport del Comité de Ayuda a los Republicanos Españoles (CTARE), que li permet llogar una casa i reunir a la família. Mesos després deixa aquesta feina i munta un taller de fusteria als baixos del seu domicili. Amb l’ajut del SERE, la seva filla Cleòpatra continua els seus estudis al Instituto Luis Vives, creat per exiliats espanyols i el 1941 neix Heidi la segona filla del matrimoni.

Exiliats republicans celebrant l'Onze de Setembre al peu del Monument a la Independència a Mèxic DF (1942)
Exiliats republicans celebrant l’Onze de Setembre al peu del Monument a la Independència a Mèxic DF (1942)

A la capital mexicana, com molts exiliats catalans, la família participa en les activitats de l’Orfeó Català i cada anys celebren l’Onze de Setembre al peu del Monument de la Independència. Durant aquests primers anys van arribant a  Mèxic molts exiliats sabadellencs com Amadeu Aragay Daví, Joan Balart Armengol o els cosins d’Hortènsia Jaume Camps Illa i Mercè Camps Illa, Joan Ferret Navarro, Salvador Ferret Socias, Amat Font Cunillé, Josep Moix Regàs, Bru Lladó o Josep Soler Arumí, en molts casos acompanyats per les seves famílies. Mentrestant, a través de la correspondència amb la família Hutesà-Ferrer, s’assabenten que els havien pres totes els seves propietats a Sabadell i que el 1948 havia mort sola i desemparada a la Casa de la Caritat, Maria Pi Col.

A Mèxic Frimari desenvolupa una intensa activitat empresarial. Després de diverses temptatives fracassades s’instal·là com a constructor de maquinària tèxtil. El 1941 participa en la societat Talleres Vasco-Catalanes SA que comercialitza l’ordidor anomenat “tipo Sabadell” que no va acabar de funcionar. Després de la dissolució d’aquesta empresa muntà una altra, La Auxiliar Tèxtil Catalana, que tindria continuïtat. Al mateix temps, continuà amb la seva passió per la talla de fusta artística i elaborà peces per encàrrec i organitzà alguna exposició. Durant aquest anys manté el contacte epistolar amb els seves amistats de l’Acadèmia de Belles Arts com ara el periodista i crític d’art Joaquim Hutesà, l’escultor Camil Fàbregas i el pintor i decorador Lluís Clapés.

El retorn a Catalunya

Fins l’any 1963, el matrimoni no retornà Catalunya on passen uns mesos Barcelona,  reprenen el contacte amb els vells amics de Sabadell i es reuneixen amb la seva filla Heidi que estava passant una temporada a Barcelona, abans de tornar tots tres a Mèxic. Justament Heidi va contrau matrimoni amb Narcís Parés el 1965 a Mèxic i el 1983 s’instal·laren Catalunya, motiu pel qual Frimari i Hortènsia venien a passar amb ells els estius. D’aquí arrenca la seva col·laboració en diverses iniciatives culturals de Sabadell com la donació de 40 reproduccions d’escultures precolombines de terra cuita cedides per l’Instituto Nacional de Antropologia e Historia de Mèxic al Museu d’Art de Sabadell, o l’exposició Terrissa mexicana a l’abril del 1992 al Casal Pere Quart producte d’una altra donació, així com el seu permís per a la reedició el 1982 del llibre del seu pare, Sabadell del meu record. Amb motiu de la tercera reedició d’aquesta obra per la Llar del Llibre, al 2017, l’exregidor socialista Oriol Civil Desveus explicà les vicissituds d’aquesta segona edició i els problemes per a localitzar als hereus d’en Burguès que llavors vivien a Mèxic així com de la seva correspondència amb el seu fill Frimari (més info: ‘La Llar del Llibre reedita Sabadell del meu record, de Marian Burgués‘).

L’estiu de 1990 Hortènsia va caure malalta i mor a l’Hospitalet de Llobregat.  Aleshores Frimari decideix marxar de Mèxic i instal·lar-se a Catalunya a casa de la seva filla Heidi i el seu gendre Narcís a Sant Cugat fins a la seva mort el 23 de juny de 1996.

Entre el 16 d’octubre al 11 de desembre de 2019 el Museu d’Història de Sabadell va organitzar l’exposició titulada Memòria de l’exili. La família Burguès-Padrós (Mèxic, 1939-1940) (més info: ‘Heidi Burgués, neta de Marian Burguès: “tinc dues pàtries i això no ho puc oblidar”).

Bibliografia

CASAMARTINA i PARASSOLS, Josep. Marian Burguès. Un terrisser que va fer història. Fundació Caixa Sabadell, 1993.
CASTELLS, Andreu. L’inadaptable terrisser Marian Burguès i Serra (Sabadell, 1851-1932). Arraona, n. 1, 1976.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
RIBÉ i MONGE, Genís (comissariat) Memòria de l’exili. La família Burguès-Padrós (Mèxic, 1939-1940), Museu d’Història de Sabadell, 2019.

Foto portada: Cleòpatra Burguès, Hortènsia Padrós, Frimari Burguès i Heidi Burguès a Mèxic (1943). Autor desconegut/AHS

Comments are closed.