L’Ajuntament franquista va instituir al 1941 aquesta distinció. La va concedir a desenes de persones, moltes de les quals havien lluitat en el seu bàndol. Però només cinc d’aquestes medalles foren retirades per l’Ajuntament democràtic al gener del 2006, 31 després de la mort de Franco i 28 anys després de l’aprovació de la Constitució. Van ser les medalles que havien estat atorgades a Francisco Franco, a tres alts càrrecs de la dictadura i al dirigent nazi Ehlers.
El Ple Municipal del 25 de gener de 2006, sota la presidència de Manuel Bustos, va aprovar, amb l’abstenció del PP, la proposició conjunta dels grups municipals de PSC, CiU, ICV-EUiA, ERC i Entesa per Sabadell per deixar “sense efectes els acords de concessió de Medalla de la Ciutat que els consistoris sabadellencs de l’etapa franquista van atorgar”.
La mesura es prenia arran de la moció presentada per Entesa i aprovada per majoria al ple del 27 d’abril de 2005 on, a més de la retirada de les medalles, es demanava que fossin retornades pels seus titulars o successors, així com concedir la Medalla de la Ciutat als sabadellencs que havien lluitat en defensa de la legalitat republicana i la democràcia.
Abans que la moció retornés al Ple, es van sol·licitar uns informes del Secretari Municipal i del cap de l’Assessoria Jurídica de l’Ajuntament de Sabadell sobre el tema, que plantejaren dubtes sobre la fonamentació en el caràcter il·legítim del règim franquista per justificar la “nul·litat” d’un acte administratiu com era la concessió de les medalles. Una circumstància que no estava contemplada en la legislació vigent. Aleshores, encara no estava en vigor la Llei de Memòria Històrica, promulgada el 26 de desembre de 2007, sota la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero, que dona cobertura legal a aquestes disposicions. Arran de la iniciativa de Zapatero, el tema estava en el debat públic i condicionà el desenvolupament de la sessió.
D’altra banda, els informes jurídics advertien que el Reglament Municipal d’Honors i Distincions no preveia l’atorgament de medalles a títol col·lectiu. Precisament, en aquest mateix Ple s’havia aprovat en un punt anterior la concessió de la Medalla de la Ciutat a Mirna Lacambra per la seva tasca en l’entitat Amics de l’Òpera de Sabadell.
Aquests informes jurídics menaren a modificar lleugerament el text inicial de la moció d’Entesa. En comptes “d’anul·lació”, es deia “deixar sense efectes els acords presos pels Plens antidemocràtics de concessió de la Medalla de la Ciutat” en aquests cinc casos:
- Antonio Federico de Correa y Véglisson, Governador Civil de Barcelona. Li va ser concedida el 15 de maig de 1941.
- Detlev Ehlers, cap de les Juventudes Hitlerianas en Espanya (21 d’agost de 1941).
- José Antonio Girón de Velasco, ministre de Treball (2 d’octubre de 1941).
- Francisco Franco Bahamonde, Cap d’Estat (15 de gener de 1942).
- José Antonio Elola-Olaso, Cap Nacional del Frente de Juventudes (27 de maig de 1944).
La distinció de la Medalla de la Ciudad havia estat instituïda per la Comissió Permanent de l’Ajuntament franquista, el 6 de maig de 1941, amb tres categories: primera classe (or), segona classe (plata) i tercera classe (coure), per aquelles “personas merecedoras de la misma, por su actuación provechosa para los intereses morales y materiales de la Ciudad”.
Com es pot comprovar en el Llibre de Medalles, disponible a l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), entre 1941 i 1945 es concediren desenes de Medalles de la Ciutat, la majoria de tercera classe, a excombatents en el bàndol franquista, expresoners o falangistes. Entre ells, destaca el cas del militar franquista José Salas Paniello (1899-1975) a qui se li va atorgar la Medalla de la Plata el mateix dia que al ministre José Antonio Girón de Velasco. A les seves Memòries, l’alcalde Josep Maria Marcet, justifica l’atorgament de la medalla al general Salas: “José Salas, héroe de la batalla de Belchite y una de las figuras más extraordinarias de la Cruzada. El general Salas ha tenido siempre grandes amistades en nuestra ciudad, donde son muchos los admiradores del heroico militar”.
O el cas de Lluís Marugat Salvans, voluntari sabadellenc de la División Azul, condecorat amb la Creu de Ferro germana, que va rebre la Medalla de Plata de la Ciutat en un acte solemne celebrat al saló de plens el 16 de abril de 1942. Posteriorment, el 27 de gener de 1944, coincidint amb el cinquè aniversari de l’entrada de las tropes franquistes a Sabadell, s’imposaren diverses Medalles de la Ciutat a altres voluntaris locals de la División Azul que, com escriu Marcet, “habían cumplido con su deber defendiendo en Rusia los principios de la civilización occidental y cristiana”.
Així doncs, l’esmentada proposició del 2006 no va afectar a tots els condecorats durant el franquisme, sinó únicament a aquest cinc considerats els més coneguts o de més elevada jerarquia en la Dictadura. Al no estar retirades, hem de suposar que les demés medalles -com els dos esmentats- encara estan en vigor.
Primer esglaó: el Governador Civil de Barcelona
En política no existeixen les casualitats. La concessió de les Medalles de la Ciutat responia a les aspiracions polítiques de Marcet en un escenari de lluites intestines entre les diferents faccions que donaven suport a la dictadura a Sabadell. Esteve Maria Relat, monàrquic, alcalde a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) del qual Marcet havia estat regidor, va ser enderrocat després d’una intriga ordida pels falangistes i excombatents.
Marcet assumí “provisionalment” l’alcaldia i la Jefatura Local del Movimiento. De fet, no fou nomenat “definitivament” alcalde fins el 28 de maig de 1942, poc després de la multitudinària i espectacular primera visita de Franco a Sabadell, el 27 de gener de 1942, amb motiu del tercer aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. El nomenament de Correa Véglison (1904-1971), marqués de las Riberas Boconó y Masparro, com a Governador Civil i Jefe Provincial del Movimiento a Barcelona va ser una bona notícia per a Marcet. L’alcalde provisional de Sabadell i el nou governador civil de Barcelona van entendre’s de seguida.
Correa Véglison era un militar de carrera que abans de la Guerra Civil havia estat membre en la Comunión Tradicionalista, integrada ara en el partit únic. A la guerra va lluitar en les campanyes del Nord i la batalla de l’Ebre.
Acabada la conflagració, ostentà breument els càrrecs de governador civil i cap provincial del partir únic Falange Española Tradicionalista de las Juntas Nacionales de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET de las JONS) -la Falange, per abreviar- de les províncies de Girona, Navarra i Jaén.
Va exercir el càrrec de Governador Civil de Barcelona del desembre de 1940 a l’agost de 1945. És a dir, pràcticament tota la Segona Guerra Mundial. Va ser un declarat admirador del feixisme i del nazisme amb qui va organitzar nombrosos actes de propaganda a Barcelona. Aquest va ser un dels motius de la seva destitució en un dels múltiples gestos de Franco per congraciar-se amb els Aliats. Tanmateix, Correa Véglison va continuar ostentant càrrecs a la dictadura com Delegado Nacional de Prensa y Propaganda de FET y de las JONS (1956-57) i procurador a les Corts franquistes des del 1943 fins a la seva mort.
Marcet i Correa Véglison col·laboraren estretament en la commemoració del segon aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Sabadell que fou una mena d’assaig general de la visita de Franco que es realitzaria justament un any més tard. Tots dos organitzaren un acte de masses inspirant-se en les concentracions del feixisme italià. El 22 de febrer de 1941 es publicava un ban municipal instant a participar en l’esdeveniment i que cap “balcón ni ventana sin colgadura que desmuestre el júbilo general”. Es desplegà un intensa campanya coactiva entre la població i les entitats culturals per participar en els actes.
El 27 de gener, dia de l’efemèride, fou declarat festa laboral pagada. Amb la ciutat plena de banderes monàrquiques, els actes del matí foren presidits pel capità general de la IV Regió militar, Luis Orgaz, i els de la tarda per Correa Véglison. Al matí, va haver missa de campanya, desfilada de Falange i Sindicats. A la tarda, una altra desfilada a càrrec de la Obra Sindical de Educación y Descanso i les entitats cíviques i esportives de la ciutat integrades en la mateixa. El programa continuà posant la primera pedra de la Cruz de los Caídos, seguit d’un “acto de afirmación patriótica” en el saló de plens i una arenga de Marcet des del balcó de l’Ajuntament a la multitud que omplia la plaça. A propòsit d’aquest esdeveniment, escriu Marcet:
“Correa Véglison era el primer gobernador civil y jefe provincial del Movimiento que yo conocía con motivo de mi nuevo cargo, y sus dotes políticas y oratorias me impresionaron considerablemente. El nuevo gobernador de Barcelona se mostró a su vez muy sorprendido ante la multitudinaria y entusiástica demostración de fervor patriótico de la ciudad de Sabadell”. Per la seva banda, Correa Véglison va declarar satisfet que aquesta “es la manifestación más grande que he visto en las cuatro provincias de las que he sido gobernador. Esta misma noche he dado cuenta al Caudillo de los actos celebrados en Sabadell”.
Com explica Andreu Castells, la policia i els falangistes apuntaren les adreces de totes les cases en les que no s’havien guarnit els balcons. Foren multades. També, Marcet va fer detenir a un fabricant que no va acudir a l’esdeveniment, malgrat haver estar expressament convidat.
Segon esglaó: el ministre de Treball
L’alcalde provisional Marcet, entre aquesta demostració de masses davant el seu superior immediat a Barcelona i la visita de Franco, organitzà, amb el ple suport de Correa Véglison, la visita a Sabadell, el 8 d’octubre de 1941, del flamant ministre de Treball, José Antonio Girón de Velasco (1911-1995). Prèviament, el 2 d’octubre de 1941, la Comissió Permanent municipal acordà concedir-li la Medalla de Plata la Ciutat, juntament amb l’esmentat militar José Salas Paniello. Marcet dedica un capítol de les seves memòries, Mi ciudad y yo, a la primera visita d’un ministre de l’Estat espanyol a Sabadell des de la Guerra Civil:
“Con motivo de su visita dispuse que toda la industria sabadellense interrumpiera su jornada una hora antes de la prevista para la llegada del ministro. A dicha hora la plaza de San Roque era un hervidero humano. La muchedumbre aguantó impávida una larga espera, ya que, estando anunciada la llegada de Girón y su comitiva oficial para las once de la mañana, el ministro llegó al Palacio Municipal alrededor de la una del mediodía, habiéndose detenido antes para visitar la Jefatura Local y el edificio que albergaba entonces el Sindicato“.
Seguidament s’imposa la Medalla de Plata de la Ciutat al ministre i al militar. A la tarda, Girón de Velasco desenvolupà un atapeït programa d’activitats amb visites a fàbriques i a l’exposició de projectes de creació noves indústries. També, a una altra, amb profusió de gràfics i estadístiques, per mostrar-li del sistema d’increments salarials en espècies iniciat per la indústria tèxtil local.
La visita tenia un rerefons polític. Llavors, Marcet, Correa i Girón eren els impulsors de la denominada Operación mandos rojos para la CNS, que comptava amb la llum verda del Caudillo, que acabarà en un fracàs.
Girón de Velasco era tot un “camisa vieja”. Havia estat un dels fundadors de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS) que es fusionà amb Falange Española de José Antonio Primo de Rivera. A la Guerra Civil va combatre en una centúria falangista al front de Guadarrama, on va caure presoner. Condemnat a mort, va estar a punt de ser executat pels republicans. Amb la victòria de Franco, ostentà el càrrec de gran influència política de Delegado Nacional de Excombatientes i sobretot el de ministre de Treball, que ocupà fins al febrer de 1957.
Durant la seva llarga estada al ministeri, Girón s’inspirà en la legislació laboral del feixisme italià per millorar les dures condicions de vida dels treballadors espanyols com ara la creació d’un sistema de seguretat social per la vellesa, viudetat, orfandat, atur, així com una infraestructura sanitària mínima o la instauració de les vacances pagades. Era, per dir-ho així, la ‘cara social’ del règim. L’arribada dels tecnòcrates de l’Opus Dei assenyalà el seu declivi polític.
Retirat de la vida pública, va rebutjar l’ambaixada d’Argentina i la presidència de la recent creada Butano, per dedicar-se als negocis immobiliaris a la Costa del Sol, on amassà una enorme fortuna. Per això, se’l coneixia com El León de Fuengirola, localitat on residia. Després de l’atemptat mortal contra l’almirall Carrero Blanco (1973) va tornar a la política com a prominent membre del búnker franquista radicalment contrari a les reformes de Adolfo Suárez.
Tercer esglaó: Franco en Sabadell
La cúspide de l’ascensió de Marcet fou l’esmentada primera visita de les quatre que va fer el Generalísimo Franco a Sabadell, que hem descrit altres entregues d’aquesta secció. Aquesta fou una demostració de masses minuciosament preparada entre Correa i Marcet que li va permetre ser nomenat alcalde definitu i tenir fil directe amb el Caudillo.
A Francisco Franco se li va concedir la Medalla de la Ciutat de primera classe el 15 de gener de 1942, dies abans de la seva visita a Sabadell (més informació: ‘Las dos primeras visitas de Franco (1942 y 1947‘).
Compromisos i reconeixements
Les altres dues medalles retirades al 2006 responen a diferents motivacions. La primera, de tercera classe, al cap de las Juventudes Hitlerianas en Espanya, Detlev Ehlers. Es va concedir en un moment d’eufòria en favor de l’Alemanya nazi i en el context de la campanya de propaganda a favor de la División Azul.
La darrera de les cinc medalles retirades fou l’atorgada a l’advocat José Antonio Elola-Olaso e Indiacaiz (1909-1976). A la Guerra Civil combaté en una centúria falangista. Després de la conflagració va ser governador civil de Ciudad Real i Sevilla abans de ser nomenat Delegat Nacional del Frente de Juventudes el 7 de juny de 1941. Un càrrec que ostentaria fins el 9 de desembre de 1955. Va participar entusiàsticament, com a representant espanyol, en la reunió celebrada a Viena (1942) de les organitzacions juvenils nazis i feixistes europees.
La seva figura va ser objecte de polèmiques per posar sota la seva protecció personal al jerarca nazi Walter Mattheai, resident a Espanya des de 1953. Destituït el 1955, arran dels incidents a la concentració d’El Escorial, fou designat, el 1956, en compensació Delegat Nacional d’Educació Física i Esports que compaginà amb la presidència del Comitè Olímpic Espanyol. A la vigília de la mort de Franco, al juny de 1975, s’integrà en el Frente Nacional Español amb falangistes històrics.
La medalla a Elola-Olaso pot considerar-se un premi de reconeixement a la tasca desenvolupada a Sabadell pel Frente de Juventudes, al qual Marcet dedica uns paràgrafs elogiosos a les seves Memòries.
“Por lo que era y representaba ha sido una de las instituciones más combatidas y se han empleado contra ella los procedimientos más arteros para intentar desacreditarla (…) Su fundamento era la educación política, como complemento de la educación familiar, religiosa y escolar”, assegurava Marcet a les seves memòries.
Elola-Olaso, com Correa Véglison, Girón de Velasco o el mateix Marcet eren falangistes i excombatents. Una facció “històrica” del règim que fou apartada del primer cercle del poder amb l’ascens dels joves tecnòcrates de l’Opus Dei a finals de la dècada dels 50. El sector catòlic estava representat a Sabadell per Antoni Llonch Gambús, que succeí a Marcet a l’alcaldia.
Memòria històrica al saló de plens
A l’esmentada sessió plenària del 25 de gener de 2006, després de la defensa de la proposició per part d’Isidre Soler, portaveu d’Entesa per Sabadell, l’alcalde Manuel Bustos va presentar una esmena, in voce, per tal que en els acords figurés que, amb l’aprovació del dictamen, es donava per feta la devolució reclamada als successors dels titulars de les medalles, ateses les dificultats materials per trobar-los. La regidora Carme Forcadell (ERC), que seria presidenta del Parlament de Catalunya, empresonada, condemnada i indultada pel seu paper en el procés, es va mostrar d’acord amb l’alcalde en aquest punt. A més, la petició de devolució -afegí- podria incomodar a uns familiars que potser volien preservar el seu “anonimat”.
Únicament Jordi Soriano, portaveu del PP, que anys més tard seria un dels principals protagonistes del cas Mercuri, va posar aigua al vi. Va realitzar un estrany d’exercici d’equilibrisme dialèctic per justificar la seva abstenció. D’una banda, afirmà que cap dels personatges a qui es retirava la medalla eren mereixedors de les mateixes, però que mesures com aquesta podien ferir la sensibilitat de persones que havien patit la repressió i els crims del bàndol republicà. Va observar, com argument addicional, la presència en el nomenclàtor de la ciutat de carrers i places dedicats a personatges de dubtosa honorabilitat històrica. Aquesta darrera afirmació va donar peu a Soler i Forcadell a reclamar la revisió del nomenclàtor en els supòsits invocats per Soriano.
Per la seva banda, Joan Ignasi Sànchez (CiU), que seria detingut els dies previs a la celebració del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, va manifestar el ple suport a la proposició com a mesura de reparació democràtica i per “subsanar” les il·legalitats comeses al franquisme. Ramon Álvarez (ICV-EUIA) es mostrà d’acord amb l’alcalde Bustos i Carme Forcadell en el tema de la devolució de les medalles. D’altra banda, va proposar que, donada la impossibilitat d’atorgar medalles col·lectives, l’Ajuntament organitzés actes d’homenatge amb motiu de la 75è aniversari de la proclamació de la Segona República.
El portaveu del grup socialista, Juan Carlos Sánchez, qui seria efímer alcalde de Sabadell després de la dimissió de Bustos arran del cas Mercuri, manifestà que l’Ajuntament estava fent un acte de reparació i de “pedagogia democràtica”. Va citar una seqüència de la pel·lícula Las bicicletas son para el verano, per assegurar que aquestes medalles foren concedides il·legítimament pels guanyadors d’una guerra contra la legalitat democràtica republicana.
L’alcalde Bustos va tancar el debat afirmant que s’estava fent un “acte de justícia” amb una determinació “pensada i dirigida contra ningú sinó a favor de la democràcia, de la legalitat”. Va lloar l’esforç del primer Ajuntament democràtic després de la dictadura franquista en matèria de canvis en el nomenclàtor i es preguntà com és que s’havien tardat 26 anys en fer la reparació democràtica que s’estava fent ara aprovant una proposició que considerà un acte de “normalitat democràtica”.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976) Vol VI, Edicions Riutort, Sabadell, 1983.
MARIN CORBERA, Martí. L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista: l’articulació política municipal, 1939-1979. Arraona, revista d’història, n.9, 1991.
– Los Gobernadores Civiles del franquismo, 1936-1963. Seis personajes en busca de autor. Historia y Política, n. 29, 2013.
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia. 1940-1960, Duplex, Barcelona. 1963.
Acta del Ple Municipal. 25 de gener de 2006.
Llibre de Medalles de la Ciutat, Arxiu Històric de Sabadell.
Foto portada: el governador civil Correa Véglison, el ministre de Treball José Antonio Girón de Velasco i l’alcalde Josep Ma Marcet, el 8 d’octubre de 1941. Font: AHS.