Ara es compleixen 86 anys dels darrers dies de la Guerra Civil a la ciutat que culminaren amb l’entrada de les tropes franquistes el divendres 27 de gener de 1939 al matí. Una data que assenyalà el començament d’una llarga dictadura. Pel seu valor de document històric, l’article s’encapçala per la filmació de Josep Esteve Codina dipositada a l’Arxiu Històric de Sabadell, que mostra l’entrada de les tropes italianes, alemanyes i marroquines pel carrer de Calderón i la missa oficiada pel capellà castrense mossèn Ernest Mateu.
A l’inici de la guerra, Sabadell comptava amb uns 50.000 habitants que havien arribat als 60.000 degut a l’allau de refugiats. Després de la derrota a la batalla de l’Ebre (juliol-novembre 1938) s’estengué la desmoralització de la població després de dos anys i mig de durs sacrificis i privacions.
A finals de novembre de 1938 s’incrementà la manca d’aliments, de matèries primeres i els talls d’electricitat. Les vitualles oficials es concentraven a la Cooperativa la Sabadellenca, al carrer del Sol, per subministrar 40.000 racions encara que moltes vegades no havia res a repartir. La fam s’apoderà de la ciutat i començaren a sovintejar els incidents de treballadors que eren assaltats per xicots o adults afamats per robar-los.
Per afrontar la gravetat de la situació alimentària, l’Ajuntament republicà aprovà el 30 de març un pressupost de 52.202 pessetes per finançar el primer Menjador Popular, al principi de la Rambla. El segon s’inaugurà el 9 d’agost al carrer Bonavista amb capacitat per 600 persones i el 15 d’agost s’obrí un tercer al Cafè de los Campos de Recreo, al davant de l’actual cinema Imperial. Així mateix, es crearen Menjadors Infantils, el primer dels quals s’obrí el 30 de juliol i més tard un altre. El 16 de juliol es creà el Servei d’Higiene Infantil per distribuir, amb prescripció facultativa, lots de llet condensada i en pols setmanals pels infants menors de dos anys, que després s’allargà als menors de sis anys. Des del 25 de desembre es servien desdejunis als infants que anessin a l’escola.
La crítica situació al front va conduir a que el 2 de gener comencessin les evacuacions. Primer, l’estat major de la Fuerzas Aéreas de la República Española (FARE), el seguiren la Direcció General de Carabiners i de la Guàrdia d’Assalt. El 12 gener el Consell de Ministres de la República decretà la mobilització general i es cridà les lleves del 1915 al 1921. S’eliminaren els topalls d’edat militar i es decretà la incorporació immediata a l’exèrcit de tot el personal civil fins als 50 anys. Així mateix, es cridà a les dones per a treballs de fortificació. Les mesures no tingueren gaire efecte donada la situació de caos que regnava a la zona republicana.
La ciutat va veure’s inundada per una riuada de tropes en retirada, refugiats i ferits. L’exèrcit franquista avançà gairebé sense resistència a Catalunya. El 20 de gener ocupà Calaf, Ponts i El Vendrell. El 22 Barcelona pateix un gran bombardeig, mentre queien Igualada i Capellades. A Sabadell s’instal·là el Cos de Telègraf de l’Exèrcit de l’Ebre en retirada.
La darrera setmana de la República
Devem a Andreu Castells una minuciosa reconstrucció dels darrers dies de la Guerra Civil a Sabadell que culminaren amb l’entrada de les tropes franquistes la matinada del 27 de gener de 1939.
El 23 de gener, dilluns, es proclama l’estat de guerra a la ciutat i deixen de funcionar els menjadors populars. El 24 de gener desfilen per la carretera de la Salut grups heterogenis de soldats, comissaris i oficials en desbandada, mentre que Terrassa és bombardejada per primera vegada.
La Brigada Líster
Dimecres, 25 de gener, es celebra la darrera reunió del partits i organitzacions del Front Popular de Sabadell per preparar la fugida dels seus dirigents i militants. En aquesta reunió es distribuïren entre les diverses organitzacions els camions disponibles, inclosos els dels bombers i escombraires. Tanmateix, els anarquistes CNT i els federals del CRF es quedaren sense, acaparats pels comunistes del PSUC. Durant tot el dia, turismes, camions i carros atapeïts de gent i maletes enfilaren la carretera de Granollers. A tres quarts de deu del matí, l’aviació franquista bombardejà alguns habitatges de Can Puiggener i metrallà la carretera de Granollers.
El dijous, 26 de gener, arribava a Sabadell la Brigada de Destrucció del general Enrique Líster que cobreix la retirada de l’exèrcit republicà que, després de la caiguda de Rubí, reculava cap a Terrassa, Sant Quirze i Cerdanyola. Abans havien dinamitat els ponts de la riera de les Arenes i de la carretera de Matadepera.
A primera hora del matí, marxaren una vintena d’automòbils per portar a un centenar de sindicalistes, fortament armats, de la FLS–UGT. A les set del matí, els militants de la FAI, confiscaren alguns camions i partiren cap a la frontera francesa. Sobre la mateixa hora, l’aviació franquista metrallava les carreteres plenes de gom a gom. El pedagog anarquista argentí, Edgardo Ricetti, que anava en un comboi de tres camions amb infants de la Granja Escolar Camperola de Ca n’Argelaguet, ens ha deixat un esfereïdor testimoni: “Per les carreteres que anaven cap a França els avions ens perseguien, per les cunetes hi havia persones i animals morts, carros desfets…Sé que el terror aeri va durar fins passat Figueres…Va nevar”.
Mentre el gruix de les tropes republicanes desfilava per Sabadell en retirada, un oficial de la Brigada Líster es presentà a l’Ajuntament per demanar 300 homes per fortificar la ciutat. No va trobar cap autoritat, fins i tot havien marxat les dues parelles dels Mossos d’Esquadra. La Brigada Líster disposava d’un llistat d’instal·lacions sabadellenques, a destruir seguint la política de terra cremada, que al final no es va dur a terme. Només s’incendiaren algunes fàbriques dels carrers que convergien a la carretera de la Salut com ara la filatura Manuel Gorina o Fills d’Emili Sallarès amb danys d’escàs valor. Les instal·lacions de la SAR-16 on es construïen avions amb 205 aparells a punt d’acabar foren respectades.
A les 11 del matí, l’aviació franquista va deixar d’atacar, mentre el Dispensari Municipal, ubicat als baixos de l’Ajuntament amb porta davant del carrer del Sol, es col·lapsà, atapeït de ferits de guerra. Amb totes les autoritats fugides i amb el fum de les fàbriques cremades, es desfermà una onada incontenible de saquejos. Primer, foren els comerços privats, deu dels quals foren saquejats sense resistència dels botiguers espantats. Acte seguit, s’assaltaren els magatzems de Proveïments, ubicats a l’església de Sant Fèlix, als carrers Josep Renom i Montserrat.
“El poble hi va entrar furiós i a cops de ganivet obrien els sacs i escampava el gra per terra i pel carrer. Després del saqueig més d’un pam de llegums barrejades cobria tot el sòl”, assegura Castells.
El garatge dels Autobusos Martí, habilitat com magatzem de cigrons, llenties, sucre i mongetes fou buidat ràpidament. També es saquejaren els magatzems on es guardaven fusta, material elèctric, acers, utillatge o material de precisió. En aquest cas, a parer de Castells, els més beneficiats no foren els simples ciutadans sinó “gent important que amb camions que tenien camuflats s’aprofitaren de tones de material i de vitualles. Aquest saqueig a gran escala va produir més d’una singular fortuna”.
Els espolis continuaren als organismes oficials, centres sanitaris i docents. “Als hospitals de sang -continua Castells- passaren coses inqualificables”. Es robaren medicines, material sanitari, mantes i llençols dels llits on hi havia ferits de guerra. A les Escoles Pies, habilitades a darrera hora com a hospital de guerra, es dugueren matalassos, medecines; fins i tot, les sabates de soldats ferits. Les escoles, les seus, de partits, sindicats i entitats culturals que tothom sabia que no serien respectades pels franquistes, foren buidades pels seus mateixos membres “s’emportaren llibres, memòries, documentació. Tot el que els semblava d’interès i podia perillar si ho deixaven.”
Al vespre del 26 de gener, les tropes italianes de la divisió Frecce Azzurre i Littorio es disposaren a entrar a la ciutat, des del Sant Pau de Riu-sec cap a la Creu de Barberà. Van haver d’aturar-se a l’alçada de Les Termes, llavors un pla ple de vinyes, davant ell foc artiller d’un tanc. Sobre les 9 de vespre, un escamot penetra al Dispensari Municipal, hissà bandera monàrquica i formà a la plaça entre crits de ¡”Viva Franco! ¡Arriba España!” i tornaren a la base de partida.
Josep Maria Marcet, oficial de l’exèrcit franquista i futur alcalde de Sabadell, escriu a les seves memòries:
“Era la noche del 26 de enero de 1939 y, junto con dos camaradas, me disponía ya entrar en Sabadell, que las regazadas patrullas de la Brigada Líster estaban ya evacuando, pero nos lo impidió un foco de resistencia en Can Barba. Tuvimos, pues, que regresar a Terrassa, liberada ya donde pernoctamos”.
La matinada del divendres, 27 de gener, entraren les tropes franquistes per aquest ordre. Primer, la divisió Frecce Azzurre i Littorio, amb una llarga columna de blindats, camions i artilleria de campanya, amb uniformes i banderes italianes. Després, els alemanys de la Legió Cóndor amb la bandera monàrquica dels nacionals. Finalment, les tropes espanyoles on estaven enquadrades les unitats marroquines que instal·laren paradetes on venien llaures de conserva i xocolata a canvi de monedes de plata o paper moneda d’abans de la guerra.
La ciutat presentava un aspecte dantesc. Les estacions de tren estaven bloquejades per vagons destrossats, faltava l’energia elèctrica, dominava la fam i als hospitals s’amuntegaven els ferits. Els carrers estaven bruts pels restes del pas de la desbandada i dels saquejos. Als boscos de Can Vilar, Ca n’Arguelaguet i la Bruguera es trobaven escampats els continguts dels dipòsits d’armes i municions, la claveguera de la Riereta estava plena d’explosius, bombes, fusells, metralladores… La ciutat feia pudor a paper cremat. Tothom feia neteja d’escrits republicans, diaris, revistes, llibres i fins i tot de cartes dels fills dels del front.
“Una de las primeras cosas -escriu Marcet- que vieron mis ojos fue el antiguo edificio de nuestra fábrica, ante la que pasé de largo para proseguir la marcha al centro de la población. A aquellas horas la ciudad tenía un aspecto fantasmal, parecía muerta, deshabitada. Ni un alma en las calles, puertas y ventanas cerradas a piedra y lodo. Ni la más leve indicación de vida turbaba aquella extraña quietud (…) Al apearnos del coche con el fusil ametrallador en la mano, llamé golpeando con insistencia las pesadas puertas del edificio del Ayuntamiento. Ni el más leve rumor indicaba la presencia de alguien en el interior (…) Poco después penetrábamos en él y recorrimos sus desiertas dependencias. En el salón de sesiones sustituí el busto de la República por la enseña nacional (…) Apenas transcurrido un cuarto de hora de nuestra entrada en el edificio, empezaron a llegar los primeros grupos de curiosos. Al poco rato un inmenso gentío se agolpaba ya en la plaza San Roque”.
A les 9 del matí es desplegà una gran bandera monàrquica al campanar de Sant Fèlix acompanyat pel repic de les campanes. La gent de dreta sortí dels seus amagatalls i col·locaren banderes a finestres i balcons.
Una hora després, el general en cap de Frecce Azzurre i Littorio dirigí una breu al·locució des del balcó de l’Ajuntament davant les tropes formades a la plaça. Sota la supervisió del tinent auditor de guerra, Antonio Romaguera de Mora, es constituí una Comissió Gestora Municipal presidida pel jutge Eduard Torno García, que seria substituït, el 4 de febrer de 1939 per Esteve Maria Relat que havia estat alcalde de Sabadell a la dictadura de Primo de Rivera.
Els actes de celebració de “l’alliberament”, culminaren el dissabte, 28 de gener amb una missa a la Rambla cantonada Àngel Guimerà, oficiada per mossèn Ernest Mateu, antic catalanista, molt conegut com a rector de Sant Fèlix als anys de la República que retornà a Sabadell amb el grau de capellà militar de l’exèrcit franquista. Es distribuí un full volant on es podia llegir: “Después de dos años y medio de persecución religiosa una vez libertados por el esfuerzo del Glorioso Ejército Nacional, nuestro deber es acudir a rendir homenaje solemne y público de desagravio a Jesús Sacramentado”.
A aquesta data -el 27 de gener, al qual els franquistes es referien com el Día de la Liberación– se li dedicaria el nom d’un carrer (l’actual carrer de Riego) i era commemorada per les autoritats franquista cada any amb una concentració davant del Monumento a los Caídos.
Repressió immediata
Immediatament és va desfermar una repressió molt dura contra el vençuts com reconeix el mateix Marcet a les seves memòries: “Apenas se extinguieron las exteriorizaciones de entusiasmo producido por la recuperación de la ciudad entraron inmediatamente en acción los espíritus sedientos de venganza y se desató la persecución no sólo de quienes llevaban el estigma de delitos de sangre cometidos durante los años de la guerra, sino también contra ciudadanos cuyo único crimen había sido el militar sincera y honradamente en campos políticos opuestos”
L’historiador Josep Antoni Pozo ha descrit la repressió contra els vençuts en els primers dies de l’ocupació de la ciutat (més informació: ‘Sabadell 1939: una ciutat alliberada?‘. A les poques hores de l’entrada de les tropes italianes, es publicà un ban de la Comandància Militar que comminava a la població a denunciar a qui amagués a marxistes, soldats o milicians o que haguessin comès delictes de sang. La crida a la delació va tenir efectes immediats i es presentaren moltes denúncies, ja sigui per passar comptes personals o per fer mèrits davant les noves autoritats.
Els agents del Servicio de Información y Policia Militar (SIPM), que acompanyaven les tropes, en col·laboració amb voluntaris reclutats per Falange, nomenats ‘auxiliars de policia’ i un destacament de la Guàrdia Civil assumiren l’ordre públic fins la reorganització de la Comissaria local. L’endemà de l’ocupació, el 28 de gener, fou denunciat Lluís Alforja Andrés i el 4 de febrer, Rafael Corominas Franquet, militants de la UGT i del comitè de control de la fàbrica Brutau. Tots dos foren acusats de l’assassinat de Salvador Sabater Oliver, director de la fàbrica. Unes imputacions sustentades en suposicions. Foren condemnats a la pena de mort el 2 de marc pel consell de guerra sumaríssim i afusellats el 8 de març al Camp de la Bota, dos mesos després d’haver estat detinguts. Van ser els primers civils sabadellencs executats.
El 31 de gener, denunciat pel seu patró, fou detingut per agents del SIPM Enric Cunillé Calders, de 28 anys, xofer de l’empresa de transports d’Àngel Hernández. Dos mesos més, va ser acusat per la Comissaria de Policia de ser un dirigents del Sindicat del Transport de la UGT i d’haver format part de les Patrulles de Control que assassinaren a Fermín Rocamora. Una acusació basada en testimonis indirectes. Condemnat a mort en consell de guerra sumaríssim l’11 de maig, va ser i afusellat al Camp de la Bota el 29 de juliol de 1939.
A l’acabar el mes de febrer s’havien practicat 83 detencions. El mes de maig fou especialment dur amb 135 persones detingudes. A l’acabar 1939 s’arribà a un total de 749 que, com escriu Pozo, donen una idea de l’abast de la repressió que es desfermà sobre militants de base o que havien format part dels comitès de control de les empreses col·lectivitzades. La disposició de l’autoritat militar que permetia acomiadar als obrers desafectes no va ser desaprofitada. La mateixa autoritat militar es va haver de cridar l’atenció sobre els abusos comesos a la província de Barcelona. Pozo esmenta els casos de E. Casanovas Argelaguet, Albareda y Serra, F. Llonch, Textil Lluch, Leon Harmel, Sabadell Tèxtil, D. y C. Sallarés, Domingo Codina, Cuadras y Prim, La Lanera Española, o Corbera y Feliu.
Entre els detinguts hi havia persones molt conegudes com Maria Gispert, escriptora i militant del POUM. denunciada l’1 de febrer davant el SIPM pel seu patró, Feliu Barnola, amb qui treballava de mecanògrafa. El mateix dia també fou denunciat Joan Sallarés Castells, l’impressor i llibreter que havia exercit com a director del Museu on va salvar bona part del patrimoni artístic local. El denuncià al SIPM Joan Bracons Trepat, per fer propaganda marxista i apropiar-se de quadres i altres objectes. La mateixa denúncia falsa fou presentada per Andreu Flaqué Bofarull contra Josep Centellas Vilamunt, estret col·laborador de Sallarès al Museu. Gent de dretes, com Joan Llonch Salas, testificaren al seu favor ja que la seva tasca fou justament salvar obres d’art i dipositar-les a la Casa Duran. Tanmateix, Centelles va ser condemnat a 12 anys de presó, commutada posteriorment per dos anys, mentre que Sallarès fou condemnat a 30 anys rebaixada a 12 anys.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939. Edicions Riutort, Sabadell, 1982.
DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2022
MARCET COLL, José María. Mi ciudad y yo. Veinte años en una Alcaldia. 1940-1960. Duplex, Barcelona, 1963.
VV.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986.
Foto portada: entrada de les tropes franquistes per la Rambla de Sabadell, davant l’Euterpe, el 27 de gener de 1939. Pere Grau/AHFUES.
Pingback: Ofrena floral en record a les víctimes del feixisme