Esbossem un perfil biogràfic d’un personatge que va encarnar les virtuts de l’home fet a si mateix. Una trajectòria vital que pràcticament es confon amb les vicissituds del Banc de Sabadell en el transcurs de gran part del segle XX.
Francesc Monràs Ustrell va néixer el 20 d’abril de 1905 al número 29 de la carretera de Terrassa. Fou el primer dels dos fills del matrimoni format per Joan Monràs Fontanet, conegut com el “ros de Can Feu” i Teresa Ustrell Boada. Joan Monràs era masover del castell de Can Feu i a més la parella regentava una botiga de venda de vins de collita pròpia.
Segons el seu biògraf, Pere Font Grassa, Francesc va viure una infantessa feliç fins el decés prematur dels seus progenitors. El seu pare, nascut el 1875 va morir al novembre de 1918, amb només 43 anys d’edat. La seva mare, nascuda el 1881, el va seguir un mes després. Francesc amb 13 anys i el seu germà petit Miguel, de quatre anys, foren acollits per la família dels avis materns. Un any abans de morir el seu pare, Francesc va abandonar els estudis al col·legi dels maristes per a entrar a treballar d’aprenent d’escriptori a l’empresa Tèxtil Guasch mentre estudia comerç a les classes nocturnes de l’Escola Industrial i del Centre de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI). Amb la liquidació el negoci del seus pares el seu germà ingressa com a intern a l’Escola Pia d’Olot.
Acomiadat de cal Guasch, trobà feina a la firma Pujol, Oriach i Ferran on plegà aviat fastiguejat per la rutina del treball de doblador de peces. Dies després entrà al despatx de l’empresa Comadrán. L’octubre de 1920, quan portava dos anys en aquesta feina i només amb 15 anys, fou contractat pel senyor Ribera cap de cartera del Banc Sabadell on desenvoluparia tota la seva trajectòria professional. Llavors l’entitat financera estava ubicada al carrer Sant Quirze, als baixos de l’edifici del Gremi de Fabricants i tenia una plantilla d’una trentena d’empleats. Monràs fou destinat al departament de valors amb la tasca de posar en net les anotacions del diari a les ordres de Ribera.
A banda de la seva feina, Francesc era un membre actiu del Centre Excursionista Terra i Mar i posteriorment de la Unió Excursionista de Sabadell (més info: ‘Els orígens de l’excursionisme‘).
El 6 de juny de 1930 va casar-se amb Teresa Vinyes Camps, filla gran del contractista d’obres Albert Vinyes Bracons, a l’església de Sant Fèlix. La parella va anar a viure al carrer Corominas n. 100 on Francesc havia comprat a terminis un solar i construí una casa. A la Guerra Civil es traslladaren a la casa dels Vinyes, a la Ronda Zamenhof n. 27, i llogaren la casa del carrer Corominas. L’any 1945 compraren la modernista Casa Armengol a la Rambla n. 30 on viuran fins a la seva mort. La parella tingué sis fills, tots nois, el segons dels quals, Albert, va morir amb només dos anys d’edat.
L’informe Monràs
L’origen del meteòric ascens de Monràs en la jerarquia del Banc de Sabadell rau en l’informe que presentà a finals de març del 1926 al director de l’entitat financera, Francesc Llonch Cañomeras, on advertia que havia detectat unes partides considerades com actius que corresponien a uns crèdits fallits que no figuraven al balanç oficial i que podien comprometre seriosament l’estabilitat del banc. Un d’aquests crèdits ascendia a 3,7 milions de pessetes i un altre a 800.000 pessetes concedits a comerciants en llanes quan el preu d’aquesta matèria primera anava constantment a la baixa. La Junta de Govern realitzà una sèrie de gestions que confirmaren amb escreix l’informe Monràs. No podem entrar en la complexa operació que menà a la salvació del Banc i que hem explicat amb detall en una entrega anterior d’aquesta secció (més info: ‘La crisi del Banc Sabadell (1926)‘.
A partir de llavors Monràs, qui només comptava amb 21 anys, assistí a totes les Juntes de Govern de l’entitat financera, encara que no hi figurava als llibres d’actes. Segons els costums de l’època resultava impensable que un persona tan jove assumís càrrecs d’alta responsabilitat. Tanmateix, l’any 1929 fou nomenat secretari interí del consell d’administració i el 1934 administrador, càrrec que avui en dia correspon al de gerent. A més, entre 1934 i 1936 fou un dels deu interventors encarregat de resoldre les suspensions de pagaments de la Cambra Oficial de Comerç i Industria de Sabadell.
Monràs va comptar amb el suport de l’empresari i inventor Ferran Casablancas que va ostentar la presidència del Banc Sabadell entre 1927 i 1936 i que tornaria a ocupar, després de la Guerra Civil, entre 1946 i 1960, data de la seva mort.
Condemnat a mort
Als anys de la Segona República, Monràs milità en la formació Acció Catalana Republicana, una escissió de centredreta de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. A l’esclatar la Guerra Civil, al juliol del 1936, el Banc Sabadell romandria una setmana tancat, després de la qual va reprendre les seves activitats. Tanmateix, la majoria del seus consellers fugiren a la zona franquista, a Burgos o Sant Sebastià.
L’entitat financera, amb només uns pocs empleats, va continuar treballant sota mínims, dirigit per Monràs i el conseller Joan Crusafon Mutlló, els únics membres del consell d’administració que no havien marxat. Segons explica Font Grasa, l’entrada al banc estava vigilada per un piquet de milicians del POUM i la FAI. “Ben avançada la guerra, comencen les amenaces, un dia si i l’altre també, i els sentinelles, que generalment n’eren dos, l’adverteixen de viva veu: Monràs, vigila que te la fotarem”.
Finalment, el 10 d’agost de 1938 fou detingut, juntament amb 95 sospitosos sabadellencs, sota l’acusació de tramitar transferències de clients cap a la zona franquista i de pertànyer a la Quinta Columna, com a membre del Socorro Blanco.
Monràs va anar a parar a la txeca del carrer Saragossa de Barcelona on fou sotmès a vexacions i tortures durant unes quantes setmanes. Al judici del Tribunal Militar fou defensat per l’advocat Antoni Andreu Abelló, militant d’Estat Català i germà de Josep, president del Tribunal de Cassació de la Generalitat republicana. En el seu al·legat davant el jutge. Andreu Abelló, va assegurar: “Com podeu condemnar en Francesc Monràs Ustrell, un home d’Acció Catalana, de l’Agrupació Sardanista de Sabadell i del Centre de Dependents? Ell és republicà. És un dels nostres”.
Malgrat que el fiscal demana una pena lleugera, el jutge el condemnà a mort per “alta traición”. El 21 de novembre de 1938 ingressà a la presó Model a l’espera de l’execució de la sentència i on roman incomunicat fins el 2 de desembre de 1938. Possiblement, l’aixecament de la incomunicació i el permís per escriure i rebre visites de familiars es deu a les gestions de Jaume Camps Illa, cosí de la seva dona Teresa, i mà dreta de Josep Moix, aleshores ministre de Treball.
Finalment, a partir del 24 de gener i davant la imminència de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, els funcionaris de la presó, després de cremar papers i expedients comprometedors, obriren les cel·les i deixaren marxar als presoners. Monràs passà el primer dia en llibertat a la capital catalana cercant amics i coneguts que no troba, fins que decideix tornar a Sabadell a peu pel coll de Montcada, A mig camí té la sort que el pari un camió que el portà a la ciutat. Potser aquesta acusació va motivar que no fos depurat pel franquistes donada la seva militància en un partit republicà i no haver fugit de la zona republicana.
Els anys de creixement
El 30 de gener de 1939 el Banc Sabadell reprèn les seves activitats i Monràs retornà al seu càrrec d’administrador general. El 3 de març del mateix any es celebrà la primera junta de govern. La primera tasca dels consellers fou recórrer els pobles de la comarca per tal de recollir plata i bitllets de banc, que ascendiren a cinc milions de pessetes. Això en un moment en que les autoritats franquistes havien decretat el bloqueig dels fons de les entitats financeres de la zona republicana, excepte els dipòsits d’abans del 18 de juliol de 1936.
Durant aquest període Monràs va mantenir contactes habituals amb Luis Sáez de Ibarra, el delegat del govern encarregat d’aquestes operacions. El 7 de desembre de 1939 es promulgà la llei anomenada de desbloqueig mitjançant la qual consistia en revalorar els saldos de la zona republicana en funció del moment en que s’haguessin realitzat els ingressos i establint una taula d’equivalències. Els ingressos fets entre el 18 de juliol i el 31 d’octubre de 1936 a la zona republicana patien una rebaixa del 10 per cent del seu valor, així progressivament fins arribar als realitzats entre l’1 juliol i el 31 de desembre de 1938 que perdien el 90 per cent del seu valor (més info: ‘La Caixa durant la Segona República i la Guerra Civil‘).
La primera junta d’accionistes de la postguerra es celebrà el 22 de febrer de 1942 on es va fer un balanç de les operacions realitzades des de 1936 i s’informà que s’havien liquidat els deutes de la crisi de 1926. D’altra banda, el 1947 fou escollit el representant de la banca local de tota Espanya en el Consejo Superior Bancario, òrgan consultiu de Ministeri d’Hisenda.
Aquests primers anys de postguerra foren de lenta recuperació de l’entitat financera. El desembre de 1953, aprofitant el canvi d’estatuts obligat per la Ley de Sociedades Anónimas de 1951, Monràs fou designat pel consell d’administració director gerent. Aquest mateix any, els accionistes decideixen sindicar les accions. Així, el consell d’administració exercia un ferri control sobre aquestes, de manera que en cas de venta s’adjudicaven a clients o empleats i s’impedia que altres inversors o entitats financeres es poguessin fer amb el control del banc. Una política que es mantindria fins l’any 2000 a la vigília de la seva sortida a borsa en el marc de la denominada operació Oliu.
Entre 1954 i 1977, el Banc Sabadell experimentà una enorme expansió que es corresponia amb el fort creixement econòmic i demogràfic de la ciutat. Prova d’això és l’increment del número d’accionistes. L’any 1954 comptava amb 600 accionistes que passaren a 800 el 1965, a 1.745 al 1971 i a 13.816 el 1976, arribant als 50.000 l’any 2000. Així mateix, la plantilla experimentà un creixement notable, passant de 150 empleats el 1965 a 454 el 1968.
Una altra mostra del creixement de l’entitat financera fou la inauguració de la seva nova seu, el 26 de juny de 1954, a la plaça Sant Roc, abandonant els baixos del Gremi de Fabricants i on romandria fins l’any 1981 quan es traslladaren, coincident amb el centenari de l’entitat, a la plaça Catalunya de Sabadell. Així mateix, a partir de 1965 s’inicia l’expansió territorial, en forma de “taca d’oli” per emprar l’expressió del mateix Monràs, fora de la ciutat. L’abril de 1965 s’obrí la sucursal de Sant Cugat del Vallès i el mateix any s’inauguraren les de Cerdanyola del Vallès, Ripollet i Castellar del Vallès. L’any 1965 aquestes sucursals ja arribaven a la vintena, entre elles una a Madrid. Aquest mateix any, Monràs, que ocupava el càrrec de director gerent, és nomenat director general i Joan Oliu Pich, pare de Josep Oliu, sotsdirector general.
Durant el bienni 1970-1971, sota la direcció del tàndem Monràs-Oliu, continua el creixement de l’entitat financera amb l’obertura de cinc noves sucursals entre elles les de Barcelona i Badalona, que s’incrementarien en 21 més en el cinc anys següents. D’altra banda, el 1973, Banc Sabadell havia superat els 10.000 milions de pessetes en recursos aliens i comptava amb quasi 100.000 clients. En aquest període es succeeixen les ampliacions de capital i augmenten de manera exponencial la demanda d’accions.
L’any 1975 fou nomenat conseller delegat de l’entitat financera, càrrec que ostentaria fins a la seva mort. Cap al final de la seva vida fou objecte de diversos homenatges. Així, el 1970 l’Ajuntament de Sabadell va concedir-li la Medalla de la Ciutat, “en reconocimiento de la destacada labor (…) que ha realizado a favor de la economía y del progreso de la ciudad” i que fou celebrada amb un dinar d’homenatge al restaurant Can Prat de Mollet el 31 d’octubre de 1970. El 1971 va obtenir la Medalla de Plata al Mérito en el Trabajo, atorgada pel ministeri homònim que li fou lliurada el 10 de novembre del mateix any en un dinar d’homenatge al restaurant Castell Arnau de Sabadell.
Francesc Monràs va morir el 14 desembre de 1977, l’endemà d’haver assistit a la inauguració de l’agència de Banyoles, que feia la número 96 de l’entitat financera.
Bibliografia
BENAUL, Josep Maria (dir) El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009, Fundació del Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939, Ed. Riutort, Sabadell, 1982.
COSTAJUSSÀ OLIVER, Josep. Monràs, un hombre, un banco. Diario de Sabadell, 27 y 29 diciembre de 1977.
FARRÉS i BERNALDO, Jesús. Banc Sabadell. Cent anys d’història. Banc Sabadell, 1982.
FONT GRASA, Pere. Francesc Monràs Ustrell. Fundació Ars, Sabadell, 2019.
ROYES i RIERA, Adrià. La fundació del Banc de Sabadell i la indústria local. Recerques n. 47-48, 2003-2004.