Resseguim els orígens d’aquest equipament derivat del trasllat de les cèntriques dependències de la Casa de la Caritat. També, repassem el conflicte laboral desfermat per l’acomiadament de l’equip d’educadors que provocà un judici polític contra l’alcalde franquista Josep Burull.
Els orígens de la Residència Albada es remunten al projecte de traslladar al Parc Taulí les dependències de la Casa de Caritat que funcionava com Hospital-Asil per ancians i infants i estava ubicada a l’illa ara ocupada per la plaça de les Dones del tèxtil (antiga plaça Marcet). L’Asil estava destinat a acollir nens orfes i gent gran desemparada; l’Hospital es dedicava a tractar les malalties pròpies dels ancians. A l’ala nord que donava al carrer Vilarubias hi havia una escola per als infants residents a l’asil.
L’any 1963, l’aleshores alcalde Antoni Llonch va plantejar la conveniència de traslladar aquests serveis al Parc Taulí, una operació que seria sufragada amb la venta dels cèntrics terrenys de la Casa de Caritat. No obstant això, l’any següent, Llonch informà que per tal de finançar el projecte es podria disposar del romanent sobrant del fons Pro-Damnificats de les riuades 1962, un extrem que fou confirmat a començaments del 1965. Així doncs, el ple municipal del 25 de febrer de 1965 aprovà el dictamen per portar la Casa de Caritat a l’edifici del Parc de Desinfecció al Taulí que prèviament seria enderrocat.
El pressupost del projecte ascendia a poc més de 21,5 milions de pessetes, dels quals 20 milions els aportaria l’esmentat fons Pro-Damnificats i la resta l’Ajuntament de Sabadell amb el producte de venta de la Casa de la Caritat. El maig del 1965 es realitzà la licitació de l’obra que va recaure en l’empresa Construcciones Roig SA, amb una oferta de 19,9 milions de pessetes i al mes d’octubre començaren les obres.
Posteriorment, el maig de 1967, ja essent alcalde Josep Burrull, la Dirección General de Administración Local autoritzà l’Ajuntament de Sabadell a enderrocar l’edifici i vendre en pública subhasta els terrenys de la Casa de la Caritat per tal de sufragar part de les despeses de la Residència Albada.
El 17 d’abril de 1969, l’alcalde Burull donava compte a la Comissió Permanent que només havien licitat la Caixa de Pensions i la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Els terrenys foren adjudicats a la primera entitat financera que havia ofert 19 milions de pessetes, una xifra molt superior a l’ofertada per la segona. Aquesta adjudicació estava condicionada, segons les bases de la subhasta, a la construcció des del mig del carrer Vilarrubias al carrer Convent d’uns grans blocs de pisos en forma d’ela. A la part restant s’hi faria una plaça pública. Això desfermà les protestes ciutadanes, liderades per un grup de dones de l’alta burgesia local, que reclamaven que tota l’illa fos destinada a una plaça pública. Finalment, Burrull no va suportar la pressió, retornà l’import de la subhasta a la Caixa de Pensions i es construí la plaça dedicada a l’alcalde Marcet, que fou inaugurada el 19 de març de 1974.
Campanya propagandística
Segons els testimonis recollits per Joaquim Ferràndiz, el projecte i les obres de construcció de la Residència Albada s’executaren amb un notable autoritarisme, característic de l’estil de govern de Burrull, sense informar ni comptar amb l’opinió dels membres de la Junta Directiva.
Finalment, el 9 de juliol de 1969, s’inaugurà l’equipament que més tard prendria la denominació de Residència Albada. A l’acte assistiren les autoritats provincials i locals i fou presidit per Tomás Garicano Goñi, governador civil de Barcelona. Garicano Goñi, militar i falangista, era un dels representants més durs del règim que abans de Barcelona havia estat governador civil de Guipúscoa on, a l’igual que a la capital catalana, es distingí per la repressió contra el moviment obrer i estudiantil. Mesos després, a l’octubre, seria nomenat ministre de Governació.
El nou equipament, edificat sobre un terreny de 1.800 metres quadrats, constava d’un semisoterrani, planta baixa i quatre pisos amb un total de 8.101 metres quadrats i amb una capacitat per a 96 nens, 84 nenes, 16 de maternal, 92 dones, 60 homes, 19 religioses i 9 empleats.
L’alcalde Burull va desplegar una gran operació propagandística amb un política de “portes obertes” mitjançant la qual s’organitzaren nombroses visites d’entitats ciutadanes i particulars com ara les associacions de veïns, el personal de La Faràndula o els membres del Centre d’Esports Sabadell. Tanmateix, al finalitzar el seu primer any de funcionament s’havien assistit a 211 persones la qual cosa representava només un 61 per cent de la seva capacitat amb un cost d’estada de 85,30 pessetes anuals. Llavors plantilla de la Residència Albada constava de 13 monges, un capellà, sis metges, tres administratius i trenta treballadors de diferents serveis com infermers, personal de cuina, menjador, neteja o manteniment. A més, anys després es descobriria que l’edifici estava afectat per l’aluminosi i els seus residents van haver de ser traslladats el 1984 a l’edifici del Taulí.
Judici contra l’Ajuntament franquista
L’any 1970 es contractà un grup de monitors i educadors destinats a reforçar l’ensenyament dels infants al finalitzar l’horari lectiu, atès que alguns eren orfes i d’altres provenien de famílies desestructurades amb un nivell cultural molt baix, molts dels quals presentaven severs problemes de conducta.
El setembre de 1973 esclatà un conflicte de grans dimensions arran de l’acomiadament d’aquest equip d’educadors, coordinats per Joan Franquesa, els quals, segons explicà Manel Garriga, havien criticat públicament la falta de mitjans i d’atenció que rebien els infants del centre. A més d’això, la principal causa del seu acomiadament foren les fortes discrepàncies ideològiques per la seva línia pedagògica inspirada en els principis de Rosa Sensat que fomentava la llibertat, creativitat i responsabilitat dels nens. Una orientació que xocava frontalment amb la mentalitat conservadora de la Junta Directiva, formada per l’alcalde Burrull o el rector de Sant Fèlix, els quals propugnaven els tradicionals mètodes disciplinaris i autoritaris. La decisió d’acomiadar-los la prengué personalment Burull en qualitat de president del Patronat de la Residència Albada qui, per justificar la mesura, arribà acusar als educadors de “pràctiques inconfessables”.
Aquesta determinació provocà un gran malestar entre les forces progressistes de la ciutat en un moment en què es multiplicaven els conflictes amb l’Ajuntament com succeïa amb el contenciós del Polígon Espronceda o la contestació pel projecte de la Gran Via. Des del punt de vista polític, el Consejo Local del Movimiento realitzà una defensa tancada de la decisió presa per Burrull i les organitzacions democràtiques es mobilitzaren a favor dels acomiadats. Des del punt de vista mediàtic, els franquistes gaudiren del suport incondicional del diari Sabadell i l’oposició democràtica de la revista Can Oriach que dedicà una àmplia informació sobre el tema. Així publicà una carta explicativa dels educadors acomiadats i una extensa crònica del judici que es celebrà posteriorment a Magistratura de Trabajo.
Antoni Farrés en la llarga entrevista concedida a Xavier Domènech, evocà com l’oposició democràtica va veure en aquest conflicte “la possibilitat de convertir-ho en un judici contra l’Ajuntament”. En principi, Farrés, militant del PSUC, era l’advocat defensor de la desena d’acomiadats, però segons el seu testimoni es decidí que intervinguessin altres lletrats de l’oposició democràtica com Manel Garriga en representació del PSC. També es posaren en contacte amb Lluís Casals, del grup d’Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC), liderat per Ramon Trias Fargas, que posteriorment es fusionaria amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), però declinà l’oferiment a favor del seu gendre, Jaume Buxó, també de l’àmbit socialista.
L’alcalde Burrull –a parer de Farrés i Garriga- fou molt mal aconsellat pel seu advocat, Josep Vila Pagès, ja que no va delegar en una altra persona la representació de la institució, sinó que preferí respondre ell personalment a l’interrogatori dels advocats defensors dels acomiadats.
El judici va celebrar-se el 14 de gener de 1974, presidit pel magistrat amb fama de progressista Salvador Vázquez de Parga, en una sala de plena de gom a gom i on fins i tot hi havia gent al carrer. Burrull visiblement nerviós, va intentar negar-se a respondre algunes de les punyents preguntes dels advocats dels treballadors per la qual cosa, el jutge l’instà reiteradament a respondre’ls. Davant d’una qüestió d’ordre jurídic, relativa a si l’Ajuntament tenia la pàtria potestat sobre els nens de l’Albada, en comptes d’al·legar que era “lego” en la matèria va contestar, per ignorància o per nervis: “Yo soy legado en la materia”, circumstància que provocà la riota general i que obligà al jutge a suspendre temporalment la vista oral. Per cert, fou el primer judici, segons Farrés, en què es va permetre entrar un fotògraf de premsa.
La principal prova de l’acusació era un pel·lícula, visionada a la sala, que volia demostrar les destrosses i el desgavell que regnava entre els nens. Tanmateix, les imatges només reflectiren una sala amb un notable desordre i uns nens jugant a cuit i amagar. Finalment, la sentència donà la raó als demandants i condemnava al Patronat de la Residència Albada a readmetre als acomiadats encara que, utilitzant una de les possibilitats contemplades per la legislació laboral, s’estimaren més abonar-los una indemnització.
Efectes polítics
En tot aquest afer l’autoritat política i el prestigi de l’alcalde Burrull va quedar sensiblement erosionat. El conflicte va desplegar-se en tres dimensions diferenciades: un contenciós laboral pels drets dels treballadors acomiadats, una confrontació ideològica sobre els mètodes pedagògics i un repte polític plantejat per l’oposició democràtica. En tots tres àmbits Burrull, com màxim representant de l’Ajuntament franquista, va patir una severa derrota que encoratjà encara més a l’oposició democràtica sabadellenca.
Tanmateix, Burrull no va aprendre la lliçó. No s’havia oblidat el tema de la Residència Albada quan esclatà un conflicte de característiques semblants arran de la decisió de l’alcalde, com a president del Patronato de la Escuela Industrial, de suprimir l’ensenyament diürn i nocturn de la Enseñanza General Básica (EGB) i Batxillerat que implicava acomiadar 31 professors. A aquesta circumstancia s’afegí l’acomiadament de 17 mestres del Centro Piloto y Experimental de EGB Ribot i Serra amb l’única explicació de discrepàncies amb la directora, malgrat el suport dels pares als professors. Aquesta situació es va veure agreujada per la reducció dels estudis nocturns a l’Institut Pau Vila. De fet, fou un conflicte en l’àmbit de l’ensenyament el que precipità la Vaga General Política del febrer de 1976, que comportaria la seva dimissió de l’alcaldia.
Després de la publicació de la sentència de l’Albada la revista Can Oriach li dedicà un editorial on reflexionava sobre la nova etapa que s’iniciava a la ciutat i al moviment veïnal:
“Quizás estamos viviendo uno de aquellos periodos que proyectan luz sobre el funcionamiento de personas y entidades, grupos, clases sociales(…) En fin, sobre dónde estemos, qué hacemos, qué pensemos y en definitiva quiénes somos y con quiénes contamos (…) Sabadell está cambiando. A la preocupación por los problemas urbanísticos que han monopolizado la atención y preocupación de muchos sabadellenses se van añadiendo otras preocupaciones como la construcción y práctica de nuevos sistemas educativos, la búsqueda de una vida democrática, expresión de una mayor capacidad cultural”.
Finalment, observar que el judici de l’Albada va reforçar el lideratge d’Antoni Farrés i Manel Garriga al capdavant dels seus respectius partits. Així, tots dos foren el caps de llista del PSUC i PSC respectivament a les primeres eleccions municipals democràtiques, l’abril de 1979, des de la Segona República.
Bibliografia
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Edicions Riutort, Sabadell, 1989.
FERRÀNDIZ DURAN, Joaquim. Història de l’Hospital i Casa de Beneficència de Sabadell, 1823-1983. Sabadell, 1983.
SANTAMARIA, Antonio. Història del moviment veïnal de Sabadell. Cinquanta anys de lluita. Ed. FAVS, Sabadell, 2019.
SERRANO, Jordi i DOMÈNECH, Xavier. Antoni Farrés. Quan els obrers van assaltar l’Ajuntament. Angle Editorial, Barcelona, 2015.
VALLS VILA, Jaume. Manuel Garriga: retrat intermitent. Arraona, 4a època, n. 26, 2002.
Revista CAN ORIACH, n. 79, octubre, noviembre y diciembre 1973; n. 80, enero 1974, n. 84, agosto-septiembre, 1974.