Foto portada: Dinar al Restaurant Arraona. D'esquerra a dreta. Joan Ferret, Fidela Renom, Mª Dolors Rivas, l'alcalde Marcé, Azaña, Àngela Tomàs (esposa de Marcé), Francesc Tomàs i Salvador Sarrà. Autor desconegut/AHS.28 agost 1934

Sabadell als anys de la Segona República (1931-1939)

El passat dijous, 14 d’abril, es celebrà el 91è aniversari de la proclamació de la Segona República espanyola que fou rebuda a Sabadell amb un immens esclat d’alegria popular. Aquí esbossem una radiografia demogràfica, econòmica, política i sociològica de la ciutat durant aquells anys fins a l’esclat de la Guerra Civil.

La Segona República fou proclamada a Sabadell entre grans demostracions d’alegria popular com ha relatat detalladament Andreu Castells.  Des del darrer terç del segle XIX, havia estat plaça forta del republicanisme federal al voltant del Círcol Republicà Federal (CRF) i la seva seu, coneguda com la Catedral Republicana del Vallès. Prova d’això és que el districte de Sabadell va elegir diputats a destacats dirigents d’aquesta corrent com Francisco Pi i Margall i al seu fill Pi i Arsuaga, Francesc Layret i Lluís Companys.

El quadre ‘Manifestación Obrera’, del sabadellenc Antoni Estruch. L’original està al Museu d’Art

A més, la ciutat comptava amb un potent moviment obrer organitzat al voltant de l’Obrera, al carrer Estrella. Aquest edifici seria la seu de les confederacions sindicals, primer la Federación Obrera de Sabadell (FOS) i després la Federació Local de Sindicats (FLS) en els seus inicis sota el lideratge de l’anarquisme que s’articulà ideològicament des de l’aparició de la revista Los Desheradados (1882-1886), on destaca la tràgica figura de Mateu Morral. De fet, existien notables connexions entre el republicanisme federal i el moviment obrer que generaren un ric teixit associatiu i cultural que ha estat descrit per Eduard Masjuan.

No resulta estranya aquesta bona sintonia entre republicans federals i anarcosindicalistes en una ciutat on, des de l’enfonsament de la Primera República, la burgesia industrial –espantada per la força del naixent moviment obrer- havia adoptat una orientació extremadament reaccionària i conservadora. Durant la Restauració borbònica, Fèlix Sardà i Salvany protagonitzà una intensa tasca de rearmament ideològic que resumí en el seu llibre El liberalismo es pecado i d’organització, al voltant de la Acadèmia Catòlica, amb l’explícit objectiu de combatre contra les forces progressistes de la ciutat. Al mateix temps, a la dècada de 1890, l’industrial Joan Sallarès i Pla, president del Gremi de Fabricants i de la patronal Foment del Treball Nacional, s’oposava feroçment a la implantació de la jornada de vuit hores, a la reducció del treball de nens i dones o a l’extensió de l’ensenyament als infants de la classe obrera. Al tombant del segle, les forces conservadores de la ciutat es reorganitzen al voltant del catalanisme conservador, confessional i monàrquic, de la Lliga Regionalista (1901).

Treballadors de ls seccio de filatura de Sucesores Viuda Brutau, cap a finals del segle XIX. J.Dangla/ ERP.
Treballadors de la seccio de filatura de Sucesores Viuda Brutau, cap a finals del segle XIX. J.Dangla/ ERP.

Al darrera d’aquest teló de fons d’implacable lluita de classes, Sabadell fou l’escenari de violents moviments insurreccionals com a la Setmana Tràgica (1909) o la Vaga General Revolucionària (1917), durament reprimits per l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Precisament, després de la Setmana Tràgica, la burgesia industrial mobilitzà recursos econòmics i influències polítiques fins aconseguir que la Benemèrita s’instal·lés a la ciutat per reprimir al moviment obrer i popular (més info: ‘La caserna de la Guàrdia Civil‘).

Indústria i demografia

El nou règim republicà aixecà enormes expectatives entre la classe treballadora i la petita burgesia radical i progressista. Com és sabut, la República no tingué temps de consolidar-se. Cinc anys després de la seva proclamació, el cop d’Estat del general Franco inicià una cruenta Guerra Civil que donaria pas a una llarga dictadura.

Devem a Esteve Deu una documentada radiografia demogràfica, econòmica, sociològica i política de la ciutat en els anys de la Segona República. Al 1900, Sabadell comptava amb 23.375 habitants. En tres dècades havia doblat la seva població. Al començar el segle XX era, per nombre de habitants, la quarta ciutat de Catalunya després de Barcelona, Tarragona i Reus. El 1930 era la segona, després de Barcelona, Badalona i Terrassa.

Quadra de l'empresa Tamburini i Colomer, amb telers Gregori, a la dècada dels 20. Font: AHS (Arxiu Gregori).
Quadra de l’empresa Tamburini i Colomer, amb telers Gregori, a la dècada dels 20. Font: AHS (Arxiu Gregori).

Aquest creixement demogràfic es basava en una forta corrent migratòria que es desenvolupà en dues onades. La primera, des de 1914, arran de la Primera Guerra Mundial que provocà una gran demanda de mà d’obra a la indústria tèxtil. La segona onada migratòria, a mitjans dècada de 1920, en un cicle expansiu de l’economia mundial que estimulà el creixement de la indústria tèxtil catalana. En les dues primeres dècades del segle XX, aquesta població procedia fonamentalment de la resta de Catalunya, al voltant del 33 per cent. Després, cap a finals de la dècada de 1920, augmenta la població procedent de la resta d’Espanya. El 1925 arribà al 15,5 per cent, la major part del País Valencià (9,6%) i Aragó (4,9%) i a molta distància de Múrcia (2,9%) i Andalusia (0,9%). Socialment aquests immigrants eren pagesos o jornalers desqualificats, la majoria dels quals esdevenien obrers a les fàbriques tèxtils de la ciutat.

Al padró municipal d’abril de 1936 –com ha estudiat Esteve Deu- Sabadell comptava amb uns 50.000 habitants. Per primera vegada la població nascuda fora de la ciutat superava lleugerament a la nascuda en ella. Així, mentre que els nascuts a Sabadell eren el 48,7 per cent del total, els nascuts fora arribaven al 51,3 per cent. Es tractava d’una població jove. Les persones majors de 65 anys només representaven un 7,3% de les dones i un 5,5% dels homes, amb una esperança de vida al voltant dels 50 anys (48,4 en els homes i 51,6 anys en les dones). La població entre 0 i 5 anys era del 23% del sexe femení i del 26% del masculí. El creixement vegetatiu de la població –la diferència entre naixements i morts- era molt petit. Per tant, l’increment demogràfic es basava en el saldo migratori positiu.

Aquest quadre demogràfic tenia el seu correlat urbanístic amb el creixement dels barris de la Creu Alta, Gràcia, l’Avinguda, Covadonga i Hostafrancs, així mateix es consolidà el nou barri de Can Rull i l’edificació residencial a la Serra d’en Camaró.

Jerarquia social

L’estructura social de la ciutat era piramidal, coronada per un reduït nombre de famílies que acumulaven la propietat dels mitjans de producció i la riquesa immobiliària. El teixit industrial consistia en un atapeït teixit de petites i mitjanes empreses i una gran majoria d’assalariats que treballaven per a elles.

El minuciós estudi d’Esteve Deu sobre la distribució de la riquesa rústica i urbana, de la propietat industrial, de comerços i serveis, revela que a Sabadell existia una notable concentració de la propietat incrementada pels matrimonis endogàmics en un cercle selecte d’un centenar de famílies. Unes 75 famílies controlaven 267 propietats immobiliàries rústiques i urbanes i 84 indústries, la majoria tèxtils i del sector terciari. La burgesia local no s’estava de fer ostentació del seu poder i de la seva riquesa. La majoria disposava de servei domèstic, automòbils, segones residències i es podien permetre enviar als fills de viatge de noces a Europa o celebrar luxoses festes als casinos i restaurants de la ciutat i de Barcelona, on molts d’ells posseïen mansions.

A la vigília de la Guerra Civil, gran part de les famílies obreres residien en habitatges de lloguer, amb un preu d’unes 50 pessetes mensuals que corresponien al salari mitjà setmanal d’un obrer tèxtil. Només unes 27,43 % de les famílies vivien en cases en les quals almenys un dels seus membres n’era el propietari. La major part eren habitatges unifamiliars de planta baixa, les famoses cases angleses. Hi havia molts pocs blocs de pisos. Un petit nombre de famílies (2,5%) residien en habitatges propietat dels seus patrons i el 1,4% ho feien com a rellogats en cases d’altres famílies. També existien els habitatges precaris. 35 famílies vivien en barraques o coberts al rodal i 108 en les anomenades estades, habitacions construïdes al voltant d’un pati amb alguns serveis comuns. Així mateix, unes 151 famílies habitaven en grups de cases molt modestes, al costat de les fàbriques ubicades als afores del nucli urbà, a Can Cuadras, la pujada de la Salut o Can Rimblas.

Dia de Mercat a la Plaça Major de Sabadell, 3 de febrer del 1930. Autor: Pere Alemany i Vila (AHS) via historiadesabadell.com

Els obrers cobraven un sou en funció dels dies i hores treballades en una setmana laboral de 48 hores. Dominava un sistema de treball temporal i intermitent. Pel contrari, els quadres tècnics i personal d’oficines percebien un sou fix setmanal independentment de les hores treballades, amb l’inconvenient que no solien cobrar les hores de més en períodes d’acumulació de feina. Els quadres tècnics cobraven un salari setmanal d’entre 115 i 125 pessetes, els obrers industrials especialitzats entre 65 i 75 pessetes, les dones especialitzades entre 35 i 39,5 pessetes i les aprenents 22,5 pessetes. En d’altres oficis no relacionats directament amb la indústria, els salaris oscil·laven entre 55 i 80 pessetes a la setmana.

La major part del sou es dedicava a cobrir les necessitats bàsiques com l’alimentació i la roba que consumia un 68% dels ingressos i que pujava fins al 70% si afegim la despesa en gas, electricitat, carbó o sabó. Esteve Deu estima la despesa setmanal d’una família obrera de quatre membres en d’unes 90 pessetes; per tant, calia per a sobreviure com a mínim el salari íntegre de dos membres de la família. Per complementar aquests magres ingressos, moltes famílies tenien un hort al pati, criaven gallines i conills o arrendaven horts al rodal.

Manifestació d’alegria per l’alliberament de presos locals. Anomenat “dia de l’alliberat”, 16 d’abril de 1931. Autor desconegut (Fundació Bosch i Cardellach). Via historiadesabadell.com

Només una quart part dels habitatges tenia aigua corrent. Així moltes famílies havien d’anar a buscar aigua a les fonts públiques o proveir-se dels pous particulars de les seves cases i fer servir els safareigs públics per rentar la roba. El 1936 hi havia unes 55 fonts escampades per tota la ciutat.

La majoria de carrers de la ciutat no tenien clavegueram per recollir les aigües residuals que anaven a parar a fosses sèptiques i pous morts al costat o molt a prop d’aquests generant problemes de salubritat i causa de moltes malalties. Tampoc estaven asfaltats. Predominaven els carrers de terra que es convertien en fangars quan plovia. L’enllumenat públic, fora del Centre, era gairebé inexistent.

L’accés al gas i l’electricitat era força limitat. A la dècada de 1920, va generalitzar-se l’energia elèctrica encara que als domicilis particulars era d’escassa potència i restringida a la il·luminació. El gas arribava un 65 per cent de les llars. Moltes famílies obreres encara utilitzaven per cuinar els fogonets amb carbó vegetal.

Dèficits en els serveis públics

Respecte als serveis públics existia un dèficit de places escolares. Segons l’estudi de Miquel Carreras Costajussà El problema de l’Ensenyança Primària a Sabadell, encarregat per l’Ajuntament republicà i publicat el 1931, en el tram d’edat entre 3 i 14 anys, estaven escolaritzats 8.750 infants, però en realitat només anaven a escola 5.381 és a dir un 61,5 per cent del total, és a dir que hi havia un dèficit de places escolars del 38,5 per cent.

S’ha de tenir en compte que molts pocs sabadellencs continuaven la seva formació més enllà dels 14 anys. La majoria d’adolescents s’incorporava al mercat laboral. Potser en aquest àmbit radiquen els esforços més importants que impulsaren les autoritats republicanes (més info: ‘El projecte educatiu de la Segona República‘).

La desapareguda Casa de la Caritat, a l'actual Plaça de les Dones del Tèxtil
La desapareguda Casa de la Caritat, a l’actual Plaça de les Dones del Tèxtil

L’oferta sanitària era força limitada. Només hi havia tres hospitals públics que depenien de l’Ajuntament, en alguns casos amb aportacions de l’Estat i gestionats per patronats: Nostra Senyora de la Salut, al parc Taulí,  l’Hospital i Casa de Beneficència o Casa de la Caritat, a l’actual plaça de les Dones del Tèxtil (antiga plaça Marcet) i el Consultori de Puericultura i Maternologia, al carrer Illa. A més, existia un dispensari municipal. D’altra banda, estava la Mútua Sabadellenca d’Accidents i de Malalties, al carrer Creueta, impulsada per la patronal i coneguda popularment com la ‘mútua dels amos’, i dues clíniques privades, el Casal Mutualista i la Clínica Montserrat. Els metges i professionals sanitaris solien combinar l’activitat privada amb la pública i semipública. De fet, tots els metges tenien consulta privada al Centre. Als hospitals l’assistència era mixta, en part de beneficència, pública i semipública. D’alguna manera o altra, els treballadors havien de pagar pels serveis sanitaris, ja sigui amb les quotes a les mutualitats o les consultes als metges.

El president de la Generalitat Francesc Macià passejant per la Rambla acompanyat per l’alcalde Salvador Ribé i autoritats locals. 28 maig 1932 a la tarda. Autor: Francesc Casañas i Ribera (MHS). Font: historiadesabadell.com

A la ciutat hi havia 14 farmàcies, 11 de les quals al Centre, amb una ratio d’una per cada 3.750 habitants. Les medicines s’havien de pagar. Van fracassar els intents de les mútues per disposar de farmàcies pròpies per abaratir els costos de les medecines, molt cars respecte els salaris. Això explicaria la proliferació d’herbolaris i remeis casolans.

Tampoc existia un sistema de pensions per a la vellesa. Només hi havia un sistema d’aportacions voluntàries d’empresaris i treballadors, però que mai va acabar de funcionar amb unes prestacions simbòliques per a un nombre molt petit de beneficiats. La majoria de jubilats depenien de les seves famílies o anaven a parar a asils o centres de beneficència.

De l’anarquisme al comunisme

La crisi econòmica mundial, arran del crack del 1929, provocà un increment de la conflictivitat social, particularment entre 1931 i 1934. A Sabadell, en l’etapa republicana, totes les eleccions municipals, al Parlament de Catalunya o generals espanyoles les guanyaren les forces d’esquerres i obreristes. L’alcaldia de la ciutat fou ostentada per Salvador Ribé i Magi Marcé, tots dos del CRF en coalició amb ERC. Tanmateix, moltes de les esperances que la classe treballadora havia posat en la República es van veure defraudades. Les reformes i millores socials no arribaven o ho feien molt lentament i topaven amb la dura oposició de les classes dominants que retenien totes les palanques del poder.

Els dos alcaldes repubilcans federals Salvador RIbé i Magí Marcé al darrera del monument a PI i Margall al jardí del Círcol.
Els dos alcaldes republicans federals Salvador Ribé i Magí Marcé al jardí del Círcol.

“La burgesia local estava disposada a negociar i a concedir certes millores laborals en situació de conflicte com havia fet sempre, però no estava disposada a perdre la seva capacitat de control absolut de les relacions laborals en una economia tancada, protegida i poc competitiva a nivell internacional, en la qual els costos dels salaris, el sistema de contractació i l’establiment de la jornada laboral eren fonamentals”, assenyala Esteve Deu.

A parer nostre, en els anys de la Segona República es produí un corrent de fons la representació política i en el moviment obrer fins al moment havia estat dirigit pels republicans federals i els anarcosindicalistes respectivament, al voltant de la Confederación Nacional de Trabajadores (CNT) a la qual estava adherida el sindicalisme local. En els anys de la República, les esquerres polítiques i el sindicalisme s’orienta cap el comunisme en ascens des del triomf de la Revolució Russa.

Justament, Sabadell fou una de les ciutats on s’imposà l’escissió trentista de la CNT, liderada per Ángel Pestaña i Joan Peiró, que a Sabadell va estar encapçalada per Josep Moix i el seu equip, que es feren amb el control de la Federació Local de Sindicats (FLS). Resulta indicativa d’aquesta tendència de fons  la implantació dels comunistes heterodoxos primer del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i després del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) de Joaquim Maurín i Andreu Nin. Aquesta transició en l’hegemonia de les esquerres polítiques i sindicals sabadellenques culminaria als primers mesos de la Guerra Civil, amb la constitució del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que ostentaria l’alcaldia de la ciutat en la persona de Moix, assenyalant el declivi polític del republicanisme federal. També, amb l’incorporació de la FLS a la Unió General de Treballadors (UGT), llavors controlada pel PSUC.

Moix, al 1936.
Moix, alcalde de Sabadell des de 1936 a 1938, després ministre, en una imatge del 36.

Des del punt de vista polític, els fets d’octubre de 1934 marcaren un punt d’inflexió. Sabadell fou una de les poques ciutats catalanes on es secundà el moviment insurreccional contra l’entrada al govern de la República de la dreta autoritària de la  Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). A Barcelona l’aixecament va tenir un caràcter nacionalista i fou liderat per ERC, però a Sabadell tingué un caràcter nítidament obrerista.

Malgrat la dura repressió que seguí al seu fracàs, aquest esdeveniment fou una mena d’assaig general del control sobre la ciutat que s’esdevindria el 18 de juliol de 1939 amb l’esclat de la Guerra Civil i la revolució social.      

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell. Informe de l’oposició. Del terror a la Segona República (1918-1936). Ed. Riutort, Sabadell, 1980.
DEU i BAIGUAL, Esteve. Sabadell, 1936: economia, societat i política. Publicacions Abadia de Montserrat, 2017.
· Els beneficis industrials durant la Primera Guerra Mundial: el cas de la indústria llanera de Sabadell, Recerques, nº 20, 1988.
MASJUAN; Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1936). Servei de Publicacions de la UAB, 2006.
DD.AA. La República i la Guerra Civil a Sabadell, 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986.

Foto portada: dinar al restaurant Arraona. D’esquerra a dreta: Joan Ferret, Fidela Renom (la primera regidora de la història de Sabadell), Mª Dolors Rivas, l’alcalde Magí Marcé, Manuel Azaña (president del govern republicà entre 1931 i 1933 i futur president de la República entre 1936 i el final de la Guerra Civil), Àngela Tomàs (esposa de Marcé), Francesc Tomàs i Salvador Sarrà, en la visita d’Azaña a Sabadell el 28 d’agost de 1934. Autor desconegut/AHS.

Comments are closed.