Les vacances d’estiu assenyalen la fi d’un curs polític, el darrer exercici complert abans de les municipals. L’anàlisi del curs polític s’articula en tres blocs: les dissensions internes al si de l’executiu local, la incidència del procés sobiranista i l’avaluació de la gestió municipal.
Respecte a la primera qüestió, aquest curs polític pràcticament ha coincidit amb el primer any de Maties Serracant a l’alcaldia doncs va ser investit el 25 de juliol de l’any passat. Serracant accedí a l’alcaldia després de fortes tensions internes entre les quatre formacions que composen l’equip de govern. D’una banda, ERC i Guanyem Sabadell que apostaven per la continuïtat de Juli Fernàndez, malgrat els acords que estipulaven un relleu a meitat de mandat; per l’altra, Crida per Sabadell i Unitat pel Canvi (UpC) que defensaven que el pacte es fes efectiu. Finalment, UpC, segona força política de la ciutat i primera del quatripartit, va renunciar a que el seu cap de llísta, Joan Berlanga, fos investit alcalde, a canvi que Fernàndez deixés l’alcaldia a favor Maties Serracant.
La polèmica va comportar una enorme fissura en la unitat d’acció del govern municipal que s’ha anat eixamplant a mesura que s’acosta la data de les municipals. Així, recentment Berlanga va renunciar a exercir de portaveu de l’executiu local, tot acusant d’excés de protagonisme a Serracant. Així mateix, Crida i UpC han criticat l’acumulació de càrrecs de Juli Fernàndez arran de la seva designació com Delegat de la Generalitat a Barcelona.
D’aquesta manera, de portes en fora, es mantindrà el pacte quatripartit fins al final del mandat, encara que, de portes a dintre, el govern municipal funciona com una mena de regnes de taifes on cada partit s’encarrega de gestionar, amb major o menor encert, la seva àrea. Aquest conjunt de circumstàncies planteja molts interrogants sobre si aquesta coalició quatripartita es repetirà després de les municipals; fins i tot en el cas que els números els hi donessin la majoria suficient per a governar.
Dissonàncies del procés sobiranista
Les alcaldies de Juli Fernàndez i sobretot de Maties Serracant han coincidit amb la fase decisiva del procés sobiranista amb la cessió de locals i la repressió policial a 1’1 d’octubre, la vaga general del 3 d’octubre, la declaració unilateral de independència i les mobilitzacions en protesta per l’empresonament o la fugida a l’estranger dels líders independentistes.
El ferm compromís del govern municipal amb la secessió va tenir un preludi, l’agost de l’any passat, amb la difusió als mitjans estatals i internacionals de l’anomenat Informe Machado, que havia estat destapat per iSabadell, i que plantejava la neteja simbòlica del nomenclàtor de tot allò relacionat amb Espanya. La magnitud de l’escàndol va provocar que l’alcalde Serracant s’hagués de posicionar en contra (“Machado es queda”) i poc després retirar l’informe encarregat per la regidoria de Cultura a Josep Abad, historiador i membre de l’ANC.
L’actuació de Serracant, acudint a Brusel·les per retre pleitesia a Puigdemont, però sobretot la retirada de la bandera espanyola de la Casa Consistorial i després del retrat del rei Felip VI, així com l’abusiva proliferació de llaços grocs i altres símbols independentistes en els equipaments municipals que haurien de preservar la neutralitat política, han provocat un sord malestar entre la ciutadania no secessionista majoritària a la ciutat. Això es va posar de relleu en la manifestació contra la retirada de la bandera espanyola o en les reaccions negatives amb les darreres accions dels CDR com la plantada de creus grogues al Parc Catalunya o l’efímera ocupació de l’Ajuntament.
El posicionament del govern municipal a favor de la secessió en una ciutat que no té majoria independentista ha generat una notable distorsió entre la representació política i la voluntat popular que, a bon segur, tindrà efectes electorals. Aquí els més perjudicats podem ser les dues formacions de l’espai dels ‘comuns’, UpC i Guanyem, percebuts per gran part de la ciutadania no independentista com a còmplices d’ERC i Crida per Sabadell.
Un indici d’aquesta nova correlació de forces foren els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre on Ciutadans va erigir-se en primera força política de la ciutat i va obtenir uns excel·lents resultats als barris perifèrics, els mateixos que a les dues eleccions generals van atorgar la majoria als ‘comuns’.
Imponderables de la gestió
Tampoc en l’àmbit de la gestió municipal l’actuació del govern ha estat massa brillant. Les promeses de municipalitzacions dels serveis públics han quedat pràcticament en no res, excepte pel que respecta a la grua i la zona blava, i s’ha desfermat un conflicte de grans proporcions amb SMATSA, la principal concessionària de l’Ajuntament, actualment pendent de resolució judicial.
La renovació dels contractes de serveis externalitzats, com els menjadors escolars o el Servei d’Atenció Domiciliària, que no presentaven tantes dificultats per a la municipalització com els de SMATSA o CASSA, revelen l’existència de fortes diferències entre la Crida i els altres socis de govern no massa partidaris d’estendre les municipalitzacions.
La plaga de xinxes a Espronceda ha estat una mena de mirall fosc que reflecteix la percepció generalitzada de l’estat d’abandonament i brutícia als barris de la ciutat que poden passar una seriosa factura als partits que composen l’equip de govern. Tampoc al Centre la gestió ha estat massa brillant amb la permanent assignatura pendent del Passeig de la Plaça Major.
En aquest darrer tram del mandat, l’equip de govern, sembla decidit a fer el que no ha estat capaç d’implementar en els anteriors tres anys, com ara l’ampliació de les urgències del Taulí, el soterrament de les vies del tren a Gràcia, la nova plaça d’Espanya, el parc de les Aigües, les pistes esportives a Torre-romeu, Les Termes i Can Llong, el projecte del Parc del Nord… encara que sorgeix el dubte raonable si no s’haurà fet massa tard perquè aquestes actuacions pugin combatre la impressió generalitzada d’ineficàcia i mala gestió.
Mandat de transició i noves majories
Aquest darrer curs polític ha confirmat la hipòtesi que hem viscut un mandat de transició postbustista. Certament, l’actual equip de govern ha passat pàgina d’una de les etapes més fosques de la vida pública de Sabadell. Tanmateix ha donat la impressió que a banda d’això en matèria de gestió no han estat a l’alçada de les circumstàncies. Com va reconèixer el mateix alcalde Serracant quan va confessar a la Cambra de Comerç que el govern municipal no tenia projecte de ciutat.
En conseqüència, no sembla que es donin les condicions per a què l’actual coalició quatripartita es consolidi com alternativa de poder. Pel contrari, tot apunta a que després de les municipals podria configurar una altre majoria al govern de la ciutat.
