Rescatem de l’oblit la polifacètica figura de Bru Lladó, destacat dirigent de l’anarcosindicalisme sabadellenc i del moviment llibertari català que va morir en la misèria a l’exili mexicà.    

Coneixem poques coses sobre la família i la infantessa de Bru Lladó. Ni tant sol sabem la seva data de naixement. L’historiador Andreu Castells suposa que fou cap el 1881. El seu biògraf Ricard Simó dona l’any 1887 sense precisar ni el dia ni el mes, només indica que va néixer en una família obrera de Sabadell i que va aprendre l’ofici de sabater. Tampoc hi ha acord sobre el seu segon cognom, per a Castells és Roca i per a Simó és Llirós. També són molt escasses les fotografies d’ell (Simó no va trobar cap i Castells només una), tot i que va ser una personalitat important del moviment obrer sabadellenc i de l’anarquisme català.

Des de molt jove, Bru Lladó va militar als sindicats de la Federació Obrera de Sabadell (FOS), ubicada al carrer de l’Estrella n. 110 i també en el Círcol Republicà Federal (CRF).  A més, com molts militants obreristes formà part del Centre Lírich que representava obres teatrals compromeses políticament, com ara la peça antimilitarista L’heroi on feia d’actor. El juliol de 1905 va ser un dels fundadors de la Lliga de Defensa dels Drets de l’Home. Fins a la Setmana Tràgica (1909) va militar en el republicanisme federal i va ser impulsor de moltes iniciatives de la joventut federalista. Així mateix, comença a publicar els seus escrits a la premsa federal. Llavors en el CRF es desfermà una dura lluita interna entre els republicans radicals d’Alejandro Lerroux i els republicans federals de l’escola de Pi i Margall. Bru Lladó va fer costat al darrers, així va signar el 1907 a la portada de El Pacte, Setmanari Republicà Federal un manifest on es donava suport a la incorporació dels federals a les candidatures de la Solidaritat Catalana amb la Lliga Regionalista que fou rebutjada pels radicals. Llavors es desfermà una dura lluita entre les dues faccions pel control del CRF. Lladó i un grup de joves obreristes abandonaren el Círcol en el breu període, l’any 1908, en que els lerrouxistes ocuparen la direcció de la Catedral Republicana del Vallès.

Bru Lladó fou un dels dirigents obrers més destacats la Setmana Tràgica a Sabadell arran de la qual va exiliar-se a França, fins que va ser indultat el juliol de 1910. L’experiència de la Setmana Tràgica provocà la seva ruptura amb el republicanisme federal i la seva conversió a l’anarcosindicalisme radical. Al retornar a Sabadell, va ser elegit president de la FOS on va haver d’entomar el dura i llarga vaga a la fàbrica Seydoux el 1910. Bru Lladó va publicar el full volant Mentiras burguesas on denunciava al president de la patronal, Silvestre Romeu Voltà. Al matí de l’1 d’octubre fou detingut i conduit a la presó. A la tarda es presentaren als jutjats els seus companys del sindicat que també foren empresonats. L’endemà tots foren posats en llibertat, excepte Lladó per ser l’autor de l’esmentat full. En solidaritat amb ell es muntà un gran míting al teatre Euterpe. Finalment, fou posat en llibertat sota fiança de 2.000 pessetes. Al final de la llarga vaga, el 8 de novembre de 1911, l’autoritat governativa ordenà la clausura de la FOS i la detenció dels seus dirigents. Bru Lladó va ser detingut a l’estació de ferrocarril. Foren posats en llibertat fins el 31 de febrer de 1911. En el curs d’aquest enconat conflicte, pronuncià la cèlebre frase de “O tot o res!”. Com dirigent sindical tornaria a ser detingut a resultes de la vaga general de setembre de 1911 i per la vaga de l’art fabril de juliol de 1913. L’any 1912 va ser un dels impulsors del projecte d’Escola Racional que comptava amb el suport de nombroses  associacions cíviques progressistes, organitzacions polítiques d’esquerra i sindicats., però que no va reeixir.

Bru Lladó va protagonitzar l’oposició al monument al dirigent de la patronal Joan Sallarès i Pla de la plaça del doctor Robert. En un míting al teatre Cervantes, el 20 de gener de 1917, la vigília de la seva inauguració, afirmà: “vendrá el día que el pueblo de Sabadell la derrumbará y tirará la estatua a tierra y no ir a trabajar hasta que no haya desaparecido” L’endemà la plaça, llavors anomenada de l’Os, va ser acordonada per la Guardia Civil amb baioneta calada. Els sindicalistes, concentrats davant el monument, entonaren una xiulada general i llançaren ous farcits de quitrà. Foren dispersats per la Guardia Civil que practicà dues detencions. Els detinguts foren posats en llibertat gràcies a les gestions de l’alcalde Andreu Camps Panedés. 

Viatge a la Unió Soviètica

L’hivern de 1920, perseguit per la policia i amenaçat pels pistolers de la patronal, va refugiar-se a París. Segons explica Andreu Castells, va burlar la gendarmeria francesa i va marxar a la Unió Soviètica amb un cooperativista del carrer Les Paus.

“Es diu que Bru Lladó va tenir converses amb Bela Kun, comunista hongarès molt controvertit i Lunatxarski, comissari de monuments i cultura i docte traductor del Quixot al rus (…) Al retorn de la URSS de Pestaña i de Bru Lladó, la CNT va adoptar una posició francament hostil al comunisme”.

Tots dos havien de pronunciar una conferència sobre la Unió Soviètica, el 25 d’agost de 1922, al Teatre Nou de Manresa, però va haver de ser suspesa per l’atemptat contra Pestaña dels pistolers de la patronal aquell mateix dia a Manresa.

A la dictadura de Primo de Rivera va impulsar la cooperativa Cultura i Solidaritat, constituïda el 19 de desembre de 1922, amb seu al carrer Salut, 35 de Sabadell. L’abril de 1924, la cooperativa, representada legalment per Bru Lladó, va adquirir per 3.287 pessetes uns terrenys al carrer Vilarrubias propietat de l’Hospital i la Casa de Beneficència per construir l’edifici d’una Escola Moderna i cases “per a l’ús i propietat dels socis”, obrers de la CNT, al carrer Taulí. Com indica Arnau Berenguer, actualment queda una part al carrer Taulí, 16 que dona amb l’Ateneu Llibertari (Passatge Edgardo Ricetti). L’escola va ser construïda pels obrers del sindicat de la construcció de la CNT i des de l’any 1927, fou regentada pel mestre argentí de la CNT-FAI Edgardo Ricetti.

La gestió de la construcció de les cases fou objecte de greus acusacions de corrupció i estafa als tribunals contra Bru Lladó que sorgiren a la llum, en el context de les lluites internes al sindicat que preludiaven l’escissió dels trentistes. Tot i ser absolt i pagar els costos de l’endarreriment de les obres, va ser expulsat de la CNT en el ple regional de 1928. Castells creu que en la veritat d’aquestes acusacions al voler “introduir-se a les altes esferes locals de les finances. Així va poder jugar amb l’enginy d’un bon especulador”. Pel contrari, Eduard Masjuan i Josep Maria Benaul refuten aquestes acusacions que no estan avalades per cap prova.

Bru Lladó no tornaria a la CNT fins a l’escissió dels trentistes. Arran de l’expulsió de la FLS de la central anarcosindicalista, juntament amb Ricetti i Josep Cinca foren els impulsors l’abril de 1933 de la reconstrucció de la CNT a Sabadell. Una campanya -observa irònic Castells- “Bru Lladó va reaparèixer a la palestra pública”, atès que la majoria d’obrers romangueren al sindicat sabadellenc. Entre un miler i uns 700 militants s’aplegaren al local del carrer Vilarrubias. Entre ells, els dirigents de la vella guàrdia de l’anarquisme local: Bru Lladó, Josep Miquel, Robert Pera i Josep Claramunt, germà de Teresa Claramunt. També, altres militants com Josep Cinca, Edgar Ricetti, Enric Mampel, Josep Marés, Antoni Fages i les tres germanes Botella, segons Castells “belleses de bandera”.

D’altra banda, formava part del grup d’estudis anarquistes, Idea i Cultura, amb Ricetti, que es reunien al cafè de Cal Mistos, carrer Sant Pere cantonada del Sol, i fou el nucli fundacional sabadellenc de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), constituïda el 1927. Bru Lladó es mostrà partidari de l’estratègia insurreccional de la FAI contra la República burgesa -l’anomenada “gimnàstica revolucionària”- per instaurar el comunisme llibertari. Així, participà en l’aixecament anarquista de l’Alt Llobregat el gener de 1932, fets pels quals ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Sàhara espanyol) a bord del vaixell Buenos Aires, amb la plana major de la FAI: Buenaventura Durruti, i els germans Francisco i Domingo Ascaso, entre d’altres.

A la FAI, des del 1934, formava part del grup d’afinitat anarquista barceloní amb Jaume Balius, Pablo Ruiz i Fernando Pellicer. Després de la  mort de Buenaventura Durriti, el 20 de novembre de 1936 en la defensa de Madrid, s’integrà amb Balius a l’agrupació “Los Amigos de Durruti”, per combatre durant la guerra el “reformisme confederal” a la CNT i l’estalinisme del PSUC.

Regidor d’economia de guerra

Mesos després de l’esclat de la Guerra Civil, 17 d’octubre de 1936, es constituí a Sabadell el nou Ajuntament, anomenat Consell Municipal, per instaurar la nova legalitat revolucionaria a les administracions locals. L’elecció es realitzà segons les normes del decret de la Generalitat del 9 d’octubre on s’establia que la composició dels consells municipals es faria en proporció a la correlació de forces dels organitzacions polítiques i sindicals antifeixistes de cada municipi.

A Sabadell s’elegiren 33 consellers: 11 FLS-UGT, 2 PSUC, 9 CNT, 5 ERC, 2 Acció Catalana Republicana, 2 Unió de Rabassaires i 2, POUM. Bru Lladó, pels seus anys, presidí la mesa d’edat que trià per unanimitat a Josep Moix alcalde o conseller en cap  El poder es repartí de la següent manera. Cinc conselleries per la FLS, ocupades per homes de la màxima confiança de Moix i com ell militants del PSUC: Miquel Bertran (Serveis Municipals), Manuel Farràs (Assistència Ciutadana), Jaume Camps (Finances), Josep Rosas (Proveïments) i Pere Manyé (Obres Públiques). Quatre a la CNT-FAI: Bru Lladó (Economia), Josep Cinca (Industries de Guerra), Josep Ibáñez (Sanitat) i Josep Marés (Treball). Dos a ERC: Josep Esteve (Defensa) i Salvador Sarrà (Cultura). Així mateix, va ser nomenat Delegat Comarcal del Departament d’Economia de la Generalitat.

A la conselleria d’Economia va rodejar-se d’un equip format per homes de la seva confiança, Antoni Silvestre, Ramon Calopa i Jesús Jara. Tanmateix, a la reorganització del cartipàs municipal del 21 de febrer de 1937, fou apartat de la conselleria d’Economia i la presència de la CNT reduïda a Obres Públiques, Proveïments i Industries de Guerra.  

A parer de Castells, Bru Lladó era “la bestia negra” de Moix. Arran dels fets de maig de 1937 es celebrà, el 22 de maig de 1937, un turmentós ple municipal, custodiat per la Guardia d’Assalt. Moix llençà duríssimes acusacions contra Bru Lladó i els regidors anarquistes Cinca i Marés d’haver suport als milicians de la CNT-FAI atrinxerats a la Telefònica de Barcelona i va demanar que fossin substituïts dels seus càrrecs a Sabadell.

“A Sabadell -escriu Castells- no interessava l’anàlisi dels fets de maig de Barcelona. Aquí es tractava de treure del consistori la CNT-FAI, prenent com a base la figura de Bru Lladó. Ningú es va posar amb els consellers del POUM. Ara es tractava del procés contra Bru Lladó”.

El ple va votar per la seva expulsió. Segons la versió de Castells, els regidors de la CNT marxaren sense fer soroll. Ricard Simó, en base al testimoni dels regidors del POUM que assistiren a la sessió, escriu que l’edil cenetista Cinca es va treure la pistola i si la cosa no va anar a majors fou degut a la ràpida intervenció del regidor Joan Sangres. Els anarquistes no tornarien al consistori. A parer de Ricard Simó, “Bru Lladó quedà molt afectat i significà, en part, l’esfondrament moral i polític de la seva vida de lluitador obrer”.

Exili i mort a la misèria

Amb la imminència de l’entrada de les tropes franquista a Sabadell, va emprendre la fugida cap la frontera francesa. Joan Pont, president del CRF, que marxava a peu, va trobar-se amb Bru Lladó, que patia esclerosi, arraulit a una cuneta prop de Figueres. Pont va trobar alguns dels seus antics amics que anaven en automòbil i els hi demanà que portessin a Lladó, però s’hi van negar. Finalment, el recollí Ricetti que anava en un camió i va poder creuar la frontera francesa el 5 de febrer de 1939 on fou internat al camp de concentració de Bram en un exili que seria el definitiu.

Amb l’ajuda del SERE va poder embarcar-se el mes de juny del mateix any a Marsella en direcció a Mèxic. Va morir a Cuernavaca l’any 1946, com escriu Masjuan en la “més absoluta pobresa material, com així ho testimonien les seves darreres cartes escrites als seus companys de l’exili francès”. L’acompanyaren al cementeri molts de la nodrida colònia d’exiliats sabadellencs a la capital asteca com Amadeu Aragay, Miquel Bertran o Jaume Camps.

Testimonis

Ricard Simó ho descriu com un “destacat dirigent cenetista de forta personalitat, sobresortint a més a més, com a escriptor, orador i home d’acció”. A parer de Masjuan, “Bru Lladó havia estat el paradigma del revolucionari romàntic que a Sabadell era molt apreciat per les classes treballadores com a home sempre disposat a ajudar els altres”. Prova d’això és el reconeixement que fa d’ell Josep Rosas a les seves memòries, de qui havia estat primer company i després adversari en el sindicat. Així escriu referint-se al seu paper després de la derrota de la Vaga General Revolucionaria de 1917:

“Quan algú truca a la porta de la Borsa de Treball li surt un sabater. Si entra a la Lliga dels Drets de l’home hi troba un sabater. Si és a la institució Escola Racionalista que cerca qui la regenta, el rep un sabater. I si és que demanen per la junta del Sindicat d’Oficis Varis, és el mateix sabater qui us topareu. I és que l’ataconador funcionari de la Borsa del Treball, advocat a la Lliga dels Drets de l’Home i director de la institució de Escola Racionalista (…) El sabater ja és més que un ataconador; és una superinstitució; ja que igual que dirigeix una vaga general pot arranjar la situació de matrimonis desavinguts”.

El dirigent de la FAI Juan Garcia Oliver, a les seves memòries El eco de los pasos, recorda com el va conèixer en un gran míting a Constantí, on havien de parlar tots dos, “ya entrado en años, gordo, de aspecto bonachón, algo sordo (…) de hablar campechano y voz atiplada algo cascada, pero que agradaba a la concurrencia por la sencillez de su discurso”. Una opinió semblant a un altre dirigent anarquista, Manuel Buenacasa, que el recorda amb llàgrimes als ulls, incapaç de parlar en un míting celebrat dos dies després de l’assassinat del seu amic i company Salvador Seguí.

Periodisme revolucionari

Bru Lladó va ser un articulista prolífic al setmanari El Federal on sovint signava amb el pseudònim de Rocabruna i el 1909, va dirigir el setmanari Ciutadania, portaveu de la Joventut Federalista de Sabadell.. Així mateix fou director de la publicació satírica Sinem!, de la que sortirien quatre números el novembre i desembre de 1911). També, dirigí el 1915, La Batalla Sindicalista de Sabadell, redactada en castellà i català, que aparegué el 1915 com portaveu de la FOS. També fou redactor de Reivindicación publicació anarquista fundada per Eusebi C. Carbó.

D’altra banda, fou autor aquests llibres El bolchevismo y la revolución. El Sembrador, Madrid, 1923).  El Comunismo Libertario. Su base, su medio, su fin Sabadell-Barcelona, 1936. Los lugares de trabajo. Campos, minas, fábricas y talleres Renacer, Barcelona, 1935.

Bibliografia

BERENGUER, Arnau https://historiadesabadell.com/2011/09/26/bru-llado/
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res! 1904-1918. Vol. III, Ed. Riutort, Sabadell, 1978.
–Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936 Vol IV. Ed. Riutort, Sabadell, 1980.
– Sabadell, informe de l’oposició, Guerra i revolució 1936-1939, Ed. Riutort, Vol. V, Ed. Riutort, Sabadell, 1982.
GARGÍA OLIVER, Juan. El eco de los pasos. Planeta, Barcelona, 2008.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1936). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
ROSAS i VILASECA, Josep. El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho. Arxiu Històric de Sabadell, 2005.
SIMÓ i BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Ed. Agulló-Costa, Sabadell, 1986.

Foto portada: L’Obrera bombardejada a la Vaga General Revolucionària de 1917.